dilluns, 30 de juny del 2014

La Deriva (Vetusta Morla)



Els de Tres Cantos han publicat el seu tercer disc i es coronen com els grans reis del indie pop mainstrem per irònic que resulti el concepte. A Espanya no es perdona que un grup indie acabi omplint estadis o ho vengui absolutament per dues nits a Razzmatazz o cinc nits a La Riviera de Madrid. Aleshores és quan es comença a dir que són un grup sobrevalorat, que no valen res i que han perdut l'essència.  La Deriva és una bufetada a mà oberta a totes aquestes tonteries perquè demostra el solvents que són com a grup i la voluntat de reinventar-se.

Aquest tercer disc li dóna mil voltes a Mapas i suposa un gir a la trajectòria anterior deixant enrere l'èpica amb la sonoritat i les lletres metafòriques. El so és molt més orgànic i se'ls hi entén tot, sobretot, en les lletres més polítiques com la contundent Golpe Maestro on té un paper clau la veu de Pucho que té el talent per fer el que vulgui amb el seu instrument i que, per mi, és el millor cantant de tots aquests grupets indies que han aparegut en la última dècada.

Si hi ha una cosa que saben fer bé els Vetusta es crear una bona col·lecció de hits a cada disc i aquí n'hi ha  tres de ben clars: La Deriva, Golpe Masetro i Fuego. Però no tot són floretes: la segona part del disc, a partir de ¡Alto! perd molta pistonada i només ho arreglen els temes més pausats com Cuarteles de invierno i Una sonata fantasma. Tot i així el disc demostra saber fer i solvència, aquesta vaixell està molt lluny d'anar a la deriva.

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. (2011)



Com explica al seu llibre, Josep Fontana va viure amb il·lusió la caiguda del feixisme a Europa després de la 2a Guerra Mundial (bé, no a tot Europa) i ha vist al llarg de 70 anys com el somni d’un món més lliure i just no s’acabava complint. 
En un esforç de síntesi lloable, Fontana condensa en menys de mil pàgines la història de la guerra freda, el naixement de l’Estat del benestar, el col·lapse i caiguda del comunisme i totes les seves derivades a tots els continents. A més ho fa d’una manera senzilla i entenedora, donant poques coses per conegudes i sobreenteses i fent caure alguns tòpics (personalment m’ha impressionat per la desmitificació de Churchill i de J.F. Kennedy). 
Com indica el títol del llibre hi ha una tesi al darrera, com els successius governs dels EUA han destruït i manipulat el somni de 1945. Qui més qui menys, tothom pot estar d’acord amb aquesta tesi, pel que el punt dèbil del llibre esdevé una excessiva benevolència amb el règim soviètic. En cap moment se’l justifica, però podríem dir que Fontana és molt més generós mostrant-nos les misèries del bloc capitalista que del comunista, cosa que no és necessària per donar-li la raó amb els seus arguments. 
El llibre està molt ben endreçat. Ordre cronològic, per descomptat, però amb l’habilitat de anar endavant i endarrere segons el capítol para tal d’organitzar també per continents i per zones de conflicte tots els escenaris de la guerra freda. Si us interessa el passat més recent i en conseqüència, el que ens expliquen cada dia als telenotícies, aquest és el llibre que necessiteu llegir.

dilluns, 23 de juny del 2014

Hořící keř (2013)


Bones notícies, HBO comença a produir sèries a Europa. I ho fa amb una mini-sèrie de 3 episodis entorn a la mort de Jan Palach.
Després del fracàs de la Primavera de Praga, un jove estudiant es va immolar al mig del carrer. El tractament de la noticia i del personatge que en va fer el govern txecoslovac sota la influència de la URSS és el tema central de la sèrie: La lluita de la família per demostrat que Palach no era un boig sinó un idealista que creia en la llibertat i en una Txecoslavàquia fora del domini de la URSS.
La marca HBO manté a Europa la qualitat a la que ens té acostumats tant a nivell de guió i de direcció (a càrrec d'Agnieszka Holland, qui va viure el moment que retrata), com d’actors.
Sèrie molt recomanable, que no us traurà gaire temps i que ens explica un moment històric poc conegut, i un retrat fantàstic de la frustració que va dominar Txecoslovàquia entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur.

