Bones Festes

Tornarem després de Reis amb més Porcions.
Mentrestant podeu seguir-nos a @PetitesPorcions.

Sigueu Feliços!

Thor de Walter Simonson (1983)

Pocs anys abans que una sèrie d’autors com Alan Moore, Grant Morrisson o Frank Miller canviessin per sempre la concepció dels còmics de superherois amb obres com Watchmen o Dark Knight Returns, Walter Simonson es va fer càrrec de Thor, en aquell moment un personatge en hores baixes. 

Creat als anys 60 per Stan Lee i Jack Kirby, Thor es basava en el Déu de la mitologia nòrdica i el posava a la terra, vivint com a Donald Blake, un humà, metge de professió i que pateix coixera. Un humà amb la peculiaritat que quan pica amb el seu bastó al terra es converteix en Thor el Poderós Déu d’Asgard. El recurs habitual de la identitat secreta aplicat a un Deú superheroic.

Simonson arribà al guió i dibuix de la sèrie i, amb carta blanca per part de l’editorial, decidí acabar amb aquesta història del Dr. Blake. En uns pocs episodis situà les aventures de Thor a més a Asgard (la terra dels Déus) que a Midgard (la dels homes), enfocà les històries més a la mitologia nòrdica convertint la sèrie en un bon recull d’aventures de Déus, mortals, gegants, follets i alguna gata maula. Amb un dibuix tan senzill com efectiu, el punt fort de la sèrie es trobava en els guions, entretinguts, divertits i addictius, amb el punt naïf que els còmics de Marvel i DC van anar perdent al final de la dècada dels 80 per tornar-hi només en comptades ocasions. 

A finals de 2013 Panini ha reeditat aquesta etapa en dos volums, aprofiteu l’ocasió.

Magic Magic (2013)

Mai hagués pensat que aniria a veure una pel·lícula a les vuit del matí, però sí, aquest any vam aixecar-nos a dos quarts de 6 per anar a l'auditori Melià a Sitges a veure Magic Magic. Per sort, vam escollir bé, i ràpidament la trama de la pel·lícula, i el cafè amb llet d'abans,  va fer treure'ns la son de sobre.
L'argument del film, ve a ser aquest:  una jove americana de nom Alícia (Juno Temple) va a passar uns dies de vacances amb una cosina seva (Emily Browning) que està d'erasmus a una universitat xilena. La cosina li ha preparat un cap de setmana en una casa perduda en alguna regió de Xile, però no les dues soles, sinó que també estaran acompanyades pel xicot xilé de l'amiga i uns quants amics més. Fora de ser una vetllada divertida i agradable, aquest cap de setmana es convertirà per a la jove Alicia, en un malson inoblidable.
Voldria destacar de la pel·lícula, primer la gran qualitat dels actors que hi treballen, ja que aconsegueixen fer gran, una pel·lícula amb poc pressupost i sense gran artificis. Destacar sobretot la gran interpretació de la protagonista Juno Temple en la pell d'Alícia i també la inquietant i magnífica actuació de Michael Cera, un dels amics de la cosina. En segon lloc, i bàsic, la trama de la pel·lícula, el director aconsegueix portar a l'espectador allà on vol i el film evoluciona juntament amb l'estat d'ànim del personatge principal. Us recomano que mireu el tràiler abans de veure-la, perquè a mi em va sorprendre la idea preconcebuda que em vaig fer del film amb el què, finalment, em vaig trobar.

Testament a Praga (1970)

Tomàs Pàmies i la seva filla Teresa son autors d’aquest llibre, escrit des de l’exili i guanyador del premi Josep Pla l’any 1971. El pare fou dirigent local a Balaguer del Bloc Obrer i Camperol, i la filla dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i casada amb Gregorio López Raimundo, qui fou secretari general del PSUC. 

Tomàs Pàmies va escriure les seves memòries des de Praga poc abans de morir i les va enviar a la seva filla, resident a París, per tal que ella les polís. Tornant de l’enterrament del seu pare a la capital txecoslovaca, on havia viscut amb ell durant 12 anys, i coincidint amb els mesos posteriors a la Primavera de Praga, Teresa Pàmies emprèn la tasca encomanada, intercalant les memòries amb una sèrie de cartes dirigides al seu pare. En aquestes cartes hi reflexiona de com estan anant les coses a la seva estimada Praga i a la revolució obrera en general. 

Aquests textos intercalats permeten llegir la biografia d’un pagès que va esdevenir un líder obrer al seu poble i que va poder arribar a complir el somni de viure en un país socialista, contraposada a la visió de la seva filla, socialista convençuda, que s’enfronta als dubtes generats davant l’invasió soviètica de Txecoslovàquia. Una manera molt interessant d’apropar-se a la història a partir d’un itinerari particular i veure esquerdar-se un somni compartit per persones de diverses generacions.

Maus (1991)

Després de moltes recomanacions de familiars i amics, al final la insistència ha fet efecte, així que fa dues setmanes vaig anar a la botiga de còmics de l'Albert, Pipa Còmic, i vaig comprar-hi MAUS; la novel·la gràfica guanyadora del Pulitzer dibuixada i escrita per Art Spiegelman. 

En aquesta obra, Art Spiegelman ens explica la història real del seu pare Vladek Spiegelman, supervivent del camp d'extermini d' Auschwitz. Per escriure aquest relat, Art Spiegelmant va gravar en una gravadora moltes hores de converses amb el seu pare, i de fet, aquestes xerrades sobre el passat estan també reflectides a la història, així com també la relació entre pare i fill. Amb aquest base documental, l'autor ens explica la història viscuda pel seu pare, un jove empresari jueu polonès que es veurà immers en un malson i haurà d'intentar sobreviure, juntament amb la seva dona Anja, a un autèntic calvari. La novel·la es divideix en dues parts, la primera part anomenada, Relato de un Superviviente, ens explica  des dels anys previs a la Segona Guerra Mundial fins a la captura del matrimoni Spiegelmant i la seva arribada a Auschwitz. En aquesta part, l'autor explica com es van conèixer els seus pares (els anys feliços), per després relatar-nos els inicis de la persecució als jueus fins arribar a la creació dels guetos. La segona part, anomenada, Y aquí empezaron mis problemas, es centra en les vivències dins del camp d'extermini fins a la fi de la guerra.

El primer que sobte de la novel·la és la caracterització dels personatges, ja que els jueus són representats amb cap de ratolí, els nazis amb cap de gat, els polonesos amb cap de porc, els francesos amb cap de granota, etc. Aquesta caracterització va portar certa polèmica, fins al punt de qüestionar-se fins i tot si retirar-la o no del mercat. A nivell d'opinió personal, dir que m'ha sorprès com he arribat a empatitzar amb els personatges, posant-me a la pell de la tragèdia viscuda per aquesta família: patint les separacions forçades, el neguit de la persones perseguides o amagades i sobretot, al final, entenent totalment el caràcter obsessiu i maniàtic del senyor Vladek. També m'ha agradat molt la utilització dels flaixos temporals, la història va fent salts en el temps, des de Rego Park (Nova York) durant als anys 70, on s'explica la relació d'Artie amb el seu pare, als anys de la Segona Guerra Mundial, mitjançant les entrevistes que li fa el mateix Artie al seu pare.

