dimecres, 30 de novembre del 2011

Bones festes


Tenim al davant un mes de Desembre d'aquells que toquen de tant en tant en que més que un pont ens trobem un aqüeducte, per al cap de 4 dies endinsar-nos de ple a les festes de Nadal.
Per aquest motiu hem decidit prendren's un petit descans i tornar el 9 de gener amb més porcions (i possiblement algún quilet de mes).

Fins aviat!

dilluns, 28 de novembre del 2011

Els Voltors ( 2004 )

Aquesta novel·la m'ha arribat a les mans de manera fortuïta, fruit d'un intercanvi de llibres amb un company de feina i, en aquest cas, és una llàstima que aquestes casualitats no passin més sovint. Els Voltors " la troballa " és la segona novel·la de Miquel Adrover, segona part d'una futura trilogia, ja que l'autor està escrivint la tercera novel·la. El primer llibre s'anomena, la Marrada.

Passant a donar un tastet de "Els Voltors", dir que és una novel·la que mitjançant un llenguatge precís i amb un vocabulari ric i ple de paraules típiques del mallorquí - ja que Mallorca és l'escenari on transcorre l'obra-, Miquel Adrover ens explica la història del Mateu, un jove que viu al poble d'Onxa i que esdevé el protagonista de la història. Jove arquitecte, amb un futur prometedor i que ha arribat a un moment d'estabilitat i felicitat tant en el àmbit professional, amb un obrador propi, com en l'àmbit sentimental, convivint amb la dona somiada, veurà com la vida pot arrabassar-te tot en un instant, destruir tot allò que has creat al llarg de molts anys d'una sola però profunda estocada , com si estigués tot orquestrat per la mà més macabra del destí.  

Com pot arribar a afectar-nos la vivència d'una situació traumàtica?, quines són les respostes que cercaríem en un situació límit?, fins on arriba l'instin de supervivència?, fins a quin punt pot canviar la nostra manera de pensar i de viure? ... Són preguntes que l'autor ens planteja a través d'aquesta obra, que no deixa de sorprendre al lector i que conté, sens dubte, un gran final.

Podeu consultar el llibre a aquesta adreça: voliana.cat


divendres, 25 de novembre del 2011

Joc de trons (A game of thrones, 1996)


Les històries de fantasia heroica mai no han estat el meu fort, i exceptuant el món creat per J.R.R. Tolkien a “El Hobbit” i “El senyor del anells”, mai no m’havia cridat l’atenció, fins que gràcies a la sèrie de l’HBO em vaig creuar amb “Juego de tronos”. 
Si bé a nivell literari, George R. R. Martin, queda molt lluny de Tolkien, cal reconèixer que sap com construir un bon best seller, capítols curtets i una història que avança sense por, amb girs inesperats en tot moment que desconcerten al lector sense caure ni molt menys en l’absurd. 
Què ens ofereix aquest primer volum de la "Cançó de gel i foc”? Doncs hi trobem el típic entorn medieval (mapa inclòs) amb alguns éssers fantàstics i un punt de màgia que caracteritza la fantasia heroica, barrejat amb una trama d’espies, política, lluites entre poderoses famílies, conxorxes de palau i jocs de poder al més pur estil de “Els pilars de la terra”. I també les dosis d’acció necessàries, alguns personatges d’aquells que t’atrapen quan els coneixes i poden passar a l’historia de celebritats de la ficció, i algunes de les seves frases ja comencen a sonar quan dos o més fans de la saga comparteixen conversa. Com no podia ser d'una altra manera, el final del primer llibre et fa anar corrent cap a la llibreria a buscar el segon. 
El primer volum s'ha publicat aquest novembre per primer cop en català. “L’hivern s’acosta”, esteu preparats?

dimecres, 23 de novembre del 2011

Dr. Slump (Dr.Suranpu, 1980)



