dilluns, 28 de febrer del 2011

Nothing Personal (2010)



Aquest passat divendres, aprofitant que a Malgrat de Mar tenim un cineclub, vaig anar a veure Nothing Personal. Aquesta coproducció Irlando-holandesa està dirigida per Urzula Antoniak, la qual cosa, suposo, us deixa bastant indiferents - a mi també em va passar el mateix-.

Aquesta directora desconeguda, signa una pel·lícula de ritme lent, on dos personatges, una noia holandesa i un Irlandès madur, en són el solitaris protagonistes. La pel·lícula arrenca amb la protagonista femenina que, motxilla en mà, decideix fugir de la seva vida anterior i començar un viatge solitari per a terres irlandeses. Serà durant aquest viatge quan coneixerà al seu alter-ego masculí, un irlandès solitari que viu en una casa aïllada al costat de l'oceà. L'home li oferirà feina a canvi de menjar, i amb la condició de no preguntar res sobre la seva vida, la noia acceptarà l'oferiment.

La directora juga amb l'anonimat dels personatges; no en sabem res, en cap moment es fa referència als motius que porten a la noia a deixar-ho tot i marxar, com tampoc sabem cap cosa del passat del protagonista masculí. D'aquesta manera, Urzula aconsegueix que siguin els espectadors els que vesteixin el passat dels personatges, i envolta en un tel de misteri la seva estranya soledat.

Per concloure aquest post, i com a valoració personal, és una pel·liÍula passable - no espereu cap obra mestra-, amb una bona fotografia i d'una duració perfecte, 85 minuts.

divendres, 25 de febrer del 2011

Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939)


Durant la meva infantesa, quan a casa es parlava de cinema, “Lo que el viento se llevó”, Clark Gable i Vivien Leigh (tot pronunciat en castellà) eren referència obligada. Era la gran obra mestra que servia de barem per jutjar la qualitat d’una interpretació o d’una pel·lícula.
Basada en la novel·la de Margaret Mitchell que va guanyar el Premi Pulitzer,el productor David O. Selznick, que havia comprat els drets per dur-la al cinema abans de que es publiqués, va encarregar el guió a Sidney Howard. Per el protagonista masculí es va triar a Clark Gable, però per escollir Vivien Leigh , que havia de convertir-se en Scarlett O’Hara, es va fer un càsting entre 1400 actrius. El rodatge va estar ple de problemes i es va canviar cinc vegades de director: Reeves Eason, Sam Wod, William Cameron Menzies, Georges Cukor i Victor Fleming; en els crèdits tan sols apareix Fleming. Va ser la pel·lícula més cara del seu temps i la més llarga de tota la història, dura 239 minuts, però també la més taquillera, molt més que Titànic o Avatar. Va guanyar vuit Oscars, entre ells el de millor actriu secundaria per a Hattie McDaniel que es va convertir en la primera persona afroamericana en rebre un premi de la Acadèmia, encara que no havia pogut assistir a l’estrena, que es va fer a Atlanta, ja que en els estats del sud encara era vigent la segregació racial.
Estrenada l’any 1939 va arribar a Espanya el 1950, en aquell temps onze anys d’espera per veure una pel·lícula no eren cap cosa extraordinària. A finals dels anys seixanta es va reestrenar amb un gran èxit , va ser quan la vaig veure per primera vegada. Vaig sortir del cinema molt decebuda, em recaven el viatge fins a Barcelona i les dues hores de cua que havia fet per aconseguir les entrades. Actualment, encara que la història que explica continua sense dir-me res, puc gaudir amb les interpretacions, la bona fotografia i algunes escenes em semblen autèntiques obres mestres, sobretot si tenim en compte els mitjans tècnics de l’època: l’incendi d’Atlanta ,el camp després de la batalla o la imatge de Scarlett aixecant el braç amb el puny tancat i jurant que no tornarà a passar gana.

dijous, 24 de febrer del 2011

Mónica del Raval (2009)