Certament, i aprofitant que ara fa 75 anys de la nit dels vidres trencats, és un bon moment per refrescar la memòria, perquè fets tant execrables de la història de la humanitat no es tornin a repetir mai més.

Gravity (2013)

Gravity és una idea senzilla molt ben executada. Alfonso Cuarón ja ens havia demostrat la seva destresa darrera la càmera de grans produccions com “Hijos de los hombres” o la millor entrega de la saga Harry Potter, i en aquest cas porta a la pantalla un film més personal, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás. 

Gravity és sobretot una peli bonica. Segurament si volguéssim pensar quan se’ns ha presentat en una pantalla de cinema una visió de l’espai amb aquesta bellesa, ens hauríem de remuntar a "2001: Una odisea a l’espai" de Kubrick on veiem ballar les naus a ritme de vals. Cuarón utilitza plans seqüència llarguíssims i les tècniques actuals en favor de l’estètica. És la primera vegada que he considerat ben pagat el cost extra de veure una peli en 3D. La diferència? Utilitzar el 3D com una tècnica i no com una finalitat, el 3D al servei de la imatge i no a la inversa. 

El desenvolupament de la història combina molt bé els pocs moments de tranquil·litat amb la tensió d’algunes escenes i la seva durada de 90 minuts fa que sigui una peli que, malgrat el que pugui semblar al tràiler i tot i comptar només amb dos actors al repartiment, Sandra Bullock i George Clooney, no es fa gens feixuga, si exceptuem alguns moments sobrers que van a la recerca de la llagrimeta fàcil. 

És el repartiment el seu principal punt dèbil. Algú va decidir que Sandra Bullock era una bona actriu. La idea es va encomanar i fins i tot li van acabar donant un Oscar per The blind side. Amb la seva interpretació en aquesta pel·lícula podem comprovar, una vegada més, com s’equivoquen els acadèmics de Hollywood.

Mantícora (1972)

Avui toca parlar de la segona novel·la de la trilogia de Deptford, integrada per: El cinquè en discòrdia, Mantícora i El món dels prodigis. No cal dir, per la qualitat de la seves obres, que ens trobem davant d'un gran escriptor, alguns el defineixen com la baula perduda entre Charles Dickens i John Irving. Podríem pensar que posar a Robertson Davies a l'alçada d'aquest mestres és desproporcionat, però aquests dubtes es dissipen quan t'endinses a la seva obra. 

Si El cinquè en discòrdia ens explicava la vida del professor d'història Dustan Ramsay (clicar aquí per veure el post), aquest es centra en David Stauton, fill del magnat Boy Stauton mort en dubtoses circumstàncies. La novel·la comença quan David, un prestigiós advocat canadenc, decideix anar a psicoanalitzar-se a Zurich a l'institut Jung. Aquesta necessitat de demanar ajuda externa és un reflex de la no acceptació de la mort del seu pare, i de l'obsessió per part del David a pensar que el seu pare ha estat assassinat, al contrari de les fonts oficials que hi certifiquen un suïcidi.

La novel·la es divideix en tres parts: la primera part anomenada, Per què vaig anar a Zurich, és una part introductòria on s'explica quin és l'incident o desencadenant que portarà en David a demandar els serveis de l'institut Jung. La segona part, David i els trasgos, conforma el gruix de la novel·la i es centra exclusivament en la introspecció del personatge dins de la seva vida, tot això sota l'atenta i analítica supervisió de la doctora Von Haller.   L'última part, Diari de Sorgenfrei, esdevé la trobada d'en David amb els altres dos personatges claus de la trilogia Dustan Ramsay i Eisengrim al palau de la particular senyora Liesl.

Per finalitzar, només dir, que ens trobem davant de l'obra menys notable de la trilogia, tot i que la part central de la novel·la és una classe magistral de com es pot arribar a perfilar la psicologia d'un personatge, fins el punt de realitzar, en aquest cas amb l'eina del psicoanàlisis, un aprofundiment a les parts més íntimes del mateix. Realment, després de llegir el llibre, entenem qui és i perquè és David Stauton.

Com a detall curiós, esmentar que Robersont Davies sempre ens deixa a manera d'epíleg una frase al final dels seus llibres que sintetitza o resumeix el contingut del mateix. Aquest és l'epíleg de Mantícora:

< Todo aquello que nos irrita acerca de nosotros mismos puede llevarnos a entender a otros.> C.G.JUNG

Ready Player One (2011)

 

Si has estat nen o adolescent als 80, et flipava l’Indiana Jones, jugaves a ser un Goonie o a conduir un Delorean, quan no estaves enganxat a una maquineta jugant al Space Invaders o et passaves la tarda carregant un joc d’ordinador mitjançant cintes de casset, aquest és el llibre que has de llegir.  Perquè si segueixes aquest perfil, has de saber que Ernest Cline, l’autor del llibre, és un friqui com tu que ha posat totes les seves passions en una novel·la. 

Ready Player One ens presenta un futur distòpic on la gent viu més dins d’una realitat virtual anomenada Oasis (una mena de Second Life però que mola) que no a una vida real decadent i en plena crisi energètica planetària. El creador d’Oasis mor sense descendència i decideix donar la seva fortuna i el control de l’empresa al primer que trobi tres claus i obri tres portals dins de la realitat virtual que ell va crear. 

El més original que aporta el llibre és amalgamar en 500 pàgines tot allò que vol trobar algú com vosaltres, perquè amics, d'aquest argument em falta explicar-vos que el creador d’Oasis era un nostàlgic de la seva adolescència als anys 80, fins al punt que n’estava obsessionat. 

Pocs girs argumentals que no t’esperis, cap sorpresa al llarg del llibre. Si ets un friqui com Déu Lucas mana, el llibre s’anirà desenvolupant tal com el tens el cap. Però la màgia funciona i en cap moment perds interès en el que està passant. Una entretingudíssima, divertida i lleugera lectura que devorareu sense adonar-vos-en.

Per cert, els drets per fer la peli ja estan venuts, per poc que es faci bé, això serà un blockbuster d'aquells que marquen època.

Boss (2011)

És clar que el idealisme polític exposat per Aaron Sorkin a “El ala oestede la Casa Blanca” necessitava el seu contrapunt fosc. Tots sabem que la proposta de Sorkin no correspon a la realitat i sabem que el poder públic amaga molta merda, tot i que no podem calibrar l’abast de la porqueria.

