dilluns, 27 de gener del 2014

Mi amigo Dahmer (My friend Dahmer, 2012)


Encara sota la influència d'haver visionat fa poc la quarta temporada de Dexter, que per cert és espectacular i molt recomanable, només llegir l'argument d'aquesta novel·la gràfica ja vaig saber que l'havia de comprar.

L'autor, Derf Backderf, ens explica que tots al llarg del nostre pas per l'institut hem coincidit amb personatges extravagants que ens feien riure o fins i tot ens podien fer una mica de por o resultar incòmodes, i que després amb el pas dels anys, repassant fotografies o parlant amb ex-companys, ens vinguin a la memòria i ens arribem a preguntar que haurà estat de les seves vides. En el cas de Derf Backederf, aquesta pregunta li van contestar tots els mitjans de comunicació del món el 22 de Juliol de 1991, quan Jeffrey Dahmer ( el conegut com a carnicer de Milwaukee) va ser detingut per l'assassinat de dicet homes i nois. Imagineu com deu ser saber que has estat company i amic d'un dels assassins en sèrie més important de la història.

En aquesta novel·la Derf ens intenta acostar a l'adolescència de Jeffrey Dahmer mitjançant els seus records i els dels seus companys d'institut, però també mitjançant moltes altres fonts com les entrevistes que va donar el mateix Dahmer abans de la seva mort, les entrevistes amb els pares, documents del FBI i nombrosos documentals i reportatges.

Com veurem al llarg del còmic, Dahmer des d'un bon començament ja convivia amb el seu "Obscur passatger", però: algú el podia haver ajudat?, per què la comunitat que envoltava aquest noi: pares, professors i companys no va ser capaç de veure que necessitava ajuda? També destaca el fet que aquest sinistre personatge no és producte d'un succés traumàtic ( com el cas de Dexter Morgan) sinó que viu una infantesa normal, dins d'un ambient familiar amb els seus problemes, però res fora del comú. 

La lectura d'aquest còmic, fa evident que el ser innat de la naturalesa de molts d'aquests assassins costa d'assimilar per part de la societat, i per aquest motiu, sempre s'ha intentat buscar una causa o un orígen a l'instint assassí dels psicòpates i a la seva despietada i desmesurada crueltat. Suposo que és una manera d'intentar amagar l'autèntica naturalesa de l'ésser humà, que com ha demostrat al llarg de la història, és capaç de realitzar les coses més belles i meravelloses alhora que les més cruels i perverses. 


dilluns, 20 de gener del 2014

Restaurant La primitiva de Lluçà


Just al costat del monestir romànic de Jussà trobem un racó on gaudir de bon menjar i bona música. El restaurant La Primitiva és d'entrada un lloc acollidor i agradable, la calidesa de la il·luminació i l'aspecte rústic i colonial del mobiliari aporten aquest sensació d'acollida. El restaurant no té carta, sinó que funciona amb un menú de degustació tancat de 20 euros, begudes no incloses, encara que hi ha l'opció de portar el vi de casa amb un sobrecost de 3 euros. La cuina és una cuina catalano-argentina cuidada en la presentació, i on s'intenta ressaltar el sabor dels elements "carnívors i vegetarians" que conformen els plats. A més d'aquesta bona experiència gastronòmica, en el restaurant La Primitiva també podreu gaudir de bones actuacions de música en directe, ja que en un dels racons del restaurant hi ha un piano i moltes vegades s'amenitzen els sopars amb concerts de jazz, bossanova, etc. A més, si se us fa tard, també podeu quedar-vos a dormir ja que el restaurant forma part d'una fonda, i segons m'han explicat les habitacions estan molt bé i el tracte és molt bo. 

Si aneu a Lluçà, sobretot no deixeu de visitar el monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà, és un monestir construït entre els segles sXI i sXIII on hi destaquen les seves pintures murals i el seu claustre. La visita és guiada i el guia és molt bo, tot un personatge. Aquest monestir està just al davant del restaurant, només els separen uns metres. 

En resum, un indret màgic dins d'una regió que reclama el dret a esdevenir comarca, el Lluçanès

dilluns, 13 de gener del 2014

Els dolents ( Shakespeare's Villains 2013)



De la ploma de Steven Berkoff, actor, director i dramaturg anglès, ens ha arribat a Barcelona l'obra Els Dolents ( Shakespeare's Villans) amb la direcció de Ramon Simó, traducció de Marius Serra i l'actuació, com actor principal i únic, de Manel Barceló. Aquesta obra es proposa presentar-nos i explicar-nos les maldats dels dolents de les obres d'un dels dramaturgs i escriptors més venerat i admirat de la història, William Shakespeare.

Per tots aquells que no conegueu l'obra de Shakespeare no tingueu por d'anar a veure-la,  ja que en tot moment els personatges són presentats per Barceló i contextualitzats dins de l'obra on apareixen. Per tant, és una obra que es pot seguir perfectament. Cal destacar la capacitat camaleònica de Barceló de posar-se a la pell de Iago, Richard III, Macbeth, Shylock, Hamlet i Oberon, entre molts d'altres i ser capaç de fer-los creïbles. També destacar la intensitat que mostra d'alt de l'escenari, en una hora i mitja de ritme trepidant passant d'un personatge a l'altre sense interrupció.

L'obra a més de parlar dels diferents tipus de dolents que hi ha: els intel·ligents, els mediocres, els marginats, etc. També reflexiona sobre les seves debilitats i misèries, tot intentant explicar com moltes vegades és en la falta d'amor on es genera el monstre. A més d'aquest tema, l'obra també intenta explicar les dificultats que tenen els actors a l'hora d'interpretar a tant il·lustres personatges, sobretot, si porten el segell del dramaturg anglès. Tampoc no falta, la caricaturització dels crítics i dels espectadors, tant importants i necessaris pel món del teatre.

En resum, una obra que ens submergeix dins de l'univers shakesperià a través dels seus personatges més enigmàtics, els dolents. En definitiva, una hora i mitjà de bon teatre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...