Com bé diu un dels entrevistats durant el metratge, amb Mónica no hi ha res a fer, és una puta per vocació. "Mónica del Raval" és un documental de Francesc Betriu basat en les converses durant dos anys amb, probablement, l'últim exemplar d'una espècie gairebé extingida: la prostituta madura i nacional del barri xinès barceloní.
Ramona Coronado, més coneguda com Mónica o la Chicholina, una tia molt planera, i sempre amb un gran sentit de l'humor i molta frescor, recorda els seus inicis en el món com la clàssica guarra del poble, ens explica les seves anècdotes més divertides en els 30 anys de professió, ens mostra el seu dia a dia (per a molts de nosaltres seria un infern, ella és feliç) i ens presenta a part de la seva autèntica família, els clients habituals. Tots ells, tot i l'obesitat i un maquillatge "molt senzill i discret", no parlen més que meravelles de Mònica. Ja ho diu la Amparito, "tots els que no volien les altres, coixos, mancs, cecs, borratxos, vells ... Mònica mai tenia un no per a ells".
Mònica, amb la seva naturalitat, és l'estrella del documental, sense entrar en análisis morals. Està ben orgullosa de la seva vida tot i que, a vegades, no surti ben parada en alguns testimonis. Aquesta galeria de secundaris entrevistats per a l'ocasió és l'altre puntal de la cinta: des de la citada col.lecció d'amants-clients (increïbles Morgan Freeman i el Maño, megafan!), passant per travestis companys de professió, comerciants del Raval, la patrona de la pensió o fins el capellà del barri, tots ells proporcionen força diversió (i alguna llagrimeta també).
"A veure si amb la pel lícula em faig popular i em surten més clients". Bona sort Mónica!

Per veure el documental en línia aquí

dimecres, 23 de febrer del 2011

Exit through the gift shop (2010)


Qualsevol expressió cultural implica molta producció de porqueria, i una mica de qualitat que ens obliga als seus consumidors a mirar de separar el gra de la palla. L'art del carrer no n'és una excepció, però té el problema que no pots triar quin consumeixes perquè senzillament te'l trobes. Un dels màxims exponents d'aquest moviment és Banksy, un artista britànic que viu en l'anonimat tot i tenir fama mundial.
Banksy ens explica en aquest documental, que molt encertadament arrenca amb la cançó "The streets are us", la història de Thierry Guetta, un francès resident a Los Angeles, que durant tota la pssada dècada es va dedicar a acompanyar a artistes del carrer i filmar mentres produien i exposaven la seva obra, pendents sempre de que no els agafés la policia. Fins i tot hi podem veure el procés de producció del mateix Banksy. Al llarg de la dècada, veiem com molts d'aquests artistes passen de ser perseguits a ser admirats per galeristes, crítics i col·leccionistes. 
"Exit through the gift shop" és una gran bufetada a la cara de tots els que han portat a Banksy i a l'art urbà a on és ara. No importa gens si Thierry Guetta és una invenció de Banksy o una persona real ja que ha aconseguit, una vegada més, el seu objectiu, mirar-se'ls a tots per dir-los: IMBÈCILS

Tinguent en compte que l'autor de la peli afirma que no fa això pels diners, us poso un enllaç directe per descarregar-la subtitulada: http://www.megaupload.com/?d=CWEDIENS

dimarts, 22 de febrer del 2011

M, un assassí entre nosaltres (M, 1931)


El personatge principal de M, un assassí entre nosaltres és un criminal que té aterrida a tota una ciutat. Ha acabat amb la vida de diverses nenes innocents i la societat està farta que no el capturin. Això fa que la policia augmenti la seva vigilància i comencin les batudes diàries a bars nocturns dels barris baixos, impedint desenvolupar l'activitat de l'hampa, ja que es veurà perjudicada amb la intromissió de la Llei en el seu àmbit de treball. D'aquesta manera, una banda organitzada decidirà acabar amb el dolent, reclutant a diversos captaires de la ciutat i situant-los en diferents zones amb la intenció que vigilin a qualsevol sospitós que s'apropi a les nenes. Així, el criminal és assetjat tant pels mafiosos com per la policia i a partir d'aquí el film conté escenes que gairebé segur romandran inesborrables en la memòria de l'espectador.

