dijous, 28 de juny del 2012

El sabor de las cerezas (Ta'm e guilass, 1997)


El sabor de las cerezas és una pel·lícula iraní escrita, dirigida, muntada i produida per Abbas Kiarostami i commou per la seva extremada senzillesa a l'hora d'afrontar un tema tan complex com el suïcidi. Va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes (ex aequo) i representa un bell poema sobre la condició humana, en el qual es desprèn una tranquil·litat envejable gràcies a l'elogi de les petites coses que ens envolten, aconseguint a més amb pocs plans i fins amb seqüències repetides l'exaltació de la vida.

L'actor Homayoun Ershadi encarna a la perfecció el personatge principal (senyor Badi), que des del primer pla condueix el seu cotxe per tot Teheran buscant a algú per a realitzar la seva comesa: la seva intenció és matar-se per causes que només ell coneix però necessita l'ajuda d'una altra persona per dur a terme el suïcidi. Condueix en diferents viatges a un soldat, un seminarista i un treballador del museu d'història natural, fins als turons de Teheran, el lloc on vol morir. Tots ells l'intenten persuadir de que no ho faci però ell evita sentir els seus sermons.

De manera precisa i minimalista, Kiarostami ens introdueix en la seva particular forma de fer cinema, tan personal com eficient. La seva posada en escena ens fa ser partícips d'una realitat propera i l'absència de música augmenta més aquesta sensació. Com a única banda sonora sentim tot el que envolta al protagonista, com el so del cruixir de la terra en passar el seu cotxe, els cants dels ocells, el vent bufant, nens jugant i militars donant veus a pas lleuger. El més important per a Kiarostami és captar un moment màgic sense alterar gens la realitat. D'aquesta manera, l'espectador s'ha de deixar portar pel sentit de l'oïda, evocant al pensament un moment de pau. I l'única cançó que apareix és en les lletres de crèdit finals i és una delícia, una melodia de trompetes que arriba fins al més profund de l'ésser humà.

dilluns, 25 de juny del 2012

La chica del puente (La fille sur le pont, 1999)


La chica del puente és una pel·lícula molt emotiva de Patrice Leconte on la protagonista no té un rumb fix en la vida i sent que no fa res de la millor manera possible. Mai ha triat bé als homes, per això creu que hi ha gent que té sort en la vida, no com ella. Per això, decideix tirar-se des d'un pont al riu Sena, sense fer cas a un home que li intenta dissuadir del seu propòsit i que al final haurà de salvar-la. L'home en concret és un llançador de ganivets que li ofereix treballar amb ell, una proposta que ella provarà ja que no té res a perdre.

El mèrit de la pel·lícula és, en gran part, l'elecció de Vanessa Paradis i Daniel Auteuil per al paper de la parella protagonista, però també cal destacar la fotografia en blanc i negre, la direcció i el muntatge. I un altre dels al·licients és la misteriosa atracció que es perceb entre ells dos, com en els moments que Auteuil llança els ganivets on sentim una sensació plena, a la vegada, d'erotisme i tensió. Per això s'ha de destacar que Patrice Leconte sempre ha tingut una gran sensibilitat a l'hora de dirigir i de plasmar a la dona en les seves pel·lícules, reflectint molt bé una passió carnal que desborda als que la senten. Transmet tot el seu fervor a l'hora d'explicar belles històries que estan plenes d'un amor irracional, per això, els seus plànols són un regal per a la percepció de l'espectador.
Aquí us deixo el link d'una de les increïbles escenes que abans he mencionat on Auteuil llança els ganivets: http://www.youtube.com/watch?v=ya7TXacpXBQ

dijous, 21 de juny del 2012

Burundanga (2012)


Fa només mig any que ETA va deixar la seva activitat terrorista. Fer-ne una obra teatral en clau de comèdia quan encara hi ha aspectes del conflicte per resoldre és, com a mínim, valent.
Aquest és el repte que assumeixen Jordi Galceran i Jordi Casanovas. El primer autor d’una de les comèdies més populars de l’escena barcelonina dels últims anys i el segon director de la petita sala FlyHart.
La veritat és que aquest aspecte és potser el més atractiu de l’obra i el que es converteix en el motor de l’acció. Per la resta, no va més enllà de la típica comèdia d'embolics que t’arrenca alguns somriures i et deixa marxar a casa amb cert bon rotllo i la seguretat que hauràs oblidat l’obra al cap de no massa temps.
No espereu doncs trobar en aquesta obra el mateix que vau veure-hi a el Mètode Grönholm o a Dakota. Aquí tot i que pel tema pugui semblar que tot plegat pugui tenir semblants dosis de mala bava, en realitat es tracta d’una comèdia blanca i amable amb la que passareu una bona estona i poca cosa més.
En tot cas cal lloar la valentia de tirar endavant una obra com aquesta i també és important destacar que el fet que es pugui fer, és una molt bona senyal.

