dilluns, 31 d’octubre del 2011

Fringe (2008)


Escric aquesta ressenya reconexient que m'he rendit. He abandonat aquesta sèrie després de veure alguns episodis de la tercera temporada. M'he esforçat per continuar però fins aqui he arribat.
"Fringe" era una sèrie que m'havia d'agradar, té tots els ingredients per fer-ho. Una sèrie plena d'elements de la ciència-ficció que em trobava als còmics de la meva adolescència i que encara m'apassionen. Però tot i així no podia evitar adormir-me en molts dels seus episodis. Quin és el problema? Básicament dos: ritme i carisma.

La sèrie, se sent presonera dels seus 24 episodis per temporada que obliga a produir una cadena generalista, es veu obligada a aturar contínuament la trama principal en episodis autoconclusius, sense cap interés més que complir l'expedient i omplir 40 minuts més. Això fa que la sèrie avanci a base d'accelerades i frenades que et fan acabar un episodi amb un cliffhanger d'aquells que marquen època, per deixar-te després amb 5 episodis que no aporten absolutament res. Molts d'aquests episodis tenen  a més un problema de ritme narratiu en els seus 40 minuts. No hi ha cap necessitat que aquests episodis de farciment ens aborreixin mortalment!
Pel que fa al carisma, ens trobem davant d'un trio protagonista del qual només en podem salvar un dels protagonistes, el doctor Walter Bishop, els altres dos i la seva suposada tensió sexual no tenen cap mena de gràcia ni interés. Comparem-ho amb Lost (ja que en el seu moment ens volien vendre Fringe com una de les seves successores). Allà, la majoria de personatges tenien un carisma brutal: quants episodis va necessitar el Sr. Eko per robar-nos el cor?
Ho sento, però fins aqui he arribat.

divendres, 28 d’octubre del 2011

El gran Gatsby (The great Gatsby, 1925)



Aquest és un d’aquells clàssics de la literatura que teòricament t’han d’apassionar però que potser per culpa d’aquesta aura que el rodeja personalment m’ha agradat i prou.
Francis Scott Fitzgerald ens explica en aquest llibre la història de Gatsby, un milionari que habita la costa est americana durant els feliços anys vint. La descripció del personatge i la trama, comencen envoltant-lo d’un misteri que el fa d’allò més interessant alhora que descriu de meravella la frivolitat del seu entorn social. A mesura que la història avança, Fitzgerald va despullant a Gatsby del seu misteri i deixant l’alta societat del Nova York dels anys vint en pilota picada.
El retrat de l’època que va precedir el crack del 29 i la gran depressió és pel meu gust el que més ha valgut la pena a l’hora de llegir-lo.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

The Beats (2009)


Tot i que s’ha classificat de còmic aquesta obra guionitzada en bona part per Harvey Pekar, a mi em passa amb ella el mateix que comentava uns mesos enrera sobre Dublinés d’Alfonso Zapico. Més que un còmic, es tracta d’una sèrie de biografies il·lustrades ja que l’efecte narratiu del dibuix, allò que defineix el còmic com a art seqüencial, no hi és present.
Aquest llibre és un intent d’explicar d’una forma divulgativa, accessible a tothom, qui van ser els escriptors més importants de l’anomenada Generació Beat i quin fou el seu llegat a les generacions d’artistes posteriors. Gran part del llibre es dedica a la biografia de Jack Kerouac, Allen Grinsberg i William S. Burroughs. La resta són petites històries de poques pàgines dedicades a altres escriptors i també algun artista plàstic i fins i tot una història dedicada a la llibreria City Lights de San Francisco.
Si no sabeu qui eren aquesta gent i us interessa, o si simplement ho sabeu i voleu aprofundir una mica més en la vida i obra d’aquests artistes, és una obra recomanable. Si al contrari, no hi teniu el més mínim interès, dubto que aquest llibre us el desperti.

