dilluns, 10 de desembre del 2012

Bones festes

Aquest any hem deixat que els Ramones us desitgin bon nadal i esperem retrobar-nos amb tots vosaltres a partir del 7 de Gener.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Hijos de la anarquía (Sons of Anarchy, 2008)


Motards que trafiquen amb armes, bandes rivals, investigacions policials, terroristes irlandesos, argument Hamletià... Aquests i molts d’altres elements els trobem a Hijos de la anarquía, una sèrie creada per Kurt Sutter i que amb aquests ingredients hauria de ser una bomba però que pel meu gust fa mitja figa. La sensació permanent com a espectador és que la sèrie podria donar molt més de si però es queda a mig camí.
Enlloc d’aprofundir en els drames personals dels personatges, en allò que els ha portat a ser com són (de idealistes veterans del Vietnam a traficants d’armes) i en allò que els pot fer canviar al llarg de les temporades, la sèrie es queda en el més banal fins al punt de ser esclava del cliffhanger més sorprenent encara que aquest resti a la foto global. La sensació que la història bona és la que no t’expliquen, la que va passar 30 o 40 anys abans de l’inici de la sèrie és permanent. 
L’altre punt negatiu pel meu gust és la comoditat moral en la que deixen a l’espectador, que es posiciona necessariament amb un club de motards traficants d’armes gràcies als personatges que volen canviar aquest club, identificant-ne ràpidament els bons dels dolents per evitar que l’espectador s’hagi de molestar en pensar per què està tan a favor d’aquesta colla de malparits. Si a sobre hi afegeixes que el poli que els encobreix és un malalt de càncer i els que no ho fan són encara més malparits que els traficants, ja ho tenim solucionat: Acomodis i agafi crispetes que aquí no caldrà que faci anar gaire les neurones. 
Això és dolent? No te per què. Però quan et recomanen una sèrie dient que “T’agradarà si ets fan de Los Soprano”, el més fàcil és que la cosa vagi malament. El clàssic problema de les expectatives massa altes. Això és el que m’ha passat amb “Hijos de la anarquía”, una sèrie que em distreu però no m’emociona, m’entreté però no fa que al cap d’un temps pensi com de bo era aquell episodi o aquell altre. En definitiva, que no la comparin amb Los Soprano perquè no li arriba ni a la sola de la sabata.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Pickin' Up the Pieces (Fitz and the Tantrums, 2010)


No sé per a vosaltres però per a mí dóna molt de gust trobar inesperadament una obra (tant sigui literària, musical, cinematogràfica, etc.) que sorprengui pel talent que segurament hi ha al darrere. És el què m'ha passat alhora d'escoltar l'àlbum Pickin' Up the Pieces (2010), del grup nord-americà Fitz and the Tantrums, amb el que m'he tornat a traslladar als anys 60 d'una forma màgica i formidable. Les deu cançons que composen aquest bon treball (que a més és el primer de la banda) estan plenes de la música soul d'aquella època i amb moltes d'elles donen unes ganes terribles de ballar. Com diu el vocalista Michael Fitzpatrick, qui ha composat i escrit totes les cançons juntament amb el productor Chris Seefried, tots els sis components del grup són amants del soul i del funk i li deuen molt al so de Motown on destacaven gent tant reconeguda com Marvin Gaye, Otis Redding o The Supremes. El seu tipus de música és el que s'anomena el neo soul, un estil musical que remet al soul clàsic dels 60 i 70, on recentment han tingut un pes important artistes com Alicia Keys, la desafortunada Amy Winehouse, Duffy o Adele. Però la idea del grup no ha sigut fer una rèplica d'aquella música sinó ajuntar-ho al indie pop i el resultat és un àlbum diferent (no hi ha guitarra elèctrica), concís (dura poc més de trenta minuts) i amb cançons tant brillants com MoneyGrabber, L.O.V. o News 4 U.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Léolo (1992)


Crec que tothom té una pel·lícula predilecta, és a dir, una pel·lícula que l'hagi emocionat més que qualsevol altre, i per a mí, sense cap dubte, és Léolo (1992). Recordo amb tot detall les meves sensacions del primer cop que la vaig veure: just en el moment que va acabar em vaig adonar que estava ben bocabadat i que havia vist una història única, plena de tanta bellesa que m'havia captivat del tot. Encara que sembli massa exagerat, fins i tot vaig arribar a pensar que des d'aquell moment alguna cosa havia canviat en mí (i certament encara ho penso). El director Jean Claude Lauzon, que malauradament va morir juntament amb la seva parella en un accident d'avioneta al 1997, va encertar a no fer una narració lineal de la infància del protagonista, barrejant diferents edats amb una direcció molt correcta i uns personatges ben peculiars. La història ens mostra al noi Leo Lauzon (que vol que l'anomenin Léolo per una curiosa raó) que viu en un barri de Montreal rodejat de la bogeria que tenen quasi tots els components de la seva família. La seva fascinant imaginació es barreja amb la realitat tan crua que viu, juntament amb els preciosos versos que el narrador llegeix durant tota la pel·lícula, provinents dels textos que el mateix Léolo escriu des del seu llit o des de qualsevol racó de casa seva per intentar escapar de la malaltia que sembla escampar-se per tota la família. Per això sentirem paraules dures i sinceres, sobretot cap al seu pare i el seu avi, però també hi haurà d'altres de molta tendresa, influenciades per l'estima que té cap a la seva mare i per l'amor que sent cap a la seva veïna Bianca, d'origen Italià: "Bianca, amor mío, mi dulce amor, mi único amor, mi Italia".
Per últim, la pel·lícula es va inspirar en els textos de El valle de los avasallados (1966), de Rejean Ducharme, publicat en castellà al 2010.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Vides desafinades (2011)


El Premi Joanot Martorell 2011 vindria a ser una típica historia coral de personatges el destí dels quals s'acaba creuant. Aquests personatges es mouen tots entre els 30 i els 40 anys i Xavier Aliaga ens hi explica el seu pas de la joventut a la maduresa. Si aquí hi afegim la relació que ténen amb la música els protagonistes, des de dues propietàries d’una petita discogràfica fins a un seguidor de la música indie, passant per un crític musical de segona, la novel·la sembla escrita per fer les delícies de tots aquells que vam gaudir d’Alta fidelitat, sigui en la seva versió literària escrita per Nick Hornby o per la seva versió cinematogràfica dirigida per Stephen Frears. En aquest cas però les referències musicals a bandes com Wilco, Los Planetas o Antònia Font donen la sensació en moltes ocasions que hi són posades amb calçador.
La novel·la escrita en primera persona pels diversos protagonistes que s'alternen segons els capítol, busca omplir els forats buits entre narradors forçant massa vegades les situacions per tal que aquests ens acabin explicant fets passats de forma poc natural o creïble. Em sembla interessant el fet que l’autor escrigui en català o valencià en funció de l’origen del narrador de cada capítol, donant una riquesa de vocabulari i expressió molt bona a la novel·la al combinar perfectament ambdós dialectes amb tanta naturalitat i a més fent-ho amb un llenguatge jove i gens artificial. Nota: En contra de l’opinió d’alguns polítics i opinaires professionals, amb un coneixement normal de català en qualsevol de les seves variants, podreu entendre el llibre sense necessitat de diccionaris ni traduccions. 
Tot i la seva aparent manca d’originalitat en el plantejament, hi trobem una sèrie de girs argumentals que van sorprenent al lector sense semblar artificiosos i converteixen la lectura en agradable i distreta.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Mister Wonderful (2012)


