dilluns, 30 de gener del 2012

Napoleon Dynamite (2004)


La comèdia adolescent americana ha donat petites joies com “Desmadre a la americana (Animal House, 1978)” i molta porqueria que no val la pena mencionar. Tot i que aparentment sembla un gènere que ja ha donat tot el que podia, de tant en tant ens anuncien una nova pel·lícula que ha de representar una renovació del gènere i que al final no deixa de ser més del mateix. 
En aquest panorama, la pel·lícula de Jared Hess representa una excepció que, si bé no renova el gènere ja que no crea escola, si que l’aborda des d’un punt de vista totalment diferent en tots els aspectes: el tipus d’humor, els personatges, el tractament de la història, etc. Hess ens mostra la vida d’un inadaptat d’institut, de la seva difícil relació amb qui l’envolta, les seves dèries i tot això sense pretendre expressament que ens en riem ni que en sentim llàstima, la narració és molt freda i distant i l’espectador pot arribar a tenir sentiments contradictoris cap als personatges. Els seus personatges, la poca implicació emocional que transmet la història i la seva estètica, present des dels seus magnífics títols de crèdit, és el que més m’ha agradat i sorprès d’aquesta peli.
Per últim, avisar-vos que no espereu trobar-hi l’humor gruixut que caracteritza aquest tipus de films, fins i tot és fàcil que a la pel·lícula li costi arrencar-vos un somriure. El seu sentit de l’humor és molt personal i polaritzant. O us encantarà o us avorrirà.

divendres, 27 de gener del 2012

Salvados (2008)



Desconec la qualitat d'aquest programa les temporades passades, i si sempre ha tractat temes d'actualitat, espinosos i polèmics com en aquesta, però he de dir que des del setembre passat estic enganxat a la ironia, al rigor periodístic i a la cara dura de Jordi Évole, conegut per tothom amb el sobrenom del "Follonero".

Dels programes que he vist, destacaria els següents: 

  • Sobre la independència de Catalunya: en aquest programa Jordi Évole "rapta" a Miguel A. Rodríguez, ex-secretari de comunicació i portaveu del govern d'Aznar, i el porta a visitar Arenys de Munt, primer poble en realitzar el referèndum per a la independència de Catalunya. Després, entrevista a Carod Rovira, en aquest cas no el porta a les espanyes per desig d'aquest últim, per la mala experiència que ha tingut, segons les seves paraules, les vegades que ha creuat la frontera. 
  • Salvados pels toros: en aquest programa, es reflecteixen els arguments dels defensors dels toros, inclosos els de les curses de braus, i dels anti-taurins. 
  • Per què serveix el senat? Jordi Évole entrevista a un senador, Xosé Manuel Pérez Bouza ( senador del BNG), i també realitza una visita guiada al seu lloc de "treball". 
  • Quan erem rics...  Voleu fer una visita a infraestructures desmesurades, a espais abandonats i a aeroports fantasma? Doncs Espanya és el lloc que busqueu. 
  • La Qatar Fundation: entrevista de Jordi Évole amb el vicepresident de la Qatar Fundation, fundació que ha signat un patrocini milionari amb el Barça, aconseguint desplaçar el logo d'Unicef a les parts més pudentes de la samarreta,  provinent d'un país no massa amic dels drets humans ni de la democràcia.  
  • Esborrant a ETA 1,2: crec que aquest reportatges intenten donar veu a totes les parts implicades, encara que a vegades es troben amb gent reticent a participar-hi. Tot i així, aconsegueix donar molts punts de vista del conflicte basc, amb moltes desavinences però també amb molts punts en comú. 