Fritz Lang ens ofereix una obra de luxe en la qual no falla res. El guió està traçat amb exactitud, discorrent amb delicadesa per tots els punts on ha d'ocórrer la història, amb l'ajuda d'una càmera incisiva. La posada en escena és impecable, i hi ha tocs d'humor subtils, personatges caricaturescos i un Peter Lorre que està incommensurable en el seu primer paper a la gran pantalla. L'última seqüència és extraordinària, del millor que s'ha vist mai al cinema. La seva resolució és perfecta per la força que té el drama de la situació i l'actuació de Lorre és escruixidora, aconseguint crear aquest clímax on arriben les grans obres.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Música per camaleons (Music for chameleons, 1980)


Aquest llibre és un recull de relats en els que Truman Capote, segons explicava ell mateix al pròleg, va intentar eliminar el filtre que representa l’escriptor a l’hora de transmetre la realitat al lector. Volia que al llegir el text, un es sentís com l’observador dels fets, sense que el filtre de l’autor de l’obra el sesgués.
Aquest propòsit impossible va portar a Capote a fer un llibre que tot i estar format per coses ben diferents (sis contes, una novel·la curta i set retrats), té un nivell altíssim en el seu global i no es veu perjudicat per la falta d’unitat del conjunt. Al final de la seva carrera, es podia permetre qualsevol cosa, i aquest atreviment el va portat per exemple a explicar-nos un dia de la vida d’una dona de fer feines i convertir-lo en algunes de les millors pàgines d’aquest volum, que també inclou el trist i cèlebre retrat que fa de Marilyn Monroe.
Pels seguidors de Capote, la curta novel·la documental “Taüts tallats a mà”, us portarà records de la que probablement sigui la seva millor obra “A sang freda”, amb la diferència que en aquest cas, enlloc de mirar d’apartar-se de la narració, fa que giri entorn seu.
Pels que no en sigueu seguidors, aquest és un bon llibre per començar a llegir Capote, segur que l’aparent facilitat de la seva prosa us enganxa a llegir-lo més.

divendres, 18 de febrer del 2011

Màscares (2010)


En l'eficaç i necessari documental Màscares (2010), de Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, el magnífic actor català Josep Maria Pou ens regala, amb entusiasme i molta professionalitat, tot el seu procés de creació d'un dels personatges més universals de la història del cinema i de la cultura en general, el senyor Orson Welles, en l'obra de teatre que porta per títol Su seguro servidor, Orson Welles (2008), dirigida pel mateix Esteve Riambau. En un moment de l'obra, Josep Maria Pou recita una frase del mateix Welles que defineix perfectament la diferència entre teatre i cinema: "En el teatre, quan el mag fa desaparèixer el colom ens preguntem: ¿com ho ha fet?; en el cinema, la pregunta és: com ho van fer? Aquesta diferència de temps és la que distingeix el cinema del teatre, el truc de la màgia".

Gràcies a la incursió en aquesta obra sobre Welles, l'espectador gaudeix durant una hora i mitja dels recursos i mals de cap d'un dels actors més respectats i venerats del món del teatre. I fins i tot ens adonem que, encara que un actor tingui moltíssima experiència, és innegable que ha de passar per un període de prova en el que ell mateix va indagant a poc a poc la manera de trobar el punt idoni per encarnar al personatge que interpreta. Per això, el millor de tota la pel·lícula són les reflexions de Josep Maria Pou davant la càmera, on revela tots els seus trucs, pors i dubtes. Per aquest motiu el valor d'aquest documental és molt més didàctic que cinematogràfic, i és de vital importància per a tots els actors que estiguin estudiant arts dramàtiques (us deixo el link del tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=Vh6C3Qv39eE).

dijous, 17 de febrer del 2011

Bucarest: La memòria perduda (2008)


