dilluns, 31 de març del 2014

Her (2013)


Hi ha pel·lícules contra les quals no pots fer res. Se't fiquen en el més profund del cervell i saps que no podràs treure-te-les del cap.

Her ha passat injustament desapercebuda en la batalla dels Oscars i altres premis de la temporada i, a sobre, han tingut l'enorme barra de no nominar la subtil, delicada i terriblement sensible interpretació de Joaquin Phoenix.

La història que se'ns conta es pot classificar entre el drama i la ciència ficció però aquest últim gènere aviat se li quedarà curt. Almenys jo la percebo com una història molt més contemporània del que sembla.

El protagonista, Theodore (Phoenix), és un paio solitari que passa un mal moment sentimental i que dedica els dies a treballar com a escriptor de cartes d'amor per a altres. Si, en bell mig del món tecnològic! Un bon dia es descarrega una aplicació que permet als usuaris cobrir totes les seves necessitats i comença a conversar amb la veu a l'altre costat de l'aplicació - una increïble Scarlett Johanson que només es val de la seva veu per transmetre emocions -. Samantha, creada per intel·ligència artificial, i Theodore començaran a conversar cada cop més fins al punt d'iniciar una relació íntima. Amb aquesta premissa Spike Jonze sembla voler provocar a l'espectador sobre la relació que els humans hem creat amb la tecnologia i fins on podem arribar o quins són els límits dels nostres sentiments. El que fa Jonze ja ho han intentat amb gran encert els creadors de Black Mirror (mini sèrie angles de visionat obligatori) en que el fil conductor  de cada capítol és com la tecnologia ens afecta o ens pot arribar a afectar. 

Her pot semblar un relat futurista però no ho és tant si tenim en compte el centenar d'aplicacions i pàgines webs destinades a trobar parella a través de la pantalla d'un ordenador o mòbil d'última generació. Aplicacions que ens inviten a crear relacions més platòniques que reals i, sobretot, és una lúcida reflexió que l'amor, com moltes altres emocions, estan dins del nostre cap al que ja no sabem governar.

Quan van aparèixer els títols de crèdit m'havia afectat més aquesta història d'amor entre un humà i una màquina que moltes altres pel·lícules que intenten fer-nos creure l'èpica de l'amor com a motor del món.




dilluns, 24 de març del 2014

Fuente y Caudal ( Paco de Lucía, 1973)


Encara amb la tristesa de saber que hem perdut a un dels grans de la història en el difícil art de les sis cordes. No he pogut estar-me de buscar, entre els cd's de Paco de Lucía que tinc a casa, un dels discos que més vegades he escoltat. Aquest disc va ser el que va portar a Paco de Lucía al gran públic, tot i que ell ja havia triomfat i actuat en els millors escenaris del món, i tot això per una rumba que conté el disc i que crec que no fa falta que digui el seu nom, tothom sap de quin tema parlo. Però, fora d'aquestes melodies més universals i populars, el disc conté un tema, Fuente y Caudal, que dóna nom al mateix. Aquest tema és una Taranta ,dins dels pals del flamenco: la buleria, la siguirilla, la soleà, etc, diríem que és el menys heterodoxa en quant a les normes de tempo i estructura. Doncs aquest tema vaig tenir la sort de poder-lo estudiar quan estava fent classes de guitarra flamenca a Barcelona, i tocar alguns fragments del mateix - amb les meves limitacions tècniques i rítmiques-. És un tema impressionant, té un fragment de tremolo - tècnica que permet tocar dues melodies alhora- que posa la pell de gallina.

Un dia parlant amb el meu professor, Juan Pedro Medina, jo li comentava que en la partitura d'aquest tema només hi veia milers i milers de notes, una darrera l'altre, impossibles de memoritzar. Com ho feia Paco de Lucía per composar un tema tant complex en quant a estructura i tocar-lo com ho feia i ,a més, amb el handicap de no saber llenguatge musical  - li vaig preguntar al meu professor -. La resposta va ser senzilla, allà on nosaltres veiem milers de notes que es succeeixen unes darrera de les altres, Paco de Lucia hi veu una harmonia feta de quatre acords, senzilla i lògica. És la diferència entre el geni i la resta dels mortals. 

