dimecres, 30 de novembre del 2011

Bones festes


Tenim al davant un mes de Desembre d'aquells que toquen de tant en tant en que més que un pont ens trobem un aqüeducte, per al cap de 4 dies endinsar-nos de ple a les festes de Nadal.
Per aquest motiu hem decidit prendren's un petit descans i tornar el 9 de gener amb més porcions (i possiblement algún quilet de mes).

Fins aviat!

dilluns, 28 de novembre del 2011

Els Voltors ( 2004 )

Aquesta novel·la m'ha arribat a les mans de manera fortuïta, fruit d'un intercanvi de llibres amb un company de feina i, en aquest cas, és una llàstima que aquestes casualitats no passin més sovint. Els Voltors " la troballa " és la segona novel·la de Miquel Adrover, segona part d'una futura trilogia, ja que l'autor està escrivint la tercera novel·la. El primer llibre s'anomena, la Marrada.

Passant a donar un tastet de "Els Voltors", dir que és una novel·la que mitjançant un llenguatge precís i amb un vocabulari ric i ple de paraules típiques del mallorquí - ja que Mallorca és l'escenari on transcorre l'obra-, Miquel Adrover ens explica la història del Mateu, un jove que viu al poble d'Onxa i que esdevé el protagonista de la història. Jove arquitecte, amb un futur prometedor i que ha arribat a un moment d'estabilitat i felicitat tant en el àmbit professional, amb un obrador propi, com en l'àmbit sentimental, convivint amb la dona somiada, veurà com la vida pot arrabassar-te tot en un instant, destruir tot allò que has creat al llarg de molts anys d'una sola però profunda estocada , com si estigués tot orquestrat per la mà més macabra del destí.  

Com pot arribar a afectar-nos la vivència d'una situació traumàtica?, quines són les respostes que cercaríem en un situació límit?, fins on arriba l'instin de supervivència?, fins a quin punt pot canviar la nostra manera de pensar i de viure? ... Són preguntes que l'autor ens planteja a través d'aquesta obra, que no deixa de sorprendre al lector i que conté, sens dubte, un gran final.

Podeu consultar el llibre a aquesta adreça: voliana.cat


divendres, 25 de novembre del 2011

Joc de trons (A game of thrones, 1996)


Les històries de fantasia heroica mai no han estat el meu fort, i exceptuant el món creat per J.R.R. Tolkien a “El Hobbit” i “El senyor del anells”, mai no m’havia cridat l’atenció, fins que gràcies a la sèrie de l’HBO em vaig creuar amb “Juego de tronos”. 
Si bé a nivell literari, George R. R. Martin, queda molt lluny de Tolkien, cal reconèixer que sap com construir un bon best seller, capítols curtets i una història que avança sense por, amb girs inesperats en tot moment que desconcerten al lector sense caure ni molt menys en l’absurd. 
Què ens ofereix aquest primer volum de la "Cançó de gel i foc”? Doncs hi trobem el típic entorn medieval (mapa inclòs) amb alguns éssers fantàstics i un punt de màgia que caracteritza la fantasia heroica, barrejat amb una trama d’espies, política, lluites entre poderoses famílies, conxorxes de palau i jocs de poder al més pur estil de “Els pilars de la terra”. I també les dosis d’acció necessàries, alguns personatges d’aquells que t’atrapen quan els coneixes i poden passar a l’historia de celebritats de la ficció, i algunes de les seves frases ja comencen a sonar quan dos o més fans de la saga comparteixen conversa. Com no podia ser d'una altra manera, el final del primer llibre et fa anar corrent cap a la llibreria a buscar el segon. 
El primer volum s'ha publicat aquest novembre per primer cop en català. “L’hivern s’acosta”, esteu preparats?

dimecres, 23 de novembre del 2011

Dr. Slump (Dr.Suranpu, 1980)