Tot i que enfrontar-se a un documental que té com a aparent tema central l'alzheimer, pot fer certa basarda, aquest és un d’aquells documentals que, com diu el tòpic, haurien de posar a les escoles.
El seu punt d'inici és la malaltia del pare del propi director, Albert Solé. El pare no és altre que Jordi Sole i Tura: comunista a l'exili, un dels redactors de la constitució espanyola i ex-ministre socialista entre d'altres.
Albert Solé aconsegueix explicar moltes coses, i la malaltia és el fil conductor per anar molt més enllà. El seu pare ja no sap qui és involuntàriament, però a trevés de la pel·lícula, Solé pot explicar qui era el seu pare a tots aquells que voluntàriament ho han volgut oblidar: La societat que va posar un tel d'oblit al passat durant la transició, De passada, Solé es retrobar a ell mateix i s’enfronta al seu propi passat.
Així, la peli es converteix en la història familiar de fugides del règim franquista, de les fugides per les purgues del partit comunista, del retorn a Espanya, de la presó i finalment de la democràcia, narrada en primera persona per com ho va viure el nen i l'adolescent que anava seguint als seus pares, i que fa servir d'apuntadors a personatges com Santiago Carrillo, Jorge Semprún, Antoni Tàpies, Jordi Pujol o Manuel Fraga entre d'altres.
En definitiva, excel·lent treball que ens ajudarà a tots no perdem la memòria mentres puguem.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Anvil - El sueño de una banda de rock (Anvil! The Story of Anvil, 2008)


L'aclamat documental Anvil! The Story of Anvil (2008), de Sacha Gervasi, narra la inexplicable desaparició d'una banda canadenca de heavy metal que va influir a altres grups tan coneguts com Metallica, Slayer, Megadeth o Anthrax. I és que, a diferència d'aquests, la banda d'Anvil no va poder mantenir-se a causa de la mala sort de no tenir darrere un bon mànager ni una bona companyia discogràfica.

El documental és un seguiment de la vida actual dels dos únics components de la banda original, el cantant Steve "Lips" Kudlow i el bateria Robb Reiner, que després de més de 30 anys estant junts segueixen assajant amb les mateixes ganes, sense deixar de somiar en que algun dia seran estrelles del rock. I és que la història d'aquests dos tipus és un veritable estudi de la lluita per una il·lusió, una cosa que s'intenta assolir per tots els mitjans, encara que sembli impossible. Però en la pel·lícula hi ha moments molt durs en els que els dos amics es retreuen moltes coses, a causa del estrès acumulat durant tant de temps per aconseguir el somni de les seves vides.

Gervasi, amic i fan de la banda, encerta en muntar coherentment la pel·lícula barrejant entrevistes, assajos i concerts, aconseguint que t'interessi la vitalitat d'aquests dos tipus encara que no siguis un amant del heavy metal. Per això, la pel·lícula ha rebut diversos premis i molt bones crítiques des que es va estrenar al festival de Sundance (deixo el link del tràiler per si algú l'interessa: http://www.youtube.com/watch?v=M36uy2IGQLY).

dimarts, 15 de febrer del 2011

Los condenados (2009)


La societat europea actual viu amb una mena de dualitat el tema de la lluita armada. Ningú la veu com una opció actualment: l'IRA ja no existeix i ETA pràcticament no té recolzament popular que havia tingut en el franquisme. Tot i així, no són pocs els que es miren amb cert romanticisme els moviments revolucionaris que van tenir lloc a Sudamèrica a la segona meitat del segle XX, només cal veure com la figura del Che s'ha convertit en una mena d'icone pop com si fos la Marilyn Monroe.
L'excel·lent pel·lícula "Los condenados" d'Isaki Lacuesta que toca magistralment el tema de la lluita armada, donant espais per a la reflexió al espectador. Intencionadament, el director i coguionista del film no ho dóna tot mastegat, i fins i tot ha admès que la primera versió del guió era tan poc explícita que no s'entenia res. S'agraeix molt en aquest tipus de pelis es defugi certa actitud moralitzadora i s'opti perquè l'espectador en prengui partit.
La recerca del cadàver d'un guerriller en un país indeterminat de sudamèrica, provoca el retrobament de diversos ex-combatents i de noves generacions d'idealistes. A partir d'aquí sorgeix, de forma natural, el debat de si en algun moment i en algun lloc geogràfic pot haver tingut sentit la lluita armada per defensar certes idees polítiques.

