dimarts, 31 de maig del 2011

Larry David (Curb your enthusiasm, 2000)


Després de crear Frasier, juntament amb Friends una de les gran sit-coms dels 90, Larry David era un guionista de prestigi que es plantejava tornar als escenaris a fer de monologuista en un especial pel canal de pagament HBO. Aquest era l’argument d’aquest especial, que en lloc d’un espectacle de monòlegs es convertiria en una mena de making of/fals documental de la seva preparació.
Aquest especial va acabar assentant les bases de la sèrie que Larry David crearia al voltant de la seva persona, i és que com a bon monologuista, David és capaç de fer humor a través de la seva vida quotidiana. La sèrie juga contínuament amb el dubte de fins a quin punt estan els fets bastats en anècdotes reals del personatge i ens introdueix multitud de cameos d’actors, sobretot de l’àmbit televisiu.
Personatge especial, bastant neuròtic i amb problemes importants amb els convecionalismes socials que acaben perjudicant les seves relacions amb l'entorn, David viu a la ciutat de Los Angeles, entre la faràndula televisiva i cinematogràfica que precisament es troba submergida en les relacions públiques, personals i en un bon grau d’hipocresia. En aquest context, David és capaç de fer girar tot un episodi entorn, per exemple, al dubte quan cal saludar algú pel carrer o quan cal fer un saludar i parar. Coses com aquestes fan que inevitablement t’identifiquis amb el personatge i que t’acabis plantejant moderar el teu entusiasme.

dilluns, 30 de maig del 2011

Por favor, mátame: La história oral del punk (Please kill me: The uncensored oral history of punk, 1997)


Aquest llibre no té narrador. Ens anem trobant amb noms, alguns coneguts, alguns no, que ens van explicant anècdotes, fets, històries, teories, etc a vegades uns es complementen als altres, a vegades es reafirmen i d'altres es contradiuen. I a força de retalls la història va avançant, n'anem coneixent el protagonistes, els seus excessos, la seva creativitat, la seva genialitat, les seves misèries, riem, sentim llàstima, ens fan patir, ens descollonem i se'ns desperta (encara més) la curiositat per la seva música, les seves vides, el CBGB i el Nova York dels anys 70.
Ramones, David Bowie, Iggy Pop, Patti Smith, Mick Jagger, Blondie, Lou Reed, The Clash, Sex Pistols, Andy Warhol, un bon grapat de groupies... Legs McNeil i Gillian McCain carreguen amb la feinada de buscar entrevistes i declaracions de tots els que van viure aquell moment, treure'n el suc, ordenar-ho cronològicament i donar-li un sentit a tot plegat, tot això sense intervenir-hi, deixant les paraules tal com les van pronunciar els seus protagonistes. El punk que ens trobem és l'americà, el britànic, molt més polític, només hi apareix de passada i no en surt massa ben parat. I és que com va dir l'escriptor William S. Burroughs: Abans dels Sex Pistols i dels Clash, abans del cínic circ mediàtic de Malcolm McLaren, abans de que la música fos tot postura política i rotllo, hi va haver el punk americà, amb tot el seu cor. Llegiu "Por Favor, Mátame", m'han fet sentir com si hagués estat allà... un moment, vaig ser allà. Aquest llibre ho explica tal i com va ser, és el primer llibre que ho fa. Me n'alegro que en Legs i la Gillian per fi hagin corregit la història.

divendres, 27 de maig del 2011

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, 2008)


