dijous, 31 de maig del 2012

1Q84 -Llibres 1 i 2- (2009)


No és la primera vegada que porcionem a Murakami, com així ho testimonien aquestes porcions. Com des d'aquest blog anem fent un seguiment de les petjades literàries d'aquest escriptor,  no podia faltar la porció de la seva última obra, 1Q84.

Després de llegir el tercer llibre d'aquesta obra, crec que és necessari fer dues porcions, una sobre els llibres 1 i 2 i un altre sobre el tercer. Entenc que la publicació dels dos primers llibres en un volum, no va ser una estratègia de màrqueting, sinó que respon al contingut dels llibres. 

En aquest primer volum, Murakami ens presenta dues històries paral·leles, per un costat tenim a Aoname, una jove independent, professora d'un gimnàs i amb una qualitat molt especial que fa, que durant les seves hores lliures, es converteixi en una assassina per encàrrec. I per l'altre costat, tenim en Tengo, un professor de matemàtiques d'una acadèmia de Tòquio, de vocació escriptor, que dedica les seves hores lliures a la seva gran passió, l'escriptura. La història comença quan Komatsu, un petit editor i amic de Tengo, demana a aquest últim que reescrigui un llibre anomenat Crisàlide d'Aire que ha escrit una jove de 16 anys de nom Fukaeri. Aquest fet desplega la trama de la novel·la, plena d'intriga i de misteri, amb presència d'éssers fantàstics, sectes religioses, mons paral·lels, etc.

Un cop més, l'autor aconsegueix que ens endinsem dins del seu univers literari, amb personatges solitaris i introspectius, referències a cançons i llibres, surrealisme, gastronomia japonesa, gats, rondalles i molts altres elements "made Murakami".

En resum, en aquests dos primers llibres Murakami aconsegueix enganxar el lector mitjançant la intriga, també introdueix elements de ciència-ficció que en algun moment poden portar a confondre al lector. Al finalitzar aquests dos llibres pots arribar a veure difícil que l'autor aconsegueixi tancar la història amb credibilitat argumental, però aquests dubtes es dissipen quan comences a llegir el tercer llibre - properament porcionat-.

dilluns, 28 de maig del 2012

Un corazón en invierno (Un coeur en hiver, 1992)


Un corazón en invierno (Un coeur en hiver, 1992), de Claude Sautet, és una pel·lícula plena de sentiments amagats, de silencis, de gestos i mirades, on l'espectador es deixa portar de la mà del director francès. Els protagonistes són Stéphane (Daniel Auteuil) i Maxime (André Dussollier), dos homes que fabriquen i reparen violins. Un dia Maxime li confessa a Stéphane que ha començat una relació amb una famosa i guapa violinista anomenada Camille (Emmanuelle Béart) i que serà client d'ells; però poc a poc ella se sentirà més atreta per l'impertorbable soci de la seva parella.

Indiscutiblement, el gran encert de la pel·lícula és l'atracció que sembla haver-hi entre Camille i Stéphane, destacant la diferent manera de ser de cadascun d'ells: el personatge de Daniel Auteuil és totalment reservat i la seva mirada i la seva aparença de no voler extreure els seus verdaders sentiments donen un cert aire de misteri al seu personatge; i el seu contrapunt perfecte és el personatge de la bella Emmanuelle Béart deixant-nos veure amb molta claredat tot el que sent per l'Stéphane a través dels seus gestos i també de la seva mirada. I és que en tota la pel·lícula hi ha moments de veritable emoció, on l'amor (o el possible amor), l'estima i l'afecte, es palpen en totes les escenes. Ell treballa amb devoció fabricant i reparant violins, i ella trasllada els seus diferents moments d'ànim en la manera de tocar el violí; per això l'oïda, el tacte i la vista juguen un paper tan cabdal en la història. A més, Claude Sautet uneix les escenes amb cura i talent com l'Stéphane acobla les peces d'un violí i, en definitiva, aconsegueix una pel·lícula intel·ligent i madura en la qual no sobra res, deixant un regust dolç i alhora amarg a l'espectador.

dijous, 24 de maig del 2012

Crónicas de Jerusalén (Chroniques de Jérusalem, 2011)