Amb Gus Van Sant com a productor executiu i director del pilot, Boss vol presentar una visió de la política tocant més de peus a terra. L’alcalde de Chicago governa la ciutat amb mà de ferro i amb tot les corrupteles necessàries per mantenir-se al poder. La sèrie arranca quan li diagnostiquen una malaltia degenerativa del cervell i decideix amagar-ho, no fer-ho públic i seguir al càrrec a qualsevol preu.

Aquest inici acaba marcant la pauta d’una sèrie que podria funcionar igual o potser millor sense aquesta premissa, potser més adient per una minisèrie, i que obliga als guionistes a fer alguns girs poc creïbles per mantenir la història en dansa. A més, la sèrie es passa de frenada i acaba amb trames amb toc massa mafiós que li resten credibilitat.

Tot plegat va durar només 18 episodis al no comptar amb el favor de l’audiència i es convertí en un intent fallit de una sèrie amb realisme polític. La part positiva? Veure a Kelsey Grammer (sí, en Frasier) fent un esplèndid paper dramàtic.

Caos a les aules (2012)

Aprofitant que acabo de començar un nou curs escolar en un nou institut, i gràcies a poder-me desplaçar a la feina amb transport públic, he aprofitat aquests dies al tren per llegir un llibre escrit per un company de professió, Caos a les Aules d'Antoni Dalmases. Aquests experimentat professor de secundària amb més de 35 anys d'experiència a les esquenes, ens fa un retrat molt fidedigne de la realitat de l'ensenyament secundari al nostre país. Defugint del món idíl·lic de la pedagogia moderna, ens fa tocar de peus a terra i endinsar-nos al veritable camp de batalla de l'educació: les aules.

Mitjançant les anècdotes personals, l'autor ens explica les mancances i els problemes amb que els professors hem d'enfrontar el dia a dia a la feina. De manera irònica, alhora que realista i amb cops d'humor punyent, l'Antoni fa un retrat dels diferents actors implicats en aquesta difícil tasca d'ensenyar i, malauradament, d'educar alhora. Així és com l'autor fa un repàs de les diferents tipologies d'alumnes, pares i professors que, dins de la seva dilatada experiència, ha anat descobrint i catalogant. L'autor ens parla també i sense embuts, de les mancances i carències de l'escola anomenada integradora, on és parteix d'una idea ja d'arrel equivocada: l'igualitarisme. També amb un senzill però divertit joc de paraules, l'autor anomena a les aules Obertes, aules Encobertes. Per a tots aquells que desconegueu la funció d'aquestes aules, aquí en teniu la seva definició formal: Què són les Aules Obertes?

En definitiva, una lectura molt recomanable tant pels docents, que trobaran dins de les seves pàgines moltes situacions i anècdotes compartides, com també per a totes aquelles persones que vulguin saber de primera mà, quins són els problemes als quals han de fer front els nostres centres educatius. 

Surfer Rosa & Come on Pilgrim (Pixies, 1988)

Encara m'enrecordo del meu descobriment de Pixies. Més o menys va ser cap a finals de l'any 1995. En el moment que vaig tenir davant meu la portada de Surfer Rosa & Come on Pilgrim (1988) vaig pensar què coi seria allò. El CD en qüestió és la unió del primer àlbum (Surfer Rosa) amb el seu primer EP (Come on Pilgrim), i després d'escoltar-lo més d'una vegada sabia que era, com a mínim, una cosa totalment oposada a tot el que havia sentit fins llavors. El peculiar so de la banda i la veu de Black Francis (també conegut com Frank Black) cantant a vegades en castellà, em van deixar bocabadat, sense pensar si de veritat m'agradaven. Però més endavant em vaig adonar que sí, sobretot amb cançons com Bone Machine, amb els crits de ràbia de Black Francis, o Gigantic, amb la veu de Kim Deal, també River Euphrates, amb els seus coros tan especials, i com no Where is my mind?, amb la seva gran melodia. Però és que, amb el pas dels anys, Pixies s'ha convertit en una mítica banda que ha influenciat a tants de grups que sembla quasi increible que ho hagi aconseguit només gràcies a quatre àlbums.

Germán, últimas viñetas (2013)

Héctor Germán Oestrherld és, sense cap mena de dubte, un dels grans guionistes de còmics de la història. Ell és un dels que va aconseguir que el novè art fos digne d’aquest nom. A Oesterheld el va fer desapareixer la dictadura de Videla el 3 de Juliol de 1977, juntament amb les seves filles, gendres i nets. A dia d’avui se’l segueix considerant desaparegut. 

La televisió pública argentina va decidir rodar un projecte que proposava dedicar una sèrie de 13 episodis de 25 minuts a explicar els últims mesos de vida del guionista. Al espectador que no conegui la realitat argentina de l’època se li escaparan moltes coses, no és una sèrie que sembli pensada pel consum fora del seu país d’origen. A més, no es pot negar, és bastant fluixa, no acaba de trobar el tò entre la comèdia costumbrista a l’estil Cuéntame i la tragèdia dels fets, i no és fins als 3 episodis finals que agafa cert interés a l’explicar el cop d’Estat i la supervivència de Oesterheld a la clandestinitat. Intenten fer una proposta visual atractiva i moderna, i moltes vegades se’n surten, el problema és els d’uns guions que no porten enlloc (en una sèrie que vol mostrar com n’era de bo Oesterheld fent guions!) i uns personatges que t’hauries d’estimar però que et deixen totalment indiferent. 

Tot i així, m’he decidit a parlar-ne al blog ja que té certs punts que la fan interessant encara que només sigui conceptualment: 

1) Em sembla interesantíssim que la Televisió pública d’aquell país parli amb tota naturalitat de les seves vergonyes de fa només 30 anys. 

2) Que una televisió pública reivindiqui el còmic com a mitjà per crear obres d’art i no pur entreteniment infantil i/o adult. 

3) Que tot plegat pugui portar encara que només sigui a una persona més a llegir una de les obres d’aquest mestre, ja que si una de les coses fa bé la sèrie és deixar tant pels núvols al seu protagonista que no puguis evitar aproximar-te a la seva obra. 

Si voleu veure la sèrie, que està penjada a Internet de forma legal, cliqueu aquí. 

Si voleu llegir alguna de les seves grans obres mestres, El Eternauta i Mort Cinder han estat publicades a Espanya per Planeta deAgostini i Norma respectivament.

Summertime

Toca agafar-nos una Petita Porció de bona vida. Esperem retrobar-nos al Setembre.

Feu bondat!

Jo només il·lumino la catalana terra (2013)

Recordo fa uns quants anys quan a La2, en aquells moment coneguda com a TVE2, hi feien un programa en el circuit català anomenat "Són una meravella!". Gran polèmica, se'n fotien d'en Pujol, de la moreneta i fins i tot del Barça! Era un programa que no es podia emetre per TV3 en aquell moment, i era un programa creat pels Joglars. Aquesta habilitat que tenien Boadella i companyia de posar el dit a la nafra, d'ofendre, de fer mal i donar així un bany de realitat que ajudés a la gent a tocar de peus a terra, es va perdre a mesura que Boadella es va anar desconectant de la realitat. Però ara ha arribat algú que ens salvarà d'aquest anar fent, de l'anar combregant amb tota la merda que ens fotin al damunt. Ha arribat Valero Sanmartí. 