Per acabar, només dir, que malgrat la seva fusió amb Antena 3, esperem que  la Sexta mantingui programes com aquest a la seva graella.




dimecres, 25 de gener del 2012

Spiderman: La última cacería de Kraven (Spider-man: Kraven's last hunt, 1987)


 
Als anys 80, autors com Frank Miller o Alan Moore amb obres com Daredevil: Born Again i Watchmen respectivament van revolucionar els còmics de superherois amb històries tan realistes com els hi permetia el gènere i donant un tractament adult i fosc.
L’èxit de crítica i públic de propostes com aquestes va portar a una sobreexplotació d’aquesta mena de conceptes que van portar, com sol passar en aquests casos, grans quantitats de històries sense cap mena de valor, però també alguna història que sense estar al nivell de les obres mestres de Miller i Moore, si que les podem qualificar com a notables.
Un d’aquests casos és la saga d’Spiderman “La última cacería de Kraven”. Guionitzada per J.M. DeMatteis i dibuixada per Mike Zeck, es tracta d’una història en que un té la sensació que, com a les grans obres de la dècada, els autors van gaudir de força llibertat creativa per fer el que vulguessin amb un dels enemics d’Spiderman. El supervillà Kraven era tot un clàssic però també era força ridícul, cosa per altra banda habitual en els enemics d’Spiderman. Gairebé gosaria dir que DeMatteis demostra que no hi ha mals personatges sinó guionistes sense idees, ja que aconsegueix fer de Kraven un personatge boig i temible.
El to fosc de la història està molt ben il·lustrat per Mike Zeck, un dibuixant que personalment m’agrada molt i que sempre he pensat que va tenir menys fama de la que es mereixia. En resum, un bon còmic de Spiderman, tot i que tan sinistre i amb uns personatges tan fora de si, que quedaria molt millor amb Batman com a protagonista.

dilluns, 23 de gener del 2012

Tangencias (2000)


Miguelanxo Prado és un dibuixant de còmic i il·lustrador, molt conegut a tot el món després d'haver rebut diversos premis pels seus treballs i, sobretot, per haver dissenyat els personatges de la sèrie de dibuixos animat Men in Black (1997), produïda per Steven Spielberg. Tangencias és un recull de 8 històries dibuixades per ell entre finals dels 80 i durant els 90 i publicades a les revistes Cairo i Cimoc, i en les que resumeix breument i a la perfecció diversos retrobaments de parelles que es tornen a veure després de molts anys, adonant-se de l'error que van tenir en separar-se o de la dificultat que seria tornar a reprendre el passat. I per revelar-nos els secrets més ben guardats dels seus personatges, Prado utilitza un traç molt viu amb diverses tècniques, com l'aquarel·la, el pastel o l'acrílic, resseguit tot per una línia fina de retolador, component en definitiva bellíssimes imatges carregades d'erotisme i de molt sentiment en les que el lector es deixa portar sense poder evitar sentir-se en la pell de moltes d'aquestes històries. Les parelles fan l'amor recordant aquell passat que no tornarà, i molts d'ells miren a través de grans finestrals, remarcant aquell silenci tan aterridor dels comiats fugaços i amb la resignació de deixar les coses tal com es van quedar. Encara que, com diu un dels personatges en una de les històries, sempre ens quedarà el tòpic de "potser ens tornem a trobar".

divendres, 20 de gener del 2012

Els silencis d'Eslet (1996)


A manera de presentació, dir que ens trobem davant una novel·la de ciència-ficció especulativa, escrita per Jordi Solé i Camardons, guanyadora del Premi Juli Verne 1995. L'adjectiu que acompanya a ciència-ficció, no és una invenció meva, sinó que és matisat pel propi autor i, de fet, crec que d'una manera molt encertada, ja que l'obra és una especulació futurista i analítica d'una realitat social complexa en un possible món extraterrestre.  

Fet aquest incís, i centrant-me a parlar ja de l'obra pròpiament dita, començaré fent una breu pinzellada de l'argument. L'acció del llibre transcorre en un planeta extraterrestre on els seus habitants són sords-muts i , per tant, la comunicació no és una comunicació verbal, com a la que estem habituats, sinó que és visual, gesticular, tàctil i olfactiva. Aquest no és l'únic tret cultural a destacar d'aquesta civilització estraterrestre, també és molt diferent la manera d'aparellar-se dels individuos d'aquest planeta, no existeixen les parelles, sinó que les relacions afectives s'esdevenen formant trimonis ( terme inventat per l'autor per definir les relacions entre dues dones i un home). 
Ara bé, tot aquesta estructura social i cultural trontollarà quan un esletià s'enamori d'una única esletiana i comenci a qüestionar i posar en dubte, tot allò que creia lògic i natural dins de la seva societat. 

