dilluns, 24 de febrer del 2014

L'home mico del Plistocè o per què em vaig cruspir el pare (The Evolution Man or how I ate my father, 1960)



Roy Lewis, l'autor d'aquest llibre, té la capacitat d'endinsar-nos en el passat remot de la nostra espècie a través d'una comunitat d'Homo Sapiens. Els protagonistes d'aquesta divertida història, tenen una comunicació verbal molt fluida ,fins i tot són capaços de fer servir tecnicismes paleontològics i arqueològics, fan descobriments cabdals per la història de la nostra espècie (el descobriment del foc i tot el que l'envolta, l'exogàmia, etc.) i també són capaços d'entendre allò que els fa diferents a la resta dels animals i de les espècies d'Homo veïnes. L'autor juga amb els descobriments del món de l'arqueologia i amb les diverses teories evolutives que hi ha, tot dotant als protagonistes d'idees i observacions que inevitablement et fan esbossar un somriure quan les llegeixes.

A continuació, us faig cinc cèntims d'aquesta peculiar família:

Ens trobem a l'època geològica anomenada Plistocé, 180.000 a.C., any amunt, any avall. La família que ens presenta aquest llibre, viu precisament en aquest antic període de la humanitat, el patriarca Edward és un evolucionista, creu que hem estat tocats per una vareta màgica i som els escollits entre tots els animals del planeta per fer quelcom més important. Per aquest motiu, sempre està pensant les maneres de progressar tecnològicament; com podem millorar les tècniques de cacera, la qualitat de les nostres eines, etc. En canvi, a l'altre extrem, trobem l'oncle Vània, que no és capaç d'entendre perquè ens entestem en caminar de manera bípeda, menjar carn de grans antílops i viure al terra, desprotegits de la seguretat que donen els arbres. Dels tres fills de l'Edward,  l'Oswald és el que menys entén aquesta obsessió del pare per evolucionar,l' Alexander és un tant estrany, últimament li ha donat per agafar l'ombra de les coses i deixar-les atrapades a les roques, el pare diu que és un artista , i Wilbur, és un bon caçador i un gran fabricant d'eines. En aquesta gran família no podrien faltar les dones, quan més voluptuoses millor - com han canviat els canons de bellesa femenina aquests darrers 100.000 anys... - Així, tenim a la Mare, determinant en alguns dels descobriments de la família, les filles Elsie, Ann, Doreen i Alice i les tietes Aggie i Nellie. Penseu que sense elles la vida de la comunitat seria impossible, un 70% de la nostra dieta és bàsicament fructífera, i elles són les encarregades de recol·lectar aquests fruits silvestres. A més, que dir de la seva feina en el curtit de les pells, fabricació d'estris,  la criança dels fills, etc. Per últim, parlar de l'aventurer de la família, l'oncle Ian, que un dia va decidir que volia voltar món i conèixer altres comunitats i cultures. Així va ser com va deixar Àfrica i va arribar a Europa, on va conèixer els homes robustos de prominència cranial, també va estar per Àsia i, tal vegada, va creuar l'estret de Bering per visitar terres americanes.

Doncs res, si voleu passar una bona estona amb el caliu del foc que dóna l'estança principal de la cova d'aquesta particular família, només heu d'obrir les pàgines d'aquest llibre i viureu les aventures i desventures d'aquesta comunitat. Un comunitat que ens recorda, que la comoditat de les nostres vides a l'actualitat, és fruit de milions d'anys d'una lluita a vida o mort per a la supervivència de la nostre espècie.




dilluns, 17 de febrer del 2014

Relaciones (1999)