Mister Wonderful és l'última novel·la gràfica de Daniel Clowes, un dibuixant de còmics nord-americà que porta més de dues dècades en el món de les historietes i que segueix deixant una bona mostra del seu talent alhora d'utilitzar diferents estils de dibuix segons quines coses vulgui destacar. En aquesta història d'amor torna a barrejar un dibuix més caricaturesc en vinyetes on vol mostrar de forma simpàtica moments ideals del protagonista amb la seva possible parella, però el seu punt de vista és més seriós que en altres ocasions, i encara que s'interessi un altre cop per la vida d'un home solitari, com ja va fer-ho en el seu anterior treball, Wilson (que en Marc ja va comentar molt bé fa dos anys), a Mister Wonderful la manera de ser d'en Marshall no té res a veure amb el caràcter agre que tenia el personatge d'aquella altra novel·la gràfica, però sí que els dos arriben a una edat on s'adonen que han perdut certes coses. I concretament, a l'inici d'aquesta història trobem a en Marshall esperant a una noia a la taula d'un bar, ja que el seu amic Tim li ha preparat una cita a cegues. Però el pobre Marshall no té cap esperança de que sorti bé, no només per les seves experiències anteriors (després de dotze anys de casat en sis anys no va tenir cap relació), sinó perquè ella porta molts minuts de retard. Al final arribarà i entraran en escena els dubtes i les pors d'un Marshall més agobiat que mai. Dit això, s'ha de dir que la resta de la història passa en poc menys d'un dia i, possiblement, pels fans dels còmics d'en Clowes aquest treball sigui més fluix que d'altres però tot i així és una història d'amor molt ben narrada en la que l'autor utilitza amb eficàcia la forma apaïsada del llibre (sent la base encara més llarga que com es va publicar Ice Haven, del 2006), resultant en general un treball amable, sincer i amb un moment inoblidable de molta tendresa.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

A Fondo: Josep Plà (1976)

Al Institut, els meus professors de Literatura van intentar despertar-me cert interès per molts escriptors que vaig acabar odiant en part o totalment. Un d’ells va ser Josep Plà. Tot té el seu moment, i quan poc després d’entrar a la trentena el vaig redescobrir va ser tota una troballa. 
Avui però no parlaré de cap dels seus llibres, m’he quedat captivat pel personatge gràcies a una entrevista conduïda magistralment per Joaquín Soler Serrano al programa A Fondo de TVE (fa un dies l’Asensi recomanava també l’entrevista feta a Borges). 
Aquí ens trobem un Plà a punt de fer 80 anys parlant de literatura, donant la seva visió del ésser humà i del món en general, expressant la seva opinió sobre importants artistes y escriptors amb una aparent sinceritat brutal. I dic aparent perquè Plà sempre em deixa el dubte de si és sincer amb el que pensa o amb el que projecta el personatge que s’havia creat durant la seva carrera literària i periodística. 
Us deixo algun fragment per que us feu una idea (la transcripció no és exacte): 

Plà: Soy un hombre soltero, eso es muy importante. 
Soler: ¿Por qué es usted un hombre soltero? 
Plà: Porque no creo que nadie me hubiera hecho caso.
Soler: Pero usted ha mirado a las señoritas que pasan por la calle con una cierta estimación admirativa. 
Plà: Sí, precisamente porque pasaban por la calle. 
(...) 
La gente se divide en tres categorías amigos, conocidos y saludados.
(...)
En este país la democracia es infinitamente superior a Inglaterra, Francia, Alemania o Italia, dominadas por grandes propietarios y por la aristocracia o por militares. Aquí no hay nadie importante, todo el mundo es igual, por eso los catalanes somos tan groseros.
(…)
Toda la gente que tiene cosas importantes en Cataluña no han sido más que encargados.
(…)
Toda la riqueza de este país empezó con el proteccionismo, desde entonces Cataluña es un país inmensamente rico, grosero y espantoso. 

Val la pena l’entrevista encara que només sigui per veure la cerimònia d’embolicar i fumar-se una cigarreta que tenia Plà. Tal com explica ell, fumava per què mentre embolicava buscava l’adjectiu. Potser si jo fumés les meves Porcions estarien més ben escrites.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

El delta de la Tordera


                           
El delta de la Tordera està situat entre Malgrat i Blanes, actualment la pressió urbanística i turística de la zona l’ha degradat considerablement, però val al pena visitar-lo. Encara s’hi pot gaudir d’una residual vegetació de ribera i, sobre tot, hi podem veure una gran varietat d’aus que utilitzen el delta per hivernar o com espai de repòs en la seves migracions. Les millors èpoques per fer la visita són la primavera i la tardor, ja que durant aquestes estacions tenen lloc  les migracions i, per tant s’hi poden observar més animals.
La sortida que us proposo és anar al delta caminant des de Malgrat. Deixeu el cotxe a Malgrat i agafeu el camí del Pla, per ell arribareu al riu Tordera  passant pels camps de cultiu del Pla de Grau,  una fèrtil plana que, per sort, encara està  en plena explotació agrícola, quan arribeu al Tordera, seguiu pel camí paral·lel al riu, quan esteu casi a la desembocadura hi trobareu una torre d’observació, des d’ella es pot veure la llacuna permanent que forma el riu a la seva desembocadura i es poden observar els animals que hi fan estada. Recordeu de portar prismàtics. Seguint el camí arribareu al Delta.  A partir d’aquest moment el que hi podreu veure depèn de l’estació, de la pluja , de l’estat del mar... De tota manera el que sempre hi trobareu és la barra de terra que separa la llacuna del mar. És un lloc tranquil, un racó on parar-se a reposar i escoltar els sorolls relaxants del mar i dels animals,un paratge solitari, excepte  a la temporada turística, durant la qual és una platja nudista bastant concorreguda.
Per tornar cap a Malgrat seria ideal fer-ho per la platja, això us permetria gaudir d’una de les dues platges del Maresme que encara conserven vegetació de dunes,  però actualment anar caminant del delta fins a Malgrat és una cursa d’obstacles, les llevantades s’han menjat la sorra de la platja i part del terreny dels càmpings, els propietaris intenten, cada any, tornar a guanyar terreny al mar construint esculleres i cobrint-les de sorra, però, amb el primer temporal de tardor,  el mar reclama el que era seu, el camí desapareix i  tan sols es pot passar saltant per sobre de les pedres de l’escullera si el mar ho permet. Per tant, excepte a l’estiu, el millor és refer el  camí.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Lugares que no quiero compartir con nadie (2011)