Aquest personatge que es va donar a conèixer a través del seu blog "Jo només follo a pèl" i que s'amaga al darrera d'una foto del gran Tom Selleck ha aconseguit que l'editorial Males Herbes li publiqui un llibre en el que es pot fotre amb qualsevol representació de la catalanitat (castellers, gralles, ratafia, el rock català, els Manel...) o la modernitat (turisme rural, gin tonics, els Manel...), i sí, també es fot amb el Barça... i amb en Guardiola! I no em val que em digueu que això ho fa cada setmana el Crackovia per TV3. Deixeu de banda aquest humor blanc i naïf perquè Sanmartí us fotrà cada clatellot amb les seves paraules que us deixarà tontos. 

Citant les primeres línees de la introducció: "Hòstia puta, quines ganes tinc que Catalunya sigui independent per poder criticar els catalans sense que m'acuseu de traïció a la pàtria."

Top of the lake (2013)

Jane Campion, directora i guionista de El Piano, fa amb aquesta mini-sèrie una interessantíssima incursió en el mitjà televisiu amb un plantejament aparentment no gaire trencador però que gràcies al seu segell personal fa que la sèrie agafi un to particular. 

Perquè ens entenguem, la sèrie twinpickeja una mica. Transcorre en un poble perdut de la muntanya, on hi trobem un seguit de personatges que d’alguna manera o una altra amaguen o sembla que amaguen alguna cosa, i a la que una detectiu de policia torna després de molts anys per visitar a la seva mare malalta. Coincidint amb aquest retorn a casa, al poble hi ha un cas que requereix la seva atenció i a més s’hi estableix una comunitat de dones capitanejades per una mena de guru new wave.

El punt diferencial que li dóna Campion, és com no podia ser d’altra manera, el tractament dels personatges femenins. Les dones porten el pes de la història i els homes son simple comparsa, tot i que això no vol dir que no puguin jugar rols importants a la història. El paisatge de la sèrie i el seu tractament del color i la llum acaben d’embolcallar aquesta sensació enigmàtica que envolta el relat i els personatges, i els seus protagonistes compten tots amb bona nota en l’apartat interpretatiu (especialment una Elisabeth Moss que aconsegueix que evitem recordar-la com la Peggy Olson de Mad Men). 

Set episodis d’una horeta per explicar-nos una història de principi a final.

Comença l'espectacle (All that jazz, 1979)

Comença l'espectacle (1979) és un film dirigit per Bob Fosse, coreògraf i director nord-americà, que, sent el quart dels cinc que va rodar, i influenciat per Fellini, vuit i mig (1960), representa part de la seva vida, justament quan estava acabant de muntar el seu film Lenny (biopic sobre el controvertit còmic Lenny Bruce) i, alhora, preparava el musical Chicago per Broadway. Fosse va aconseguir la Palma d'Or a Cannes (ex aequo) i 9 nominacions als Oscars, de les que únicament va obtenir premi en les categories de millor cançó original, direcció artística, vestuari i muntatge. Però veient aquesta història, l'espectador podrà gaudir de la intensitat amb què està feta la pel·lícula, resultant un musical realitzat amb força, observant també tots els excessos del protagonista, les seves aventures amb algunes ballarines (té una ex-esposa i una filla), la seva entrega per dur a terme les coreografies, i, sobretot, la seva addicció al tabac. En definitiva, Comença l'espectacle és un fantàstic musical ple d'escenes inoblidables amb un dels personatges més carismàtics que ha donat la història del cinema, gràcies sobretot a la gran interpretació de Roy Scheider.

Searching for Sugar Man (2012)

Sud-àfrica es trobava en ple apartheid quan pels seus carrers sonava "I wonder" en boca de tots els revolucionaris, himne del moviment per més de vint anys que no només va aconseguir despertar a la població, sino també les veus de molts músics africans que per fi s'atrevien a cantar sobre la discriminació política, econòmica, social i, sobretot, racial.

Del cantant, però, poc coneixien a part del seu talent i bona lírica. Sense accés a informació, la població sud-africana es dedicava a adorar al "poeta dels suburbis" gràcies a gravacions pirates i vinils en els que la cançó "Sugar man", sobre la drogadicció i crítica a la política, es trobava amb la censura més bàsica (raspar amb un cúter la zona del disc a prohibir).

El documental de Malik Bendjelloul "Searching for Sugar Man" recull el sensacional treball que, al llarg dels anys, dos admiradors van dur a terme quan es van posar a investigar sobre l'ídol de la seva generació, el cantant de "I wonder", del que només coneixien el seu nom, Sixto Rodriguez, i la llegenda de que una vegada, al actuar davant d'un públic gens amable, es va suïcidar dalt de l'escenari.

Una història sobre la ironia de la casualitat, del destí i les mans cobdicioses dels productors musicals, que mai van comunicar a Sixto el seu increïble èxit a Sud-àfrica. Prepareu els mocadors, meravellosa.

Melancholia (2011)

De la mà del director danès Lars Von Trier, estem davant d'una pel·lícula que s'allunya cada cop més del manifest Dogma 95 impulsat pel mateix director. Això es fa evident veient el pressupost del film i la utilització dels efectes visuals. Suposo que tot tenim dret a canviar d'opinió i d'allunyar-nos dels nostres propis paradigmes. 

Dit això, ens trobem davant d'una pel·lícula que barreja drama i ciència-ficció a parts iguals. Melancholia ens regala uns primers minuts on les imatges oníriques dels personatges, acompanyades amb la música de l'alemany Wagner, ens transporten al dramatisme de la destrucció del món. És curiós, com una seqüència tant dramàtica sigui alhora tant bella "visualment parlant". Passats aquests primers minuts de preludi del que esdevindrà, Las Von Trier divideix la pel·lícula en dues parts: en la primera part, anomenada Justine -Kirsten Dunst-, ens ensenya el dia del casament d'aquesta amb Michael, la història es centra en el convit que realitzen en la fastuosa mansió de John -Kiefer Sutherland-, cunyat de Justine. Aquest convit, li serveix al director per començar a presentar-nos als personatges principals del film i a perfilar la psicologia dels mateixos. En la segona part de la pel·lícula, anomenada Claire - la germana de Justine-, es centra en la visita inesperada de Justine, un altre vegada a casa de la seva germana i el seu cunyat, amb l'intent de recuperar-se d'un profund estat de depressió.  Aquesta segona part, coincideix amb l'aparició d'un fenomen astronòmic que acompanyarà als protagonistes fins el final de la pel·lícula, l'aproximació a la Terra d'un planeta anomenat Malenconia. 