dilluns, 14 de febrer del 2011

1280 ànimes (Pop. 1280, 1964)


Des de fa un any un quants lectors s’ajunten formant el club de lectura de “Els lleons de la vella Europa”. Cada dos mesos llegeixen un llibre per posar després en comú les seves opinions i sensacions. Mirarem d’anar publicant Porcions d’aquests llibres que miraran d’unir opinions, moltes vegades oposades, que sorgeixen d’aquestes reunions.

Diuen que "1280 ànimes" és una novel·la negra. Si ho és, en tot cas, no és una novel·la negra massa usual. De fet, és un llibre que pot agradar molt fàcilment a lectors que no es sentin atrets per aquests gènere.
Un dels trets importants que destaca i que la fa atractiva, és la perfecte descripció del personatge principal, un sheriff corrupte que ens explica la història en primera persona i que aparentment és un personatge senzill i curt de gambals però que en el fons és fred, intel·ligent i calculador.
L’escriptor, Jim Thompson, demostra una destresa excel·lent per mostrar-nos aquestes dues cares del personatge mitjançant el llenguatge pobre i innocent que li escau al protagonista.
Tenim doncs un llibre amè, però que permet no quedar-se en la superfície per gaudir-ne molt més.

divendres, 11 de febrer del 2011

Ser y tener (Être et avoir, 2002)


El documental Être et avoir (2002), de Nicolas Philibert, està realitzat amb la saviesa de saber mostrar, amb absoluta atenció, la dedicació d'un professor en una escola rural impartint classe als seus alumnes d'entre quatre i onze anys.

Això és el que s'anomena "la classe única", disposada en zones rurals allunyades, on s'ajunten nens de preescolar amb nens de primària. En aquest cas en concret, l'escola està situada en una zona apartada de la regió d'Auvergne, a França. I com podem veure, només començar el documental, l'hivern en aquests llocs és molt dur i el paisatge és un detall molt important per a la història real que ens explica. Cada matí, alguns d'aquests alumnes són recollits per una furgoneta per anar a l'escola, on rebran els savis consells del seu professor, anomenat Georges López, d'origen espanyol, la delicadesa del qual per atendre els dubtes dels seus petits alumnes serà compartida per Philibert en deixar que ells mateixos siguin els protagonistes, filmant amb la càmera tot el que diuen i posada a la seva mateixa alçada. Coneixerem entre altres al simpàtic Jojo (el del cartell), el nen que té més protagonisme i que es nota que és el que crida més l'atenció del director i del mateix professor; a la riquíssima Marie, una nena oriental amb moltes galtes; a la callada Alize, al tímid Johann, o als més grans: Olivier i Julian. En total seran tretze nens que mantindran una bona relació amb el seu professor i que ens arribaran a entendrir.

dijous, 10 de febrer del 2011

Ciutat de vida i mort (Nanjing! Nanjing!, 2009)


Ciutat de vida i mort (2009) és una pel·lícula rotunda que es convertirà en un clàssic, amb un formidable treball del director xinès Lu Chuan en què ha volgut recordar la magnitud de la massacre de Nanquín, una ciutat xinesa on van morir unes tres-centes mil persones, homenatjades al principi del film. La guerra entre la Xina i el Japó va esclatar al juliol de 1937 i, al desembre d'aquell mateix any, la ciutat de Nanquín va ser assetjada per complet per l'exèrcit japonès.