Gràcies a l’edició que Planeta està fent d’aquesta sèrie sota el títol “Dr. Slump Ultimate Edition”, una edició en 15 volums de 240 pàgines que recull totes les seves històries, estic gaudint de nou dels personatges que em van fer cedir en aquell curiós moment en que deixes la infantesa i tendeixes a rebutjar els dibuixos animats per infantils. 
El Dr. Slump ens explica la vida d’un poblet anomenat la Vila del Pingüí, on un científic anomenat Sembei Norimaki, crea una nena robot i la vol fer passar per la seva germana petita Arale. A aquest fil argumental i hem de sumar la calentor mental del Dr. Slump, els seus invents i els personatges de la sèrie i tenim un còmic molt divertit per a gairebé totes les edats. 
Akira Toriyama, que va crear posteriorment Bola de drac, ens diverteix i es diverteix fent un humor absurd, escatològic, verd i innocent alhora, homenatjant i parodiant personatges de la cultura popular japonesa i occidental, trencant la quarta paret que el separa del lector, protagonitzant ell mateix moltes històries, i en definitiva fent el que li donava la punyetera gana. Si una sensació tens llegint el Dr. Slump és que al darrera hi ha una llibertat creativa total. Fins i tot aquells aspectes que fan avançar la trama i que tan em van molestar quan seguia la sèrie de televisió, aquí no m’importen gens: tot suma i tot ho fa divertit. 

Oio!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Els espigoladors i l'espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse, 2000)


Els espigoladors i l'espigoladora és un curiós, benintencionat i aclamat documental, dirigit per Agnès Varda (considerada "l'àvia de la Nouvelle Vague"), que mostra, d'una forma original, la manera de vida de persones que es dediquen a recol·lectar en el camp el que sobra de les collites i a recollir de les ciutats el que es pugui trobar per terra i en les escombraries. Són els que la directora anomena "els espigoladors urbans i rurals", alguns obligats per necessitat i altres per no voler menysprear el que la societat tira. 

Basant-se en les pintures de François Millet i Jules Breton sobre espigoladores, Varda ens introdueix en un món on no hi ha rebuig algun que no sigui aprofitat, donant-se compte l'espectador de la facilitat que tenim els humans de menysprear gairebé tot, sense tenir en compte les conseqüències del nostre acte. I això ho planteja molt bé la directora que sap per on ha de seguir el curs de la seva recerca; això sí, de vegades falla a l'hora d'apartar-se del tema per a gravar-se a sí mateixa amb la seva càmera digital o per crear algun efecte visual curiós però que no ve al cas. Tot i això cal valorar molt positivament les intencions de Varda, permetent-se, al meu entendre i amb raó, el luxe d'incloure's en el títol del documental com "l'espigoladora", ja que utilitza el que troba pel camí per a plasmar el seu projecte de forma coherent i divulgativa.

divendres, 18 de novembre del 2011

Habibi (2011)


Craig Thompson ja ens va explicar a l'autobiogràfic Blankets, la seva estricta educació cristiana i com aquesta li havia marcat l'adolescència. A Habibi, publicada en català per Astiberri, la religió torna a ser un dels temes centrals de l'obra, en aquesta ocasió, tracta la religió islàmica.
El fil conductor de l'obra torna a ser una història d'amor. En aquest cas, un amor impossible de dos personatges que lluiten per la supervivència a algun lloc indeterminat del desert mentre es fan grans i el seu entorn canvia a un ritme vertiginós. Craig Thompson aprofita la història d'aquests personatges per establir-hi paral·lelismes amb fragments de l'Alcorà, escollint històries que també formen part dels llibres sagrats de les dues altres religions monoteïstes: el judaïsme i el cristianisme. D'alguna manera, Thompson demostra que partint d'un mateix Déu i d'un origen comú (parla d'Adam i Eva, Noé, Abraham o Jesucrist) el que separa el món és el poder econòmic o un vertiginós desenvolupament del tercer món descontrolat i mal portat que ha tingut conseqüències nefastes pel medi ambient. 
El masclisme, l'ús del nihab, l'abortament i d'altres temes són tractats també per Thompson, que com qui no vol la cosa, hi va deixant la seva opinió. Per capatar-ne tots els matisos i temes tractats de passada, aquesta obra mereix una segona lectura.
El dibuix de Thompson millora amb el temps, encara que sembli impossible, i algunes de les més de 600 pàgines d'aquesta extensa obra són una autèntica meravella. Per emmarcar.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Atrapados en el hielo (The Endurance: Shackleton's Legendary Antarctic Expedition, 1998)