Gràcies a l’edició que Planeta està fent d’aquesta sèrie sota el títol “Dr. Slump Ultimate Edition”, una edició en 15 volums de 240 pàgines que recull totes les seves històries, estic gaudint de nou dels personatges que em van fer cedir en aquell curiós moment en que deixes la infantesa i tendeixes a rebutjar els dibuixos animats per infantils. 
El Dr. Slump ens explica la vida d’un poblet anomenat la Vila del Pingüí, on un científic anomenat Sembei Norimaki, crea una nena robot i la vol fer passar per la seva germana petita Arale. A aquest fil argumental i hem de sumar la calentor mental del Dr. Slump, els seus invents i els personatges de la sèrie i tenim un còmic molt divertit per a gairebé totes les edats. 
Akira Toriyama, que va crear posteriorment Bola de drac, ens diverteix i es diverteix fent un humor absurd, escatològic, verd i innocent alhora, homenatjant i parodiant personatges de la cultura popular japonesa i occidental, trencant la quarta paret que el separa del lector, protagonitzant ell mateix moltes històries, i en definitiva fent el que li donava la punyetera gana. Si una sensació tens llegint el Dr. Slump és que al darrera hi ha una llibertat creativa total. Fins i tot aquells aspectes que fan avançar la trama i que tan em van molestar quan seguia la sèrie de televisió, aquí no m’importen gens: tot suma i tot ho fa divertit. 

Oio!

dilluns, 21 de novembre del 2011

Els espigoladors i l'espigoladora (Les glaneurs et la glaneuse, 2000)


Els espigoladors i l'espigoladora és un curiós, benintencionat i aclamat documental, dirigit per Agnès Varda (considerada "l'àvia de la Nouvelle Vague"), que mostra, d'una forma original, la manera de vida de persones que es dediquen a recol·lectar en el camp el que sobra de les collites i a recollir de les ciutats el que es pugui trobar per terra i en les escombraries. Són els que la directora anomena "els espigoladors urbans i rurals", alguns obligats per necessitat i altres per no voler menysprear el que la societat tira. 

Basant-se en les pintures de François Millet i Jules Breton sobre espigoladores, Varda ens introdueix en un món on no hi ha rebuig algun que no sigui aprofitat, donant-se compte l'espectador de la facilitat que tenim els humans de menysprear gairebé tot, sense tenir en compte les conseqüències del nostre acte. I això ho planteja molt bé la directora que sap per on ha de seguir el curs de la seva recerca; això sí, de vegades falla a l'hora d'apartar-se del tema per a gravar-se a sí mateixa amb la seva càmera digital o per crear algun efecte visual curiós però que no ve al cas. Tot i això cal valorar molt positivament les intencions de Varda, permetent-se, al meu entendre i amb raó, el luxe d'incloure's en el títol del documental com "l'espigoladora", ja que utilitza el que troba pel camí per a plasmar el seu projecte de forma coherent i divulgativa.

divendres, 18 de novembre del 2011

Habibi (2011)


Craig Thompson ja ens va explicar a l'autobiogràfic Blankets, la seva estricta educació cristiana i com aquesta li havia marcat l'adolescència. A Habibi, publicada en català per Astiberri, la religió torna a ser un dels temes centrals de l'obra, en aquesta ocasió, tracta la religió islàmica.
El fil conductor de l'obra torna a ser una història d'amor. En aquest cas, un amor impossible de dos personatges que lluiten per la supervivència a algun lloc indeterminat del desert mentre es fan grans i el seu entorn canvia a un ritme vertiginós. Craig Thompson aprofita la història d'aquests personatges per establir-hi paral·lelismes amb fragments de l'Alcorà, escollint històries que també formen part dels llibres sagrats de les dues altres religions monoteïstes: el judaïsme i el cristianisme. D'alguna manera, Thompson demostra que partint d'un mateix Déu i d'un origen comú (parla d'Adam i Eva, Noé, Abraham o Jesucrist) el que separa el món és el poder econòmic o un vertiginós desenvolupament del tercer món descontrolat i mal portat que ha tingut conseqüències nefastes pel medi ambient. 
El masclisme, l'ús del nihab, l'abortament i d'altres temes són tractats també per Thompson, que com qui no vol la cosa, hi va deixant la seva opinió. Per capatar-ne tots els matisos i temes tractats de passada, aquesta obra mereix una segona lectura.
El dibuix de Thompson millora amb el temps, encara que sembli impossible, i algunes de les més de 600 pàgines d'aquesta extensa obra són una autèntica meravella. Per emmarcar.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Atrapados en el hielo (The Endurance: Shackleton's Legendary Antarctic Expedition, 1998)