No havia llegit mai res d'Elvira Lindo fora d’algun article publicat a algun diari que m’havia caigut a les mans per casualitat, i això hagués seguit així si no fos perquè em vaig trobar mirant per una llibreria aquesta personalíssima guia de la ciutat de Nova York amb un títol tan interessant. Un enamorat d’aquesta ciutat com jo no va poder evitar llegir-lo. 
La seva lectura ha aconseguit dos coses: confirmar que haig de tornar a visitar la ciutat i descobrir a una escriptora prou interessant. 
Elvira Lindo no escriu una guia de viatge, el que escriu és una mena de diari que moltes vegades agafa un aire de teràpia psicològica. Per la feina del seu marit es veu obligada, però a gust, a viure la meitat de l’any a Nova York. La idea del llibre és que a través d’experiències i anècdotes del dia a dia ens vagi descobrint llocs per passejar, per prendre un cafè, per menjar o per gaudir de bona música dins de la ciutat. Aquest plantejament tan senzill s’acaba convertint en una mena d’striptease on l'autora ens explica sentiments bastant íntims o deixa veure pensaments que poden fàcilment ofendre a algú, donant així al títol del llibre un doble sentit: no tots els llocs que no vol compartir amb ningú i que explica al llibre es troben físicament a la ciutat de Nova York. 
En paraules de l'escriptora: Lo esencial, en Nueva York, está a la vista de todo el mundo. Esta es la historia de mi recorrido personal, de mi paseo diario, de mi nueva vida a partir de los cuarenta. Este libro es una trampa a mí misma: hablo de lugares que no me gustaría compartir con nadie, porque forman parte de mi vida cotidiana, no de una guía turística, pero ya se sabe, igual que el chismoso no puede evitar contar un secreto, el narrador cae siempre en el vicio de escribir lo que vive.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

A Fondo: Jorge Luis Borges (1980)




Aquesta entrada pretén ser una oda a la vellesa, a la memòria vivent de la història. La nostra societat, malauradament, és una societat que ha donat l'esquena a la gent gran, els considerem persones que ja no són productives i, per tant, creiem que ja no poden aportar res de bo a la societat. Ara fa poc, reposaven un dels programes de Salvados on s'entrevistava a l'escriptor i economista José Luis Sampedro, de 95 anys, i sorprenia la claredat de les respostes i el contingut de les mateixes, una entrevista molt recomanable  En l'entrevista es parlava de la crisi econòmica i em quedo amb una de les frases que va dir Sampedro: "Beneïda Crisi", ho deia en el sentit que aquesta crisi farà despertar valors que semblaven adormits, despertarà consciències i farà valorar més allò immaterial que allò material. 

Aquesta entrevista em va fer recordar la lucidesa intel·lectual dels grans Saramago i Borges, que com més vells es feien, més interessant i transcendent eren les coses que deien. Veure el món des de la perspectiva que dóna el fet d'haver viscut gairebé una vida, el no tenir por del que diran o de marxar de tant en tant del políticament correcte són característiques que comparteixen aquest grans savis i que fa que sigui  tant interessant escoltar-los.

A l'entrevista a Borges feta l'any 1980 a TVE, veureu com l'admirat i venerat intel·lectual, ironitza vers la seva persona restant-se importància com escriptor, cada cop que l' entrevistador, Soler Serrano, l' omple de lloances. Fins i tot, acaba recomanant a la gent que no perdi el temps amb la seva obra, tot animant-los a llegir altres autors que, segons el mateix Borges, són molt superiors i profitosos que ell. Sorprèn també, la gran memòria i l’ agilitat mental que conservava amb 80 anys.
Per últim, recomanar mirar l'arxiu d'entrevistes fetes per Soler Serrano, hi ha autèntiques joies: Josep Pla, Julio Cortázar, Salvador Dalí, Salvador Espriu, etc.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Retrats de Ramon Casas (1970)


Quan vaig comprar el llibre “Retrats de Ramon Casas” (la tercera edició revisada de l’any 1997) ho vaig fer perquè m’agraden molt els dibuixos i les pintures d’aquest gran pintor català, i els 161 retrats que apareixen en aquest volum no em van fer canviar d’opinió. Però, vet aquí, que en el moment de revisar el seu interior em vaig adonar que encara era més complet del què em pensava. La majoria dels models dibuixats representen figures importants nascudes quasi totes a la segona meitat del segle XIX, tant escriptors, músics, pintors (com el mateix autor), escultors o polítics, sobretot de Barcelona i de Catalunya, però també alguns artistes de l’estat espanyol o internacionals. I tots ells estan acompanyats per un text escrit amb molta traça i amb plena informació per Andreu Avel•lí Artís, més conegut com “Sempronio”, periodista i escriptor que va escriure molts llibres sobre Barcelona i que va ser reconegut com a cronista oficial de la ciutat a l’any 1972. Tot això fa que per un moment ens sembli viure a la Barcelona d’aquella època, on surten noms populars com Els Quatre Gats, Pèl & Ploma, L’Avenç, i, en general, gent tan coneguda com Santiago Rusiñol, Pablo Picasso, Pompeu Fabra, Francesc Macià, Jacint Verdaguer o Joan Maragall, i descripcions tan emotives com les del pianista i compositor Enric Granados, el poeta i dramaturg Àngel Guimerà, o el violoncel•lista i compositor Pau Casals. O sigui que estem davant d’una excel•lent obra, plena d’història i art, on podem conèixer gent important per a la cultura i llengua catalanes i a la vegada disfrutar del traç vigorós d’un artista que va aconseguir fins i tot que el públic pogués fer-se una idea de la manera de ser de la persona representada.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Diario de la guerra del cerdo (1969)


Aquesta és una novel·la que pot agradar i incomodar alhora.
Ens trobem a Buenos Aires. Una onada de violència omple els carrers de la ciutat. Els joves s’han revelat contra els vells. Els persegueixen i els apallissen, moltes vegades fins a la mort. El llibre està explicat des del punt de vista d’un home a les portes de la vellesa que comparteix bona part del seu temps amb amics que ja es troben plenament en la tercera edat i que ens parla de la lluita a la ciutat i de la seva lluita personal contra la vellesa. La primera lluita forma clarament part de la ficció, la segona és molt habitual a la nostra societat.
L’escriptor Adolfo Bioy Casares no acaba d’explicar-nos els motius d’aquesta violència intergeneracional, però la manera d’actuar és semblant als episodis de persecucions racials o religioses que malauradament han estat habituals a la història de la humanitat.
Com veieu, l’argument ja és incòmode de per si, però ho fa més quan el lector se’n va adonant, pels comentaris dels protagonistes, que a diferència dels brots de violència racial, en aquest cas les víctimes mostren certa comprensió i conformisme amb els fets. Els vells no volen ser vells i són els primers enemics de la inevitable vellesa.
L’autor, que afirmava que va escriure aquest llibre quan va sentir que envellia, construeix un relat sobre com ens costa acceptar el fet de fer-nos grans, com les condicions físiques fan palès allò que el cap no vol veure i com ens aferrem a qualsevol cosa que ens faci sentir joves. A més d’aquest posicionament personal enfront del propi envelliment, també ens dóna una visió sociològica personal d’una societat que envelleix i que no sap que fer amb els seus avis.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Berlín


