dijous, 29 de març del 2012

Extraterrestre (2012)


Després de lagran idea per un curt que li va valer la nominació a l’Oscar i d’un debut en el llarg metratge  en forma d’original thriller de viatges en el temps, estava desitjant veure que era el que ensoferia Nacho Vigalondo en el seu segon film. El punt de partida no és nou: uns extraterrestres arriben a la terra, com afecta això al ciutadà anònim que no sap el que està fent l’exèrcit, els governs, etc? Si, aquesta és la mateixa idea amb la que Shyamalan ens va col·locar el seu oblidable Senyals. És Vigalondo més original en la seva proposta que el director indi que no ens va oferir res que no haguéssim vist abans?
Doncs crec que si. Vigalondo ens aporta una original comèdia romàntica de 90 minuts (segueixo reivindicant el retorn del cinema de menys de dues hores) que si bé no passarà a la història per ser el millor que ens farà el director durant la seva carrera, segur que si que es trobarà entre el millor que el cinema espanyol ens oferirà aquest any. La peli arrenca amb una primera part essencialment còmica que malauradament queda un pèl en segon pla quan es posa a desenvolupar l'acció i a mostrar-nos la tendresa d’una història d’amor que personalment em va arribar. Quatre actors que estàn molt bé, però entre els que destacaria Julián Villagrán, i un director que sap el que es fa, defensen molt bé una peli feta amb una bona idea i quatre duros (tampoc no en necessita més).
Aprofiteu per anar al cinema que crec que malauradament durarà poc a les sales. Jo en vaig sortir amb una entrada de cine ben amortitzada, sensació que un altra tipus de comèdia romàntica és possible i amb el bon rotllo que em va deixar la magnífica cançó del final.

divendres, 23 de març del 2012

Portlandia (2011)


Portlandia ho té tot per esdevenir una sèrie de culte: estrelles de l'indie reconvertides en actors, cameos que no tenen res a envejar al backstage del festival amb més pedigrí (Joanna Newsom, Aimee Mann, Eddie Vedder, Colin Meloy entre molts altres), i sobretot, un humor iconoclasta que no deixa canya dreta. Hipsters, bandes, feministes, DJs, decoradors, ecologistes, bloggers o addictes a les xarxes socials són només alguns dels objectius de Carrie Brownstein (guitarrista i cantant de Sleater-Kinney i Wild Flag) i Fred Armisen (bateria ocasional de Les Savy Fav i col·laborador al programa Saturday Night Live), els dos cervells darrera d'una de les sèries més desitjables de fa temps.
Les referències de Portlandia van des de la cultura popular al cinema més intel·lectual: publicacions com Mother Jones, moviments socials, l'amor incondicional als gats, les botigues de roba de segona mà ... Qualsevol excusa és bona per enriure-se'n!. Està el carter obligat a anar de porta en porta fins que aconsegueixi que algú vegi Nosferatu, o la parella que perd els seus llocs de treball perquè s'enganxa a Battlestar Galactica o aquells pares obsessionats amb la cultura dels seus fills. L'esquetx en què Brownstein i Armisen s'enfronten a la professora de la guarderia perquè exigeixen que els seus fills escoltin a Kraftwerk al parvulari a més de riallades, provoca empatia. Fins una cosa tan aparentment senzilla com la sintonia d'obertura es converteix en una altra referència, I Feel It All Around dels Washed Out.
Portlandia està plena d'aquests petits gestos de complicitat indie que demanen a crits ser vista i comentada una i altra vegada. Així comença...

dijous, 22 de març del 2012

Un mundo en ruinas (2007)


Aquesta és l' habitació on Hitler va passar els seus últims dies, són les seves dependències  privades del búnquer de la Cancelleria.

Així és com un dels més grans genocides de la història mundial, va acabar els seus últims dies de vida; tancat en la ratonera que s’havia fet construir en el jardins de la Cancelleria..

El llibre de David Solar "Un món en runes" explica, d'entre molts altres fets claus dels últims anys de la Segona Guerra Mundial 1944-45, els últims dies de les dictadures feixistes d'Europa. A partir de testimonis directes dels fets (soldats, ministres i alts càrrecs que van conviure amb Hitler  i Mussolini els últims dies de la seva vida), David Solar, ens intenta donar algunes pinzellades de la personalitat dels dictadors i de l' atmosfera de desesperació en que estaven immersos davant d'una guerra perduda i en els últims sospirs dels règims.

Per acabar la porció us deixo amb un fragment del llibre, en concret, amb el testimoni de Lutz Schwerin von Krosigk ( Ministre d’ economia de Hitler). Un text extret dels escrits del seu diari, on es fa palesa la decrepitud tant física com mental de Hitler durant els últims mesos de vida. Per cert, una decrepitud que apareix molt ben caracteritzada en la pel·lícula " El Hundimiento" del director Olivier Hirschbiegel, altament recomanable.