En menys d’un segle l’esser humà va passar de descobrir territoris verges al nostre planeta a llançar-se a la conquesta de l’espai. Probablement, l’últim viatge de l’edat heroica dels descobriments de la terra va ser el que va fer Shackleton en plena primera guerra mundial, quan va voler travessar sense èxit un pol sud que ja havia estat trepitjat pel noruec Roal Amudsen. El seu vaixell, l’Endurance, va quedar atrapat en el gel i el viatge és recordat no pel seu èxit sino per l’èpica supervivència en condicions extremes de tots els membres de l’expedició,  sota el lideratge i les ordres de Shackleton. 
Caroline Alexander, a partir dels diaris dels tripulants del vaixell i el del propi Shackleton, en fa una narració dels fets on hi transcriu fragments dels diaris per tal de reforçar les seves suposicions i també donar dramatisme a la narració quan és necessari. 
Un llibre que fascina per l’esperit aventurer dels seus personatges reals que semblen extrets d’una novel·leta de ficció i que sorprèn pels pocs mitjans amb què es contava en aquella època per emprendre una expedició d’aquestes característiques. En recomano especialment l’edició que en va fer Geoplaneta que inclou les impressionants fotos realitzades pel fotògraf de l’expedició.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Les veus del Pamano (2004)


En ple debat sobre la memòria històrica, aquesta novel·la que en tracta el tema ha anat guanyant lectors entusiasmats des que es va publicar i s’ha convertit en una de les novel·les catalanes més traduïdes i venudes al món. 
Jaume Cabré ens demostra que un best-seller pot tractar temes de debat sense cercar polèmiques esotèriques o conspiranoiques i a sobre fer-ho escrivint d’una forma agosarada per a un llibre que pugui tenir aquestes aspiracions. Cabré ens explica la història d’uns personatges en tres moments del temps: la postguerra, la transició i els primers anys del segle XXI i veiem com van cicatritzant o no les ferides que ha deixat la guerra a les persones i als pobles. Per fer-ho, utilitza la Tina, una professora d’un poble del Pirineu que va estirant del fil per esbrinar qui era realment l’Oriol, un mestre que com ella va anar de Barcelona a un poble del Pirineu per exercir la seva feina 60 anys abans que ella. Uns personatges que en la seva majoria no podem qualificar com a bons i dolents, sinó que són en general víctimes de la història, tot i que ens hi poguem identificar més o menys segons el bàndol en que la història els hagi col·locat.
Una història que explicada de forma lineal seria un culebrot soporífer, es converteix en mans de Cabré en un llibre que devores, on l’autor ens introdueix en el mateix diàleg escenes diferents, amb personatges diferents, amb narradors diferents i diferents moments del temps que es van encreuant. I encara que sembli impossible el resultat s’entén i fa palès el paral·lelisme de les vides dels personatges.

divendres, 11 de novembre del 2011

Aventuras y desventuras del Chico Centella (The Life and Times of the Thunderbolt Kid, 2006)


Bill Bryson és un escriptor nord-americà nascut a Des Moines, Iowa. És autor de diversos best-sellers i el tret més característic de les seves històries és l'humor amb que les impregna. Entre els seus llibres, el més conegut és Una breu història de gairebé tot (2003), en el que intenta explicar, de forma amena i alhora didàctica, diverses coses referents a la vida i a la ciència, com el mateix origen de l'Univers. I en aquest cas, la novel·la autobiogràfica Aventuras y desventuras del Chico Centella li serveix per evocar, amb un humor bastant exagerat, part de la seva infància i adolescència ubicades en les dècades dels 50 i 60, cosa que també utilitza per a retratar al seu país d'aquella època, amb l'aparició de la televisió, dels automòbils o les estúpides proves nuclears. Però, sobretot, hi ha diversos moments que són una delícia per al lector: la descripció de la seva família (la despistada de la seva mare), la creació del seu superheroi quan troba un jersei amb un raig al mig, les seves aventures al cinema, les bretolades amb els amics, les anècdotes que explica quan va ser repartidor de diaris i la petita descripció que fa d'un desastrós parc d'atraccions, al que cap nen volia anar, i que provoca diverses riallades.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Les aventures de Tintin: El secret de l'unicorn (The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn, 2011)