Berlín és una ciutat que va caure dues vegades durant el segle XX però es va haver d’aixecar en tres ocasions. Aquest fet hi ha deixat empremta i el turista no pot deixar d’admirar a la ciutat i als seus habitants per aquesta fita.
Per a qui estigui interessat en el passat, Berlín té molta història però físicament en va quedar poca dempeus després de la segona guerra mundial. La majoria d’edificis d’interès van ser construïts o reconstruïts a la segona meitat del segle passat, fet que li dóna a la ciutat un aire més modern que d’altres ciutats europees. A tall d’exemple, un dels seus edificis històrics més emblemàtics, el Reichstag, fou rehabilitat amb la recuperació de la capitalitat del país per part de la ciutat, coronant-lo amb una magnífica cúpula obra de Norma Foster.
Aquesta reconstrucció va ser desigual als dos Berlins de la postguerra i el viatger pot deduir perfectamente a bona part dels carrers, gairebé 25 anys després de la caiguda del mur, si es troba a la part oriental o occidental degut a les diferències arquitectòniques entres ambdós dos blocs. Per si això no fos prou, diversos atractius turístics s’encarreguen de recordar-nos la guerra freda: el punt fronterer “Check point Charlie”, les artístiques restes de mur de l’East Side Gallery o les rajoles col·locades en els carrers i que segueixen el recorregut del mur.
Després del trauma, Berlín ha esdevingut una ciutat de moda per turístes però també per molts artistes, fins al punt que en algun barri sembla que hi hagi més galeries d’art que cafeteries i botigues. Aquest ambient artístic, tot i concentrar-se a certes zones, acaba encomanant-se a tota la ciutat, on es respira cert aire de llibertat i transgressió. Un té la sensació que tothom fa el que li dóna la gana dins d’un ordre i un respecte. Ningú molesta a ningú i ningú es sent molestat per ningú.
El turisme més cultural agrairà veure que Berlín, com tota bona metròpoli, conta amb museus amb material espoliat a cultures antigues, destacant l’altar de Pèrgam i la porta de Ishtar al Pergamonmuseum o el bust de Nefertiti al Neues Museum. I els que els hi agrada passejar podran gaudir molt movent-se a peu o en bici. Berlín és una ciutat plana, amb moltes zones verdes i té carril-bici a gairebé tots els carrers i les distàncies entre els punts d’interès turístic son força curtes.

dijous, 13 de setembre del 2012

Mi último suspiro (Mon dernier soupir, 1982)


"Mi último suspiro" és una autobiografia del director, guionista, actor i productor Luis Buñuel, qui amb l'ajuda del seu amic Jean-Claude Carrière, guionista de les seves sis últimes pel·lícules, va voler fer un repàs de la seva vida personal i professional amb un resultat força brillant per les seves opinions tan sinceres i per anècdotes, moments curiosos i manies que es descobreixen del genial cineasta aragonès, amant dels bars, gran aficionat a fer torçabraços i autor d'una frase molt coneguda: "soy ateo, gracias a Dios". El llibre sorprèn per tot el que va arribar a viure Buñuel: va ser un referent dintre del grup surrealista que es va crear a França, amb gent com André Breton (considerat el fundador del moviment) o Max Ernst, entre d'altres; va formar part de la Generació del 27; va exiliar-se a Mèxic a causa de la Guerra Civil Espanyola; i va conèixer importants figures de Hollywood, com Charles Chaplin (amb qui va estar a punt de participar en una orgia), Serguei Eisenstein, Alfred Hitchcock o Fritz Lang, amb qui va parlar només un cop i quan el director alemany ja era bastant gran, confessant-li que gràcies a les seves primeres pel·lícules, com Metropolis (1927), va tenir clar que es volia dedicar al cinema. Sobre en Dalí parla bastant, sobretot perquè junts van fer Un chien andalou (1929), i el considerava un geni però l'irritava molt la seva obsessió de crear-se aquell personatge tan egocèntric i eloqüent i no aguantava gens ni mica a la Gala. I dels moments més emotius en destaco dos: quan parla sobre el record que té del que va ser el seu gran amic Federico García Lorca, de qui exalta no la seva obra (de la que no té una opinió molt bona) sinó la seva persona, i també, com no, l'últim capítol on parla de la seva rutina diària a l'edat de 82 anys, notant que el seu temps ja s'esgota, com ja s'entreveu en el títol del llibre (va morir a l'any següent).

dilluns, 10 de setembre del 2012

The Newsroom (2012)


The Newsroom ha tancat la seva primera temporada als EUA i l’11 de Setembre s’estrenarà al Canal+. Si sou dels que vau gaudir amb “El ala oeste de la Casa Blanca” no us podeu perdre la nova creació de Aaron Sorkin
Si alguna cosa li podem retreure a Sorkin és que aquesta sèrie és més del mateix. Podríem dir que és una curiosa barreja dels elements polítics de “The West Wing” amb l’escenografia televisiva de la tristament cancel·lada “Studio 60”. L’acció principal de “The newsroom” es situa a la redacció de un telenotícies d’un canal de televisió nord-americà. Un d’aquells telenotícies d’autor que fan als EUA i que ens va ensenyar George Clooney a “Bona nit i bona sort”. Aquest caire subjectiu del tractament de la informació l’utilitza Sorkin per fer una bona repassada al partir Republicà tal com feia a les seves anteriors sèries i en aquesta ocasió, qui rep de valent és concretament el Tea Party. En la meva opinió, que Sorkin faci que el protagonista de la sèrie, el presentador Will McAvoy (Jeff Daniels fa el paper de la seva vida) sigui membre del partit republicà i centri en ells la majoria de les seves crítiques amb l’excusa de és el meu partit i vull que millori, fa grinyolar una mica la sèrie. 
La resta d’ingredients Sorkin també hi son: diàlegs enginyosos i ràpids, situacions còmiques que s’alternen amb la línea argumental dramàtica de la sèrie i tensió sexual a vegades un pèl nyonya entre personatges que no s’acaben de decidir a anar-se’n junts al llit. Uns personatges que intueixes que t’acabaràs estimant tant com al President Bartlet o a Josh Lyman.
Si encara dubteu de si aquesta sèrie és per vosaltres, només necessiteu veure’n els vuit minuts inicials del primer episodi. Si el discurs que fa Sorkin per boca de McAvoy no us atrapa, ja no cal que la mireu.

dijous, 6 de setembre del 2012

Forat d' Aiguallut i Coll del Toro (Parc Natural Posets/Maladeta)

En aquest post us proposo realitzar un itinerari per gaudir de la magestuositat del Pirineu Axial, al ben mig del parc Natural de Posets/Maladeta, al Pirineu Aragonès. Aquest és l'indret del Pirineu on hi trobarem els cims més alts, amb la Madaleta i l'Aneto coronant aquesta serralada.