La pel·lícula utilitza una situació límit per exposar diferents maneres d'enfrontar-se a la tragèdia:  des del pessimisme més dràstic, a l'optimisme més racional o, senzillament, a l'esperança  nascuda de  l'aferrament instintiu a la vida que tenim com a espècie . Lars Von Trier aconsegueix, de manera magistral, crear una atmosfera de tristesa permanent, altrement anomenada, malenconia. 

Fènix 11·23 (2011)

Si aquesta pel·lícula ens la presentessin com a fruit de la imaginació d’un guionista, sortiríem del cinema preguntant-nos a qui li compra les drogues l’escriptor en qüestió. Per sort per la salut mental dels guionistes i per desgràcia dels habitants d’aquest país, la història que explica és real, i no basada en fets reals. 

L’Èric Bertran és un noi que l’any 2004 tenia 14 anys, vivia a Lloret de Mar, mirava el cul a les turistes i tenia una pàgina web on reivindicava la independència de Catalunya i des d’on enviava correus electrònics a empreses reivindicant els seus drets lingüístics. El que seria un adolescent bastant normalet. L’empresa de supermercats DIA va denunciar a la policia un d’aquests correus i a partir d’aquí va començar una odisea que vista a la pantalla deixa perplexe a l’espectador: escorcoll policial, acusació de terrorisme, declaració a l’audiència nacional... 

Una pel·lícula entretinguda, senzilla, amb una realització correcta, un bon treball d’actors i a la que no li caldria cert maniqueísme per posar-nos de mala llet veient-la. La història és prou explícita, no cal farcir-la d’escenes i plànols per deixar-nos les coses ben mastegadetes. Són aquests detalls que fan que a l’acabar la peli, t’entrin ganes de dir-li al director: Som espectadors, no idiotes.

Through the wormhole (2010)

Estem davant d'una sèrie de documentals sobre astronomia amb el popular Morgan Freeman com a mestre de cerimònies. Tot i estar a anys llum del Cosmos de Carl Sagan pel que fa a capacitat divulgativa i claredat expositiva dels seus capítols, he de dir que és una sèrie que m'ha enganxat i, tot i aquesta llunyania respecte a l'obra del mestre Sagan, la part divulgativa està força treballada i intenta fer-se entendre - un aspecte important sobretot si ens submergim en l'univers quàntic- . La sèrie ja va per la quarta temporada, clar símptoma de la bona acceptació per part del públic. Tots els capítols parteixen d'una pregunta: existeix un creador?  Com hem arribat fins aquí? De què estem fets? o existeix el temps?. A partir d'aquesta pregunta inicial, el capítol comença a cercar respostes mitjançant les teories científiques existents al respecte. És interessant també tot el recull històric de descobriments astronòmics que ofereix la sèrie, posant noms i cognoms als científics que han fet possible un descobriment i explicant amb quin experiment, observació o cop de sort el van realitzar. Dir que aquesta última,  la sort, ha jugat un paper molt més important del que podríem pensar dins de la història de la ciència, ja que molts descobriments han estat fruit de l'atzar - sinó que li preguntin a Fleming i el descobriment de la penicil·lina-.

Boardwalk Empire (2010)

Steve Buscemi com a protagonista, Martin Scorsese com a productor i director del primer episodi i els Estats Units de la llei seca com a escenari fa de Boardwalk Empire la sèrie que tot bon fan de les pelis de gàngsters ha de veure. 

La història arrenca a Atlantic City l’any 1920, en el moment en que la llei seca entra en vigor i un grup de gent ho celebra com a la gran oportunitat per fer-se ric. Un d’ells és Nucky Thompson (Steve Buscemi), un dels personatges més influents de la ciutat i polític important del Partit Republicà. A altres ciutats d’Estats Units com Chicago o Nova York diferents organitzacions agafen posicions en el comerç il·legal de begudes alcohòliques contant entre els seus soldats amb gent com Al Capone o Lucky Luciano. 

La sèrie es basa lleugerament en un personatge real, Nucky Johnson, al que canvien el nom i part de la biografia per tal de poder tenir llibertat narrativa i no haver de cenyir-se a la realitat. Pausadament, al ritme que només la ficció televisiva permet, la trama va evolucionant i ens explica com un negoci il·legal en el que l’únic risc era ser detingut per la policia, progressivament es va complicant i va entrant la rivalitat, la violència i personatges poc desitjables com Capone van agafant pes, sentint-se com peix a l’aigua quan les coses es compliquen. 

El canal HBO ens presenta la qualitat cinematogràfica habitual de les seves sèries i les dosis de escenes pujadetes de to pel que fa al sexe i violència també habituals. Ideal per a seguidors de sèries de lenta digestió i bona degustació. Si sou més de fast food absteniu-vos.

La costilla de Adán (Adam's rib, 1949)

La costilla de Adán, de George Cukor, és una comèdia sobre la guerra de sexes en la qual brillen amb llum pròpia Spencer Tracy i Katharine Hepburn, una encantadora parella que acapara tota l'atenció de l'espectador gràcies a la seva gran química i la seva excelsa personalitat. La història comença quan una dona intenta assassinar el seu marit en descobrir que l'enganya amb una altra. És llavors quan entra en escena el matrimoni d'advocats Tracy-Hepburn, que a la primera escena junts, en llegir la notícia al diari, discuteixen sobre el que ha passat sense tenir els mateixos punts de vista. Ell opina que "la Llei és la Llei" i ella pren en consideració que la dona ha de ser igual a l'home davant la justícia. El que no sap aquesta parelleta és que s'enfrontaran en el cas, sent ell el fiscal i ella l'advocat defensor.

A més del somriure que ens aconsegueixen treure aquests dos monstres del cel·luloide, la pel·lícula també té certs tocs d'humor bastant encertats (alguns un tant exagerats), per aconseguir al final una de les millors comèdies de la història del cinema, amb uns immensos Spencer Tracy i Katherine Hepburn, que ens enlluernen amb la seva encomiable actuació i la seva gran simpatia a la gran pantalla. Si alguna vegada esteu baixos de moral, poseu-vos aquesta pel·lícula.

Declaración de guerra (La guerre est déclarée, 2011)

En la seva segona pel·lícula, Declaración de guerra (2012), l'actriu, guionista i directora francesa, Valérie Donzelli, conta part de la seva vida personal, centrant-se en la dramàtica experiència que va viure amb la seva actual parella, l'actor Jeremies Elkaïm, quan van descobrir que el seu fill tenia una greu malaltia. Les diverses proves que els metges van haver de fer-li i la terrible espera que ells van haver de suportar per conèixer quins eren els resultats van fer que el seu amor fos encara més fort, com es mostra de forma molt original i emotiva en la pel·lícula. Els dos actors interpreten a la parella protagonista, cosa que dóna més proximitat i versemblança al seu propi relat, sobretot per la gran química que hi ha entre ells. I és que Declaración de guerra és, sobretot, una preciosa història d'amor i un dels films més atrevits i plens de vitalitat dels últims temps.