A l'obra Relaciones (ed. Sins entido 1999), l'historietista i il·lustrador Federico del Barrio (aquest cop amb el pseudònim "Silvestre") aprofundeix en les possibilitats que dóna una pàgina en blanc, jugant molt bé amb el seu espai i utilitzant la tinta de moltes maneres. A més, amb les paraules justes aconsegueix que els personatges es formulin preguntes que van més enllà de les històries que ells mateixos protagonitzen, dient frases que acaben sent qüestions intel·ligents sobre el límit que pot haver-hi en la manipulació que fa d'ells el mateix autor. Aquest juga amb les seves creacions d'una forma simpàtica, deixant que el lector també entri en el seu joc. En definitiva, estem davant d'una obra en blanc i negre, de quaranta-vuit pàgines, molt original, amena, ràpida de llegir, amb diferents tipus de dibuixos, i que uneix coses com la il·lusió i la realitat de la vida. I com diu un dels personatges, "¿Qué mundo es éste, en el que una imagen vale más que mil palabras?".

dilluns, 10 de febrer del 2014

True Detective (2013)


El gènere de les sèries de televisió policíaques té una premissa força bàsica: un crim, uns policies que investiguen i un dolent que es manté en la incògnita. D’entrada sembla molt fàcil però poques sèries aconsegueixen, a partir d’aquesta base, crear un argument que atrapi i crear una història que et faci considerar totes les possibilitats com el més elaborat dels sudokus. Si a més a més aconsegueixen crear personatges complexes i ben interpretats és molt difícil que l’espectador no esperi setmanalment la seva ració de novel·la negra televisada.

I això m’ha passat a mi amb “True Detective”, la nova sèrie de l’HBO a la que estic segura que li caurà més d’un Emmy aquest 2014.

Tot comença l’any 1995 quan els agents Rust (Matthew McConauguey) i Marty (Woody Harrelson) comencen a investigar l’assassinat, amb tints satànics, d’una jove prostituta. A través de flashbacks se’ns explica com els dos agents abordaven el cas mentre que l’estructura narrativa ens porta al 2013, quan el cas es reobre de nou, i els dos agents són entrevistats, per separat, pels investigadors actuals del cas. Aquesta manera de contar la història obliga a l’espectador a no perdre’s cap detall ni dels flashbacks ni molt menys les entrevistes del present –  on els guionistes posen en boca de Rust autèntiques genialitats-.


Un dels punts forts és l’atmosfera que aconsegueixen crear opressiva i gris que inevitablement em recorda a The Killing, amb la diferència que en aquest cas els detectius són dos homes. Marty (Harrelson) és el poli afable, pare de família, faldiller i que aporta el contrapunt un xic més còmic.  Rust (McConauguey) és el poli sense habilitats socials, hermètic, clarament traumatitzat pel seu passat  i que l’ha convertit en un paio escèptic però que ha desenvolupat un sentit de la intuïció infal·lible. De fet, les escenes de McConauguey en les entrevistes del present són una pura delicatessen fent que jo, gran detractora d’aquest actor, hagi caigut absolutament rendida a la seva interpretació. La mirada del Rust del 2013 és la d’un home cansat i que ja no sap que vol dir la paraula esperança. Un home que sobreviu a base d’empassar el fum dels seus cigarrets i beure litres de cervesa mentre respon a les preguntes sobre el cas amb desgana des d’un lloc més enllà de la soledat absoluta. Només per saber perquè Rust ha canviat tant després de la investigació del 1995 no pots ni vols deixar de mirar la pantalla.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Les coses grans (2013)


Les coses grans és una sèrie petita, de petites històries quotidianes en càpsules de 10 minuts escassos, que tracten sobre la parella, l’amistat, l’amor, el desig, les contradiccions i les neures que tots portem a dins...
Explicat tot en clau d’humor, d’aquell tipus d’humor que no et fa esclatar de riure però que et manté amb el somriure als llavis, sigui per què t’identifiques amb algun personatge o que la trama et porti a sensacions viscudes tot i que portades a extrems inversemblants. 
Roger Coma és el director, escriptor i protagonista de la sèrie, que és per tant un projecte molt personal que ha tirat endavant amb el suport de mecenes i patrocinadors. Com a intèrprets destaquen junt amb Coma, Mar Ulldemolins, Pep ambròs i David Verdaguer. 
Una websèrie que compta de moment amb una temporada de 9 episodis i que té més idees que pressupost. De fet estan buscant recursos per fer-ne una segona temporada. Us animo a veure-la i a col·laborar-hi. Podeu veure-la a TV3 o per You Tube .
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...