dilluns, 30 d’abril del 2012

The artist (2011)


Si ens hem de creure el que ens han explicat grans pel·lícules com “Cantant sota la pluja” o “Sunset Boulevard”, el pas del cinema mut al sonor debia ser un autèntic trauma. La guanyadora dels Oscars d’enguany “The artist” també ha volgut fer una homenatge a aquesta època i als seus actors. La proposta és, a priori, valenta. Fer a la segona dècada del segle XXI, una peli muda i en blanc i negre, 80 anys després de la desaparició d’aquest tipus de cinema, té el seu mèrit.
La peli per això no arriba fins a les últimes conseqüències i es queda en un exercici més cosmètic i no sap, o no vol, arribar a ser un veritable film com els de l’època. Podríem dir que és una peli del gust de l’espectador actual però sense so ni color. La història té un punt naïf i innocent que ajuda a aquest clima de cinema d’abans, i que per contra fa que sigui una història molt previsible, que tot i així no avorreix a un espectador que crec que en general es passa bona part de l’hora i mitja que està al cinema, amb un somriure als llavis. Algunes escenes són realment boniques i ben trobades, impossibles d’imaginar si la història no fos la que és i no tingués la limitació de plantejament que té. I és que quan algú es posa una sèrie de limitacions formals tan imporants, d’alguna manera s’ha d’exprimir el cervell per arribar a commoure a l’espectador. No era aquesta la intenció dels creadors del moviment Dogma 95?

dijous, 26 d’abril del 2012

Fargo (1996)


Fargo és un drama basat en fets reals que van ocórrer a Minnesota el 1987 i, sens dubte, és una de les millors pel·lícules que han fet els germans Joel i Ethan Coen.

En aquesta ocasió ens presenten a un venedor de cotxes que es troba en dificultats ja que té deutes que saldar i, com el seu sogre és un home adinerat, no pensa altra cosa que contractar a dos matons (un d'ells interpretat pel gran Steve Buscemi) que segresteran la seva dona i, així, amb els diners del rescat, pagarà als dos homes la seva part i liquidarà el que deu. Però, és clar, la cosa es complica. Es produeix un triple homicidi i és llavors quan entra en escena el gran personatge de Marge, la inclassificable cap de la Policia Local (interpretada per Frances McDormand, la dona de Joel) que es posa en marxa per seguir el rastre d'aquests tipus.

Cal dir que aquesta pel·lícula ho té tot: un bon guió, bons actors, bona posada en escena, bona banda sonora i divertidíssims diàlegs. Què més es pot demanar? Els Coen barregen, de manera magistral, la crua realitat de l'assumpte amb uns tocs d'humor que els trobem en les escenes de la gran parella que fan l'esmentada cap de Policia i el seu marit, els quals tenen una vida tan atrafegada que et donen ganes de dormir quan els veus, i també en les investigacions de Marge, on destaquen dos testimonis que han vist el personatge de Steve Buscemi i el descriuen com baixet i rar, més que la gent en general.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Que el món no pari de rodar (Let the great world spin, 2009)


El 7 d’agost de 1974 Philippe Petit va creuar per un cable estès entre les Torres Bessones, que en aquell moment estaven encara en construcció. Durant el temps que l’equilibrista va estar en l’aire , una part de la ciutat de Nova York es va aturar per mirar cap amunt. Aquest és el punt de partida de la novel·la de Collum McCann. A partir d’aquí ens trobem amb dues històries paral·leles, per un costat la de l’equilibrista i de la gent que deixa per uns minuts el que està fent per mirar com Petit arrisca la vida, i per un altre la de una sèrie de personatges que, en un principi, no semblen tenir res en comú, però que acabaran encreuant les seves vides: un capellà irlandès , una mare i la seva filla que es dediquen a la prostitució, una parella d’artistes que intenten deixar les drogues, un grup de mares que es reuneixen per intentar superar la mort dels seus fills al Vietnam i un jutge cansat de condemnar petits delinqüents.
McCann ens va presentant els personatges un a un, els protagonistes principals estan molt ben dibuixats, els altres tan sols esbossats. Una de les històries està totalment lligada, mentre que la de l’equilibrista sembla un recull de retalls anecdòtics, que, si bé són interessants, no arriben a connectar del tot amb el lector, en molts moments sembla que estiguem llegint un recull de contes,alguns dels quals tenen una trama comú. Podem considerar que el passeig de Petit passant d’un edifici a un altre sense cap mesura de seguretat, és en realitat una metàfora de les vides al límits d’altres personatges, que a un pas de l’abisme intenten poder sobreviure.
La novel·la es fàcil de llegir, tot i els salts d’una història a l’altre, i en cap moment es fa pesada.
Si us interessa saber més sobre Petit i la manera en que va aconseguir posar un cable entre les torres podeu mirar el documental de James Marsh “ Man on wire” que va guanyar l’Oscar de l’any 2009.