dilluns, 9 de juny del 2014

Dexter (2006-2013)


No fa massa, vam acabar de veure la vuitena temporada de Dexter i vam arribar a l'esperat final amb la sensació que, fos com fos, la valoració final de la sèrie seria bona. Sí, és cert que després d'una primera i segona temporada molt bones, arriba una tercera temporada en la que donen ganes de llençar la tovallola, però gràcies a una recomanació durant una tertúlia al Pipa Còmic, no ho vam fer, i vam poder gaudir d'una impressionant quarta temporada on els guionistes aconsegueixen revifar la sèrie d'una manera magistral -destacar el personatge de Trinity i la meravellosa actuació de John Arthur Lithgow-. 

Suposo que la tendència d'estirar com a xiclets les sèries que funcionen bé és inevitable, no deixen de ser productes industrials de consum, això origina moltes vegades que les trames perdin credibilitat, intensitat  i que puguin arribar a cansar a l'espectador. Però així com no podem fer una valoració dolenta d'un disc per què aquest tingui algunes cançons fluixes, tampoc em de carregant-se una sèrie fent servir aquesta mateixa regla de tres. 

Aquest són alguns dels motius pels quals crec que Dexter és una bona sèrie:

1. Bàsica: aconsegueix que un assassí en sèrie caigui bé i hi EMPATITZIS - resulta molt paradoxal, no trobeu?-.

2. L'evolució dels personatges. En aquest cas, i només agafant com a referència el protagonista, és impressionant la construcció de la psicologia del personatge al llarg de la sèrie, així com la conclusió final a la qual s'arriba - quines ganes que donen de fer un spoiler-. Els guionistes juguen amb la veritable naturalesa del personatge: té sentiments, no en té, és capaç d'estimar, o tal vegada aquests sentiments amaguen només a un ésser egoista?

3. La capacitat dels guionistes de sorprendre als espectadors amb girs inesperats. En gairebé totes les temporades els guionistes aconsegueixen sorprendre't i deixar-te amb la cara d'estaquirot.

4. La capçalera de la sèrie, que plena de metàfores visuals i de plànols a detall esdevé un perfecte pròleg dels episodis.

dilluns, 2 de juny del 2014

Mad Men (2007-2015)


Intentar escriure sobre Mad Men sense que se'm coli algun spoiler no sé si serà fàcil: duto que me'n surti però ho intentaré. 
S'ha acabat la primera part de la temporada final de Mad Men i ens queda per endavant un any d'espera per veure els set capítols restants. Una agonia tal i com han deixat la trama en aquesta primera tanda. Després d'una temporda i mitja més fluixa, els guionistes s'han ficat les piles i ha tornat la Mad Men de sempre: la que t'invita a pintar-te els llavis de vermell sang mentre et serveixes un whisky abans de donar-li al play al reproductor. 
Don Drapper és les vísceres de la sèrie, l'heroi i l'antiheroi a la vegada. El mascle alfa al que aspiren a ser molts homes i el que volen al llit la gran majoria de les dones fins que es destapen tota la seva col·lecció de misèries. Don és l'egocentrisme, el carisma, la mentida i la genialitat. Capaç de caure però com un bon Ave Fènix sempre troba la maner de tornar i, sí, gaudeixo veint-lo patir però també veint-lo aixecar-se de nou. Com gaudeixo veient la seva autèntica rèplica femenina, Peggy Olson, lluitant en un món d'homes per fer-se valer en un sector com el de la publicitat i sacrificant la seva vida personal per una carrera a l'èxit que no sempre és sinònim de felicitat. 
Peggy i Joan – la cap de les secretàries - són les úniques dones de l'agència de publicitat, i del seu entorn proper, que poden mirar a Don d'igual a igual, dones fortes, molt lluny de les parelles que sempre acompanyen a Mr. Drapper: l'abnegada Betty o la jove Megan. Elles són grans personatges femenins que no vacil·len ni donen un pas enrere. Tampoc voldria oblidar-me de Roger “estoy de vuelta de todo” Sterling, el contrapunt cínic necessari per digerir el whisky vigorós que és Mad Men. Un licor que s'ha de beure molt lentament però degustant cada glop per retenir el plaer que provoca.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...