Es van apagar els llums i començava a sonar la mítica “Raiders March” de John Williams. Nervis. ¿Ho haurà tornat a fer Lucas? ¿Es carregarà amb una sola peli la segona saga cinematogràfica més important de la meva infantesa tal com va fer amb la primera?
Començava la quarta part d'Indiana Jones. I com ho feia? Doncs com totes les anteriors amb una llarga escena d’acció que, aquesta vegada, acaba d’una manera excessiva fins i tot per l’Indi. Lucas i Spielberg, al mantenir Harrison Ford com a protagonista, es veuen obligats a portar al personatge als anys 50 i ho fan amb totes les conseqüències: Referències al Rock’n’roll de l’ambient, el “grease” dels cabells, clàssics del cinema de l’època, la psicosi atòmica i es clar l’època daurada de les pelis de la sèrie B, i en això acaben convertint el film. El problema és que Indiana Jones era una altra cosa.
Tot i això la història segueix la línea de les pelis de Indiana Jones seguint pistes per trobar el regne que dóna títol a la peli, restes arqueològiques, fenòmens paranormals, religió i un nou company d’aventures que al igual que al temple maleït, no és encertat.
La pel·lícula plena de picades d’ullet als fans de la saga i homenatges a alguns actors que han aparegut a les tres anteriors. Hi trobem, com és habitual, molt d’humor, incorporant amb molta conyeta fent referència a l’edat del protagonista.
I la resposta a la pregunta ¿pot ser un Indiana Jones sense nazis? Doncs si. De fet, fan el mateix paper l’exèrcit soviètic de Stalin que l’exèrcit nazi de Hitler, i si tenen menys carisma és culpa dels personatges però no del país i règim al que pertanyin.
Una pel·lículeta entretinguda, però a anys llum del millor de la saga.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada

dijous, 26 de maig del 2011

Dune (1984)


Dune és sobretot una pel·lícula atmosfèrica on el millor és la posada en escena, personatges estranys es passegen per colossals naus espacials d'aspecte majestuós i inhumà, al seu al voltant s'expandeix l'univers, un lloc fred, fosc i abissal. L'únic món que visitem és Arrakis, el Dune del títol, un planeta desèrtic habitat per monstruosos cucs gegants. Tot és irreal i David Lynch ho filma de manera lenta i contemplativa, acompanyat per l'inoblidable tema principal de la banda sonora composta per Toto, encara que part del to es perd en les escenes d'acció. Ja han passat més de vint anys i Dune encara segueix buscant el seu lloc, reivindicada per uns i vilipendiada per uns altres. És una d'aquests films difícils de catalogar, es debat entre les excessives explicacions que necessita la història per funcionar i la fascinació que sent la pel·lícula per explicar-se malament. Pensem, per exemple, en l'ús abusiu que fa de la veu en off. Un mecanisme que el cinema normalment relega a personatges principals aquí és de domini públic, i encara que en un principi sembli formar part de l'atmosfera enrarida del film, a la llarga es converteix en un tic totalment irritant. Sumem a això dubtoses el·lipsis argumentals, subtrames a mig fer, sobreentesos inexcusables i un considerable excés d'informació, què tenim? Una patata de més de 40 milions de dòlars.

dimecres, 25 de maig del 2011

Wasting Light (Foo Fighters, 2011)




El setè disc d’estudi de Foo Fighters deixa un regust agredolç als que encara confiem en la seva recuperació. Acontenta i engrandeix encara més la base de fans dels Foo mode rock d’estadi, i alhora satisfà més o menys a la resta.

Anem a pams. Primer de tot, s’ha de dir que no és un àlbum pitjor que l’infumable In Your Honor (2005). És més, situat com es troba entre els àlbums normalets de la seva trajectòria, com One by one (2002) o Echoes, Silence, Patience and Grace (2007), podríem dir que és el millor d'aquesta categoria, la que engloba els treballs que contenen quatre o cinc bones cançons i set o vuit de farciment.

En aquest cas les quatre bones cançons són Bridge Burning, Back & Forth, Rope i White Limo -reminiscent de la mítica Weenie Beenie-, i el so general del disc també resulta realment bo. Potser per la producció, a càrrec de Butch Vig. Continua sent un disc irregular, però és cert que en aquesta ocasió no se'n van per branques allunyades del seu estil habitual en els últims temps, que és -no ens enganyem i sobretot, que no s'enganyin ells mateixos- el rock amable.


També és destacable i es fa notar la tornada de l’immens Pat Smear a les guitarres. Complementa i enriqueix la potència de so de la banda, massa quadrat i net des que Chris Shiflett va assumir la responsabilitat a les sis cordes -casualitat o no, quan els Foo van deixar de molar...-. Senyor Grohl, fins quan haurem de suportar el senyor Shiflett? Si ha tornat el gran Smear, perquè continua tenint aquest paio tan avorrit a sou?