Aquest marc li serveix a l'autor per parlar de sociolingüística i del poder de les paraules com a eina per a canviar el món- en aquest cas de la paraula escrita, clar-, també de les revolucions i dels canvis de mentalitat, de les relacions de parella i de la necessitat comunicativa, sigui en la forma que sigui, de qualsevol ésser intel·ligent. 

Per finalitzar, dir que és una novel·la que m'ha sorprès i recomano , i que demostra, una vegada més, que mitjançant la ciència-ficció també es pot fer bona literatura. 



dimecres, 18 de gener del 2012

Bomboncitos2011(2011)


Malgrat ho pugui semblar, lliure no vol dir gratis. Lliure fa referència al dret de l'autor a escollir de quina manera s'utilitza la seva obra. En aquest cas, i parlant de música, netaudio fa referència a tota una comunitat d'apassionants per la música que han decidit compartir legalment la seva música perquè altres la puguin utilitzar per crear noves obres, en aquest cas gratis. Podeu escoltar i descarregar Bomboncitos2011 des del següent enllaç.

dilluns, 16 de gener del 2012

The People vs George Lucas (2010)


És ben sabut que una àmplia majoria de seguidors incondicionals de la saga de Star Wars odien al seu creador per dos motius: Els continus retocs de les pel·lícules clàssiques que ha anat fent durant els últims 15 anys i per la nova trilogia. 
A partir d’aquí, un servidor, es disposava a veure aquest documental esperant trobar-hi més conyeta que una altra cosa. I cal dir que sí, que de conyeta n’hi ha molta. Però Alexandre O. Philippe ens presenta també un debat força interessant fins i tot per aquells als que la saga galàctica els hi bufi. 
Tal com sugereix el títol, el film mira de fer un judici a Lucas, dividint la pel·lícula en diferents parts que ens expliquen el que va representar el fenomen a l’estrena de la trilogia original, tot el que els fans van generar al voltant de la saga durant 15 anys i l’inici de l’odi cap a Lucas amb el retoc de la trilogia clàssica en un primer moment, amb la nova trilogia després i finalment amb la quarta part d’Indiana Jones on viola un nou mite de la seva creació. El documental s’il·lustra amb opinions de treballadors de l’indústria cinematogràfica, freaks, entrevistes fetes durant anys al propi Lucas i alguns dels vídeos fets per fans i que podem trobar fàcilment a Youtube. 
El debat que gira al voltant d’una història tan trivial com aquesta és: Star Wars pertany a George Lucas o ja és patrimoni del públic? Pot un autor retocar contínuament la seva obra o l'ha de donar per acabada un cop la publica? Té dret a fer-ne una revisió contínua? Evidentment són preguntes sense resposta, però només per generar-les, el documental ja val la pena. 
I per cert Sr. Lucas, tots sabem que Han Solo va disparar primer.

divendres, 13 de gener del 2012

Crónica de un verano (Chronique d'un été, 1961)


Si en aquests temps es fes un documental que es basés en un estudi sobre la manera de viure dels habitants de ciutats espanyoles com Madrid o Barcelona, el seu resultat recordaria, encara que amb altres matisos i altres tipus de vida, al que van aconseguir mig segle enrere els francesos Jean Rouch, director de cinema i antropòleg, i Edgar Morin, filòsof i polític, amb el molt interessant documental Crónica de un verano, que es va realitzar a París en l'estiu de 1960.