Les persones ens deixen però les obres perduren, i Paco de Lucía, en aquest sentit, ja és immortal. 




dilluns, 17 de març del 2014

Hijos del Tercer Reich (Unsere Mütter, unsere Väter, 2013)


Sempre es diu que les guerres les expliquen els vencedors. En el cas de la Segona Guerra Mundial ens trobem a sobre amb uns vençuts tan avergonyits i humiliats per l’Holocaust que han tardat dècades a donar-nos la seva versió de la història. Centenars de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries produïdes majoritàriament per nord-americans ens han donat un relat des del punt de vista dels vencedors del bloc oest. 
Com que el temps cura ferides i va posant les coses al seu lloc, en els últims anys hem tingut diversos exemples explicats des del punt de vista alemany com la novel·la “Les benignes” de Jonathan Littel o directament per autors alemanys com la pel·lícula “El hundimiento”. 
La minisèrie de tres episodis Hijos del tercer Reich entra dins d’aquest segon grup. Amb el seu títol original “Els nostres pares, les nostres mares” la sèrie ja demostra la seva valentia en el títol, accepte-m’ho, els nazis eren els pares i els avis dels alemanys d’avui. Tot i que malauradament no aborda amb la precisió que ho fa Littel els pensaments dels individus que formaven part de l’exèrcit nazi, si que humanitza als personatges fins al punt de enfrontar-nos amb allò més terrorífic del nazisme: els nazis no eren monstres vinguts d’un altre planeta sinó que eren tan humans com tu o jo. És això el que dóna valor a una sèrie que si agafés arguments semblants i els apliqués a qualsevol altre conflicte, seria un producte menor.
La història comença a Berlin, a l’estiu del 41. Els joves alemanys estan eufòrics pel ràpid avenç de la guerra. Cinc amics es troben per acomiadar-se en un bar. Tres d’ells van al front, dos com a soldats i una com a infermera. Els altres dos, una parella, es queden. Ella per triomfar al món de la música. Ell, un sastre jueu, a esperar que passi el temporal antisemita per seguir amb la seva vida. Preveuen una guerra curta: “Per Nadal a Berlín”, diuen. La cosa no tarda a torces, el front s’atura a les portes de Moscú i la persecució dels jueus es torna asfixiant. I la guerra treu el pitjor de cadascun d’ells.

dilluns, 10 de març del 2014

Lennon (2010)


L'escriptor francès David Foenkinos, gran amant de la música de John Lennon i de The Beatles, ha volgut arriscar-se alhora de fer una aproximació a la vida de John Lennon al llibre anomenat simplement Lennon (2010; Alfaguara el va publicar en castellà l'any passat). I dic arriscar-se perquè representa una biografia novel·lada sobre el famós músic, explicada en primera persona pel mateix artista, o sigui que Foenkinos s'ha hagut d'imaginar les paraules que diria el mateix Lennon. A més ho fa en unes hipotètiques sessions de psicoanàlisis entre 1975 i 1980, així que representa un monòleg de 189 pàgines. Per això, darrera d'aquest llibre hi ha un gran treball d'investigació: Foenkinos va escoltar moltes hores d'entrevistes i, sobretot, va escoltar moltes cançons de The Beatles i del mateix Lennon i així va apropar-se al seu estat d'ànim, a la seva forma de ser. I això va ser per l'autor el més complicat, "apropar-se a la seva veritat, al que realment havia viscut o sentit". Però sembla ser que els mateixos fanàtics de The Beatles estan encantats amb la novel·la i, fins i tot, alguns d'ells han comentat a l'escriptor que s'han imaginat al mateix Lennon parlant de la seva vida. Jo l'únic que us puc dir és que també penso el mateix i que m'ha agradat molt com està escrit, que es llegeix molt ràpidament, i que mentre ho fas t'imagines la vida, no només del mateix Lennon (desde la seva infància) sinó també la d'aquella època, el moment de la creació de The Beatles, la relació entre ells (sobretot la de Paul i Lennon), l'èxit tan aclaparador que van tenir i l'aparició de Yoko Ono. En definitiva, un llibre molt recomanable i que emociona per moments.

dilluns, 3 de març del 2014

Cleveland (2012)


L’obra pòstuma de Harvey Pekar té un punt de sorprenent. El guionista de còmics de Cleveland a qui la fama li va arribar tard però en vida gràcies a la pel·lícula “American Splendor” basada en el seus còmics, ens tenia acostumats a la seva visió pessimista de la vida. Un personatge queixós i rondaire que feia la seva crítica social a partir dels petits moment de la seva vida com a funcionar administratiu d’un hospital. 
La primera frase que trobem a la primer pàgina de Cleveland és “Yeah, live had a plenty of good days” posada en boca d’un Pekar dibuixat amb el seu habitual posat seriós, amb les seves poblades celles que li donen aquest toc de permanentment enfadat amb el món. Pekar ens posa en situació i en quatre pinzellades ens explica la història de la ciutat. Un cop ubicats comença l’autobiografia excel·lentment dibuixada per Joseph Remnant, donant especial importància als moments més feliços de la seva vida en el seu estil habitual. Un estil que ha fet que molt el qualifiquessin com un dels grans escriptors americans contemporanis.. 
Pekar s’acomiada de nosaltres magistralment i mirant de deixar-nos un bon regust de boca. Ho aconsegueix.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...