dilluns, 30 de setembre del 2013

Caos a les aules (2012)


Aprofitant que acabo de començar un nou curs escolar en un nou institut, i gràcies a poder-me desplaçar a la feina amb transport públic, he aprofitat aquests dies al tren per llegir un llibre escrit per un company de professió, Caos a les Aules d'Antoni Dalmases. Aquests experimentat professor de secundària amb més de 35 anys d'experiència a les esquenes, ens fa un retrat molt fidedigne de la realitat de l'ensenyament secundari al nostre país. Defugint del món idíl·lic de la pedagogia moderna, ens fa tocar de peus a terra i endinsar-nos al veritable camp de batalla de l'educació: les aules.

Mitjançant les anècdotes personals, l'autor ens explica les mancances i els problemes amb que els professors hem d'enfrontar el dia a dia a la feina. De manera irònica, alhora que realista i amb cops d'humor punyent, l'Antoni fa un retrat dels diferents actors implicats en aquesta difícil tasca d'ensenyar i, malauradament, d'educar alhora. Així és com l'autor fa un repàs de les diferents tipologies d'alumnes, pares i professors que, dins de la seva dilatada experiència, ha anat descobrint i catalogant. L'autor ens parla també i sense embuts, de les mancances i carències de l'escola anomenada integradora, on és parteix d'una idea ja d'arrel equivocada: l'igualitarisme. També amb un senzill però divertit joc de paraules, l'autor anomena a les aules Obertes, aules Encobertes. Per a tots aquells que desconegueu la funció d'aquestes aules, aquí en teniu la seva definició formal: Què són les Aules Obertes?

En definitiva, una lectura molt recomanable tant pels docents, que trobaran dins de les seves pàgines moltes situacions i anècdotes compartides, com també per a totes aquelles persones que vulguin saber de primera mà, quins són els problemes als quals han de fer front els nostres centres educatius. 

dilluns, 23 de setembre del 2013

Surfer Rosa & Come on Pilgrim (Pixies, 1988)


Encara m'enrecordo del meu descobriment de Pixies. Més o menys va ser cap a finals de l'any 1995. En el moment que vaig tenir davant meu la portada de Surfer Rosa & Come on Pilgrim (1988) vaig pensar què coi seria allò. El CD en qüestió és la unió del primer àlbum (Surfer Rosa) amb el seu primer EP (Come on Pilgrim), i després d'escoltar-lo més d'una vegada sabia que era, com a mínim, una cosa totalment oposada a tot el que havia sentit fins llavors. El peculiar so de la banda i la veu de Black Francis (també conegut com Frank Black) cantant a vegades en castellà, em van deixar bocabadat, sense pensar si de veritat m'agradaven. Però més endavant em vaig adonar que sí, sobretot amb cançons com Bone Machine, amb els crits de ràbia de Black Francis, o Gigantic, amb la veu de Kim Deal, també River Euphrates, amb els seus coros tan especials, i com no Where is my mind?, amb la seva gran melodia. Però és que, amb el pas dels anys, Pixies s'ha convertit en una mítica banda que ha influenciat a tants de grups que sembla quasi increible que ho hagi aconseguit només gràcies a quatre àlbums.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Germán, últimas viñetas (2013)


Héctor Germán Oestrherld és, sense cap mena de dubte, un dels grans guionistes de còmics de la història. Ell és un dels que va aconseguir que el novè art fos digne d’aquest nom. A Oesterheld el va fer desapareixer la dictadura de Videla el 3 de Juliol de 1977, juntament amb les seves filles, gendres i nets. A dia d’avui se’l segueix considerant desaparegut. 
La televisió pública argentina va decidir rodar un projecte que proposava dedicar una sèrie de 13 episodis de 25 minuts a explicar els últims mesos de vida del guionista. Al espectador que no conegui la realitat argentina de l’època se li escaparan moltes coses, no és una sèrie que sembli pensada pel consum fora del seu país d’origen. A més, no es pot negar, és bastant fluixa, no acaba de trobar el tò entre la comèdia costumbrista a l’estil Cuéntame i la tragèdia dels fets, i no és fins als 3 episodis finals que agafa cert interés a l’explicar el cop d’Estat i la supervivència de Oesterheld a la clandestinitat. Intenten fer una proposta visual atractiva i moderna, i moltes vegades se’n surten, el problema és els d’uns guions que no porten enlloc (en una sèrie que vol mostrar com n’era de bo Oesterheld fent guions!) i uns personatges que t’hauries d’estimar però que et deixen totalment indiferent. 
Tot i així, m’he decidit a parlar-ne al blog ja que té certs punts que la fan interessant encara que només sigui conceptualment: 
1) Em sembla interesantíssim que la Televisió pública d’aquell país parli amb tota naturalitat de les seves vergonyes de fa només 30 anys. 
2) Que una televisió pública reivindiqui el còmic com a mitjà per crear obres d’art i no pur entreteniment infantil i/o adult. 
3) Que tot plegat pugui portar encara que només sigui a una persona més a llegir una de les obres d’aquest mestre, ja que si una de les coses fa bé la sèrie és deixar tant pels núvols al seu protagonista que no puguis evitar aproximar-te a la seva obra. 

Si voleu veure la sèrie, que està penjada a Internet de forma legal, cliqueu aquí

Si voleu llegir alguna de les seves grans obres mestres, El Eternauta i Mort Cinder han estat publicades a Espanya per Planeta deAgostini i Norma respectivament.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...