Per començar l'itinerari primer hem de deixar el cotxe aparcat a l'Hospital " Hostal" de Benasque, des d'aquest punt surten autobusos cada 30 minuts cap a La Besurta, és des d'aquest indret on comença l'itinerari. El camí està molt ben senyalitzat i encara que en els cartells informatius diu que són 45 minuts caminant, es pot fer perfectament en 30/35 minuts. Des d'aquest punt ja podem veure l'Aneto i el seu circ glacial, és precisament l'aigua del desglaç d'aquest el que origina el magnífic salt d'aigua que ens espera al final d'aquest recorregut. Un cop arribats a aquest punt, i si es vol caminar una mica més, es pot fer la caminada fins arribar al Coll del Toro. Aquesta és una caminada d'uns 45/50 minuts que val molt la pena, tant pel camí, com pel paissatge que ens espera al final amb l'ibón ( estanys de muntanya d'origen glacial) del Coll del Toro i les magnifiques vistes que des d'aquest punt s'ens ofereixen.


Per finalitzar a la dreta teniu el perfil topogràfic de l'excursió fins Aiguallut, com podeu veure és un recorregut molt fàcil  i amb molt poc desnivell.

dilluns, 3 de setembre del 2012

World War Hulk (2007)



World War Hulk és un còmic Marvel 100 %, i amb això vull dir que són més de 200 pàgines d’éssers súper poderosos barallant-se per un mal entès. Hi ha una història, i una excusa argumental bastant vàlida (o no), però com a fan que sóc el que més he degustat son els cops de puny a la cara i les frases lapidàries, i en aquesta ocasió no s’han quedat curts. M’ho he passat teta veient com Hulk “aplasta” a tot l’univers Marvel, perquè el leitmotiv de la història és aquest: veure com el gegant verd, més enfadat que mai, “aplasta” a tots i cadascuns dels éssers més poderosos de la terra. Les baralles es van succeint; Hulk contra la tecnologia elevada a la enèsima potencia, Hulk contra la màgia en estat pur, Hulk contra tota la força militar dels USA... I Hulk sempre acaba per demostrar una cosa: que qui va dir més val “maña” que força mai va ser irradiat per raigs gamma. La història, tanmateix, conté un fort component dramàtic que pot enfosquir un global on hauria de predominar la diversió, però també és cert que d’aquesta manera el relat guanya en contundència. El còmic ha estat editat en format Deluxe i te’l llegeixes d’una tirada, a més, conta amb un dibuixant d’alçada com és John Romita Jr, un dels autèntics culpables de que hagi caigut en la temptació de comprar-me aquest recopilatori.

dijous, 26 de juliol del 2012

Bones vacances

Com cada estiu ens prenem un descans i us deixem amb un tema musical estiuenc.


Esperem retrobar-nos el 3 de Setembre.

dilluns, 23 de juliol del 2012

El Caballero Oscuro: La leyenda renace (The Dark Knight Rises, 2012)


L’últim Batman és una pel·lícula excessivament discursiva; ja que necessita explicar-se contínuament a si mateixa, quan potser guanyaria en contundència si es simplifiquessin certs elements de la trama. També és una pel·lícula dogmàtica; si vol que pensem que els polis són tontos, per exemple, no és gens subtil, i això que sovint canvia d’opinió sobre el tema. Aquests dos factors no son nous en la filmografia de Christopher Nolan, un director molt preocupat en fer un cinema poc fàcil però comercial, i tot i així, el capítol final de la seva trilogia sobre el vigilant de Gotham City se’ns presenta com un molt digne tancament, a més de ser increïblement detallista amb la mitologia del personatge, estar plena de moments icònics i tenir una trama molt compromesa amb les anteriors entregues cinematogràfiques. En aquest sentit, i comparant-lo amb un altre dels estendards de l’editorial DC, podem subratllar que, al veure una peli de Superman, per exemple, difícilment ens pot venir al cap un còmic específic sobre el personatge, però en el tríptic manufacturat per Nolan els fans poden gaudir de diverses referències a Año Uno, La broma asesina i The Dark Knight Returns respectivament, a més de pinzellades puntuals a moltes d’altres històries, de tal manera que, i ja centrant-nos en The Dark Knight Rises, els lectors més implacables podran veure venir amb delícia certs girs argumentals. Malgrat això, si d’alguna cosa es pot acusar a la cinta, és de ser l’entrega on el creuat de la capa apareix més descafeïnat. Tot i que és cert que la trama conté elements molt potents, també és veritat que aquests queden temperats per un Batman menys físic, ferotge i críptic, del que la història requereix, sobretot pel que fa al seu tram final.

dijous, 19 de juliol del 2012

The Amazing Spider-Man (2012)


The Amazing Spider-Man s’esforça en ser una pel·lícula diferent de les de Sam Raimi; la disfressa del protagonista és diferent, la noia és una altre noia, el dolent és un altre dolent, i el to de la història varia en gran mesura... Tots aquests canvis han fet que aquesta cinta sigui fàcilment diferenciable de la no gaire llunyana trilogia perpetrada per Raimi, que és el que es volia aconseguir, però hi ha un problema: a l’espectador no li passa per alt tot aquest esforç i la proposta es revela completament artificial. Un pot apreciar el Batman de Nolan per si sol, perquè és diferent del de Tim Burton en molts sentits, les dues són cintes filles de moments cinematogràfics diferents, amb objectius i motivacions diferents. La pel·lícula realitzada per Marc Webb, en canvi, busca la diferència per la diferència, d’aquí l’enganyós eslògan publicitari que la precedeix: “la història mai narrada”. Es fa evident per l’espectador, per exemple, que, si no existís el precedent, la disfressa del nostre heroi aràcnid no seria tan rebuscada i dissímil a la dels còmics. Però deixant de banda aquests detalls, si la cinta arrossega alguna pesada càrrega és la de tenir problemes de to, un to que pot recordar molt al d’altres franquícies cinematogràfiques com Crepúsculo o les darreres entregues de Harry Potter, però que no encaixa per res amb el personatge. La semi fosca atmosfera de tragèdia adolescent que planeja pel relat desentona amb certs gags que sens dubte necessita un dels superherois més ridículs i divertits de Marvel, com és Spider-Man, i a mig llargmetratge la cosa es fa més evident amb l’aparició d’un rèptil gegant amb diàlegs que semblen trets d'una revista pulp.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Les aventures de Tom Sawyer (The adventures of Tom Sawyer, 1876)


La passada tardor ja vaig fer la ressenya de Les aventures de Huckleberry Finn amenaçant que la primera part d’aquestes aventures estaria entre les meves properes lectures. Feina feta.
Al igual que passa amb la seva seqüela, Les aventures de Tom Sawyer és bàsicament un conte infantil que permet també una lectura a un nivell adult ja que hi trobem matisos que passarien desapercebuts a un nen. El lector adult es diverteix amb les entremaliadures del seu protagonista i alhora hi troba el retrat de la societat del sud dels Estats Units d’abans de la guerra civil, tot i que Mark Twain no ho fa amb tanta profunditat com ho faria posteriorment en el volum dedicat a Huckleberry Finn. D’aquesta manera la lectura més adulta d’aquest llibre no té la profunditat que podem trobar a la seva continuació ja que hi prima més la vessant humorística i aventurera que la crítica social. Això no treu que es tracti d’una delícia de llibre d’obligada lectura per a grans i petits.
I per a aquells que teniu fills però esteu mancats d’imaginació, no se m’acudeix res millor que una de les trapelleries de Sawyer per explicar als nens abans d’anar a dormir.