dijous, 19 d’abril del 2012

Sherlock (2010)

 
Fer una revisió i actualització d’un clàssic, i més quan aquest és conegut pel gran públic pot ser un tema una mica complicat. La primera pregunta que pot sorgir és si és necessari actualitzar, i després que és el que cal actualitzar.
Avui us parlaré de l’enèsima versió de Sherlock Holmes, en aquest cas en sèrie de televisió. Som davant d'un d’aquells clàssics que ha tingut versions per tots els gustos, des de la fidel adaptació televisiva dels anys 80, fins a una sèrie de dibuixos animats (en la que hi participà Miyazaki) protagonitzada per un gos, passant per versions més o menys basades en el personatge com el Doctor House. Recentment hem tingut dos intents de modernització del personatge: Les pel·lícules de Guy Ritchie protagonitzades per Robert Downey Jr. I la sèrie de la BBC creada per Steven Moffat i Mark Gattis.
Em sembla interessant contraposar ambdues versions ja que volen actualitzar el personatge per vies totalment diferents amb resultats clarament diferents. Si als films de Ritchie el que fa és mantenir el personatge a l’època victoriana, però el converteix en una mena de heroi d’acció, canviant notablement les característiques del personatge, el que fa aquesta nova sèrie és portar a Sherlock al segle XXI, mantenint-se molt fidel al personatge creat per Arthur Conan Doyle. L’encert és, pel meu gust, total. Una sèrie que es veu moderna, recollint aspectes visuals heretats de sèries com CSI, i que alhora té tot allò que ha fet de Sherlock Holmes i Watson uns personatges immortals amb una química brutal entre ells. I és que molt hàbilment, Moffat i Gattis ens han ensenyat que pot existir un Sherlock Holmes que resolgui els seus casos amb un telèfon mòbil a la butxaca mentre Watson ho explica tot al seu bloc, ja que Scotland Yard, tot i tenir el laboratori criminalístic més modern, segueix essent tan inútil en les seves investigacions com ja ho era al segle XIX.
3 episodis per temporada de una hora i mitja, gairebé tres mini-pel·lícules a l’any que t’empasses en un tres i no res i que et demostren que ni tot està inventat ni hi ha res que no sigui revisable si es fa bé.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Els duelistes (The duellists, 1977)


Els duelistes és la gran òpera prima de Ridley Scott, un director nord-americà que va començar tard, però amb molta qualitat, la seva trajectòria cinematogràfica (amb 40 anys) i que es va anar diluint ràpidament després de destacar encara més amb Alien (1979) i Blade Runner (1982).

Basada en un relat de Joseph Conrad, la història de Els duelistes es remet a l'any 1800, quan Napoleó Bonaparte puja al poder. Principalment, la pel·lícula engloba els diversos duels que hi ha entre un tinent (Harvey Keitel) i un tal D'Hubert (Keith Carradine), ambdós pertanyents a l'exèrcit Napoleònic. Uns duels que tenen una gran força per estar rodats amb càmera en mà, prenent el seu temps els mateixos duelistes. I és que l'honor del duel és explicat breument amb la frase inicial de la pel·lícula que simplifica molt bé el que ve a ser tot l'argument: "Qui es bat en duel exigeix satisfacció; l'honor és per a ell un apetit. Aquesta història retrata un d'aquests tipus de fam excèntrica".

