dilluns, 25 de febrer del 2013

El bazar de las sorpresas (The Shop around the Corner,1940)


A la vida podem tenir moments d'alegria o de tristesa depenent del que ens toqui viure, i en la comèdia romàntica El bazar de las sorpresas (1940), produïda i dirigida per Ernst Lubitsch, un percep les dues sensacions de forma natural i prodigiosa veient simplement la rutina laboral dels treballadors d'una botiga on passa gairebé tota la història. En la pel·lícula veiem un joc d'embolics molt ben portat i un intel·ligent desenvolupament de la història que conté diversos aspectes essencials de la vida, com la importància de tenir una feina i la por a sentir-se sol en dates importants. Els personatges estan molt ben construïts i dirigits expressament per caure bé o malament a l'espectador, i el més important de tots i el més complet és sens dubte el que interpreta en James Stewart, que fa un treball formidable a la pel·lícula. Per aquest clàssic, Lubitsch va comptar amb l'ajuda del guionista Samson Raphaelson (amb qui va col·laborar en nou ocasions) basant-se en una obra d'un tal Miklós László, i el resultat va ser prodigiós ja que l'espectador està gairebé tot el metratge amb un somriure dibuixat a la cara, a causa d'una bona combinació entre un humor de vegades sarcàstic i altres subtil i una gran història d'amor.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Amor (Amour, 2012)


Si sou seguidors de l’obra de Michael Haneke estareu acostumats a veure autèntiques joies cinematogràfiques que us fan sortir del cinema com si us haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Haneke té per costum mostrar-nos la pitjor cara de la societat occidental o de l’ésser humà en general. Amb Amor podríem dir que hi ha un canvi a la seva filmografia. Aquesta pel·lícula, com indica el seu títol, és una gran història d’amor. Oblideu-vos de la coça a l’estómac, aquesta vegada Haneke us encongirà el cor. 
Veureu una gran història d’amor a l’ocàs de la vida. A una parella d’edat avançada de la burgesia parisenca, culte i elegant, els hi fa un gir la vida quan una malaltia que la deixa a ella amb mig cos paralitzat inicia una degradació física que anirà a més. 
Haneke, com és habitual, ens mostra la història amb una fredor total. No condueix els nostres sentiments amb bandes sonores ni filigranes en la direcció. En la major part dels plànols, planta la càmera estàtica davant dels actors i deixa que es desenvolupi l’escena. Això fa brillar de forma espectacular la tasca dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva
Imprescindible.

dilluns, 11 de febrer del 2013

100 años de cine: momentos clave (Movies. The Little Black Book, 2009)


Quan per primer cop vaig tenir a les mans aquest llibre, vaig pensar (per la portada) que seria bastant comercial, que es fixaria sobretot amb els clàssics de la història del cinema. Una vegada ja comprat vaig veure que no és així. 100 años de cine: momentos clave recull mil articles de seixanta-dos col·laboradors, entre ells crítics i historiadors de cinema i d'altres professions, que se centren en destacar aconteixements claus pel cinema, en pel·lícules i escenes en concret, o en alguns diàlegs, tot dividit en dècades desde 1890. També és veritat que sorprèn que no incloguin alguns clàssics i en canvi sí que trobem molt cinema asiàtic (massa i tot) i films de cinema experimental, però cada col·laborador dona el seu motiu de per què és clau el moment o l'escena que ha escollit de totes les dècades, i això és part de l'objectiu dels autors d'aquest llibre, donar les raons de per què s'ha volgut explicar detalls d'alguna pel·lícula en concret. En definitiva, és una publicació força interessant i molt ben editada on els amants del cinema aniran descobrint pel·lícules desconegudes (i també algunes impossibles de trobar) i disfrutaran totalment del seu contingut.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Los idus de Marzo (The ides of march, 2011)


Fa temps que dic que tot el que se de política americana és gràcies a El ala oeste de la Casa Blanca, una sèrie em va despertar cert interès per trames d’acció política. Aquest interès, un parell de recomanacions i el fet que estigués dirigida per George Clooney van provocar que m’instal·lés al sofà per veure “Los idus de Marzo”. 
Amb un inici molt interessant i allunyat de la política ideal que ens mostrava la sèrie de Aaron Sorkin, la pel·lícula ens explica el desenvolupament de les primàries del partit demòcrata des de dins en els dies en que es juguen l’elecció als estats decisius. Les punyalades per l’esquena, els draps bruts, el joc dels assessors polítics dels candidats, tot està molt ben retratat i explicat, amb un ritme més que correcte i gens avorrit tot i que la trama podria resultar-ho. El bon treball d’actors com el mateix Clooney, Philip Seymour Hoffman o Paul Giamatti ajuden a construir una trama que transpira realisme i que et fa estar convençut que les coses de la política per aquelles terres van així. 
A partir de la meitat del metratge la pel·lícula canvia de rumb i opta per fugir de la realitat, sorprendre l’espectador i situar-se en la comoditat que pot oferir quedar-se a mig camí d’un thriller que pot captivar fàcilment a qualsevol espectador. 
La pel·lícula queda al final com una obra correcta, ben executada però que, per al meu gust, deixa a mig camí l’interessant realisme que Clooney ens va mostrar a “Bona nit i bona sort” per anar per camins més fàcils, més coneguts i més fàcilment digeribles.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...