Guy Delisle sembla especialitzat en viatjar a països en conflicte o subjectes a règims dictatorials i explicar-nos en un còmic les seves experiències en primera persona per acabar donant-nos, a través de les seves anècdotes, una visió general del conflicte molt subjectiva i alhora honesta.
A Shenzhen vam conèixer aquesta ciutat xinesa, a Crónicas Birmanas aquesta dictadura del sud-est asiàtic, a Pyonyang un retrat de l’estalinisme de Corea del Nord i ara Deslisle se’n va amb la seva dona i fills a un país democràtic però immers un greu conflicte que s’eternitza: Israel.
Mentres la seva dona treballa a Metges Sense Fronteres, Delisle intenta fer una vida normal i corrent amb els seus fills. No tarda però en patir en primera persona la tensió del territori. A partir de petites anècdotes que li passen durant els seus passejos pel parc, les seves visites turísitiques, les trobades amb altres estrangers que viuen a la zona, o les més o menys arriscades visites als check points fronterers, ens construeix una narració que corre en una direcció oposada al periodisme de investigació en format còmic que fa Joe Sacco (al que el mateix Delisle es refereix en un dels capítols). Sense abandonar l’humor de les seves anteriors obres ens presenta les diferents opcions religioses que conviuen al territori i el difícil i ridícula que pot arribar a ser la  convivència a l’orient mitjà degut als murs físics i mentals que s’hi ha construït durant dècades.
Tot plegat ho fa sense un posicionament polític explícit però si una crítica a certs col·lectius de totes bandes permetent que el lector n’extregui les seves pròpies conclusions.

dilluns, 21 de maig del 2012

Un cadàver per postres (Murder by Death, 1976)


Un cadàver per postres és una pel·lícula dirigida per Robert Moore i representa una gran paròdia de les històries de misteri en la qual apareixen els millors detectius, alguns d'ells interpretats per Peters Sellers, David Niven, o Peter Falk. Aquests detectius seran convidats a una mansió per un multimilionari anomenat Lionel Twain (que és l'escriptor Truman Capote, nominat als Globus d'Or per aquest paper) per a desafiar-los a un gran misteri: a la mitjanit hi haurà un assassinat i hauran d'esbrinar qui serà el culpable. Qui resolgui el crim rebrà un milió de dòlars. Però no ho tindran gens fàcil perquè el mort podria ser qualsevol d'ells i, a més, hi haurà moltes més sorpreses, algunes d'elles totalment divertidíssimes i inesperades.

Per a la història també tenim una cuinera sordmuda i un personatge absolutament inoblidable com és el del majordom cec (hi ha escenes seves que han quedat plasmades en la història del cinema) meravellosament interpretat per Alec Guiness i amb el qual és inevitable riure cada vegada que apareix; a més, qui es podria fiar d'un majordom cec, sobretot a l'hora d'aparcar el cotxe? Amb aquest actor, hi ha una anècdota del rodatge molt curiosa. En les parades entre escena i escena, Alec Guiness se separava del grup per llegir un guió que li havien enviat i un dia se li va acostar Neil Simon, el guionista del film, i li va preguntar com es deia el que estava llegint, i ell li va contestar: "Stars Wars", "I de què va?", "Del futur", "I té bona pinta? ", "No està malament ".

dijous, 17 de maig del 2012

Misfits (2009)


Un grup de delinqüents juvenils es troben complint condemna fent tasques socials quan enmig d’una estranya tempesta són víctimes d’un llamp que els hi dona poders sobrenaturals. Enlloc d’aprofitar els poders per atracar un banc o bé per evitar que els malvats es surtin amb la seva, el que fan és... res. Segueixen a la seva, complint la condemna imposada pels jutges. Afortunadament per nosaltres, els espectadors, ells no seran els únics afectats per la tempesta. 
Aquesta premissa tan simple serveix per donar un punt de vista diferent a un dels temes més habituals de la ficció televisiva i cinematogràfica actual. Temporades curtetes d’episodis auto conclusius que ens expliquen històries tan pobres com l’argument de la sèrie, i amb unes subtrames que donen continuïtat a la sèrie i que avancen a batzegades. 
Com veieu res per tirar coets si no fos pel gran atractiu de la sèrie: els seus personatges. Aquests joves delinqüents estan molt ben escollits, i els guionistes no tenen por de mostrar la crua realitat d’uns personatges marginats, que representen la pitjor cara de la societat i fer-ho d’una forma simpàtica i sense tallar-se un pèl, amb un llenguatge i unes accions tan grolleres que poden arribar a incomodar a l’espectador. 
Fins i tot els millors personatges i els millors diàlegs, poden arribar a ensopir-nos si no van acompanyats de històries atractives. I això comença a passar a partir de la tercera temporada de la sèrie, una temporada on, per acabar-ho d’adobar un dels protagonistes es veu substituït des del primer episodi.