L'atenció se centra en xerrades profundes amb obrers, estudiants, immigrants, i introduint temes com la guerra d'Algèria, que ja durava sis anys, i altres tan actuals com el treball o l'habitatge, relacionat amb la forma de vida de cada ciutadà. I el més curiós és que la pel·lícula acaba amb un debat amb alguns dels personatges principals del documental als quals se'ls ha passat en privat, donant cada un d'ells el seu punt de vista sobre el que han vist, i el resultat per alguns més satisfactori que per altres, però donant un sentit més interessant al global de la cinta. Els mateixos directors donaran també el seu balanç pel que han aconseguit i per les opinions dels seus protagonistes.

Aquí deixo un enllaç de la millor seqüència del documental en què dues noies van amb un micròfon pels carrers parisencs a preguntar a la gent si és feliç o com fan per defensar-se en la vida: http://www.youtube.com/watch?v=JcbWBtv78tE&list=UUkXa5omAk5o9RxY_NpNxoSg&index=4&feature=plcp

dimecres, 11 de gener del 2012

El llop estepari ( Der Steppenwolf, 1927 )



El llop estepari, novel·la escrita per Hermann Hesse, és una obra no apte per a personalitats depressives o amb tendència a l'aïllament social. Ara que, mirant-t'ho bé, potser és la novel·la ideal per aquest tipus de gent.

Harry Haller és el protagonista de la història i també es converteix en l'eix principal, de fet:  menys una introducció feta pel nebot de la llogatera de l'habitació on resideix Haller, tota la resta del llibre és narrat en primera persona pel protagonista. D'aquesta manera, el llibre esdevé un assaig psicològic de la personalitat de Haller i l'expressió escrita de la seva lluita interna; una lluita vers les dues personalitats que el defineixen com a individuo, la part més sociable, seu dels sentiments i de les emocions "amables", i la part més solitària, on hi resideix la part més salvatge, més primitiva i impulsiva i que dóna nom a la novel·la, el llop estepari.

Crec que és important conèixer el context històric en el qual va ser escrita la novel·la, durant el període d'entreguerres, i també la biografia de Heman Hesse per entendre-la millor. De totes maneres, tot i aquesta coneixença prèvia, advertir que no és una novel·la de lectura fàcil, penseu que ens posem dins del cap d'un personatge depressiu, amb tendències suïcides, ple de dubtes existencials i amb un marcat caràcter egocèntric. Dit això, crec que és interessant llegir aquest llibre, encara que només sigui per entrar dins del " Teatre Màgic" creat per l'autor,  on darrera de cada porta podem trobar, o no, la resposta a aquelles preguntes més íntimes que atormenten la nostra existència.

dilluns, 9 de gener del 2012

Metròpolis (Metoroporisu, 2001)


Metropolis és d’una peli de ciència ficció, amb dosis importants d’acció, violencia, amb trama política i que no aconsellaria per a nens. Rintaro recull el millor de la millor animació japonesa però també allò que la fa més difícil de digerir. 
Ens situem a un futur on trobem una Metròpolis amb punts en comú amb la creada a la peli de Fritz Lang, on el progrés tecnològic ha portat a una societat orwelliana, plena de misèries i amb unes diferències classistes radicals. I com al film de Fritz Lang, també es crearà un robot amb formes femenines que en aquest cas hauria d’estar destinat a liderar aquesta societat. Aquesta forma de retratar el futur en aquesta mena de ciutats és típica del manga. El mateix guionista d’aquest film, Katsuhiro Otomo (adaptant l'obra d'Osamu Tezuka), ens en va mostrar una versió al clàssic Akira. Igual que Akira aquesta pel·lícula és una joia de l’animació per a adults. Tot està ben cuidat, el disseny de les escenes els moviments dels personatges, els moviments de la càmera. Però com passa a moltes pel·lícules d’animació japoneses, exceptuant les obres mestres de Miyazaki, la pel·lícula s’entreté massa a explicar-nos-ho absolutament tot, girant massa sobre si mateixa i aburrint en alguns fragments a l’espectador, per molt meravellat que estigui per l’espectacle visual que se li ofereix.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...