Pickin' Up the Pieces (Fitz and the Tantrums, 2010)

No sé per a vosaltres però per a mí dóna molt de gust trobar inesperadament una obra (tant sigui literària, musical, cinematogràfica, etc.) que sorprengui pel talent que segurament hi ha al darrere. És el què m'ha passat alhora d'escoltar l'àlbum Pickin' Up the Pieces (2010), del grup nord-americà Fitz and the Tantrums, amb el que m'he tornat a traslladar als anys 60 d'una forma màgica i formidable. Les deu cançons que composen aquest bon treball (que a més és el primer de la banda) estan plenes de la música soul d'aquella època i amb moltes d'elles donen unes ganes terribles de ballar. Com diu el vocalista Michael Fitzpatrick, qui ha composat i escrit totes les cançons juntament amb el productor Chris Seefried, tots els sis components del grup són amants del soul i del funk i li deuen molt al so de Motown on destacaven gent tant reconeguda com Marvin Gaye, Otis Redding o The Supremes. El seu tipus de música és el que s'anomena el neo soul, un estil musical que remet al soul clàsic dels 60 i 70, on recentment han tingut un pes important artistes com Alicia Keys, la desafortunada Amy Winehouse, Duffy o Adele. Però la idea del grup no ha sigut fer una rèplica d'aquella música sinó ajuntar-ho al indie pop i el resultat és un àlbum diferent (no hi ha guitarra elèctrica), concís (dura poc més de trenta minuts) i amb cançons tant brillants com MoneyGrabber, L.O.V. o News 4 U.

Léolo (1992)

Crec que tothom té una pel·lícula predilecta, és a dir, una pel·lícula que l'hagi emocionat més que qualsevol altre, i per a mí, sense cap dubte, és Léolo (1992). Recordo amb tot detall les meves sensacions del primer cop que la vaig veure: just en el moment que va acabar em vaig adonar que estava ben bocabadat i que havia vist una història única, plena de tanta bellesa que m'havia captivat del tot. Encara que sembli massa exagerat, fins i tot vaig arribar a pensar que des d'aquell moment alguna cosa havia canviat en mí (i certament encara ho penso). El director Jean Claude Lauzon, que malauradament va morir juntament amb la seva parella en un accident d'avioneta al 1997, va encertar a no fer una narració lineal de la infància del protagonista, barrejant diferents edats amb una direcció molt correcta i uns personatges ben peculiars. La història ens mostra al noi Leo Lauzon (que vol que l'anomenin Léolo per una curiosa raó) que viu en un barri de Montreal rodejat de la bogeria que tenen quasi tots els components de la seva família. La seva fascinant imaginació es barreja amb la realitat tan crua que viu, juntament amb els preciosos versos que el narrador llegeix durant tota la pel·lícula, provinents dels textos que el mateix Léolo escriu des del seu llit o des de qualsevol racó de casa seva per intentar escapar de la malaltia que sembla escampar-se per tota la família. Per això sentirem paraules dures i sinceres, sobretot cap al seu pare i el seu avi, però també hi haurà d'altres de molta tendresa, influenciades per l'estima que té cap a la seva mare i per l'amor que sent cap a la seva veïna Bianca, d'origen Italià: "Bianca, amor mío, mi dulce amor, mi único amor, mi Italia".

Per últim, la pel·lícula es va inspirar en els textos de El valle de los avasallados (1966), de Rejean Ducharme, publicat en castellà al 2010.

Vides desafinades (2011)

El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.

La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 

Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

Mister Wonderful (2012)

Mister Wonderful és l'última novel·la gràfica de Daniel Clowes, un dibuixant de còmics nord-americà que porta més de dues dècades en el món de les historietes i que segueix deixant una bona mostra del seu talent alhora d'utilitzar diferents estils de dibuix segons quines coses vulgui destacar. En aquesta història d'amor torna a barrejar un dibuix més caricaturesc en vinyetes on vol mostrar de forma simpàtica moments ideals del protagonista amb la seva possible parella, però el seu punt de vista és més seriós que en altres ocasions, i encara que s'interessi un altre cop per la vida d'un home solitari, com ja va fer-ho en el seu anterior treball, Wilson (que en Marc ja va comentar molt bé fa dos anys), a Mister Wonderful la manera de ser d'en Marshall no té res a veure amb el caràcter agre que tenia el personatge d'aquella altra novel·la gràfica, però sí que els dos arriben a una edat on s'adonen que han perdut certes coses. I concretament, a l'inici d'aquesta història trobem a en Marshall esperant a una noia a la taula d'un bar, ja que el seu amic Tim li ha preparat una cita a cegues. Però el pobre Marshall no té cap esperança de que sorti bé, no només per les seves experiències anteriors (després de dotze anys de casat en sis anys no va tenir cap relació), sinó perquè ella porta molts minuts de retard. Al final arribarà i entraran en escena els dubtes i les pors d'un Marshall més agobiat que mai. Dit això, s'ha de dir que la resta de la història passa en poc menys d'un dia i, possiblement, pels fans dels còmics d'en Clowes aquest treball sigui més fluix que d'altres però tot i així és una història d'amor molt ben narrada en la que l'autor utilitza amb eficàcia la forma apaïsada del llibre (sent la base encara més llarga que com es va publicar Ice Haven, del 2006), resultant en general un treball amable, sincer i amb un moment inoblidable de molta tendresa.