dilluns, 14 de maig del 2012

Bienvenido Mr. Chance (Being there, 1979)


Magnífica comèdia amb regust dramàtic, signada per un dels directors i muntadors estrella del nou Hollywood dels 70, Hal Ashby
Bienvenido Mr. Chance ens explica l’escalada social d’un disminuït psíquic educat gràcies a un consum exagerat de televisió, que es troba, per un atzar del destí, enmig d’un món que no acaba d’entendre. Amb un títol molt encertat en anglès “Being there” i adaptat de forma nefasta al castellà, ens trobem revestida de comèdia, una dura crítica a la societat en general i en concret a l’alta societat nordamericana. Polítics, personatges influents i gent adinerada queden retratats com a més estúpids que l’estúpid en una comèdia d’aquelles que et fa somriure tot i que la situació que explica realment és per posar-se a plorar. Ashby i el guionista i autor del llibre en el que es basa el film, Jerzy Kosinski, opten per donar a la narració un ritme pausat que sembla imitar el ritme de vida del personatge protagonista. 
Grans actuacions com la de Shirley McClane acompanyen al gran Peter Sellers en la penúltima pel·lícula que va protagonitzar i que li va valer una nominació a l’Oscar. Si no coneixeu massa l’actor fora del seu paper coma inspector Clouseau, aquí hi podeu descobrir la seva poc coneguda faceta d’actor dramàtic, en la que demostra ser com a mínim tan bo com en els seus papers còmics. I pels que sigueu seguidors incondicionals de l’actor, com un servidor, no us perdeu uns títols de crèdit on podreu veure Sellers equivocant-se una vegada rere l’altre en el rodatge d’una de les escenes.

dijous, 10 de maig del 2012

Escenaris de la batalla de l'Ebre


En aquest post us proposo fer un itinerari pels escenaris de la batalla de l'Ebre, una de les batalles més terribles de la Guerra Civil Espanyola i que va decidir, malauradament, l'esdevenir final de la mateixa.

Començarem l'itinerari a Mòra d'Ebre, des d'aquest poble anirem cap al Coll de les Campusines. És en aquest indret on podem visitar les trinxeres de les Devees ( a prop de la Fatarella): conjunt de trinxeres excavades per l'exèrcit republicà, on ens podem fer una idea de com de dur havia de ser el dia dia dels soldats que si atrinxeraven. Si continuem per la carretera amb direcció  a Ascó, trobarem el Campament del XVè Cos de l'exèrcit i el quarter general de l'Estat Major, aquest va ser un campament del bando republicà on s'organitzaven temes de logística,com la distribució de subministres, i de presa de decisions. Un cop arribats a aquest punt, podem agafar la carretera direcció a Gandesa i un cop arribem al poble agafar la carretera C-43 direcció a Pinell del Brai. Aquesta carretera travessa la Serra de Pàndols i la de Cavalls, dues serres que van ser estratègiques a la batalla de l'Ebre i on es van lliurar les batalles més cruentes.  Dins d'aquestes serralades es poden fer itineraris - si teniu més d'un dia - i és molt probable que pogueu trobar algun vestigi de la batalla en forma de projectils, llaunes, metralla, etc. Per últim,  i desfent el camí, és imprescindible anar a visitar el Poble Vell de Corbera de l'Ebre: nucli antic del poble que va quedar totalment destruït durant la batalla i que dóna testimoni dels efectes devastadors de les guerres. Aquest espai és també un museu a l'aire lliure, amb escultures permanents que representen les lletres de l'abecedari i on les paraules de pau, escrites per autors de renom,  omplen de sentit la buidor de l'indret. 