Comparada amb pel·lícules com La llista de Schindler (1994) o Salvar al soldado Ryan (1995), ambdues de Steven Spielberg, aquesta història ha rebut molts elogis totalment merescuts. La força de les seves imatges prové d'una magnífica fotografia en blanc i negre unida a una posada en escena gairebé perfecta en la qual destaquen alguns travellings lents molt ben acompanyats per la música, a més del so que és un altre element a tenir en compte, ja que tant es poden sentir les bombes de fons com només escoltar l'aire en un silenci apocalíptic.

I encara que, per moments, es vegi clarament la intenció del director d'utilitzar algunes escenes per emocionar de ple a l'espectador, és inevitable que aquest es commogui ja que la pel·lícula és realment dura, sobretot amb les massacres dels presoners de guerra i amb les violacions a dones, però on també trobem bellíssimes imatges que no oblidarem mai.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Sandman (1989)


L’any 1989 es publicava el primer número de Sandman. La intenció inicial era rescatar i actualitzar un antic superheroi dels anys 70. Neil Gaiman, el guionista que va assumir el repte, va actualitzar tant el concepte que ja no s’assemblava res a l’original. De fet, ni tan sols era un superheroi.
El nou Sandman era una mena de divinitat dels somnis, un Etern que, juntament amb els seus germans Destí, Mort, Destrucció, Desig, Desesperació i Deliri, existien des del principi dels temps o abans. La sèrie va començar com una història de terror que recordava una mica a les historietes dels anys 40 i 50. De mica en mica, però, va anar agafant el to i el seu propi camí.
Gaiman coneix molt bé les mitologies, la cultura pop, la religió, la literatura clàssica, elements que combina amb molta habilitat per fer històries èpiques, divertides, i que conviden a la reflexió amb algún punt de filosofia de pa sucat amb oli. Unes històries que son de moment la millor obra d'aquest guionista, que des d'aleshores s'ha anat repetint sense aconseguir arribar mai a aquest nivell.
Al llarg de 75 números la part gràfica passa per diversos altibaixos al anar cambiant de dibuixant, dels que personalment destacaría a Sam Kieth, qui tot i nos estar a l'alçada, se li ha de reconeixer el bon diseny dels personatges principals i el fet de posar al punt de partida sobre el que la resta de dibuixants anirien aportant al seu gra de sorra. Les portades en canvi van estar sempre genialment il·lustrades per Dave McKean.
Actualment, s'està reeditant tota la sèrie tal com es mereix, en 7 llibres de tapa dura que ens farán gaudir d'aquestes històries, que van constituir tota una raresa en el còmic comercial americà dels 90, molt centrat en guions fluixos i violents, i dibuixos espectaculars, optant per tot el contrari.

dimarts, 8 de febrer del 2011

The office (2001)


"The Office", sèrie de la BBC, reflexa la vida quotidiana en una oficina. Està rodada molt encertadament en forma de fals documental, i fa un seguiment del cap de l'oficina i les relacions personals entre els treballadors, filmant-ne escenes amb la càmera com a espectadora, i d’altres on el realitzador actua com a entrevistador i ens mostra els comentaris i opinions dels seus protagonistes, prestant especial atenció en David Brent, el cap, interpretat magníficament per Rick Gervais, un dels grans còmics britànics de l'actualitat, que és co-creador de la sèrie juntament amb Stephen Merchant.
Tot i que es tracta d'una comèdia, que l'únic que fa és reflectir situacions molt reals, lleugerament exagerades, i que vistes en pantalla et fan moure entre el somriure i la vergonya. Molt recomanable per aquells que treballeu en oficines envoltats de "jefes" que van de col·legues, col·legues que son uns trepes, i demés fauna per l’estil.
Consta de 2 temporades de 6 episodis, més un especial de Nadal que he estat incapaç de trobar doblat ni subtitulat. El doblatge en espanyol és bastant lamentable, si domineu l'anglès, millor en versió original. A més també en podreu trobar una versió americana força més extensa, que de moment porta 7 temporades.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Els cotxes que van devorar París (The cars that ate Paris, 1974)