Les dues col·laboracions estrella del disc -una amb l'ex-Hüsker Dü Bob Mould i l’altra amb l’altre ex-Nirvana viu, Krist Novoselic- decepcionen i són potser els episodis més fluixos del treball. I bé, resumint, no és ni de lluny un disc a l’alçada dels seus primers treballs, però s'hi noten cert esforç i certes maneres que mantenen la flama encesa.

dimarts, 24 de maig del 2011

Mitjanit a París (Midnight in Paris, 2011)


Com ho deu fer Woody Allen per ensenyar-nos les ciutats on roda les seves pelis d’aquesta manera? Uns minuts inicials que semblen emular els de Manhattan però sense una sola línea de guió, i ja voldria sortir del cinema i agafar el primer vol a París.
I és que aquesta pel·lícula és una carta d’amor a aquesta ciutat, especialment als anys 20, quan era el centre cultural del món, relleu que curiosament va agafar Nova York. En poques pelis com aquesta li havien encaixat tan bé les melodies de jazz i la música de Cole Porter. Aquell públic que gaudeixi especialment de l’obra artística creada a la primera meitat del segle XX, li agradarà i divertirà veure el punt de vista que té el director d'Ernest Hemingway, Salvador Dalí o Man Ray entre d’altres. Però podeu estar tranquils, Allen ha tingut l’habilitat suficient per tal que, qui no conegui o gens a algun d’aquests artistes, pugui passar-s’ho bé veient al cinema, però se li escaparan alguns matisos.
No ens trobem amb un dels millors films d’Allen, però si una pel·lícula deliciosa, bonica, entretinguda i divertida, amb la lectura alliçonadora final que caracteritza bona part de la seva obra.

dilluns, 23 de maig del 2011

Camí de sirga (1988)



En aquesta novel·la el autor ens explica els últims cent anys d’història del poble on va néixer, Mequinensa, que el 1971 va ser engolit per les aigües del pantà de Riba-Roja. Aquesta vila era el centre una important conca minera i d’un intens tràfic fluvial, el títol fa referència precisament a aquest últim, els llaüts que baixaven pel riu gràcies al corrent, el remuntaven remolcats per la força dels animals que estiraven de la embarcació mitjançant una sirga. Situada entre l’Ebre i el Segre, Mequinensa, haurà de veure com les aigües dels rius, que fins aquell moment havien portat la prosperitat al poble, ara el negaven i el convertien en una vila fantasma.
La història comença just amb l’inici de la destrucció del poble, quan la pols del primer enderroc omple tots el racons de la vila. La constatació de que la mort del poble és una realitat fa reviure el records dels veïns, que es fan tan presents com la pols que, dia rere dia, els envaeix les cases . Aquest records ens porten a conèixer la historia de Mequinensa i dels seus habitants: minaires, llaüters i hortolans que convivien en uns carrers que havien sobreviscut a nombroses guerres, parlant en un idioma, el català de la franja d’Aragó, que persistia tot i les imposicions de l’administració.
Escrita amb rigor històric i un gran domini del llenguatge, plena de l’humor subtil, peculiar i únic de Moncada, aquesta és una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX.

divendres, 20 de maig del 2011

Indiana Jones i l'última croada (Indiana Jones and the last crusade, 1989)


Amb aquesta tercera part es torna al esperit original del personatge: Nazis, religió, humor, acció, mapes i pistes per resoldre.
Com als altres dos films ens trobem amb un inici espectacular, en aquest cas en forma de flashback, que ens narra l’origen que tot superheroi necessita i a més ens presenta amb gran encert, un company d’aventures que, a diferencia d’en Tapón a la segona part, funciona a la perfecció: el Dr Henry Jones Senior.
En aquesta ocasió, Spielberg ens torna a demostrar que quan s'hi posa amb el que de veritat sap fer, ningú li pot fer ombra. ¿Ens podem imaginar un Indiana Jones que no interpreti Harrison Ford? Doncs costaria però, potser si. El que és inconcebible és un Indiana Jones que no dirigeixi Spielberg.
Com a últim detall, comentar que comencen a aparèixer referències en to d’humor a les anteriors pelis, aquelles tonteries que als friquis ens encanten, que donen a les pel·lícules l’esperit de saga que fa que les mitifiquen encara més.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall"

dijous, 19 de maig del 2011

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957)




Ingmar Bergman signa, el que és per a mi, una de les seves millors obres. La mort, la por de les pors, és un tema que obsessionava a Bergman, tant és així, que apareix de manera recorrent en moltes de les seves pel·lícules. En aquesta en concret, fins i tot, es converteix en una protagonista més.