En menys d’un segle l’esser humà va passar de descobrir territoris verges al nostre planeta a llançar-se a la conquesta de l’espai. Probablement, l’últim viatge de l’edat heroica dels descobriments de la terra va ser el que va fer Shackleton en plena primera guerra mundial, quan va voler travessar sense èxit un pol sud que ja havia estat trepitjat pel noruec Roal Amudsen. El seu vaixell, l’Endurance, va quedar atrapat en el gel i el viatge és recordat no pel seu èxit sino per l’èpica supervivència en condicions extremes de tots els membres de l’expedició,  sota el lideratge i les ordres de Shackleton. 
Caroline Alexander, a partir dels diaris dels tripulants del vaixell i el del propi Shackleton, en fa una narració dels fets on hi transcriu fragments dels diaris per tal de reforçar les seves suposicions i també donar dramatisme a la narració quan és necessari. 
Un llibre que fascina per l’esperit aventurer dels seus personatges reals que semblen extrets d’una novel·leta de ficció i que sorprèn pels pocs mitjans amb què es contava en aquella època per emprendre una expedició d’aquestes característiques. En recomano especialment l’edició que en va fer Geoplaneta que inclou les impressionants fotos realitzades pel fotògraf de l’expedició.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Les veus del Pamano (2004)


En ple debat sobre la memòria històrica, aquesta novel·la que en tracta el tema ha anat guanyant lectors entusiasmats des que es va publicar i s’ha convertit en una de les novel·les catalanes més traduïdes i venudes al món. 
Jaume Cabré ens demostra que un best-seller pot tractar temes de debat sense cercar polèmiques esotèriques o conspiranoiques i a sobre fer-ho escrivint d’una forma agosarada per a un llibre que pugui tenir aquestes aspiracions. Cabré ens explica la història d’uns personatges en tres moments del temps: la postguerra, la transició i els primers anys del segle XXI i veiem com van cicatritzant o no les ferides que ha deixat la guerra a les persones i als pobles. Per fer-ho, utilitza la Tina, una professora d’un poble del Pirineu que va estirant del fil per esbrinar qui era realment l’Oriol, un mestre que com ella va anar de Barcelona a un poble del Pirineu per exercir la seva feina 60 anys abans que ella. Uns personatges que en la seva majoria no podem qualificar com a bons i dolents, sinó que són en general víctimes de la història, tot i que ens hi poguem identificar més o menys segons el bàndol en que la història els hagi col·locat.
Una història que explicada de forma lineal seria un culebrot soporífer, es converteix en mans de Cabré en un llibre que devores, on l’autor ens introdueix en el mateix diàleg escenes diferents, amb personatges diferents, amb narradors diferents i diferents moments del temps que es van encreuant. I encara que sembli impossible el resultat s’entén i fa palès el paral·lelisme de les vides dels personatges.

divendres, 11 de novembre del 2011

Aventuras y desventuras del Chico Centella (The Life and Times of the Thunderbolt Kid, 2006)


Bill Bryson és un escriptor nord-americà nascut a Des Moines, Iowa. És autor de diversos best-sellers i el tret més característic de les seves històries és l'humor amb que les impregna. Entre els seus llibres, el més conegut és Una breu història de gairebé tot (2003), en el que intenta explicar, de forma amena i alhora didàctica, diverses coses referents a la vida i a la ciència, com el mateix origen de l'Univers. I en aquest cas, la novel·la autobiogràfica Aventuras y desventuras del Chico Centella li serveix per evocar, amb un humor bastant exagerat, part de la seva infància i adolescència ubicades en les dècades dels 50 i 60, cosa que també utilitza per a retratar al seu país d'aquella època, amb l'aparició de la televisió, dels automòbils o les estúpides proves nuclears. Però, sobretot, hi ha diversos moments que són una delícia per al lector: la descripció de la seva família (la despistada de la seva mare), la creació del seu superheroi quan troba un jersei amb un raig al mig, les seves aventures al cinema, les bretolades amb els amics, les anècdotes que explica quan va ser repartidor de diaris i la petita descripció que fa d'un desastrós parc d'atraccions, al que cap nen volia anar, i que provoca diverses riallades.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Les aventures de Tintin: El secret de l'unicorn (The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn, 2011)