“Físicamente ofrecía una imagen terrible. Iba de sus habitaciones particulares a la sala de conferencias a paso lento y trabajoso, inclinado hacia delante la parte superior del cuerpo y arrastrando los pies. Le faltaba el sentido del equilibrio [...]. Los ojos estaban inyectados de sangre; aunque todos los documentos destinados a él estaban escritos con máquinas especiales, máquinas del Führer, con letras tres veces más grandes, él sólo podía leerlos con unas gafas de cristales muy potentes. De las comisuras de los labios goteaba a menudo saliva.

dilluns, 19 de març del 2012

Moteros tranquilos, toros salvajes (Easy Riders, Raging Bulls, 1998)


Quan fa pocs anys Avatar triomfava als cinemes d'arreu del món, el col·laborador d'aquest bloc, Cecil B. Demente, em va dir: "Acabo de veure Carrie, una peli dels 70 y és molt més moderna que Avatar." 
Què va passar als anys 70 a Hollywood per tal que gent com Coppola, Scorsese, De Palma, Cimino o Friedkin triomfessin fent pelis com El Padrino, Apocalyse Now, Taxi Driver, Carrie, El Caçador o L'exorcista? Com va arribar la contracultura a persuadir als grans estudis per tal que els hi produissin les seves películes? Com hem arribat 40 anys després a veure que pelis com Avatar són considerades pel públic com el més modern que s'ha fet mai al cinema?
Aquestes preguntes són les que ens respon Peter Biskind en el seu llibre, fruit d'una profunda investigació i de recollir informació d'qui i d'allà, contrastant opinions dels protagonistes de la història.
El llibre es divideix en diferents capítols i comença a explicar-nos com amb la forta influència del cinema d'autor francès, a finals dels 60, pelis com Easy Rider o Bonnie & Clyde van cambiar una manera de fer del Hollywood dominat en aquells moment per la mena de pel·lícules que protagonitzaven Doris Day i Rock Hudson. A cada capítol Biskind es centra en la producció de tres o quatre pelis i en un periode de dos o tres anys. Tot plegat desenvoca als anys vuitanta quan després d'èxits comercials com Tiburón o La guerra de les galàxies, i per culpa dels deliris de grandesa i dels problemes amb les drogues d'alguns directors, els productors van recuperar el control de les pelis que es feien.
Biskind té l'habilitat de farcir la història d'anècdotes més o menys comprometedores protagonitzades per gent com Jack Nicholson, Dennis Hopper o Steven Spielberg entre d'altres, que fan que mantinguis l'interés en un llibre que per la quantitat de noms, cognoms i sobrenoms que té cada un dels productors, directors, actors i el seu seguici, fa que en alguns moments t'acabis perdent una mica.

dijous, 15 de març del 2012

The Fades (2010)


Ja he elogiat diverses vegades el sentit del ritme i de la contenció que tenen les sèries britàniques. És d’agrair que productores i TV no vulguin estirar els arguments com xiclets. Si una història es pot explicar en 6 capítols d’una hora, perquè fer-ho en 24 de 40 minuts? 
Aquesta sèrie o mini-sèrie (a l’espera d’una hipotètica segona temporada) n’és un clar exemple. Una història de terror que barreja una mena de morts vivents, un adolescent que teòricament ha de salvar el món i que té un problema de comunicació greu amb el seu entorn, l’amic friqui, la noia que li fa peça, un equip de lluitadors contra les forces del mal i l’amenaça que la fi del món és a punt d’arribar i començarà a una ciutat decadent de l’Anglaterra industrial. Com veieu els seus creadors agafen elements poc originals, els barregen, hi aporten quatre conceptes nou, una mica d’imaginació i ens ofereixen un producte tan entretingut i breu que ens permet gaudir-ne obviant alguns forats del guió que no toleraríem en una sèrie menys fresca i més llarga. 
Si la comenceu, no la deixeu a un primer episodi que us pot deixar molt indiferents. Us perdrieu un crescendo que fa que l’acabis amb la sensació que se t’ha fet curteta, amb un final que funciona igual de bé si la sèrie té continuïtat com si decideixen deixar-ho aquí.

dilluns, 12 de març del 2012

Corazones en Tinieblas (Hearts of Darkness: A Filmmaker's Apocalypse, 1991)


Corazones en Tinieblas (Hearts of Darkness: A Filmmaker's Apocalypse, 1991) és un gran documental, escrit per Fax Bahr i George Hickenlooper i dirigit per ambdós juntament amb Eleanor, l'esposa de Francis Ford Coppola, que també fa de narradora i aporta molt material, en el qual l'espectador arriba a percebre completament l'horror que va suposar per al senyor Coppola el rodatge d'Apocalypse Now (1979), per a molts un film de culte.

Francis va estar per moments fregant la bogeria, cridant que mai acabaria el film, i no és per menys. Durant el rodatge hi va haver diversos problemes: hi havia una guerra civil al sud de Filipines (la pel·lícula es rodava a les illes de Luzon), es van produir pluges torrencials provocades per un tifó que van causar terribles danys en els decorats, l'actor Dennis Hopper sempre anava drogat i mai es llegia els diàlegs, Martin Sheen va rodar totalment borratxo l'escena en la qual està tot sol en una habitació i, a sobre, Marlon Brando, que interpretava el coronel Kurtz, va arribar tard al rodatge i no estava d'acord amb l'enfocament que havia de donar al seu personatge, costant un dineral per a la producció de la pel·lícula per cada minut que passava estant allà.