La història està ambientada en plena baixa edat mitjana (s.XIV i s.XV), un temps on la gent convivia de manera molt íntima amb la mort; la guerra dels cent anys, les crisis alimentàries i l'arribada de la pesta negra eren les responsables d'aquesta estreta relació. Bergman, aconsegueix copsa molt bé l'atmosfera sufocant i obscura d'aquell període, on les pors es trobaven per a tot arreu. És en aquest ambient, on es desenvolupa la història: un caballer, de nom Antonius Block, espera amb paciència l'arribada de la mort - sabedor que ha arribat el seu moment -, però les ganes de saber si hi ha alguna cosa més enllà faran que quan arribi la mort al seu encontre, aquest la reptarà a jugar una partida d'escacs amb la condició que si ell guanya, la mort el deixarà viure, i si perd, acceptarà el seu destí i marxarà amb ella fins a la fi de la nit.

Fragment de diàleg de la pel·lícula:

Caballero: "¿Porqué, al menos, no me es posible matar a Dios en mi interior?. ¿Porqué prefiere vivir en mí de una forma tan dolorosa y humillante, puesto que yo le maldigo y desearía expulsarlo de mi corazón?. ¿Sabes?. Estoy a punto de llegar a una conclusión... Creo que Dios es una especie de realidad engañosa, de la cual los hombres como yo no podemos desprendernos... Por eso yo quiero saber. No deseo creer. Ni suponer, sino saber... Deseo que Dios me tienda la mano, ver su rostro y que me hable”.


Muerte: “Pero se calla”.


Caballero: “Así es... Le grito en medio de la noche, pero es como si no hubiera nadie en ningún sitio”.


Muerte: “Puede que no haya nadie”.


Caballero: “Sí, ya lo he pensado. Pero, en ese caso, la vida sería un horror absurdo. Nadie es capaz de vivir con la muerte ante sus ojos y creyendo que todo ha de desembocar en la nada más absoluta”.


Muerte: “La mayor parte de los hombres no piensan ni en la muerte ni en nada”.

dimecres, 18 de maig del 2011

Leviatán (Leviathan, 1992)

Aquesta novel·la de Paul Auster manté certes semblances amb la Trilogia de Nova York. El llibre comença amb un misteri: un home queda destrossat quan li esclata una bomba al mig d'una carretera del centre d'EUA. El narrador, afirma ser amic seu i es disposa a narrar la seva biografia i a explicar-nos que va portar a la victima a la situació en que es trobava.
Aquest misteri és utilitzat, com a l'esmentada trilogia, per plantejar-se la identitat dels personatges, jugar amb ells, veure'n l'evolució al llarg dels anys i introduir l'atzar com a desencadenant de canvis radicals que un no pot controlar. El llenguatge d'Auster, és com sempre, fàcil i directe, però és utlitzat per jugar i explicar microhistòries dins l'argument general. En aquest cas a més, apunta el tema de la militància política i es planteja si el seu païs manté l'essència del que el va convertir en el símbol de la llibertat a occident. Un tema que ens podem plantejar 19 anys després, amb les recents accions dels EUA en contra del terrorisme.

Llegeix també les Porcions de:
"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York 

dimarts, 17 de maig del 2011

Zeitoun (2010)


Una nova lectura dels “Lleons de la vella Europa”.