Peter Weir forma part d'una generació de cineastes australians atrets per l’estrany, el sobrenatural i el sòrdid, el denominat fantàstic de les antípodes, i Els cotxes que van devorar París és la primera entrega d'una trilogia que el director va consagrar a l'oníric, una saga que completen Pícnic a Hanging Rock (1975) i L'última onada (1977), dos films elusius i plens de misteri. La pel•lícula, de manera violenta, abstracta i subversiva, llança una mirada desesperançadora i cínica a la societat, al mateix temps que efectua una paràbola sobre el declivi de la nostra civilització automobilística/industrial, una tasca que porta a terme sense escrúpols i anant més enllà dels límits que se li suposen a un film d'aquestes característiques, un fet que produirà rebuig entre gran part del públic. Sorprèn el gràfic de certes imatges, però també el retorçat d'una història que es torna més brutal a mesura que avança i on l'humor, si n’hi ha, resulta cruel i sec.

divendres, 4 de febrer del 2011

Agost (August: Osage County, 2010)


La setmana passada no va ser l'última que es va poder veure Agost al TNC, ja han confirmat que tornarà al teatre al 2012. I és que sembla que tan crítica com espectadors (les entrades s’esgotaven en hores com si fos un concert de pop) estan d’acord en que Agost serà del milloret que es podrà veure aquesta temporada als escenaris barcelonins. I us podeu preguntar: N’hi ha per tant?
Agost compta amb una escenografia espectacular, una mena de casa de nines de tres pisos a tamany real on pots veure l’interior com si es tractés de “13, Rue del Percebe”. També hi trobem bones interpretacions de gairebé tot el repartiment, on brillen especialment Emma Vilarasau i Anna Lizaran, dirigides per Sergi Belbel. I per últim hi tenim un text brillant de Tracy Letts. I és en aquest text, guanyador del Pulitzer al 2008, on radica el millor de l’obra, però també el que et fa sortir del teatre una miqueta decepcionat.
Letts fa un molt bon anàlisi de les relacions humanes i familiars, alternant humor i drama amb molta habilitat al voltant d’una trobada familiar provocada per la desaparició del pare. L’explosió dels conflictes en el segon acte deixa el llistó tan alt, que surts al descans pensant que difícilment es podrà superar al tercer acte. I així és. Sembla que l’autor ho vol deixar tot tan lligat, que encadena tres finals, arribant a desconcertar a l’espectador que no sap si l’obra s’ha acabat o no.
Al final surts del teatre com quan surts d’un restaurant en el que has menjat de meravella però el cafè era dolent. Molt satisfet, però amb una mica de mal regust a la boca.

dijous, 3 de febrer del 2011

Concert a París (Joan Miquel Oliver i Albert Pla, 2011)



Just ara que tothom està reivindicant els autors de la nova cançó quan se'n compleixen més de 50 anys, Albert Pla i Joan Miquel Oliver s'uneixen per fer la gamberrada. Enfotent-se'n dels grans concerts que gent com Raimon o Lluís Llach van anar a fer a França, la parella grava un fals directe, simulant ser a París, on hi toquen grans cançons del seu repertori. Això és molt d'agrair en el cas de Pla, que semblava que tingués mig oblidades les seves cançons dels primers discos en català. Aquí hi recupera per exemple "La sequia", que li va donar la fama, o "L'home que ens roba les nòvies". Cal dir que aquest exercici de recuperació, també l'està fent Pla a la seva gira "Somiatruites" amb Pascal Comelade.
Llàstima que Quimi Portet no s'apuntés a la festa, i només hi sigui com a referència en la versió de "La Rambla" que trobem al disc.
La gran broma d'Oliver i Pla culmina amb "Insolació", cançó on compten fins i tot amb imitadors de Serrat, Llach i Raimon. 
No, aquest no és un gran disc, però dubto que en el que queda d'any torni a riure tant escoltant música.

dimecres, 2 de febrer del 2011

84, Charing Cross Road (1970)


84, Charing Cross Road és un llibre molt especial: recull la correspondència real que va mantenir l’escriptora nord-americana Helene Hanff amb la llibreria Marks & Co de Londres al llarg de gairebé vint anys. Sóc conscient que aquesta primera frase ja ha fet que molta gent deixés de llegir. Si heu continuat, esteu d’enhorabona, perquè no és gratuïtament que ha seduït a centenars de milers de lectors arreu del món i que, a dia d’avui, continua sumant adeptes.

