dilluns, 28 d’octubre del 2013

Gravity (2013)


Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 
Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 
El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 
És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Mantícora (1972)


Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG




dilluns, 14 d’octubre del 2013

Ready Player One (2011)

 

Si has estat nen o adolescent als 80, et flipava l’Indiana Jones, jugaves a ser un Goonie o a conduir un Delorean, quan no estaves enganxat a una maquineta jugant al Space Invaders o et passaves la tarda carregant un joc d’ordinador mitjançant cintes de casset, aquest és el llibre que has de llegir.  Perquè si segueixes aquest perfil, has de saber que Ernest Cline, l’autor del llibre, és un friqui com tu que ha posat totes les seves passions en una novel·la. 
Ready Player One ens presenta un futur distòpic on la gent viu més dins d’una realitat virtual anomenada Oasis (una mena de Second Life però que mola) que no a una vida real decadent i en plena crisi energètica planetària. El creador d’Oasis mor sense descendència i decideix donar la seva fortuna i el control de l’empresa al primer que trobi tres claus i obri tres portals dins de la realitat virtual que ell va crear. 
El més original que aporta el llibre és amalgamar en 500 pàgines tot allò que vol trobar algú com vosaltres, perquè amics, d'aquest argument em falta explicar-vos que el creador d’Oasis era un nostàlgic de la seva adolescència als anys 80, fins al punt que n’estava obsessionat. 
Pocs girs argumentals que no t’esperis, cap sorpresa al llarg del llibre. Si ets un friqui com Déu Lucas mana, el llibre s’anirà desenvolupant tal com el tens el cap. Però la màgia funciona i en cap moment perds interès en el que està passant. Una entretingudíssima, divertida i lleugera lectura que devorareu sense adonar-vos-en.
Per cert, els drets per fer la peli ja estan venuts, per poc que es faci bé, això serà un blockbuster d'aquells que marquen època.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Boss (2011)


És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.
Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.
Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.
Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...