dilluns, 25 de març del 2013

Un descans primaveral

Acabem d'encetar la primavera. Hi ha una millor manera de gaudir-la que amb unes mini-vacances de Setmana Santa que aquest any han caigut ben aviat?
Ens retrobem el 8 d'Abril.

dilluns, 18 de març del 2013

Django desencadenado (Django unchained, 2012)



La història transcorre dos anys abans de l'esclat de la Guerra Civil Americana, King Schultz (Christoph Waltz), un caça-recompenses alemany, segueix la pista d'uns assassins per cobrar la preuada recompensa pels seus caps. És durant aquesta recerca, quan es trobarà en el seu camí amb un grup d'esclaus negres que estan sent portats cap a una plantació cotonera de les terres texanes. Aquí serà on conegui a l'altre protagonista de la història, un esclau negre de nom Django (Jamie Foxx) i a partir d'aquest moment, fruit d'un encontre fortuït o no,  les seves vides es veuran unides amb el tancament d'un acord entre King i Djanjo per trobar als antic capataços d'aquest últim, convertits ara en fugitius.

Pels seguidors de Tarantino és una pel·lícula a l'alçada de les seves millors produccions: guions treballats, situacions amb final inesperat, sang i fetge, diàlegs mordaços i escenes còmiques. Dins d'aquesta última, no perdres el diàleg que mantenen, en una de les escenes de la pel·lícula, els encaputxats. És un fragment memorable, on no pots parar de riure.

Per últim, no podia faltar en una pel·lícula de Tarantino les diferents picades d'ullet al cinema wester. Per tant, la pel·lícula està farcida d'homenatges i referències a pel·lícules mítiques i no tant mítiques d'aquest gènere com : Djanjo ( 1966, Sergio Corbucci ) i El gran Silencio ( del mateix Corbucci). També destacar la referència a Nigger Charley, caçarecompenses negre protagonitzat per Fred Williamson en els tres films: The Legend of Nigger Charley, The Soul of Nigger Charley i Boss Nigger. Si voleu veure alguns dels " easter eggs" que amaga la pel·lícula podeu fer una ullada a aquest enllaç: Easter eggs de Djanjo " desencadenado".


dilluns, 11 de març del 2013

Va succeir una nit (It happened one night, 1934)


Una de les "screwball comedy" més conegudes de la història del cinema (i considerada habitualment com la primera) la trobem en la pel·lícula Va succeir una nit, el primer gran èxit de Frank Capra i la primera en aconseguir els Oscars de les 5 categories més importants: pel·lícula, director, actor, actriu i guió, cosa que després van tornar a aconseguir Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i El silenci dels anyells (1991). Aquest tipus de comèdies es caracteritzen per ser comèdies romàntiques que es van fer molt populars en les dècades dels 30 i 40 a Hollywood, on la parella protagonista solia tenir una relació d'amor-odi, amb bastants embolics, i els diàlegs estaven plens de picardia. Capra va saber portar amb enginy el desenvolupament dels esdeveniments, encara que potser en algunes escenes es noti un ritme més lent i hagi alguns petits errors de raccord. Però, en general, la posada en escena és correcta i Capra filma alguns plans amb moviments de càmera molt ben executats. El millor de la pel·lícula és la química que hi ha entre Clark Gable i Claudette Colbert, aconseguint ambdós un bon paper, sobretot ell ja que el seu personatge té moments de borratxera, de felicitat, d'enuig, de picardia i d'enamorament. En definitiva, un clàssic amb bons diàlegs, una història d'amor ben portada i una gran parella protagonista.

dilluns, 4 de març del 2013

Victus (2012)

 
L’últim llibre d’Albert Sánchez Piñol segueix fil per randa el que ha de ser una bona novel·la històrica. Sembla estar molt ben documentada, és fidel als fets històrics (encara que per fer-ho contradigui a bona part del que la cultura popular té assumit), i busca apropar aquesta història al lector a través d’un protagonista, Martí Zubiria, que tot i ser un personatge que va existir, se’n sap tan poca cosa que l’autor pot crear al voltant de la seva biografia el que més li convingui. 
Victus és la història de la guerra de successió espanyola i del setge de la ciutat de Barcelona que hi va posar punt i final. Un setge que els catalans sabem massa bé com va acabar, posar emoció a uns fets que ja coneixem, encara que sigui en línees generals, no ha de ser una tasca gens fàcil. 
Per fer-ho Sánchez Piñol divideix el llibre en tres parts: Veni, Vidi i Victus. A la primera part el personatge i el lector aprenen el que era un assetjament d’una ciutat al segle XVIII, a la segona el protagonista va agafant personalitat en experiènies bèl·liques i la tercera és la que ja sabem com acaba. El problema que he tingut amb el llibre és que en cap moment he empatitzat amb el protagonistes. Personalment em va interessar molt la primera part però em vaig avorrir amb les aventures del protagonista en una segona part en que vaig trobat a l’autor molt allunyat d’aquell escriptor que tan em va fer gaudir amb La pell freda. Afortunadament en el desenllaç vaig vibrar. Sánchez Piñol és tan bo que en alguns moments arribes a tenir un pensament fugaç de que Barcelona se’n sortirà i acabarà amb els borbònics. 
Tot i que pel meu gust és irregular, recomano a tothom que llegeixi aquest llibre per la magnífica tasca de divulgació de la nostra història que fa l'autor. La seva acurada edició amb plànols, mapes i il·lustracions és magnífica. I a més, hi descobrireu que els catalans, com els escocesos a Braveheart, també vam tenir el nostre heroi. I no, no es va dir Rafael de Casanoves. Era castellà i es deia Villaroel. Llegiu el llibre i en sabreu més.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...