Llegiu també la Porció sobre American Splendor de Harvey Pekar
Llegiu també la Porció sobre Howl, biopic d’Allen Grinsberg

dilluns, 24 d’octubre del 2011

The corner (2000)


La passió que em va despertar la magnífica sèrie The Wire em va portar a buscar altres treballs de David Simon i Ed Burns i em vaig trobar amb aquesta mini-sèrie on, igual que a la seva obra mestra, parla dels carrers de Baltimore i del tràfic de drogues. Basada en un llibre homònim de Simon, aquesta petita història sembla un estudi previ per la creació de The Wire.
Aquí la trama es centra en una família (pares ionquis i un dels fills camell) i el seu entorn a les cantonades on es trafica amb drogues a Baltimore Oest. La història es real i ens explica un any a la vida d’aquests personatges, optant per un tipus de producció que es mou entre el fals documental a l’inici de cada episodi, on entrevista a algun dels personatges, i la filmació realista càmera en mà de la resta d’escenes.
Val molt la pena veure-la i anar agafant certa estima als personatges per veure com als últims 15 minuts de l’últim episodi, alguns dels protagonistes reals, aquelles persones que durant 6 entregues hem vist interpretades per actors, expliquen com els hi va tot, que esperen del futur, que els ha semblat la seva vida vista des de fora i que esperen que provoqui en els espectadors. Si tal com diuen el que pretenien era remoure consciències i advertir sobre els perills de les drogues, ho han aconseguit perfectament, ara cal que tinguin el màxim de difusió.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Rare Exports: a Christmas tale (2010)



Per posar en antecedents, només dir que ens trobem davant la guanyadora dels premis a millor pel·lícula, millor director i millor fotografia de la passada edició del festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Dins d'aquesta coproducció finlandesa, canadenca i americana, el director Jalmari Helander ens aporta una nova versió de la ja coneguda història de Santa Claus, diguem que en aquest film el Pare Noel no és aquell home rodonet i amb cara de bona gent que va de casa en casa portant regals pels nens la vigília de Nadal, sinó tot el contrari. En aquest cas, els nens viuran el 25 de desembre amb la por i el neguit de saber si són ells els desafortunats de rebre la visita de tant il·lustre convidat.

La història transcorre en una regió recòndita del nord finlandès fronterera amb Rússia, en aquesta regió hi ha una companyia multinacional que està realitzant una prospecció geològica cercant alguna cosa. Una família (pare i fill) de pastors de rens que viuen al costat del lloc on s'està realitzant la prospecció, seran els protagonistes de la història quan en una de les trampes per a llops que ha posat el pare i caigui un visitant inesperat.

En resum: un guió original, amb bones dosis de terror, d'intriga i d'humor negre i amb la capacitat de sorprendre a l'espectador cap al final del llargmetratge amb un gir inesperat.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

El meu amor Sputnik (Sputoniko no koibito, 1999)




Murakami i la barreja de realitat i màgia que esquitxa les seves històries no han estat del gust de tothom, hi ha qui li agrada l’aparició de fets inexplicables, hi ha qui no li agrada i hi ha a qui li podria agradar, però no de la manera que ho explica l’autor.
El que si que agrada a tothom és com en aquesta novel·la amb un cert component eròtic, Murakami ens retrata de nou alguns dels seus personatges habituals: solitaris i desconcertats sobre quin futur els espera i volen, amb una gran descripció tan física com psicològica que en fa uns personatges molt interessants i amb els que el lector s’hi identifica fàcilment en algun o altre aspecte.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Les aventures d'en Huckleberry Finn (Adventures of Huckleberry Finn, 1885)



Escriure alguna cosa sobre un llibre que a la primera pàgina adverteix

Les persones que busquin un motiu a aquesta narració, seran perseguides.
Aquelles que intentin trobar-hi una moralitat, seran desterrades,
i les que mirin de trobar-hi un argument, seran afusellades.

fa pensar-s'ho dues vegades, però m'ho he passat tan bé llegint "Les aventures de Huckleberry Finn" que no me'n puc estar de recomenar la lectura a tothom. A qui busqui entreteniment, a qui busqui humor intel·ligent, a qui busqui ironia, a qui busqui un retrat de la societat del sud dels Estats Units durant l'esclavisme, a qui busqui recordar com de bé s'ho passava veient Tom Sawyer a la tele, i sobretot a qui vulgui descobrir a un dels grans (i potser el primer) dels novel·listes nord-americans: Mark Twain.

