dilluns, 27 d’octubre del 2014

"Y pese a todo" - Juan de Dios Garduño


“Y pese a todo” ens narra la historia d'un món apocalíptic a causa de la 3a Guerra Mundial en que les armes nuclears han deixat el planeta gairebé deshabitat. A la ciutat de Bangor, a Maine, només hi queden tres persones. Peter, la seva filla petita i Patrick, el veí al que odia profundament, amb el seu gos Doggy.

La supervivència no només es centra en fer front a les gèlides temperatures de la ciutat deshabitada sinó a l'horrible presència d'uns ésser albins, producte de les armes químiques, que amenacen als protagonistes d'una manera letal.

Hi ha tres coses que fan enganxar al lector. La primera és com se'ns va explicant poc a poc com els dos protagonistes, Peter i Patrick, han arribat a aquest punt de la seva vida tant pel que fa a la situació actual com a la seva relació personal profundament trencada. La segona és que el protagonisme recau en els personatges i no en els albins o en l'amenaça que suposen, l'escriptor aconsegueix que coneguis bé al dos homes i que entenguis els punts de vista contraposats i els seus debats interiors. Finalment, l'ambient: la gelada Bangor esdevé un personatge més de la trama i gairebé pots notar com l'alè se't va congelant mentre avances en la lectura del llibre.

Mentre escric aquestes línies, ja fa algun temps que vaig llegir la novel·la, penso que el que planteja l'escriptor, tot i ser ciència-ficció, està de rabiosa actualitat. El governants d'un món pràcticament destruït són els culpables d'haver creat uns ésser que havien de servir-los per guanyar guerres fins que se'ls hi va escapar de les mans. La veritat és que en el món en el que ens ha tocat viure la premissa és més que creíble.

Si he de trobar-li un “però” diria que el final no m'ha deixat satisfeta i que de Dios Garduño ha tirat pel efecte de gran producció americana quan podia haver explorat altres camins. Tot i així, de moment, la novel·la s'adaptarà al cinema i no trigarem gaire a veure-la als cinemes.


dilluns, 20 d’octubre del 2014

Relatos Salvajes (2014)


Relatos Salvajes és una pel·lícula argentina (produïda en part per Pedro Almodóvar), dirigida per Damián Szifron, que es va estrenar als cinemes aquest divendres passat. I la veritat que, després de llegir tantes bones crítiques i de tenir tant d'èxit a Argentina (ja van per més de tres milions d'espectadors que l'han vist), tenia ganes de veure-la i, al contrari que passa a vegades que quan un té tantes expectatives acaba decepcionant-se, doncs en aquest cas ha sigut totalment al contrari. La pel·lícula conté sis històries plenes d'humor negre, venjança, ràbia, on els protagonistes es troben en situacions límit on es posa a prova la seva capacitat per actuar d'una manera civilitzada; però, com ja us podeu imaginar, les reaccions dels personatges representen la salsa de la pel·lícula ja que responen a un fet del què ja estan farts (i que també es pot veure al subtítol del cartell de la pel·lícula): “Este año se acabó poner la otra mejilla”. I encara que expliqui tot això, l'espectador es trobarà més sorpreses en la pel·lícula que faran que disfruti del moment. A més, no oblidem, i això és el que m'ha fet recomanar-vos el film, hi ha un element molt important: la pel·lícula està molt ben narrada i dirigida, amb la càmara situada on ha d'estar i aconseguint imatges impactants. O sigui que, qui vulgui passar una bona estona i disfrutar de bon cinema doncs ja sap el què ha de fer. I un últim apunt, el director va dir en una entrevista que havia tingut com a referents per la pel·lícula sèries com Cuentos Asombrosos (1985-1987), de Spielberg, The Twiligth Zone (1959-1964) i Alfred Hitchcock presenta (1955-1965); i per resumir, més o menys, el que he comentat abans, el director també va deixar clar, en una frase, el seu missatge: “Esta película es para los que explotan”.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Dates (2013)


Minisèrie britànica amb una proposta senzilla i alhora arriscada, i amb uns resultats interessants i alhora irregulars. 
La proposta és la següent, 9 capítols de poc més de 20 minuts on veurem la cita que dos personatges han concertat a través d’una pàgina web per a la recerca de parella. Gairebé 20 minuts de diàleg on el projecte de parella es coneix, es discuteix o s’agafa certa estima. 
Els 9 capítols de la trama versen sobre 5 personatges que expliquen 3 històries independents a través de les seves diferents cites. Per mi és en aquest punt on la sèrie falla. És interessant veure’n la primera història, la primera cita, però a mesura que vas coneixent els personatges, veus que no estan prou treballats com per mantenir-hi l’atenció durant més temps, que fa que la sèrie vagi perdent gas a mesura que avança. 
Al ser una sèrie curteta fa que aquest principi d’avorriment no arribi a fer-te abandonar (hi ajuda el bon treball dels actors) i pots acabar de veure els nous episodis tot pensant com hagués estat d’interessant la mateix proposta sense voler-hi donar continuïtat d’un episodi a l’altre.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Fargo (2014)


Reconec la idea de veure una sèrie que porta el nom de l’obra mestra dels germans Cohen, em va tirar enrere des del primer moment, però les bones crítiques llegides i les recomanacions sentides em van fer provar-ho. 
Al igual que la pel·lícula, la sèrie Fargo ens explica una història de crims reals a un petit poble de Dakota del Nord. No cal haver vist la peli per seguir la sèrie, però si la teniu present hi veureu un punt de connexió. 
En un primer moment sembla que la sèrie vol mantenir aquell to tan especial que van saber donar els Cohen a la pel·lícula, aquella sensació de veure la vida passar sense esforçar-se per ser-ne protagonista que donaven els habitants del poble i que podia arribar a irritar a algun espectador. Doncs bé, si aquesta es la intenció de la sèrie, no ho aconsegueix. 
Ens trobem però davant d’un bon thriller que segueix els cànons marcats pels èxits més recents de la televisió: plànols impossibles (especialment al inici dels episodis) i converses entre els personatges que expliquen històries que amaguen filosofia de pa sucat amb oli. Només deu episodis, una història autoconcloent en la que patireu bastant dels nervis i gaudireu de l’excel·lent interpretació de Billy Bob Thornton i de Martin Freeman.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...