“Zeitoun” és un llibre-denúncia sobre l’actuació de les autoritats nord-americanes durant y posteriorment al huracà Katrina, que va provocar el trencaments dels dics de Nova Orleans. El llibre també aprofita per denunciar la situació dels ciutadans de religió musulmana als EUA post 11-S.
Aquesta voluntat de denúncia, porta a David Eggers a escriure un llibre que, si bé pretén ser un document periodístic, es converteix en una mena de confrontació novelesca de bons i dolents, quan és evident que la realitat sempre té matisos.
Al centrar-se concretament en un personatge, es triba a faltar una història més coral que et pugui posar en situació del que representa Nova Orleans dins d’un país com Estats Units. Sembla que vulgui ser un llibre pel consum intern del país amb una clara intenció moralitzadora per als seus ciutadans.
En aquest sentit, hi ha un bon ús de la narració: Básica, senzilla, directa, que facilita una fàcil digestió del llibre, convetint-lo en una obra de consum lleuger i distret, amb un ritme adequat que gestiona molt bé els moments de tensió provocats per les situacions límit que passen o que el lector sap que han d’arribar.

dilluns, 16 de maig del 2011

Blacksad (2000)


Norma Editorial ha presentat coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona, una recopilació dels 4 àlbums editats fins ara de Blacksad, on podem gaudir per primera vegada en català de les històries de Juan Díaz Canales dibuixades per Juanjo Guarnido. Tot i tractar-se d'autors espanyols, l'original va ser publicat a França, i d'allà exportat amb èxit a tot el món. Crec que aquest cas i d'altres diuen molt de la situació del còmic en el nostre país.
A aquesta multipremiada sèrie, hi trobem històries de gènere negre, molt entretingudes i divertides , bones però no brillants. El gran motiu per fer-se amb aquest còmic és l'art de Juanjo Guarnido.
Guarnido ens regala uns plànols que son una virgueria, uns dibuixos detallistes i una expresivitat dels personatges impresionants, i tot plegat fent us del seu passat com animador de Disney. I és que Blacksad, tot i estar dirigit a un públic adult, està protagonitzat per animals humanitzats, com a moltes pelis de la productora americana. Això, que pot semblar ridícul, li dóna al còmic una personalitat única dins el seu gènere, i fa la sensació que permet a Guarnido poder explotar totalment les seves habilitats i deixar-nos amb un pam de boca oberta.

divendres, 13 de maig del 2011

Indiana Jones i el temple maleït (Indiana jones and the temple of doom, 1984)


La segona part de les aventures d’Indiana Jones és en realitat una preqüela, ja que es situa cronològicament abans que la primera. Es tracta d'una peli més fosca que l'anterior, tant a nivell visual com a nivell argumental. Diuen les males llengües que aquest canvi de tò fou degut a problemes personals del director Steven Spielberg.
Al igual que l’anterior, i marcant una constant a tota la saga, arrenca de forma fantàstica amb una escena d’acció, però amb un petit problema: Més que el principi de un Indiana Jones, sembla el principi d’un James Bond.
A partir d’aquí, una bona peli d’aventures que no està al nivell de la primera part. Hi ha més acció, més bitxos i escenes fastigoses, més màgia (aquest cop sense el rerefons de la mitologia cristiana), menys investigació de pistes “arqueològiques”, i un humor més basat en l’acció que en el diàleg.
La resta de personatges: Els dolents, una mena de secta religiosa hindú, no estan a l’alçada dels nazis. Ens trobem a més, amb un company d’aventures, Tapón, un sidekick com el Robin de Batman, que no t’aporta res com a espectador a no ser que siguis un nen que somia en ser l’Indiana Jones.

Llegeix la Porció de "A la recerca de l'arca perduda"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall

dijous, 12 de maig del 2011

Cadena de muntatge (Blue collar, 1978)


En els anys 70 hi va haver un canvi generacional en la indústria del cinema nord-americà en el qual van aparèixer nous noms que canviarien la forma de veure i entendre el setè art, com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, George Lucas, Steven Spielberg, Brian de Palma, Robert Altman o William Friedkin. Entre tots ells també es trobava un tipus anomenat Paul Schrader, autor de guions com el de Taxi driver (1976) i Toro Salvatge (1980), ambdues de Martin Scorsese. Justament, dos anys abans d'escriure la història del boxejador Jake La Motta, va decidir posar-se darrere de la càmera per dirigir Blue Collar, un bon debut per a una de les trajectòries més interessants i irregulars de la història del cinema.