Molts dels seguidors de Tintin no les teníem totes amb l’adaptació al cinema de les seves aventures que portaven entre mans Steven Spielberg i Peter Jackson. Un nord-americà i un neozelandès portant a la pantalla un personatge tan europeu? Una peli d’animació en motion capture? Ai, ai, ai... 
Doncs tots aquestes pors desapareixien en els quinze primers minuts de pel·lícula (inclosos els magnífics títols de crèdit). El respecte cap a l’obra d’Hergé és notable. Els guionistes fan el que han de fer, adaptant lliurament diferents històries dels àlbums per fer-los més adients al llenguatge cinematogràfic i alhora mantenint una total fidelitat als personatges, l’època, el to i l’humor un pèl innocent dels còmics. Afortunadament, evita caure en la correcció política actual que impediria introduir alguna elements característics de les aventures d’Hergè en una peli d’animació per a tots els públics: Us imagineu un Tintin que no agafi una pistola en tot el metratge? O un Haddock que no es dediqués a beure a la mínima oportunitat? 
També tenia certes reticències cap a la tècnica d’animació després de veure pel·lícules com Beowulf, però a Tintín trobo que hi queda d’allò més bé. Hergé sempre havia dibuixat un còmic molt realista amb els escenaris i els objectes i alhora amb un traç molt senzill en els personatges. El motion capture aconsegueix un efecte semblant a la pantalla donant a més molt realisme als moviments dels personatges i a les escenes d’acció. 
Ens trobem davant d’una pel·lícula familiar que comença amb un misteri, va avançant i creixent en aventures per acabar amb algunes escenes d’acció espectaculars. Esperem que Peter Jackson també estigui a l’alçada amb la segona part.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Treme (2010)


La història és ben coneguda: L’huracà Katrina va arribar amb tal força a Nova Orleans que va destruir parts dels dics de contenció que protegien la ciutat de l’aigua. Bona part d’ella va quedar submergida sota l’aigua i sota el caos, la violència i l’instint de supervivència dels seus ciutadans. L’actuació de l’administració va arribar tard i malament. I després?
David Simon, creador de la magnífica “The Wire”, ens explica en aquesta sèrie la vida a Nova Orleans després de la catàstrofe i ho fa fugint de melodrames, amb una sèrie coral però no de vides creuades, si no que ens va explicant de mica amb mica, fragment a fragment, com s’ho fan diferents ciutadans anònims per afrontar la situació i tirar endavant, negant-se a marxar de la seva ciutat.
El seu punt de vista és radicalment local. Ens mostra que la ciutat és una mena d’illa dins del seu país degut al creuament històric de cultures, que ha donat una forma ben diferent i allunyada de la típica cultura americana i que fa sentir orgullosos als seus habitants. Ens ho mostra, no ens ho explica, cosa que demana la implicació de l’espectador.
La música hi té a més un pes molt important, com no podia ser d’altre manera (els títols de crèdit i la seva cançó son una joia). Bona part dels protagonistes de la sèrie son músics de jazz, blues, folk o hip hop i els que no ho són, són melòmans empedreïts.
El ritme de la narració també té certa musicalitat. No és lent, és lentíssim, però es guarda a la màniga algun cop amagat que de sobte fa girar la vida d’un dels seus personatges alhora que sacseja a l’espectador.
Localista, farcit de música poc popular, sense uns protagonistes clras i una trama difuminada i lenta, té tots els ingredients necessaris per fracassar però és una petita meravella.

divendres, 4 de novembre del 2011

Wilco European Tour (2011)


No me’n puc estar de recomanar-vos que quan tornin Wilco a Barcelona, no us penseu ni un minut si val la pena pagar el preu de l’entrada per veure’ls en directe. Jo he pogut fer-ho les sis vegades que han vingut i probablement seguiré repetint.
Com que en considero un negat a l’hora de parlar de temes musicals, incapaç d'explicar-me, no se m’ha acudit millor manera de fer-vos venir ganes de presenciar la perfecció d’un dels seus concerts que citar algunes de les frases que he pogut llegir als diaris sobre els seus concerts a Barcelona i Madrid:

"Todas las facetas que han convertido al sexteto de Chicago en referente del rock actual quedaron reflejadas durante su incandescente actuación, a veces con dos teclistas (sonó mucho piano), una guitarra acústica y otra eléctrica, y otras fiándolo todo a tres eléctricas de tono diferente aunque raramente complementario: Tweedy representando la tradición, Nels Cline la vanguardia y Pat Sansone el power-pop." (El Mundo – Pablo Gil)
"Se han convertido en una máquina perfectamente lubricada, diseñada para complacer y apabullar." (El Pais – Diego A. Manrique)
"Las canciones pueden obedecer a patrones convencionales pero son simples pistas de despegue para desarrollar arreglos intrincados, monumentos de diez minutos donde se aprecia la asimilación de elementos del pop, el ruidismo, la new wave, las máquinas, el kraut rock, la psicodelia clásica."(El Pais – Diego A. Manrique)
"A ratos parecían más aventurados que Radiohead, otras tan míticos como Bob Dylan & The Band; tan rápidos y poderosos como la E Street Band, y hasta salieron victoriosos en el difícil arte de mirar cara a cara al Neil Young de la distorsión encabritada." (El Mundo – Pablo Gil)
"La santísima (doble) trinidad del rock no quiso dejar una sola i sin su punto: a día de hoy, no cabe imaginar nada más intenso sobre un escenario, ningún hechizo tan superlativo. "(El Pais – Fernando Neira)
"Cuando llegó Impossible Germany el consenso ya era obligado: no conoce el siglo mejor solo de guitarra que ese de Nels Cline." (El Pais – Fernando Neira)
"Para entendernos, si Nels Cline tocara con cinco teletubbies, habría que ir a verle igualmente." (El Mundo – Pablo Gil)
"En total casi dos horas que reafirman una vez más a Wilco como una de las grandes bandas de la actualidad, y a su líder, Jeff Tweedy, como una de las personalidades a tener más en cuenta. Más aún." (Europa Press)