dilluns, 18 de juny del 2012

Singulars (2009)


Fa poc porcionava un programa que parla d'actualitat amb la ironia i l'humor de Jordi Èvole, Salvados. Aquesta porció fa referència també a un programa que repassa l'actualitat, mitjançant el format entrevista, aquest cop sense humor però amb molta serietat i contundència, s'anomena Singulars i esta dirigit i presentat per Jaume Barberà

Al ser un programa que repassa l'actualitat, i com que aquesta - per desgràcia- està monopolitzada en els últims anys per la situació econòmica, molts dels seus programes tenen com a eix temàtic l'economia, tot i que es pot trobar algun programa sobre ciència, medicina i noves tecnologies com podeu veure en el següent enllaç: tots els programes de Singular. Del programa destacaria la tria dels entrevistats, tant per la seva qualificació tècnica i específica, com també pels diferents punts de vista que s'intenten reflectir, i també és interessant la bona utilització del material multimèdia per il·lustrar els aspectes tractats durant el programa. En referència a aquest últim punt, us deixo la il·lustració física del que representen els 100 mil milions d'euros " la calderilla "que els Europeus han prestat al nostre sistema bancari: Quant ocupen 100 mil milions d'euros?


dijous, 14 de juny del 2012

Smoking Room (2002)


Smoking Room (2002), escrita i dirigida per J.D. Wallovits i Roger Gual, que van guanyar el Goya a la millor direcció novell i al Festival de Màlaga van aconseguir el Premi Especial del Jurat, el del Millor Guió, i també el Premi al Millor Actor al conjunt de tots els seus actors, és una pel·lícula molt interessant i que està molt relacionada amb la Nova llei antitabac que es va posar en vigor l'any passat a Espanya.

Arran de l'arribada a la central d'un nou president nord-americà que imposarà una nova normativa que serà prohibir fumar dins del recinte laboral, un comptable anomenat Ramírez (que no serà altre que el boníssim actor català Eduard Fernández) demanarà signatures dels seus companys de treball perquè habilitin una sala de dos metres quadrats i d'aquesta manera no haver de sortir a fora per fumar. No obstant això, encara que ell diu que està en el seu dret de demanar-ho i a més creu que això és una marginació en tota regla, la seva proposta no serà ben rebuda pels superiors i fins i tot per algun dels seus companys.

La història exposa amb escassos decorats, molt bons diàlegs i uns personatges ben caracteritzats, diverses situacions que engloben alguns dels temes més parlats en els últims anys en la societat: el tabac, la feina i la corrupció laboral. I per intensificar diversos aspectes importants de la trama, la pel·lícula està rodada amb càmera en mà, utilitzant bàsicament primers plans per augmentar la tensió que es palpa en alguns moments. Per això, Smoking Room és una intel·ligent mostra de posada en escena i de simple plantejament, amb molt bones interpretacions i moments memorables.
Aquí us deixo el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=TVecJqpSR3M&feature=related

dilluns, 11 de juny del 2012

A casa. Una breu història de la vida privada (At home. A short history of private life, 2010)


Bill Bryson, autor del magnífic llibre de divulgació Una breu història de gairebé tot, es decideix en aquesta ocasió a explicar-nos una mica com hem arribat a viure de la manera que ho fem en el nostre àmbit més proper a partir de un anàlisi minuciós de casa seva, una casa situada en un poble anglès i construïda a mitjans del segle XIX. 
En un passeig de 600 pàgines, visitarem tota la casa: habitacions, sales, bany, cuina, passadissos i fins i tot el jardí. Cada un d’aquest llocs ens ocuparà un capítol del llibre on, no patiu, Bryson no es dedica a explicar-nos fil per randa com és casa seva, sinó que el que fa és explicar-nos l’origen d’aquella estança o de les costums que han provocat que existeixi. Així, la cuina serveix per saber com i què ha menjat la societat occidental des de la prehistòria fins ara, el bany ens explica com de nets van ser els romans i com de bruts eren a l’edat mitjana i moderna, el jardí serveix per saber quan va començar el gust per tenir plantes i flors purament decoratives i no comestibles, i així durant 19 capítols en els que amb l’esperit divulgatiu habitual de l’autor sabrem com es vivia a les primeres cases que es van construir al Regne Unit, com ho va revolucionar tot l'electricitat o com vivien els rics lords anglesos amb desenes de persones al seu servei, i també com vivia aquest servei. Tot plegat farcit d’anècdotes explicades de forma amena. Algunes són curioses, algunes divertides i d’altres et posen el pèls de punta. 
Si no heu llegit mai a Bill Bryson us recomanaré que comenceu amb el seu best seller Una breu història de gairebé tot. Després, com que probablement us agradarà, podeu continuar amb aquest. L’única pega que hi trobareu és que hi repeteix alguna de les històries que ja ens explicava al seu altre llibre però, és clar, la història del planeta i dels qui l’habitem està inevitablement lligada.