Aquests són els espais que vaig anar a visitar, però n'hi ha molts més que em van quedar pendents per veure: la cota 705, els barrancs, el memorial de les Camposinescentre d'interpretació dels 115 dies, els refugis de flix i de benissanet, etc. 

Per més informació podeu adreçar-vos a la següent pàgina web: Batalla de l'Ebre.

dilluns, 7 de maig del 2012

Rififí (Du rififi chez les hommes, 1955)


Rififí (1955), de Jules Dassin, és una pel·lícula molt entretinguda pel seu ritme narratiu, i en la qual destaca el robatori a una joieria que es recordarà sempre per la seva seqüència en silenci i per estar pensat fins l'últim detall, aconseguint que l'espectador tingui gairebé la mateixa tensió que els personatges. 

La història se centra en un tipus anomenat Tony Le Stephanois, que després d'haver estat cinc anys a la presó per encobrir a un amic, s'uneix amb tres companys per obrir la caixa forta d'una joieria (un d'ells és el mateix Jules Dassin). Aquest personatge principal està encarnat per Jean Servais, un actor belga que segurament fa el paper de la seva vida, ficant-se en la pell d'un tipus amargat, malaltís i fins una mica gran per a aquests tipus d'assumptes. Tot i això, aconsegueix un personatge amb carisma, que ajuda a que l'espectador cregui en les seves tàctiques i en la seva manera d'actuar.

Dassin construeix amb eficàcia una història on el guió està molt ben estructurat, amb un domini de la càmera destacable, acompanyant el moviment dels personatges i fins de vegades la seva mirada. És un bon exercici de posada en escena en què des del primer minut ens té atrapats, amb uns girs en el guió que fan que el nostre interès augmenti en cada moment. Com a curiositat, el director italià Mario Monicelli va fer una paròdia d'aquesta història amb la pel·lícula Rufufú (I soliti ignoti, 1958), considerada com la primera comèdia italiana (i una de les millors). I a Espanya, el director José María Forqué va voler fer també una comèdia sobre l'atracament perfecte anomenada Atraco a las tres (1962), interpretada per Cassen, José Luís López Vázquez, Manuel Alexandre, Gracita Morales i Alfredo Landa, que també és considerada com una de les millors comèdies espanyoles.

dijous, 3 de maig del 2012

Los Vengadores (The Avengers, 2012)


Diverses pel·lícules presentant-nos els personatges, un director i guionista que semblava escollit democràticament entre els fan dels còmics, un pressupost milionari amb el que aquest director mai havia comptat. Tot era a punt per veure la peli que feia anys que esperàvem entre la il·lusió provocada per unes preqüeles més que correctes com Iron Man o Capitán Amèrica i la por provocada per d'altres de dolentes com Thor. Una sala de cinema estranyament plena ens esperava i no en vam sortir decebuts.
Los Vengadores té moltes virtuts i poquets defectes. Recull l'esperit de la vessant més entretinguda de molts dels còmics Marvel: Diversió a base de patacades, gags i personatges carismàtics. Joss Whedon, el director, hi ajuda molt ja que sap dotar a cada personatge del seu propi protagonisme i fer-lo especial (cosa gens fàcil si tens a un Déu Nòrdic lluitant al costat d'un tio el poder del qual és tenir punteria). A més, evita prendre's seriosament la peli, a diferència del que fan la majoria de les pelis de superherois, aconseguint així que l'espectador tampoc se l'agafi seriosament, es relaxi i s'ho passi bé, passant per alt detalls ridículs que en un peli seriosa farien que ens estiréssim dels cabells. Està clar que per a una adaptació cinematogràfica d'aquestes característiques, la tria d'un director que entengui i domini els molts anys d'història dels personatges pot esdevenir un factor clau.
Dos únics problemes: un dolent que no está a l'alçada del conjunt i que no m'acabo de creure en molts moments i l'altre, que no em cansaré de dir que és habitual en el cinema d'entreteniment actual, és que a la peli li sobren uns quinze o vint minuts a la seva part central que fan que caigui en el risc d'avorrir. Afortunadament agafa ràpidament embranzida i aconsegueix que surtis del cinema amb un somriure infantil als llavis i la sensació d'haver passat una magnífica estona.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...