Star Wars: Darth Vader e hijo (Star Wars: Darth Vader & Son, 2012)

Quan en aquest blog vam parlar del documental “The people vs George Lucas” ja explicàvem que sembla que els fans d’Star Wars senten més amor per la saga que el seu propi creador (per això molts ens vam tranquilitzar al saber que Disney ha encarregat el desenvolupament de la nova trilogia a JJ Abrams).

El dibuixant Jeffrey Brown es mostra aquí com un fan de la saga que, barrejant la seva experiència personal com a pare i els personatges creats per Lucas, crea una sèrie de situacions que mai van poder ser entre Darth Vader i el seu fill Luke quan era petit. Les escenes que ens dibuixa Brown són còmiques, que és el que a priori es deu buscar al situar al personatge més fosc i temut de la galàxia jugant, entretenint i educant a un nen. Però alhora, de forma intencionada o no, moltes de les pàgines desperten una enorme tendresa cap al personatge. Suposo que conèixer la història d’Anakin Skywalker i la seva caiguda al costat fosc ho fa inevitable.

L’autor es mostra d’alguna manera fidel a la saga tot i explicar-ne situacions impossibles, i pica l’ullet als fans enfotent-se’n en ocasions d’aquelles coses que més se li han criticat a George Lucas.

Si ets seguidor d’Star Wars, aquest àlbum és imprescindible.

Nader y Simin, una separación (Jodaeiye Nader az Simin, 2011)

Nader y Simin, una separación és un contundent drama iranià, escrit i dirigit per Asghar Farhadi, guanyador de molts premis, entre ells l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquesta tràgica història el que s'imposa per sobre de tot és la realitat amb què està tractada la situació a la qual són exposats els personatges principals, posant els pèls de punta en algunes escenes on la tensió és gairebé palpable. Els boníssims diàlegs són transmesos amb tanta força que per moments és possible que l'espectador més vulnerable s'emocioni per complet, i tot sense caure ni en el sentimentalisme ni en l'exageració. El director té el gran encert d'explicar la història guardant certs detalls que es van revelant a poc a poc, mantenint d'aquesta manera l'interès de l'espectador per conèixer el resultat del que està passant. Potser estiguem parlant del que es podria considerar com el Michael Haneke iranià, i no només per la falta de música o per sorpreses que van apareixent a la trama, sinó també pel mateix bon inici i el gran final.

Aquí us deixo el tràiler del film: http://www.youtube.com/watch?v=nXs3aaZVL3U

Cashback (2006)

Escrita i dirigida per Sean Ellis (i basada en el seu propi curtmetratge), aquesta pel·lícula és original, fresca i respira un tò britànic que detectareu en el seu humor i també en la forma en que està dirigida, que ens pot recordar a directors com el Danny Boyle més primerenc o Edgar Wright.
Un jove estudiant d'Art és abandonat per la seva novia fet que li provoca un trauma que li provoca una depressió que li provoca insomni. Aquesta fase de la pel·lícula està explicada com l’he escrit, sense pauses, però a partir d'aqui la pel·lícula es relaxa. El protagonista decideix aprofitar les nits d’insomni treballant en un supermercat, una feina on hi apareixen un cap i uns companys que son el personatges que permeten al director deixar-se anar en la part més còmica de la peli. El protagonista, descobreix que té la capacitat d'aturar el temps i així dibuixar totes les dones que troba al supermercat, posant en pràctica les seves capacitats artístiques, en unes escenes tranquil·les i pausades que contrasten amb l'inici picat de la peli. 

Es tracta d'una història original, divertida, de bon gust estètic i hàbilment dirigida que us farà gaudir d'una bona estona.

Un descans primaveral

Acabem d'encetar la primavera. Hi ha una millor manera de gaudir-la que amb unes mini-vacances de Setmana Santa que aquest any han caigut ben aviat?
Ens retrobem el 8 d'Abril.

Django desencadenado (Django unchained, 2012)

La història transcorre dos anys abans de l'esclat de la Guerra Civil Americana, King Schultz (Christoph Waltz), un caça-recompenses alemany, segueix la pista d'uns assassins per cobrar la preuada recompensa pels seus caps. És durant aquesta recerca, quan es trobarà en el seu camí amb un grup d'esclaus negres que estan sent portats cap a una plantació cotonera de les terres texanes. Aquí serà on conegui a l'altre protagonista de la història, un esclau negre de nom Django (Jamie Foxx) i a partir d'aquest moment, fruit d'un encontre fortuït o no,  les seves vides es veuran unides amb el tancament d'un acord entre King i Djanjo per trobar als antic capataços d'aquest últim, convertits ara en fugitius.

Pels seguidors de Tarantino és una pel·lícula a l'alçada de les seves millors produccions: guions treballats, situacions amb final inesperat, sang i fetge, diàlegs mordaços i escenes còmiques. Dins d'aquesta última, no perdres el diàleg que mantenen, en una de les escenes de la pel·lícula, els encaputxats. És un fragment memorable, on no pots parar de riure.

Per últim, no podia faltar en una pel·lícula de Tarantino les diferents picades d'ullet al cinema wester. Per tant, la pel·lícula està farcida d'homenatges i referències a pel·lícules mítiques i no tant mítiques d'aquest gènere com : Djanjo ( 1966, Sergio Corbucci ) i El gran Silencio ( del mateix Corbucci). També destacar la referència a Nigger Charley, caçarecompenses negre protagonitzat per Fred Williamson en els tres films: The Legend of Nigger Charley, The Soul of Nigger Charley i Boss Nigger. Si voleu veure alguns dels " easter eggs" que amaga la pel·lícula podeu fer una ullada a aquest enllaç: Easter eggs de Djanjo " desencadenado".

Va succeir una nit (It happened one night, 1934)

Una de les "screwball comedy" més conegudes de la història del cinema (i considerada habitualment com la primera) la trobem en la pel·lícula Va succeir una nit, el primer gran èxit de Frank Capra i la primera en aconseguir els Oscars de les 5 categories més importants: pel·lícula, director, actor, actriu i guió, cosa que després van tornar a aconseguir Algú va volar sobre el niu del cucut (1975) i El silenci dels anyells (1991). Aquest tipus de comèdies es caracteritzen per ser comèdies romàntiques que es van fer molt populars en les dècades dels 30 i 40 a Hollywood, on la parella protagonista solia tenir una relació d'amor-odi, amb bastants embolics, i els diàlegs estaven plens de picardia. Capra va saber portar amb enginy el desenvolupament dels esdeveniments, encara que potser en algunes escenes es noti un ritme més lent i hagi alguns petits errors de raccord. Però, en general, la posada en escena és correcta i Capra filma alguns plans amb moviments de càmera molt ben executats. El millor de la pel·lícula és la química que hi ha entre Clark Gable i Claudette Colbert, aconseguint ambdós un bon paper, sobretot ell ja que el seu personatge té moments de borratxera, de felicitat, d'enuig, de picardia i d'enamorament. En definitiva, un clàssic amb bons diàlegs, una història d'amor ben portada i una gran parella protagonista.