El llibre dibuixa els vincles que s’estableixen entre l’escriptora i els empleats de la llibreria, uns vincles cada vegada més íntims gràcies a la passió per la lectura clàssica de l’autora, sempre exigent, i les penúries que van assolar Anglaterra durant la Segona Guerra Mundial; tot plegat amanit amb el delirant sentit de l’humor de Hanff... i no entraré en més detalls perquè és un llibre molt curt (es llegeix d’una sola tirada, una tarda qualsevol) i us aixafaria la guitarra.

Aquesta petita obra d’art permet entreveure l’educació literària autodidacta a què es va sotmetre Hanff, acomplexada pel desconeixement general que tenia en aquest camp respecte als seus col·legues. Tot i això, durant tota la seva vida va ser menystinguda en la seva professió, i no va ser fins a la publicació d’aquest llibre que la gent va començar a conèixer-la i a reconèixer la seva vàlua com a escriptora. Fins llavors havia viscut moltes dècades al límit de la ruïna, buscant-se diverses feinetes en el sector literari, ja fos explotant la seva vena de publicista o escrivint durant un temps els guions de la sèrie Ellery Queen (aquí n’havíem vist alguna temporada a finals del vuitanta per TV3).

Tot va canviar a partir de la publicació d’aquesta deliciosa novel·la epistolar, del que se’n va fer fins i tot un muntatge teatral i una pel·lícula (protagonitzada per Anthony Hopkins). La popularitat li va arribar tard, però Helene Hanff i els seus llibres reberen així, al final de la vida de l'autora, el reconeixement que es mereixien.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Hermanos de sangre (Band of brothers, 2001)


Al 1998, Steven Spielberg s'atrevia, amb Tom Hanks com a protagonista, a rodar una pel·lícula bèlica sobre la segona guerra mundial que pretenia ser molt realista. El resultat va ser un film força irregular, però amb una arrencada magistral que compta amb algunes de les millors escenes del gènere per explicar-nos el desembarcament de Normandia.
Al 2001, director i protagonista es van trobar de nou, ara com a productors d’una minisèrie de 10 episodis, per explicar-nos, des dels ulls dels soldats de la companyia Easy de paracaigudistes, la segona guerra mundial des de l’entrada en guerra dels americans fins a la rendició del Japó i la fi de la guerra. El gran encert de la sèrie es recollir el millor de la fallida pel·lícula per explicar-nos les coses d’una altra manera, també realista, però molt més interessant. Aquest realisme s’aconsegueix filmant moltes escenes càmera en mà i posant-nos als ulls dels soldats. A més, com cirereta del pastís de veracitat, cada episodi és precedit per uns minuts on veterans de la companyia Easy recorden les seves experiències al front. El detall amb que s’explica el transcurs de les batalles et fa entendre fins i tot parts de l’estratègia aliada.
Malauradament, tot comença amb un episodi força mediocre on se’ns presenta als soldats durant el seu entrenament. Un grup d’homes amb esperit patriòtic, putejats fins a la medul·la pels seus superiors. Res que no ens hagin explicat moltes vegades i amb millors maneres. Val la pena donar una oportunitat després d’això, ja que la sèrie arrenca de veritat en el segon episodi amb el salt en paracaigudes a Normandia, a la reraguarda nazi.
Un altre punt negatiu, és la troballa dels camps de concentració, massa explicita i morbosa per dir-nos les salvatjades que ja sabem. S’ho podrien haver estalviat i explicar el mateix amb més classe. Només aquests dos punts fan perdre una mica a una sèrie, que no per això deixa de ser rodona.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...