dijous, 12 de juliol del 2012

69 Love Songs (The Magnetic Fields, 1999)



"69 Love Songs" és un triple CD de 1999 (distribuit a Europa l'any 2000) de la banda nord-americana The Magnetic Fields, formada per quatre membres entre ells el fundador i líder del grup Stephin Merritt (que també ha creat els grups "Future Bible Heroes", "The 6ths" i "The Gothic Archies"), compositor i cantant, autor de les lletres i que posa la seva increible veu a quasi totes les cançons d’aquest àlbum conceptual, considerat un dels millors del segle XX. I és que senyors, aquesta és una obra magna plena de virtuts i de melodies que emocionen i traslladen els sentiments que comporta l'amor en la vida de qualsevol persona, a vegades amb tristesa ("I Don't Believe in the Sun"), altres amb nostàlgia ("Grand Canyon"), també amb una agradable felicitat ("When My Boy Walks Down the Street"), o amb molta ironia ("Yeah! Oh, Yeah", aquesta cantada per en Merrit i Claudia Gonson, una component de la banda), o fins i tot com una broma ("Punk Love"). Quan un escolta per primer cop tot el conjunt que formen aquestes cançons té la gran sensació de que ha descobert un àlbum que li quedarà gravat per sempre en la memòria. Amb la veu de Merritt (que en alguns moments no té res a envejar a la de Leonard Cohen, com ho demostra perfectament a "Time Enough for Rocking When We're Old"), com també amb la de la mencionada Claudia Gonson o la d'altres invitats (com LD Beghtol en la preciosa "All My Little Words"), i la bella música, on destaquen instruments com el piano, l'ukelele, el banjo, la mandolina o el violoncel, podem disfrutar i gaudir d'un moment quasi immillorable.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Òpera en texans (2011)

La capacitat de molts programes de Televisió de Catalunya de fer interessants temes aparentment avorrits i a més fer-ho amb audiències que en alguns casos poden ser liderar el prime time. Exemples com Caçadors de bolets, Caçadors de paraules o Veterinaris ho certifiquen. 
Avui parlarem d’un cas que tot i no arribar a l’èxit dels programes esmentats, s’ha guanyat un públic fidel creixent durant les seves (de moment) dues temporades: Òpera en texans. 
Aquest programa té la virtut de fer interessant l’òpera a tots aquells que ens ho miràvem des de la distància com una cosa no només avorrida sinó també potencialment atabaladora. Les dues claus que per mi fan que es resolgui aquest problema son dues: La passió és el motor d’un programa de música en el que no veureu partitures. 
El presentador, Ramon Gener, és d’aquelles persones que transmet la passió que sent pel tema i fins i tot la pot arribar a encomanar. Quan veus tant d’entusiasme a la pantalla no pots evitar enganxar-t’hi. En capítols de menys de mitja hora, projecta aquest entusiasme explicant les coses de forma senzilla per a qui no som entesos en música. Ho veureu quan acompanyat d’un ferrer ens il·lustra com Verdi va inventar el soestereofònic a “El trobador” o quan instal·lat a la plaça de Catalunya de Barcelona demostra als vianants que Carmen de Bizetté gairebé tants hits com qualsevol disc dels Beatles
Tot i que el que us he explicat no us convenci, doneu-li una oportunitat veieu-ne un episodi i segur que us hi enganxeu. Ampliareu la vostra cultura musical, descobrireu que la òpera us pot agradar i, molt important, us sentireu orgullosos de la televisió pública del nostre país.

dijous, 5 de juliol del 2012

Exótica (Exotica, 1994)


Per a moltes persones, el passat és una càrrega molt gran que els ha marcat tant que no saben viure el present, o no sembla que ho vulguin acceptar. El director canadenc Atom Egoyan ho descriu molt bé en Exótica (1994), una pel·lícula amb personatges bastant turmentats que aniran desvetllant els seus secrets més íntims.

El club d'estriptís anomenat Exotica és el decorat per excel·lència de la història, el lloc on tots els personatges es relacionen. El disc-jockey del local (Elias Koteas) està obsessionat amb Christina (Mia Kirshner), una descarada noia a la que mai oblidarem per les escenes en què apareix ballant vestida de colegiala, mentre se sent la potent veu de Leonard Cohen en l'excel·lent i suggeridor tema Everybody knows (abaix he posat el link d'aquest gran moment).

Quan un acaba de veure la pel·lícula la primera sensació que es té és la de voler tornar a recrear la història pel gran poder d'atracció que ha suscitat el seu desenvolupament. Amb això només cal dir que Atom Egoyan encerta a l'hora d'introduir, a poc a poc, informació que aporti detalls de la vida d'aquests personatges, perquè, d'aquesta manera, s'anirà lligant tot i, mentre, l'espectador també degustarà la forma de dirigir del director, amb moviments sigil·losos de càmera, de vegades amb zooms lents, sense haver gairebé mai un pla fix. A més, la subtil banda sonora i la molt cuidada fotografia, en la que destaca el contrast entre els colors freds i càlids, seran molt efectives per a la recreació d'aquesta misteriosa i seductora història.
http://www.youtube.com/watch?v=8cK-znqTJAg

dilluns, 2 de juliol del 2012

Nick Furia, agente de S.H.I.E.L.D (Nick Fury, Agent of S.H.I.E.L.D., 1965)


Als anys 60 el tàndem creatiu Stan Lee i Jack Kirby van revolucionar el món del còmic de superherois gràcies a una visió diferent i més moderna dels conceptes i plantejaments que feia 30 anys havien estat inventats amb la creació de Superman, Batman i tants d’altres herois.
Lee amb Kirby i d'altres dibuixants van estar prop d’una dècada creant personatges com xurros i rescatant-ne d’altres procedents de còmics de 10 o 20 anys enrere. Un d’aquests personatges reinventat per a l’ocasió fou Nick Furia, un soldat de la 2a Guerra Mundial a qui van convertir en agent d’una organització governamental supersecreta que vetlla per la pau mundial i lluita contra Hidra, una organització feixista amb ànsies de dominació mundial. La reedició de les primeres històries d’aquest heroi sense poders que va fer Panini el 2010, ens presenta les primeres aventures del personatge.
El recopilatori parteix d’aquest fil argumental tan poc original i amb unes històries molt innocents amb guió de Lee i dibuixades per Kirby i sense gaire interès especial. Després de les primeres històries, un dibuixant anomenat Jim Steranko comença a fer els acabats dels dibuixos de Kirby per, posteriorment, encarregar-se totalment del dibuix i finalment també del guió. Aquí comença el millor. Steranko revoluciona el còmic i en aquesta edició ho podem copsar en només unes poques pàgines. A més d’oferir trames més complexes i interessants, a nivell gràfic parteix de la influència del seu predecessor i experimenta introduint imatges fotogràfiques retocades, pàgines senceres sense diàleg (cosa molt poc habitual a l’època), dissenys de pàgines delirants que fan que alguns l’enllacin amb el surrealisme Dalinià però que en realitat no deixa de ser un estil visual fruit de la seva època amb una clara influència del Pop Art.
Tot plegat fa que l’últim terç d’aquest volum sigui una petita joia que no hauria de faltar a les lleixes de qualsevol lector de còmics.

dijous, 28 de juny del 2012

El sabor de las cerezas (Ta'm e guilass, 1997)


El sabor de las cerezas és una pel·lícula iraní escrita, dirigida, muntada i produida per Abbas Kiarostami i commou per la seva extremada senzillesa a l'hora d'afrontar un tema tan complex com el suïcidi. Va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes (ex aequo) i representa un bell poema sobre la condició humana, en el qual es desprèn una tranquil·litat envejable gràcies a l'elogi de les petites coses que ens envolten, aconseguint a més amb pocs plans i fins amb seqüències repetides l'exaltació de la vida.