Victus (2012)

 

L’últim llibre d’Albert Sánchez Piñol segueix fil per randa el que ha de ser una bona novel·la històrica. Sembla estar molt ben documentada, és fidel als fets històrics (encara que per fer-ho contradigui a bona part del que la cultura popular té assumit), i busca apropar aquesta història al lector a través d’un protagonista, Martí Zubiria, que tot i ser un personatge que va existir, se’n sap tan poca cosa que l’autor pot crear al voltant de la seva biografia el que més li convingui. 

Victus és la història de la guerra de successió espanyola i del setge de la ciutat de Barcelona que hi va posar punt i final. Un setge que els catalans sabem massa bé com va acabar, posar emoció a uns fets que ja coneixem, encara que sigui en línees generals, no ha de ser una tasca gens fàcil. 

Per fer-ho Sánchez Piñol divideix el llibre en tres parts: Veni, Vidi i Victus. A la primera part el personatge i el lector aprenen el que era un assetjament d’una ciutat al segle XVIII, a la segona el protagonista va agafant personalitat en experiènies bèl·liques i la tercera és la que ja sabem com acaba. El problema que he tingut amb el llibre és que en cap moment he empatitzat amb el protagonistes. Personalment em va interessar molt la primera part però em vaig avorrir amb les aventures del protagonista en una segona part en que vaig trobat a l’autor molt allunyat d’aquell escriptor que tan em va fer gaudir amb La pell freda. Afortunadament en el desenllaç vaig vibrar. Sánchez Piñol és tan bo que en alguns moments arribes a tenir un pensament fugaç de que Barcelona se’n sortirà i acabarà amb els borbònics. 

Tot i que pel meu gust és irregular, recomano a tothom que llegeixi aquest llibre per la magnífica tasca de divulgació de la nostra història que fa l'autor. La seva acurada edició amb plànols, mapes i il·lustracions és magnífica. I a més, hi descobrireu que els catalans, com els escocesos a Braveheart, també vam tenir el nostre heroi. I no, no es va dir Rafael de Casanoves. Era castellà i es deia Villaroel. Llegiu el llibre i en sabreu més.

El bazar de las sorpresas (The Shop around the Corner,1940)

A la vida podem tenir moments d'alegria o de tristesa depenent del que ens toqui viure, i en la comèdia romàntica El bazar de las sorpresas (1940), produïda i dirigida per Ernst Lubitsch, un percep les dues sensacions de forma natural i prodigiosa veient simplement la rutina laboral dels treballadors d'una botiga on passa gairebé tota la història. En la pel·lícula veiem un joc d'embolics molt ben portat i un intel·ligent desenvolupament de la història que conté diversos aspectes essencials de la vida, com la importància de tenir una feina i la por a sentir-se sol en dates importants. Els personatges estan molt ben construïts i dirigits expressament per caure bé o malament a l'espectador, i el més important de tots i el més complet és sens dubte el que interpreta en James Stewart, que fa un treball formidable a la pel·lícula. Per aquest clàssic, Lubitsch va comptar amb l'ajuda del guionista Samson Raphaelson (amb qui va col·laborar en nou ocasions) basant-se en una obra d'un tal Miklós László, i el resultat va ser prodigiós ja que l'espectador està gairebé tot el metratge amb un somriure dibuixat a la cara, a causa d'una bona combinació entre un humor de vegades sarcàstic i altres subtil i una gran història d'amor.

Amor (Amour, 2012)

Si sou seguidors de l’obra de Michael Haneke estareu acostumats a veure autèntiques joies cinematogràfiques que us fan sortir del cinema com si us haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Haneke té per costum mostrar-nos la pitjor cara de la societat occidental o de l’ésser humà en general. Amb Amor podríem dir que hi ha un canvi a la seva filmografia. Aquesta pel·lícula, com indica el seu títol, és una gran història d’amor. Oblideu-vos de la coça a l’estómac, aquesta vegada Haneke us encongirà el cor. 

Veureu una gran història d’amor a l’ocàs de la vida. A una parella d’edat avançada de la burgesia parisenca, culte i elegant, els hi fa un gir la vida quan una malaltia que la deixa a ella amb mig cos paralitzat inicia una degradació física que anirà a més. 

Haneke, com és habitual, ens mostra la història amb una fredor total. No condueix els nostres sentiments amb bandes sonores ni filigranes en la direcció. En la major part dels plànols, planta la càmera estàtica davant dels actors i deixa que es desenvolupi l’escena. Això fa brillar de forma espectacular la tasca dels dos protagonistes: Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

Imprescindible.

100 años de cine: momentos clave (Movies. The Little Black Book, 2009)

Quan per primer cop vaig tenir a les mans aquest llibre, vaig pensar (per la portada) que seria bastant comercial, que es fixaria sobretot amb els clàssics de la història del cinema. Una vegada ja comprat vaig veure que no és així. 100 años de cine: momentos clave recull mil articles de seixanta-dos col·laboradors, entre ells crítics i historiadors de cinema i d'altres professions, que se centren en destacar aconteixements claus pel cinema, en pel·lícules i escenes en concret, o en alguns diàlegs, tot dividit en dècades desde 1890. També és veritat que sorprèn que no incloguin alguns clàssics i en canvi sí que trobem molt cinema asiàtic (massa i tot) i films de cinema experimental, però cada col·laborador dona el seu motiu de per què és clau el moment o l'escena que ha escollit de totes les dècades, i això és part de l'objectiu dels autors d'aquest llibre, donar les raons de per què s'ha volgut explicar detalls d'alguna pel·lícula en concret. En definitiva, és una publicació força interessant i molt ben editada on els amants del cinema aniran descobrint pel·lícules desconegudes (i també algunes impossibles de trobar) i disfrutaran totalment del seu contingut.

Los idus de Marzo (The ides of march, 2011)

Fa temps que dic que tot el que se de política americana és gràcies a El ala oeste de la Casa Blanca, una sèrie em va despertar cert interès per trames d’acció política. Aquest interès, un parell de recomanacions i el fet que estigués dirigida per George Clooney van provocar que m’instal·lés al sofà per veure “Los idus de Marzo”. 

Amb un inici molt interessant i allunyat de la política ideal que ens mostrava la sèrie de Aaron Sorkin, la pel·lícula ens explica el desenvolupament de les primàries del partit demòcrata des de dins en els dies en que es juguen l’elecció als estats decisius. Les punyalades per l’esquena, els draps bruts, el joc dels assessors polítics dels candidats, tot està molt ben retratat i explicat, amb un ritme més que correcte i gens avorrit tot i que la trama podria resultar-ho. El bon treball d’actors com el mateix Clooney, Philip Seymour Hoffman o Paul Giamatti ajuden a construir una trama que transpira realisme i que et fa estar convençut que les coses de la política per aquelles terres van així. 