Per part meva, ja us dic que el proper llibre que em compri serà la primera part d'aquestes aventures, les de Tom Sawyer.

Tota la literatura americana moderna prové d'un llibre de Mark Twain, 
anomenat Aventures de Huckleberry Finn.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Star Wars: Episodi VI - El retorn del Jedi (Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi, 1983)


Així com el tercer episodi de la nova saga, “La venjança dels Sith”, volia enllaçar en la seva estètica amb les pel·lícules de la saga original, a “El retorn del Jedi” ja hi podem veure algun dels elements que van caracteritzar i van ser molt criticats a la nova trilogia.  
George Lucas opta fer defugir el to més sinistre de “L’imperi contraataca” i amb Richard Marquand a la direcció, ens ofereix un episodi on baixa notablement l’edat del seu públic objectiu, donant-nos una pel·lícula més amable i alhora menys interessant, igual que passa amb “L’amenaça fantasma”. L’exemple més clar el tenim amb els Ewoks: com ens podem prendre seriosament un exèrcit imperial que és derrotat per uns ninots de peluix de mig metre? Aquest és el terrible exèrcit que va fer recular als rebels a la batalla de Hoth? 
En el guió també sembla que Lucas li hagi entrat una mica la mandra i pensi més en fer caixa que en aprofundir en la història. L’argument és potser massa semblant a l’episodi quart i comença amb un rescat i acaba amb la destrucció de l’Estrella de la Mort, atacant el seu punt dèbil. 
Crec sincerament que amb aquesta pel·lícula comença al declivi de la saga, però es salven els mobles pel carisma dels personatges i l’estima que els hi vam agafar durant dues magnífiques pel·lícules i gràcies a que, a diferència del que passa a la nova saga, el film en cap moment cau en l’avorriment ni l’excés de sucre. 

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La bicicleta estàtica (2010)

Tot i que més o menys segueixo a Sergi Pàmies a través del que escriu a diaris, explica a radios i diu a TV, des que fa molts anys em van fer llegir la seva novel·la Sentimental no m'havia llençat a llegir cap altre llibre seu. Greu error que hauré de corregir.
Habitualment Pàmies em diverteix amb el seu posat als matins de TV3 o quan apareixia la ràdio amb en Basté. El seu posat d'antisocial, passota i enfadat amb el món donava molt de joc, i era inevitable imaginar-se'l així com a persona real: incapaç de conmoure'm.
La meva sorpresa amb aquest recull de contes ha estat molt agradable. Pàmies decideix posar molt més que algunes notes autobiogràfiques en molts de contes, s'exposa, sembla que fins i tot es sincera i ens regala algunes pàgines memorables i molt emotives a contes com "Quatre nits","Les cançons que li agradaven a Lenin", "Papiroflèxia", "El mapa de la curiositat" o "Cent per cent seda natural". En d'altres contes experimenta en la narració i juga amb el lector explicant un conte com si fos una recepta o encavint-lo a dins la història com a observador.
Dues horetes d'aquests estiu molt ben invertides.

Podeu consultar la biografia de Sergi Pàmies aquí, o escoltar-la explicada per ell mateix entrevistat per Jordi Garcia Soler aquí.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Star Wars: Episodi V - L'imperi contraataca (Star Wars: Episode V - The empire strikes back, 1980)


Estem davant de la pel·lícula amb més qualitat de la saga. El repte no era fàcil al tractar-se de la pel·lícula del mig. George Lucas es va enretirar del darrera de la càmera per quedar-se al darrera de la màquina d’escriure i cedir la direcció a Irvin Kershner. Personalment veig a Lucas com a més bon escriptor que director, pel que veig aquest relleu com un gran encert.
Kershner ens ofereix seqüències magnífiques com la batalla de Hoth, el planeta gelat, o la lluita entre Darth Vader i Luke Skywalker, i Lucas ens regala nous personatges com Yoda, alhora que aprofitant que no ens els ha de presentar, juga molt més amb la relació del triangle Solo - Leia - Luke.
Amb un final que queda en suspens i ens deixa amb l’ai al cor, la mà de Kershner junt amb el fet que es tracta del nus de la trilogia, en fan una peli fosca, negativa i que perd bastant el punt més infantil present en tota la saga, que aquí trobem gairebé de forma exclusiva quan apareixen en pantalla els androides R2D2 i C3PO.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Alquézar