L'actor Homayoun Ershadi encarna a la perfecció el personatge principal (senyor Badi), que des del primer pla condueix el seu cotxe per tot Teheran buscant a algú per a realitzar la seva comesa: la seva intenció és matar-se per causes que només ell coneix però necessita l'ajuda d'una altra persona per dur a terme el suïcidi. Condueix en diferents viatges a un soldat, un seminarista i un treballador del museu d'història natural, fins als turons de Teheran, el lloc on vol morir. Tots ells l'intenten persuadir de que no ho faci però ell evita sentir els seus sermons.

De manera precisa i minimalista, Kiarostami ens introdueix en la seva particular forma de fer cinema, tan personal com eficient. La seva posada en escena ens fa ser partícips d'una realitat propera i l'absència de música augmenta més aquesta sensació. Com a única banda sonora sentim tot el que envolta al protagonista, com el so del cruixir de la terra en passar el seu cotxe, els cants dels ocells, el vent bufant, nens jugant i militars donant veus a pas lleuger. El més important per a Kiarostami és captar un moment màgic sense alterar gens la realitat. D'aquesta manera, l'espectador s'ha de deixar portar pel sentit de l'oïda, evocant al pensament un moment de pau. I l'única cançó que apareix és en les lletres de crèdit finals i és una delícia, una melodia de trompetes que arriba fins al més profund de l'ésser humà.

dilluns, 25 de juny del 2012

La chica del puente (La fille sur le pont, 1999)


La chica del puente és una pel·lícula molt emotiva de Patrice Leconte on la protagonista no té un rumb fix en la vida i sent que no fa res de la millor manera possible. Mai ha triat bé als homes, per això creu que hi ha gent que té sort en la vida, no com ella. Per això, decideix tirar-se des d'un pont al riu Sena, sense fer cas a un home que li intenta dissuadir del seu propòsit i que al final haurà de salvar-la. L'home en concret és un llançador de ganivets que li ofereix treballar amb ell, una proposta que ella provarà ja que no té res a perdre.

El mèrit de la pel·lícula és, en gran part, l'elecció de Vanessa Paradis i Daniel Auteuil per al paper de la parella protagonista, però també cal destacar la fotografia en blanc i negre, la direcció i el muntatge. I un altre dels al·licients és la misteriosa atracció que es perceb entre ells dos, com en els moments que Auteuil llança els ganivets on sentim una sensació plena, a la vegada, d'erotisme i tensió. Per això s'ha de destacar que Patrice Leconte sempre ha tingut una gran sensibilitat a l'hora de dirigir i de plasmar a la dona en les seves pel·lícules, reflectint molt bé una passió carnal que desborda als que la senten. Transmet tot el seu fervor a l'hora d'explicar belles històries que estan plenes d'un amor irracional, per això, els seus plànols són un regal per a la percepció de l'espectador.
Aquí us deixo el link d'una de les increïbles escenes que abans he mencionat on Auteuil llança els ganivets: http://www.youtube.com/watch?v=ya7TXacpXBQ

dijous, 21 de juny del 2012

Burundanga (2012)


Fa només mig any que ETA va deixar la seva activitat terrorista. Fer-ne una obra teatral en clau de comèdia quan encara hi ha aspectes del conflicte per resoldre és, com a mínim, valent.
Aquest és el repte que assumeixen Jordi Galceran i Jordi Casanovas. El primer autor d’una de les comèdies més populars de l’escena barcelonina dels últims anys i el segon director de la petita sala FlyHart.
La veritat és que aquest aspecte és potser el més atractiu de l’obra i el que es converteix en el motor de l’acció. Per la resta, no va més enllà de la típica comèdia d'embolics que t’arrenca alguns somriures i et deixa marxar a casa amb cert bon rotllo i la seguretat que hauràs oblidat l’obra al cap de no massa temps.
No espereu doncs trobar en aquesta obra el mateix que vau veure-hi a el Mètode Grönholm o a Dakota. Aquí tot i que pel tema pugui semblar que tot plegat pugui tenir semblants dosis de mala bava, en realitat es tracta d’una comèdia blanca i amable amb la que passareu una bona estona i poca cosa més.
En tot cas cal lloar la valentia de tirar endavant una obra com aquesta i també és important destacar que el fet que es pugui fer, és una molt bona senyal.

dilluns, 18 de juny del 2012

Singulars (2009)


Fa poc porcionava un programa que parla d'actualitat amb la ironia i l'humor de Jordi Èvole, Salvados. Aquesta porció fa referència també a un programa que repassa l'actualitat, mitjançant el format entrevista, aquest cop sense humor però amb molta serietat i contundència, s'anomena Singulars i esta dirigit i presentat per Jaume Barberà

Al ser un programa que repassa l'actualitat, i com que aquesta - per desgràcia- està monopolitzada en els últims anys per la situació econòmica, molts dels seus programes tenen com a eix temàtic l'economia, tot i que es pot trobar algun programa sobre ciència, medicina i noves tecnologies com podeu veure en el següent enllaç: tots els programes de Singular. Del programa destacaria la tria dels entrevistats, tant per la seva qualificació tècnica i específica, com també pels diferents punts de vista que s'intenten reflectir, i també és interessant la bona utilització del material multimèdia per il·lustrar els aspectes tractats durant el programa. En referència a aquest últim punt, us deixo la il·lustració física del que representen els 100 mil milions d'euros " la calderilla "que els Europeus han prestat al nostre sistema bancari: Quant ocupen 100 mil milions d'euros?


dijous, 14 de juny del 2012

Smoking Room (2002)


Smoking Room (2002), escrita i dirigida per J.D. Wallovits i Roger Gual, que van guanyar el Goya a la millor direcció novell i al Festival de Màlaga van aconseguir el Premi Especial del Jurat, el del Millor Guió, i també el Premi al Millor Actor al conjunt de tots els seus actors, és una pel·lícula molt interessant i que està molt relacionada amb la Nova llei antitabac que es va posar en vigor l'any passat a Espanya.