Molts dels seguidors de Tintin no les teníem totes amb l’adaptació al cinema de les seves aventures que portaven entre mans Steven Spielberg i Peter Jackson. Un nord-americà i un neozelandès portant a la pantalla un personatge tan europeu? Una peli d’animació en motion capture? Ai, ai, ai... 
Doncs tots aquestes pors desapareixien en els quinze primers minuts de pel·lícula (inclosos els magnífics títols de crèdit). El respecte cap a l’obra d’Hergé és notable. Els guionistes fan el que han de fer, adaptant lliurament diferents històries dels àlbums per fer-los més adients al llenguatge cinematogràfic i alhora mantenint una total fidelitat als personatges, l’època, el to i l’humor un pèl innocent dels còmics. Afortunadament, evita caure en la correcció política actual que impediria introduir alguna elements característics de les aventures d’Hergè en una peli d’animació per a tots els públics: Us imagineu un Tintin que no agafi una pistola en tot el metratge? O un Haddock que no es dediqués a beure a la mínima oportunitat? 
També tenia certes reticències cap a la tècnica d’animació després de veure pel·lícules com Beowulf, però a Tintín trobo que hi queda d’allò més bé. Hergé sempre havia dibuixat un còmic molt realista amb els escenaris i els objectes i alhora amb un traç molt senzill en els personatges. El motion capture aconsegueix un efecte semblant a la pantalla donant a més molt realisme als moviments dels personatges i a les escenes d’acció. 
Ens trobem davant d’una pel·lícula familiar que comença amb un misteri, va avançant i creixent en aventures per acabar amb algunes escenes d’acció espectaculars. Esperem que Peter Jackson també estigui a l’alçada amb la segona part.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Treme (2010)


La història és ben coneguda: L’huracà Katrina va arribar amb tal força a Nova Orleans que va destruir parts dels dics de contenció que protegien la ciutat de l’aigua. Bona part d’ella va quedar submergida sota l’aigua i sota el caos, la violència i l’instint de supervivència dels seus ciutadans. L’actuació de l’administració va arribar tard i malament. I després?
David Simon, creador de la magnífica “The Wire”, ens explica en aquesta sèrie la vida a Nova Orleans després de la catàstrofe i ho fa fugint de melodrames, amb una sèrie coral però no de vides creuades, si no que ens va explicant de mica amb mica, fragment a fragment, com s’ho fan diferents ciutadans anònims per afrontar la situació i tirar endavant, negant-se a marxar de la seva ciutat.
El seu punt de vista és radicalment local. Ens mostra que la ciutat és una mena d’illa dins del seu país degut al creuament històric de cultures, que ha donat una forma ben diferent i allunyada de la típica cultura americana i que fa sentir orgullosos als seus habitants. Ens ho mostra, no ens ho explica, cosa que demana la implicació de l’espectador.
La música hi té a més un pes molt important, com no podia ser d’altre manera (els títols de crèdit i la seva cançó son una joia). Bona part dels protagonistes de la sèrie son músics de jazz, blues, folk o hip hop i els que no ho són, són melòmans empedreïts.
El ritme de la narració també té certa musicalitat. No és lent, és lentíssim, però es guarda a la màniga algun cop amagat que de sobte fa girar la vida d’un dels seus personatges alhora que sacseja a l’espectador.
Localista, farcit de música poc popular, sense uns protagonistes clras i una trama difuminada i lenta, té tots els ingredients necessaris per fracassar però és una petita meravella.

divendres, 4 de novembre del 2011

Wilco European Tour (2011)