Alquézar és un petit poble medieval de la província d’Osca, situat a l’última gorja del riu Vero, en plena serra de Guara. Declarat Conjunt Històric Artístic, conserva molt bé tot a la bellesa d’una vila de l’edat mitjana. Les cases envolten el Castell Col·legiata Santa Maria la Mayor, que domina des de les altures tot el poble i la vall del riu Vero.
Val la pena passejar tranquil·lament pels seus carres admirant els antics portalons amb escuts d’armes, les balconades de les cases, la Plaza Vieja porticada amb diferents estils, els passos elevats que ara són petits carrerons coberts (callizos). Mentre passegem trobarem diferent miradors que ens permetran gaudir d’unes boniques vistes de la gorja i de la vall del Vero i, si tenim sort, veurem volar algun trencalòs o uns voltors. Finalment arribarem al castell col·legiata, del castell, construït pels musulmans durant el segle IX, tan sols es conserva una torre i un tros de la muralla. La col·legiata té una barreja d’estils notable: romànic, gòtic, renaixement i barroc. Del romànic tan sols es conserven quatre capitells que estan dintre el claustre gòtic, totes les parets del claustre tenen pintures al frecs de diferents èpoques, val la pena fer la visita guiada, ens ajudarà a no perdre’ns res.
Alquézar mereix que ens hi arribem si passem a prop, però també hi podem anar un cap de setmana. D’aquesta manera, a més de visitar el poble, podrem triar entre una gran quantitat d’activitats: es poden fer rutes a peu i en bicicleta, visitar llocs amb pintures rupestres i pels més atrevits hi ha una gran oferta d’esports d’aventura com ara el barranquisme, el rafting, l’escalada... Si cap d’aquestes activitats us fa el pes, podeu aprofitar que el poble forma part de la comarca del Somontano i visitar alguna de les bodegues d’aquesta denominació . Totes ofereixen visites guiades amb tast, també es troben ofertes per visitar varies bodegues seguides però, si tenim en compte que les degustacions solen ser de tres copes de vi a cada bodega, aquesta opció pot ser perillosa. Algunes bodegues també fan jornades de maridatge i cursets de tast.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Orígenes Superman (Superman: Secret Origin, 2009)


Periòdicament, i últimament força (potser massa) sovint, l’editorial DC ens torna a explicar l’origen d’un dels seus personatges estrella: Superman.
Una d’aquestes versions és la guionitzada per Geoff Johns i dibuixada per Gary Frank. Johns ens ofereix una mena de plat combinat amb tots els elements que han popularitzat Superman durant els últims 30 anys, i només hi posa alguna pinzellada de l’època daurada del còmic com a guarnició
Per guarnir-ho, recupera per exemple el personatge de Superboy, ens insinua la presencia de Krypto, el supergos, i com a teca forta, hi trobem coses que hem pogut veure a la sèries de TV, Smalville i Lois y Clark, o escenes que ens recordaran a la pel·lícula de Richard Donner dels 70. Per acabar-ho de rematar Frank dibuixa al personatge amb les faccions de Christopher Reeve. Una característica afegida, i per mi prou interessant, és que ens ensenya com el descobriment dels poders per part de Clark Kent i la seva assimilació, no van ser tot flors i violes. Superman va començar essent un inadaptat social, fet que casa més amb l’estil dels còmics de la Marvel (editorial de la competència) que amb l’esperit propi del primer superheroi.
Ens trobem davant d’un còmic molt ben dibuixat, força entretingut i interessant per qui es vulgui apropar al personatge. Tot i així no és, ni de lluny, el millor origen que podeu llegir-ne.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...