Encara que amb una fallada de raccord que sorprèn una mica i en algun moment el ritme narratiu flaqueja en algun punt de la història, tot en aquesta pel·lícula està tractat amb el més mínim detall, recordant sobretot a aquesta altra gran obra anomenada Barry Lyndon (1975), de Stanley Kubrick, reconeixent el mateix Ridley Scott la seva gran influència. Uns bellíssims paratges de França, Escòcia i Anglaterra destaquen encara més amb l'esplèndida fotografia, sent encara més aconseguida amb Scott com a operador de càmera. L'actor Keith Carradine està més que formidable i no tant Keitel, més aviat a causa del seu personatge, i la inoblidable seqüència final destaca per la seva gran bellesa.

dijous, 12 d’abril del 2012

Black Mirror (2011)


Tres episodis que ens expliquen tres històries independents amb l’únic nexe comú d’estar ubicades a possibles futurs no massa llunyans i força plausibles. Una aposta valenta del Channel4 britànic, provocadora i innovadora, com ja ho va ser en el seu moment Dead Set, obra també de Charlie Brooker
En un estil de ciència-ficció realista, molt en la línea dels futurs que ens van mostrar en el seu moment Phillip K. Dick o George Orwell, on ens mostra a cada episodi els perills als que pot arribar la societat actual si porta a l’extrem certes innovacions socials, tecnològiques os de consum aparegudes en els últims anys i que actualment es troben en ple creixement o desenvolupament. Les xarxes socials per internet, la identificació dels reality shows televisius amb la realitat o la implantació de tecnologia al cosa humà son els temes tractats a la primera temporada de Black Mirror amb una alta dosi de mala llet que busca provocar i inquietar a un espectador que després de veure la sèrie, segur que començarà a mirar els avenços del seu entorn amb uns altres ulls. 
Deutora directa de les històries que ens explicaven a sèries clàssiques com “La dimensió desconeguda”, vestida d’un to més seriós i amb un cert missatge al darrera, Black Mirror també té la virtut d’entretenir-nos i mantenir-nos enganxats a la (cada cop menys) petita pantalla.

dilluns, 9 d’abril del 2012

El amante del amor (L'Homme qui Aimait les Femmes, 1977)


El amante del amor (L'Homme qui Aimait les Femmes, 1977) és una de les pel·lícules menys conegudes de François Truffaut, un dels fundadors del moviment cinematogràfic anomenat Nouvelle Vague, però és una tendra i intel·ligent història, amb bons diàlegs i amb un personatge principal que simpatitza de ple amb l'espectador, aconseguint una frescor i una naturalitat encomiables.

La història comença amb l'enterrament del protagonista, Bertrand (Charles Denner), al qual curiosament només van dones, i és que la pel·lícula explica part de la vida d'aquest home que no pot evitar sentir-se atret per elles, sent aquest el major dels seus vicis. Mirant detingudament les seves cames, sempre observa amb cert dissimul la cadència dels seus passos i intenta per tots els mitjans relacionar-se amb les que li interessa, aconseguint gairebé sempre el seu objectiu. La pel·lícula té moments de veritable fluïdesa narrativa, com tota la seqüència en què ell es posa a mecanografiar la seva autobiografia, esplaiant-se en els sentiments que li produeixen les dones en general, produint-se una seqüència difícil d'oblidar. També és veritat que cinematogràficament té algunes mancances però això no molesta en aquest film que és una autèntica meravella quant als seus diàlegs interessants i el seu personatge central tan ben construït.

En definitiva, aquesta pel·lícula és un gran homenatge a les dones, al cinema i a la literatura, i és un obsequi per a la vista i l'oïda i una sorpresa difícil d'oblidar. Us deixo el link de la increible seqüència on ell parla de les dones: http://www.youtube.com/watch?v=TC81N4vfxdk
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...