Schrader retrata de manera precisa la vida rutinària de tres treballadors d'una fàbrica de cotxes de Detroit que, a causa de la seva mala situació econòmica, decideixen cometre el robatori de la caixa forta que hi ha a la seu del sindicat de la fàbrica al qual estan afiliats, ficant-se en una trama que canviarà completament les seves vides. Aquests tres treballadors estan ben definits i interpretats de manera impecable per Richard Pryor, Harvey Keitel i Yaphet Kotto, que juntament amb els seus companys de treball hauran de suportar l'escricta vigilància d'un encarregat que no para de queixar-se de la ineficàcia de tots ells, aconseguint Schrader un ambient carregat en les escenes rodades a la fàbrica. El bon resultat de la història s'aconsegueix mitjançant una bona direcció de Schrader i una intel·ligent evolució dels personatges amb alguns punts d'humor a l'inici basats en uns diàlegs divertits i un pla còmic inoblidable en l'escena del robatori, involucrant-se a poc a poc en un thriller en què la corrupció sindical és la protagonista.

dimecres, 11 de maig del 2011

L'habitació tancada (The locked room, 1986)


Aquesta és la novel.la que tanca la Trilogia de Nova York de Paul Auster.

Fidel al tarannà de les altres dues històries, aquesta tampoc no està falta de misteri. Tot comença quan el protagonista del relat rep una carta de la dona d'un antic amic seu, Fanshawe, un amic amb el qual havia estat carn i ungla durant la seva infantesa, però que, per motius de la vida, havia perdut la seva pista des de feia molts anys. Arrel d'aquesta carta, el nostre narrador anirà a veure a la dona de Fanshawe i aquesta li donarà una notícia sorprenent; fa mesos que Fanshawe ha desaparegut i no s'en sap res, la dona està segura que el seu vell amic de la infantesa està mort. Ara bé, això no és tot, ja que abans de desaparèixer, ha deixat dos maletes de manuscrits originals que mai va voler publicar i un missatge pel seu amic; deixant a les seves mans l'opció de considerar si aquests mereixen ser publicats o , ans el contrari , oblidats i destruïts per sempre.

A partir d'aquest moment, la història d'en Fanshawe passarà a estar estretament lligada, novament, a la del nostre protagonista.

"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"Fantasmes", segona part de la trilogia de Nova York

dimarts, 10 de maig del 2011

Esmorzar al Tiffany's (Breakfast at Tiffany's, 1958)


Una nova lectura dels Lleons de la Vella Europa.

Segurament enfrontar-se sense estar sesgat, a la lectura d’un llibre com “Esmorzar al Tiffany’s” de Truman Capote, que compta amb una adaptació al cinema amb algunes imatges que han trascendit el propi cel·luloide és gairebé impossible.
Sorprèn al llegir-lo que la vessant còmica tan present al film, pràcticament no existeix a una novel·la que ens retrata la vida frívola d’uns protagonistes que viuen al marge del seu moment històric, la segona guerra mundial. Aquest personatges están perfectament descrits i construits al voltant de Holly Golightly, l’ànima d’una novel·la breu, que amaga múltiples històries, detalls i petits símbolismes que es poden anar descobrint en una lectura més acurada.
Capote, com és habitual en ell, opta per una forma d’escriure freda i distant. Tot i que la narració és en primera persona, i el seu protagonista està enamorat de la Holly, no parla massa directament dels seus sentiments.
Una lectura deliciosa i una magnífica porta d'entrada a un dels grans escriptors americans del segle XX.

dilluns, 9 de maig del 2011

Frequently asked questions about time travel (2009)