Arran de l'arribada a la central d'un nou president nord-americà que imposarà una nova normativa que serà prohibir fumar dins del recinte laboral, un comptable anomenat Ramírez (que no serà altre que el boníssim actor català Eduard Fernández) demanarà signatures dels seus companys de treball perquè habilitin una sala de dos metres quadrats i d'aquesta manera no haver de sortir a fora per fumar. No obstant això, encara que ell diu que està en el seu dret de demanar-ho i a més creu que això és una marginació en tota regla, la seva proposta no serà ben rebuda pels superiors i fins i tot per algun dels seus companys.

La història exposa amb escassos decorats, molt bons diàlegs i uns personatges ben caracteritzats, diverses situacions que engloben alguns dels temes més parlats en els últims anys en la societat: el tabac, la feina i la corrupció laboral. I per intensificar diversos aspectes importants de la trama, la pel·lícula està rodada amb càmera en mà, utilitzant bàsicament primers plans per augmentar la tensió que es palpa en alguns moments. Per això, Smoking Room és una intel·ligent mostra de posada en escena i de simple plantejament, amb molt bones interpretacions i moments memorables.
Aquí us deixo el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=TVecJqpSR3M&feature=related

dilluns, 11 de juny del 2012

A casa. Una breu història de la vida privada (At home. A short history of private life, 2010)


Bill Bryson, autor del magnífic llibre de divulgació Una breu història de gairebé tot, es decideix en aquesta ocasió a explicar-nos una mica com hem arribat a viure de la manera que ho fem en el nostre àmbit més proper a partir de un anàlisi minuciós de casa seva, una casa situada en un poble anglès i construïda a mitjans del segle XIX. 
En un passeig de 600 pàgines, visitarem tota la casa: habitacions, sales, bany, cuina, passadissos i fins i tot el jardí. Cada un d’aquest llocs ens ocuparà un capítol del llibre on, no patiu, Bryson no es dedica a explicar-nos fil per randa com és casa seva, sinó que el que fa és explicar-nos l’origen d’aquella estança o de les costums que han provocat que existeixi. Així, la cuina serveix per saber com i què ha menjat la societat occidental des de la prehistòria fins ara, el bany ens explica com de nets van ser els romans i com de bruts eren a l’edat mitjana i moderna, el jardí serveix per saber quan va començar el gust per tenir plantes i flors purament decoratives i no comestibles, i així durant 19 capítols en els que amb l’esperit divulgatiu habitual de l’autor sabrem com es vivia a les primeres cases que es van construir al Regne Unit, com ho va revolucionar tot l'electricitat o com vivien els rics lords anglesos amb desenes de persones al seu servei, i també com vivia aquest servei. Tot plegat farcit d’anècdotes explicades de forma amena. Algunes són curioses, algunes divertides i d’altres et posen el pèls de punta. 
Si no heu llegit mai a Bill Bryson us recomanaré que comenceu amb el seu best seller Una breu història de gairebé tot. Després, com que probablement us agradarà, podeu continuar amb aquest. L’única pega que hi trobareu és que hi repeteix alguna de les històries que ja ens explicava al seu altre llibre però, és clar, la història del planeta i dels qui l’habitem està inevitablement lligada.

dijous, 7 de juny del 2012

El camino de San Diego (2006)


Carlos Sorín, del qual Marc va comentar la seva pel·lícula El gato desaparece (2011), va acabar amb El camino de San Diego (2006) una trilogia que va començar amb Historias Mínimas (2002) i va seguir amb Bombón, el perro (2004). El que tenen en comú aquestes tres pel·lícules és que els protagonistes són gent normal i corrent que sobreviuen amb el que tenen gairebé sempre amb un somriure a la boca, per aquest motiu la trilogia es coneix amb el nom de "els invisibles", els antiherois. En aquesta història en concret, el personatge és un jove que està sense feina i és un fanàtic d'en Maradona, del qual coneix tota la seva vida i la seva trajectòria com a futbolista. I curiosament, un dia de pluja, mentre va corrent pel bosc, es troba una arrel d'un arbre arrencada del terra i li veu una certa semblança al seu ídol. Llavors decideix tallar-la i arreglar-la una mica per portar-li al mateix Maradona, que es troba internat en una clínica de Buenos Aires per un problema cardíac.

La pel·lícula comença com un documental, amb coneguts del protagonista que expliquen el fervor que té el noi per Maradona. I és graciós veure la gent del poble parlar davant de les càmeres de forma tan natural que, precisament, és el que més impressiona d'aquest director, que aconsegueixi aquesta naturalitat d'una forma tan brillant i impregni amb tant d'afecte a tots els seus personatges. I degut també a aquesta bondat que el noi va trobant en la gent durant el seu viatge, he arribat a llegir el següent sobre el cinema de Sorín: "el director argentí es deixa portar massa per una concepció del món excessivament ingènua i plena de bondat, que sembla impossible trobar al món real personatges tan humans i plens de bones intencions". Respecte a això, jo en cap moment vaig tenir aquesta sensació, a l'inrevés, em vaig creure tot aquest bon companyerisme (per la manera com està mostrat i aconseguit) i em va quedar tota l'estona un somriure a la cara, amb ganes d'acompanyar a aquest noi en aquesta bella i simpàtica road movie.
Us deixo el link del tràiler que deixa constància de l'ànima de la història: http://www.youtube.com/watch?v=aW_3vH1kjdU

dilluns, 4 de juny del 2012

Buscarse la vida en America (How to make it in America, 2010)



Ara que està tan de moda parlar d’emprenedors, tot sovint sentim parlar de com en són els estatunidencs, sempre a la recerca del seu somni americà. Deu ser cert aquest tarannà de buscar-se la vida per ells mateixos?
Ian Edelman ens ho explica en aquesta sèrie on en forma de comèdia dramàtica produïda per Mark Whalberg, ens mostra la vida de dos joves que volen guanyar-se la vida com a dissenyadors de roba, un ex-convicte que vol vendre la seva marca de beguda energètica i una noia que no sap ben bé cap on va. Aquests personatges i les seves vides creuades les trobem en una sèrie coral i urbana, que té a la ciutat de Nova York un personatge més en el repartiment com es pot veure en els seus magnífics títols de crèdit. Uns títols de crèdit als que si els hi doneu una ullada us serviran per tenir un tast de com és la sèrie a nivell visual i que podríem considerar una actualització de com ens va mostrar la ciutat Woody Allen als primers minuts de Manhattan
Ian Edelman sap imprimir molt bé el caràcter emprenedor i ens ensenya les dificultats i facilitats que hi ha a l’hora de fer negoci al Estats Units i que són úniques d'aquest país. De fet se'm fa difícil imaginar com es podria desenvolupar aquesta trama a una ciutat que no fos Nova York, on els immigrants i els seus fills han fet seva aquesta cultura de, tal com diu el títol, buscar-se la vida a Amèrica. De ben segur que si l'escenari fos un altre, la sèrie també ho seria.
Només dues temporades de 8 episodis la fan entretinguda, amb una estètica atractiva i moderna i amb l’únic problema que la seva cancel·lació al final de la segona temporada, l’obligà a tancar trames d’una forma tan precipitada que va acabar fent que el conjunt se’n ressentís.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...