No me’n puc estar de recomanar-vos que quan tornin Wilco a Barcelona, no us penseu ni un minut si val la pena pagar el preu de l’entrada per veure’ls en directe. Jo he pogut fer-ho les sis vegades que han vingut i probablement seguiré repetint.
Com que en considero un negat a l’hora de parlar de temes musicals, incapaç d'explicar-me, no se m’ha acudit millor manera de fer-vos venir ganes de presenciar la perfecció d’un dels seus concerts que citar algunes de les frases que he pogut llegir als diaris sobre els seus concerts a Barcelona i Madrid:

"Todas las facetas que han convertido al sexteto de Chicago en referente del rock actual quedaron reflejadas durante su incandescente actuación, a veces con dos teclistas (sonó mucho piano), una guitarra acústica y otra eléctrica, y otras fiándolo todo a tres eléctricas de tono diferente aunque raramente complementario: Tweedy representando la tradición, Nels Cline la vanguardia y Pat Sansone el power-pop." (El Mundo – Pablo Gil)
"Se han convertido en una máquina perfectamente lubricada, diseñada para complacer y apabullar." (El Pais – Diego A. Manrique)
"Las canciones pueden obedecer a patrones convencionales pero son simples pistas de despegue para desarrollar arreglos intrincados, monumentos de diez minutos donde se aprecia la asimilación de elementos del pop, el ruidismo, la new wave, las máquinas, el kraut rock, la psicodelia clásica."(El Pais – Diego A. Manrique)
"A ratos parecían más aventurados que Radiohead, otras tan míticos como Bob Dylan & The Band; tan rápidos y poderosos como la E Street Band, y hasta salieron victoriosos en el difícil arte de mirar cara a cara al Neil Young de la distorsión encabritada." (El Mundo – Pablo Gil)
"La santísima (doble) trinidad del rock no quiso dejar una sola i sin su punto: a día de hoy, no cabe imaginar nada más intenso sobre un escenario, ningún hechizo tan superlativo. "(El Pais – Fernando Neira)
"Cuando llegó Impossible Germany el consenso ya era obligado: no conoce el siglo mejor solo de guitarra que ese de Nels Cline." (El Pais – Fernando Neira)
"Para entendernos, si Nels Cline tocara con cinco teletubbies, habría que ir a verle igualmente." (El Mundo – Pablo Gil)
"En total casi dos horas que reafirman una vez más a Wilco como una de las grandes bandas de la actualidad, y a su líder, Jeff Tweedy, como una de las personalidades a tener más en cuenta. Más aún." (Europa Press)

Podeu veure el repertori del concert al Palau de la Música aquí.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El sol del membrillo (1992)


El sol del membrillo (1992) és una pel·lícula que barreja documental i ficció en un laboriós procés de treball del pintor hiperrealista Antonio López García, basant-se en una idea original del mateix pintor i del director Víctor Erice.

Des de la tardor de 1990 fins a la primavera de l'any següent, a causa del desig del pintor de retratar un codonyer que va plantar temps enrere en una casa que li servia d'estudi, l'espectador serà un privilegiat observador veient la tècnica tan precisa del gran pintor manxec. El desenvolupament del retrat d'aquest arbre serà el tema central de la història, amb la paciència del seu autor per plasmar l'exactitud de la simetria en el seu llenç. Però els problemes començaran quan el temps vagi empitjorant i el sol només il·lumini durant unes hores, cosa que complicarà molt el treball tan meditat del pintor. Aquesta manera de representar la realitat d'Antonio López, amb una paciència gairebé interminable, és similar a la manera d'expressar-se en el cinema de Víctor Erice, ja que aquest utilitza el temps que calgui per aconseguir una bona fotografia i un so natural de les coses, donant una màgia especial al que vol mostrar.

El més aconseguit és l'interès que té l'espectador en les escenes en què el pintor es troba sol, però és cert que la pel·lícula perd ritme quan s'allarga amb alguns personatges que l'acompanyen en algun moment, i això de voler donar al final un punt de ficció a la història és una cosa que no ajuda a la durada del metratge. Tot i així, és un film interessant i diferent.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...