Un parell de nerds; un escèptic que no distingeix entre Star Trek i Star Wars (encara que en una escena es declari fan de Les cròniques de Narnia); una noia sexy que ve del futur; un pub londinenc; una fissura temporal en el lavabo de cavallers; converses freaks, cervesa i paradoxes. Posi's tot junt i afegeixis unes gotes d'humor anglès i uns grams d'inofensiva diversió i ja tenim la combinació perfecta per a una comèdia de ciència ficció. El film és una producció de la HBO i la BBC, el director Gareth Carrivick ha treballat en sèries com Little Britain (2003) i The Smoking Room (2004), i els actors tenen molta experiència en televisió. Chris O’Dowd no s'allunya massa del seu paper a The It Crowd, encara que aquí busqui les simpaties del públic i el seu personatge resulti menys excedit i patètic. Anna Faris per la seva banda, és una actriu que s'ha fet un forat en la petita pantalla participant en sèries com Friends i El séquito. El metratge és de 80 minuts i el to i la forma concorden bastant amb el d'un capítol pilot. La pel•lícula parodia el cinema de ciència ficció amb manifesta innocència i no té una altra aspiració que la de fer-te passar una bona estona, alguna cosa que queda molt palesa amb aquest final obert, un tipus de conclusió nostàlgica que ens remet a altres èpoques menys críptiques.

divendres, 6 de maig del 2011

A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the lost ark, 1981)


Pot tenir errades en el guió, pot ser exagerada, el personatge pot arribar a semblar un superheroi sense capa i moltes més coses es poden criticar d'aquesta pel·lícula, però probablement es tracta d’un de les millors produccions d’entreteniment que ens ha donat Hollywood a la seva història i sense dubte, si parlem de cinema d’aventures, aquesta es la pel·lícula i aquest és el personatge.
Un personatge creat per George Lucas al 1970, i que no va debutar al cinema fins l’any 1981 gràcies a Steven Spielberg. El director va ser capaç de dir-nos en els 3 primers minuts del film: Aquí teniu l’Indi, el nou icone de la cultura popular, ja el coneixeu i ja no l’oblidareu. Una arrencada espectacular per una història fantàstica, recolzada en fets històrics, un punt de màgia i religió, que et manté enganxat durant una hora i cinquanta minuts. No només té les dosis necessàries d'humor, acció i romanticisme, si no que té uns dolents a l'alçada d'un protagonista que a més d'estar ben pensat, està ubicat a l'època adequada.
Aquesta pel·lícula és un d’aquells clars exemples que la comercialitat no està renyida amb la qualitat: Obra mestra, clàssic i un dels grans èxits de taquilla de la història.

Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el temple maleït"
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i l'última croada
Llegeix la Porció de "Indiana Jones i el regne de la calabera de cristall

dijous, 5 de maig del 2011

Breu encontre (Brief encounter, 1945)


Breu encontre (1945), de David Lean, és una pel·lícula que ens explica una història d'amor efímera però intensa on podem veure ja una maduresa cinematogràfica d'un dels directors britànics més rellevants de la història del cinema.

A partir del guió de Noël Coward, Lean dóna una lliçó de precisió i de seny a l'hora de tocar un tema tan difícil com la passió d'un amor impossible entre un home i una dona que estan casats amb les seves respectives parelles. Aquesta trista història és intel·ligent, eficaç, suggerent, amb una construcció perfecta del personatge femení que ens arribarà a emocionar. Està explicada amb un flashback que comença passat el primer quart d'hora de la pel·lícula, o sigui que des de l'inici sabem que l'idil entre els dos protagonistes no és per sempre. A partir d'aquí és ella que, asseguda en una butaca davant del seu marit, es convertirà en la narradora, explicant la història com si fos dirigida a ell ja que no té el valor de dir-li-ho en persona. La veu en off d'ella es convertirà en un personatge més, sent un dels punts importants de la història, perquè és on realment percebem el seu malestar i dolor.

La música de Rachmaninov amb el seu piano és de vital importància per a tota la pel·lícula, igual que la meravellosa fotografia de Robert Krasko, tot per obtenir escenes de gran resolució i de fort sentiment, facilitant a David Lean la realització d'una obra mestra.

dimecres, 4 de maig del 2011

Fantasmes (Ghosts, 1986)

Segona novel.la de la ja esmentada Trilogia de Nova York.

