El Camino (The Black Keys, 2011)

Sempre hi ha una bona excusa per parlar de música i en aquesta ocasió m’agradaria destacar un treball del 2011, “El camino”, de la banda nord-americana The Black Keys, formada per Dan Auerbach (cantant i guitarrista) i Patrick Carney (bateria), que en aquest setè álbum han reafirmat definitivament la base de la seva trajectòria, passant d’un blues-rock rotund (com es pot sentir en el seu àlbum debut The Big Come Up, del 2002) i arribant a aquest estil influenciat més per la barreja entre el blues-rock, el soul clàssic i l’indie alternatiu. Ells mateixos segueixen produïnt-se els seus treballs, utilitzant molt bé aquest so tant peculiar de la seva música, basat en un efecte de la veu bastant peculiar i uns riffs molt marcats que fan pensar en altres èpoques passades. Ja a l’àlbum Attack and Release del 2008 van començar a introduïr aquests canvis, però va ser al 2010 amb el Brothers on van deixar clarament les seves intencions, amb cançons tant brillants i plenes d’un so diferent i nou com “Everlasting Light”, “Sinister Kid” o “Never gonna give you up”, una bona cançó que ens remonta perfectament al soul dels 60. A El camino trobem també bastant varietat però en general és més rodó perquè conté només onze cançons (un defecte que tenia el “Brothers” amb quinze cançons); i, com a novetat, la veu d’en Dan està acompanyada d’uns coros molt ben utilitzats, com es pot escoltar a “Dead and gone”, a la més clàssica “Gold on the Ceiling”, a la potent “Little Black Submarines”, o la magnífica “Nova Baby”. Ara queda saber per on seguiran en el seu pròxim treball però si mantenen el seu estil ja podrem parlar d’una de les bandes més aclamades dels últims temps, amb fans tan populars com alguns components de Radiohead, Metallica o Led Zeppelin.

Iron Sky (2012)

 

El director finlandès Timo Vuorensola  ens presenta una pel·lícula que barreja ciència-ficció i comèdia a parts iguals. La idea original va sorgir, com totes les grans idees de Finlàndia  -en paraules del mateix director-,  durant una tertúlia dins d'una sauna.  L'argument és el següent , abans d'acabar la Segona Guerra Mundial i veient perduda la guerra, els Nazis agafen tots els seus trastos i marxen cap el costat ocult de la lluna i  allí hi estableixen una base amb la intenció, d'un cop recuperades i rearmades les forces, tornar a la Terra per envair-la. La pel·lícula comença l'any 2018, any escollit per aquests curiosos Nazis Selenites per atacar la Terra. Ara bé, aquests s'hauran d'enfrontar amb una coalició planetària capitanejada per una presidenta dels EEUU adicta a l'aeròbic. 

És una pel·lícula divertida, que carrega contra les grans superpotències que controlen el món i les seves maneres d'actuar, que utilitza la ironia d'una manera intel·ligent, tot i que a vegades algunes escenes còmiques resulten massa previsibles. És també molt interessant el fet que la tecnologia que utilitzen els Nazis a l'espai és una tecnologia dels anys 40, les naus espacials i tot el sistema de comunicacions és produït amb tecnologia que avui en dia ens resulta obsoleta.

En definitiva i resumint: una pel·lícula per passar una bona estona. 

The Cabin in the woods (2011)

Joss Whedon té la magnífica habilitat d’agafar l’essència de les coses,i donar-li una bona sacsejada i, sense trair-la, revolucionar els conceptes per portar-los a llocs mai explorats fins ara. En aquesta ocasió toca reinventar el subgènere de terror Slasher, conegut per pel·lícules com Viernes 13, Halloween o Malson a Elm Street. Quan parlo de reinventar vull dir una cosa totalment diferent al que va fer Wes Craven amb Scream, pel·lícula que va revitalitzar el gènere fent-ne un homenatge o autoparodia. El que fan Joss Whedon i el director i coguionista Drew Goddard és una autèntica revolució. 

La pel·lícula va seguint tots els tòpics del gènere intercalats per unes estranyes escenes on hi apareixen treballadors d’unes estranyes oficines governamentals. Per la resta tot normal, grup de joves, freak i verge inclosos, furgoneta i cap a la cabaneta de muntanya. És a partir de la meitat del metratge quan comença la diversió, el canvi de paradigma i tot es converteix en una bogeria d'allò més divertida. 

En total 95 minuts per agafar un bon cubell de crispetes i passar-s’ho teta.

Lili Marleen: canción de amor y muerte (2008)

Qui hagi vist la pel·lícula Senderos de gloria, de Stanley Kubrick, i s’enrecordi de l’emocionant escena final, entendrà les intencions de la meva proposta ja que el títol mateix d’aquest llibre, Lili Marleen: canción de amor y muerte, ja ho diu tot i conté perfectament les sensacions que un té quan veu aquella escena gloriosa de la pel·lícula antibèlica del mestre Kubrick. L’autora d’aquest treball és Rosa Sala Rose que, a la vegada, ha sapigut donar un enfocament global a la història de la cançó Lili Marleen i ha donat molts detalls de la vida dels seus protagonistes, buscant d’aquesta manera el seu origen i la seva evolució, convertint-se en la cançó més traduïda del segle XX (també al català). I això que tot va començar per un poema escrit per un alemany anomenat Hans Leip durant la Primera Guerra Mundial, fent-se molt popular a la Segona Guerra Mundial amb la música de Norbert Schultze i cantada per Lale Andersen. Però quasi tothom recorda millor la versió de l’actriu Marlene Dietrich que la va fer pels nord-americans (ella es va exiliar als Estats Units i es va nacionalitzar al 1939). I encara que el llibre es fa massa llarg i a vegades hi ha massa informació amb una gran quantitat de noms, emociona en molts passatges per imaginar-se un la importància que va tenir per alguns soldats escoltar aquesta cançó cada nit tres minuts abans de les deu en la Ràdio Belgrado. La llàstima és que la cançó es va fer tant popular que no només l’escoltaven els soldats alemanys i els Aliats sinó que també ho feien les víctimes en els camps de concentració.
Aquí us deixo el link del poema: http://es.wikipedia.org/wiki/Lili_Marleen
I aquí la versió original cantada per Lale Andersen amb un bon resum de la seva història: http://www.youtube.com/watch?v=9qibSFwcm7Q