L'infern que van passar durant el rodatge Coppola el va resumir perfectament al Festival de Cannes el 1979, on va rebre la Palma d'Or: "Apocalypse Now no és una pel·lícula sobre el Vietnam, és el Vietnam. I com l'hem feta s'assembla al que els americans van fer al Vietnam. Estàvem a la selva, érem molt nombrosos, teníem massa diners, massa equip i poc a poc ens varem convertir en bojos".

dijous, 8 de març del 2012

L'escola contra el món (2008)



Aquesta és una recomanació per tots els companys i companyes de professió. Una professió que a l' actualitat ha perdut tant prestigi social, que a vegades ens podria fer pensar - si només féssim cas dels mitjans de comunicació i dels especialistes- que té els dies comptats.

L'escola contra el món de Gregorio Luri intenta donar una nota d'optimisme a la situació actual en la que es troba immersa la institució educativa. Aquest optimisme no està exempte de crítiques, crítiques als valors utòpics de l'escola postmoderna, al pensament de que tot és opinable, a la fòbia a tot el que tingui un matís d'autoritarisme, a la falta de preparació del professorat... L' escola, com la vida real, no ha de donar l'esquena al món, no pot actuar com una prolongació de la família; intentant que els alumnes no es sentin frustrats i sobreprotegint-los. L' escola és precissament el pont entre aquestes dues realitats, ha d'intentar donar eines als alumnes perquè aquests quan surtin de les faldilles de la família, no es trobin amb el mur de la realitat.

Gregorio Luri ens parla de la situació de l'escola a Catalunya d'una manera entenedora, meditada i valenta. Vull subratllar l'últim adjectiu, perquè vivim en un moment que sembla que els valors incorporats per la nova pedagogia són paradigmàtics i inqüestionables. Desde la nova pedagogia es pensa que la manera d'ensenyar d'abans està totalment desfasada, però els fets i els resultats no els estan donant la raó.

Per conèixer una mica més l'autor d'aquesta obra, podeu anar a prendre un cafè a Ocata: El café de Ocata.

dilluns, 5 de març del 2012

Un conte de Nadal (Un conte de Nöel, 2008)


Només començar el seu personal conte de Nadal, Arnaud Desplechin ja ens mostra les regles del joc que seguirà durant la peli: Un avi ens parla del paper de la mort a la seva família a peu dret davant la tomba del seu fill, per seguidament escoltar com una veu en off explica la tràgica història de la família, representada per ombres de titelles que li restaran dramatisme als fets. 
Aquesta manera de fer seguirà durant tota la pel·lícula, tot i que no hi tornarem a trobar les titelles, si que hi veurem unes grans dosis de dramatisme suavitzades per cert humor implícit o situacions i converses inversemblants. Estarem veient un gran drama que no deixa de tenir un punt d’optimisme al darrera.
Desplechin posa el focus a les relacions familiars durant la trobada d’avis, fills i néts en motiu de les festes de Nadal. Amors, odis, afinitats i indiferència són mostrats de forma crua a la càmera. Els protagonistes es diuen el que pensen a la cara i aparentment això els afecta ben poc, i si bé aquest exercici resta versemblança a les situacions en contrapartida li dóna a la pel·lícula un punt de vista interessant i diferent. 
Interpretar un guió d’una peli a priori costumista que de cop ens allunya de la realitat per la forma d’interactuar dels protagonistes, segur que no va ser una tasca fàcil pels actors, però tots ells la resolen de meravella destacant especialment Catherine Deneuve en el paper de l’àvia i Mathieu Amalric en el paper del fill mitjà.

dijous, 1 de març del 2012

Xoc de reis (A clash of kings, 1998)


La segona part de la Cançó de gel i foc té tot l’aspecte de ser una mena de llibre de transició cap al que ha de ser, no se si el clímax de la història però si alguna cosa decisiva i important. George R.R. Martin s’ho pren amb calma, té moltes pàgines per endavant i va fent evolucionar els personatges per tal que totes les decisions que van prenent i els canvis que experimenten tinguin sentit. Aparentment, aquest Xoc de Reis no respon a les expectatives de grans esdeveniments amb els que es tancava el primer llibre
Vol dir això que aquest volum és avorrit? No! Martin és prou hàbil com per mantenir la intriga, l’expectativa i farcir el llibre d’acció, misteri i emocions, al igual que al primer volum. El lector, n'ha après de l’experiència de Joc de trons i s’espera que qualsevol cosa pugui passar. Aquest fet ajuda notablement a que es mantingui aquestes ganes d’anar devorant pàgines. 
Nous i encertats personatges s’introdueixen en aquesta segona part, i els més carismàtics i interessants que ja coneixiem no perden ni gota d’interès. Com podeu endevinar, no tardaré a llençar-me de ple a la lectura del tercer llibre.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...