Tot comença amb l'encàrrec al senyor Blau per part del senyor Blanc perquè espiï al senyor Negre. S'ha de dir que des d'un bon començament el Senyor Blau sospita que el Senyor Blanc no és aigua clara, però necessita la feina, així que l'accepta. Ara que penso, no us recorda això de fer servir colors per anomenar als protagonistes a alguna pel·lícula d'en Tarantino? A mi em sona molt a Reservoir Dogs. Potser Tarantino es va inspirar en aquesta novel.la... Doncs res, deixant de banda aquest apunt i continuant amb la ressenya, cal dir que el senyor Blau comença a realitzar el seu treball i per portar a terme dita tasca, lloga un pis al davant del domicili del senyor Negre. Així passaran els dies, mesos i anys i la rutina del senyor Negre no canviarà gens, per aquest motiu el senyor Blau fent ús d'algunes de les seves disfresses, intentarà esbrinar alguna cosa més sobre el senyor Negre. És en aquest punt, on la història prendrà un gir inesperat i allò que semblava clar, deixarà de ser-ho.

Paul Auster, a l'igual que amb la Ciutat de Vidre, ens submergeix en una trama detectivesca on el misteri de la situació ens atrapa, però mica en mica, comença a introduïr altres elements que la desvirtuen i la converteixen en un altre cosa. Al final, aquella novel.la Negra que hem començat a llegir, s'ha transmutat en quelcom més obscur, introspectiu i transcendental.


"Ciutat de vidre", primera part de la trilogia de Nova York
"L'habitació tancada", tercera part de la trilogia de Nova York

dimarts, 3 de maig del 2011

Nothing (2003)


Nothing se'ns presenta com una hipèrbole de les constants que poblen la curta filmografia de Vicenzo Natali, un director canadenc fascinat per la ciència ficció i autor de la mítica Cube (1997). Les seves pel•lícules treuen a la llum el pitjor de l'ésser humà, situen a escassos personatges en espais reduïts i els sotmeten a situacions límit, uns condicionants que aquí freguen el paroxisme, encara que es vegin suavitzats per l'exageració i l'humor. Si a Cube la paràbola quedava soterrada per la ciència ficció i el terror, Nothing assumeix sense embuts aquesta condició, elaborant una àcida faula que enllaça amb el teatre de l'absurd de Samuel Beckett (Tot esperant Godot, 1952) i certes comèdies de Harold Ramis (Atrapat en el temps, 1993). El pessimisme sobrevola cada fotograma d'aquesta tragicomèdia de tints fantàstics i abstractes, i l'absurd està íntimament lligat al malaltís viatge emocional dels protagonistes, Natali porta la seva història més enllà del límit raonable i tot desemboca en un final kafkià, tan retorçat com hilarant. La pel·lícula no mostra cap inclinació pels seus personatges, així que no hi ha possibilitat de redempció, però tot queda temperat per aquest estrany sentit de l'humor, entre negre i sòrdid.

dilluns, 2 de maig del 2011

Dublinés (2011)


Alfonso Zapico torna a fer un gran exercici de documentació per explicar-nos, en aquest còmic, la biografia d'un dels gran escriptors del segle XX: James Joyce.
Per fer-ho, Zapico, no només ens explica la història del personatge, sinó que el situa en el seu context històric a al món, a Europa, i a la seva Irlanda i Dublin natals. Segons el còmic, el mateix Joyce deia: "Yo mismo, siempre escribo sobre Dublín, porque si consigo llegar al corazón de Dublín, llegaré al corazón de todas las personas del mundo". El localisme per aconseguir ser global.

Personalment, em vaig apropar a l'obra més pel que m'havia agradat l'anterior treball de Zapico, que pel meu interès per Joyce. Tot i aquest punt del que partia, la lectura del còmic m'ha resultat interessant i el dibuix fantàstic. Ha fet que Joyce em sembli un personatge interessant, i fins i tot et quedes amb ganes de saber-ne una mica més.
L'única pega que li trobo és a nivell narratiu. Al explicar-nos tota la biografia de Joyce en 250 pàgines, el còmic perd la seva condició essencial d'art seqüencial, per convertir-se en un llibre en que cada frase és il·lustrada amb una vinyeta, que tot i així no aburreix. I això és un gran mèrit. No podem evitar pensar però que un altre enfoc hagués estat millor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...