A partir de la meitat del metratge la pel·lícula canvia de rumb i opta per fugir de la realitat, sorprendre l’espectador i situar-se en la comoditat que pot oferir quedar-se a mig camí d’un thriller que pot captivar fàcilment a qualsevol espectador. 

La pel·lícula queda al final com una obra correcta, ben executada però que, per al meu gust, deixa a mig camí l’interessant realisme que Clooney ens va mostrar a “Bona nit i bona sort” per anar per camins més fàcils, més coneguts i més fàcilment digeribles.

El Camino (The Black Keys, 2011)

Sempre hi ha una bona excusa per parlar de música i en aquesta ocasió m’agradaria destacar un treball del 2011, “El camino”, de la banda nord-americana The Black Keys, formada per Dan Auerbach (cantant i guitarrista) i Patrick Carney (bateria), que en aquest setè álbum han reafirmat definitivament la base de la seva trajectòria, passant d’un blues-rock rotund (com es pot sentir en el seu àlbum debut The Big Come Up, del 2002) i arribant a aquest estil influenciat més per la barreja entre el blues-rock, el soul clàssic i l’indie alternatiu. Ells mateixos segueixen produïnt-se els seus treballs, utilitzant molt bé aquest so tant peculiar de la seva música, basat en un efecte de la veu bastant peculiar i uns riffs molt marcats que fan pensar en altres èpoques passades. Ja a l’àlbum Attack and Release del 2008 van començar a introduïr aquests canvis, però va ser al 2010 amb el Brothers on van deixar clarament les seves intencions, amb cançons tant brillants i plenes d’un so diferent i nou com “Everlasting Light”, “Sinister Kid” o “Never gonna give you up”, una bona cançó que ens remonta perfectament al soul dels 60. A El camino trobem també bastant varietat però en general és més rodó perquè conté només onze cançons (un defecte que tenia el “Brothers” amb quinze cançons); i, com a novetat, la veu d’en Dan està acompanyada d’uns coros molt ben utilitzats, com es pot escoltar a “Dead and gone”, a la més clàssica “Gold on the Ceiling”, a la potent “Little Black Submarines”, o la magnífica “Nova Baby”. Ara queda saber per on seguiran en el seu pròxim treball però si mantenen el seu estil ja podrem parlar d’una de les bandes més aclamades dels últims temps, amb fans tan populars com alguns components de Radiohead, Metallica o Led Zeppelin.

Iron Sky (2012)

 

El director finlandès Timo Vuorensola  ens presenta una pel·lícula que barreja ciència-ficció i comèdia a parts iguals. La idea original va sorgir, com totes les grans idees de Finlàndia  -en paraules del mateix director-,  durant una tertúlia dins d'una sauna.  L'argument és el següent , abans d'acabar la Segona Guerra Mundial i veient perduda la guerra, els Nazis agafen tots els seus trastos i marxen cap el costat ocult de la lluna i  allí hi estableixen una base amb la intenció, d'un cop recuperades i rearmades les forces, tornar a la Terra per envair-la. La pel·lícula comença l'any 2018, any escollit per aquests curiosos Nazis Selenites per atacar la Terra. Ara bé, aquests s'hauran d'enfrontar amb una coalició planetària capitanejada per una presidenta dels EEUU adicta a l'aeròbic. 

És una pel·lícula divertida, que carrega contra les grans superpotències que controlen el món i les seves maneres d'actuar, que utilitza la ironia d'una manera intel·ligent, tot i que a vegades algunes escenes còmiques resulten massa previsibles. És també molt interessant el fet que la tecnologia que utilitzen els Nazis a l'espai és una tecnologia dels anys 40, les naus espacials i tot el sistema de comunicacions és produït amb tecnologia que avui en dia ens resulta obsoleta.

En definitiva i resumint: una pel·lícula per passar una bona estona. 

The Cabin in the woods (2011)

Joss Whedon té la magnífica habilitat d’agafar l’essència de les coses,i donar-li una bona sacsejada i, sense trair-la, revolucionar els conceptes per portar-los a llocs mai explorats fins ara. En aquesta ocasió toca reinventar el subgènere de terror Slasher, conegut per pel·lícules com Viernes 13, Halloween o Malson a Elm Street. Quan parlo de reinventar vull dir una cosa totalment diferent al que va fer Wes Craven amb Scream, pel·lícula que va revitalitzar el gènere fent-ne un homenatge o autoparodia. El que fan Joss Whedon i el director i coguionista Drew Goddard és una autèntica revolució. 

La pel·lícula va seguint tots els tòpics del gènere intercalats per unes estranyes escenes on hi apareixen treballadors d’unes estranyes oficines governamentals. Per la resta tot normal, grup de joves, freak i verge inclosos, furgoneta i cap a la cabaneta de muntanya. És a partir de la meitat del metratge quan comença la diversió, el canvi de paradigma i tot es converteix en una bogeria d'allò més divertida. 

En total 95 minuts per agafar un bon cubell de crispetes i passar-s’ho teta.

Lili Marleen: canción de amor y muerte (2008)

Qui hagi vist la pel·lícula Senderos de gloria, de Stanley Kubrick, i s’enrecordi de l’emocionant escena final, entendrà les intencions de la meva proposta ja que el títol mateix d’aquest llibre, Lili Marleen: canción de amor y muerte, ja ho diu tot i conté perfectament les sensacions que un té quan veu aquella escena gloriosa de la pel·lícula antibèlica del mestre Kubrick. L’autora d’aquest treball és Rosa Sala Rose que, a la vegada, ha sapigut donar un enfocament global a la història de la cançó Lili Marleen i ha donat molts detalls de la vida dels seus protagonistes, buscant d’aquesta manera el seu origen i la seva evolució, convertint-se en la cançó més traduïda del segle XX (també al català). I això que tot va començar per un poema escrit per un alemany anomenat Hans Leip durant la Primera Guerra Mundial, fent-se molt popular a la Segona Guerra Mundial amb la música de Norbert Schultze i cantada per Lale Andersen. Però quasi tothom recorda millor la versió de l’actriu Marlene Dietrich que la va fer pels nord-americans (ella es va exiliar als Estats Units i es va nacionalitzar al 1939). I encara que el llibre es fa massa llarg i a vegades hi ha massa informació amb una gran quantitat de noms, emociona en molts passatges per imaginar-se un la importància que va tenir per alguns soldats escoltar aquesta cançó cada nit tres minuts abans de les deu en la Ràdio Belgrado. La llàstima és que la cançó es va fer tant popular que no només l’escoltaven els soldats alemanys i els Aliats sinó que també ho feien les víctimes en els camps de concentració.
Aquí us deixo el link del poema: http://es.wikipedia.org/wiki/Lili_Marleen
I aquí la versió original cantada per Lale Andersen amb un bon resum de la seva història: http://www.youtube.com/watch?v=9qibSFwcm7Q