dijous, 7 de juny del 2012

El camino de San Diego (2006)


Carlos Sorín, del qual Marc va comentar la seva pel·lícula El gato desaparece (2011), va acabar amb El camino de San Diego (2006) una trilogia que va començar amb Historias Mínimas (2002) i va seguir amb Bombón, el perro (2004). El que tenen en comú aquestes tres pel·lícules és que els protagonistes són gent normal i corrent que sobreviuen amb el que tenen gairebé sempre amb un somriure a la boca, per aquest motiu la trilogia es coneix amb el nom de "els invisibles", els antiherois. En aquesta història en concret, el personatge és un jove que està sense feina i és un fanàtic d'en Maradona, del qual coneix tota la seva vida i la seva trajectòria com a futbolista. I curiosament, un dia de pluja, mentre va corrent pel bosc, es troba una arrel d'un arbre arrencada del terra i li veu una certa semblança al seu ídol. Llavors decideix tallar-la i arreglar-la una mica per portar-li al mateix Maradona, que es troba internat en una clínica de Buenos Aires per un problema cardíac.

La pel·lícula comença com un documental, amb coneguts del protagonista que expliquen el fervor que té el noi per Maradona. I és graciós veure la gent del poble parlar davant de les càmeres de forma tan natural que, precisament, és el que més impressiona d'aquest director, que aconsegueixi aquesta naturalitat d'una forma tan brillant i impregni amb tant d'afecte a tots els seus personatges. I degut també a aquesta bondat que el noi va trobant en la gent durant el seu viatge, he arribat a llegir el següent sobre el cinema de Sorín: "el director argentí es deixa portar massa per una concepció del món excessivament ingènua i plena de bondat, que sembla impossible trobar al món real personatges tan humans i plens de bones intencions". Respecte a això, jo en cap moment vaig tenir aquesta sensació, a l'inrevés, em vaig creure tot aquest bon companyerisme (per la manera com està mostrat i aconseguit) i em va quedar tota l'estona un somriure a la cara, amb ganes d'acompanyar a aquest noi en aquesta bella i simpàtica road movie.
Us deixo el link del tràiler que deixa constància de l'ànima de la història: http://www.youtube.com/watch?v=aW_3vH1kjdU

dilluns, 4 de juny del 2012

Buscarse la vida en America (How to make it in America, 2010)



Ara que està tan de moda parlar d’emprenedors, tot sovint sentim parlar de com en són els estatunidencs, sempre a la recerca del seu somni americà. Deu ser cert aquest tarannà de buscar-se la vida per ells mateixos?
Ian Edelman ens ho explica en aquesta sèrie on en forma de comèdia dramàtica produïda per Mark Whalberg, ens mostra la vida de dos joves que volen guanyar-se la vida com a dissenyadors de roba, un ex-convicte que vol vendre la seva marca de beguda energètica i una noia que no sap ben bé cap on va. Aquests personatges i les seves vides creuades les trobem en una sèrie coral i urbana, que té a la ciutat de Nova York un personatge més en el repartiment com es pot veure en els seus magnífics títols de crèdit. Uns títols de crèdit als que si els hi doneu una ullada us serviran per tenir un tast de com és la sèrie a nivell visual i que podríem considerar una actualització de com ens va mostrar la ciutat Woody Allen als primers minuts de Manhattan
Ian Edelman sap imprimir molt bé el caràcter emprenedor i ens ensenya les dificultats i facilitats que hi ha a l’hora de fer negoci al Estats Units i que són úniques d'aquest país. De fet se'm fa difícil imaginar com es podria desenvolupar aquesta trama a una ciutat que no fos Nova York, on els immigrants i els seus fills han fet seva aquesta cultura de, tal com diu el títol, buscar-se la vida a Amèrica. De ben segur que si l'escenari fos un altre, la sèrie també ho seria.
Només dues temporades de 8 episodis la fan entretinguda, amb una estètica atractiva i moderna i amb l’únic problema que la seva cancel·lació al final de la segona temporada, l’obligà a tancar trames d’una forma tan precipitada que va acabar fent que el conjunt se’n ressentís.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...