Podeu veure el repertori del concert al Palau de la Música aquí.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El sol del membrillo (1992)


El sol del membrillo (1992) és una pel·lícula que barreja documental i ficció en un laboriós procés de treball del pintor hiperrealista Antonio López García, basant-se en una idea original del mateix pintor i del director Víctor Erice.

Des de la tardor de 1990 fins a la primavera de l'any següent, a causa del desig del pintor de retratar un codonyer que va plantar temps enrere en una casa que li servia d'estudi, l'espectador serà un privilegiat observador veient la tècnica tan precisa del gran pintor manxec. El desenvolupament del retrat d'aquest arbre serà el tema central de la història, amb la paciència del seu autor per plasmar l'exactitud de la simetria en el seu llenç. Però els problemes començaran quan el temps vagi empitjorant i el sol només il·lumini durant unes hores, cosa que complicarà molt el treball tan meditat del pintor. Aquesta manera de representar la realitat d'Antonio López, amb una paciència gairebé interminable, és similar a la manera d'expressar-se en el cinema de Víctor Erice, ja que aquest utilitza el temps que calgui per aconseguir una bona fotografia i un so natural de les coses, donant una màgia especial al que vol mostrar.

El més aconseguit és l'interès que té l'espectador en les escenes en què el pintor es troba sol, però és cert que la pel·lícula perd ritme quan s'allarga amb alguns personatges que l'acompanyen en algun moment, i això de voler donar al final un punt de ficció a la història és una cosa que no ajuda a la durada del metratge. Tot i així, és un film interessant i diferent.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Fringe (2008)


Escric aquesta ressenya reconexient que m'he rendit. He abandonat aquesta sèrie després de veure alguns episodis de la tercera temporada. M'he esforçat per continuar però fins aqui he arribat.
"Fringe" era una sèrie que m'havia d'agradar, té tots els ingredients per fer-ho. Una sèrie plena d'elements de la ciència-ficció que em trobava als còmics de la meva adolescència i que encara m'apassionen. Però tot i així no podia evitar adormir-me en molts dels seus episodis. Quin és el problema? Básicament dos: ritme i carisma.

La sèrie, se sent presonera dels seus 24 episodis per temporada que obliga a produir una cadena generalista, es veu obligada a aturar contínuament la trama principal en episodis autoconclusius, sense cap interés més que complir l'expedient i omplir 40 minuts més. Això fa que la sèrie avanci a base d'accelerades i frenades que et fan acabar un episodi amb un cliffhanger d'aquells que marquen època, per deixar-te després amb 5 episodis que no aporten absolutament res. Molts d'aquests episodis tenen  a més un problema de ritme narratiu en els seus 40 minuts. No hi ha cap necessitat que aquests episodis de farciment ens aborreixin mortalment!
Pel que fa al carisma, ens trobem davant d'un trio protagonista del qual només en podem salvar un dels protagonistes, el doctor Walter Bishop, els altres dos i la seva suposada tensió sexual no tenen cap mena de gràcia ni interés. Comparem-ho amb Lost (ja que en el seu moment ens volien vendre Fringe com una de les seves successores). Allà, la majoria de personatges tenien un carisma brutal: quants episodis va necessitar el Sr. Eko per robar-nos el cor?
Ho sento, però fins aqui he arribat.

divendres, 28 d’octubre del 2011

El gran Gatsby (The great Gatsby, 1925)



Aquest és un d’aquells clàssics de la literatura que teòricament t’han d’apassionar però que potser per culpa d’aquesta aura que el rodeja personalment m’ha agradat i prou.
Francis Scott Fitzgerald ens explica en aquest llibre la història de Gatsby, un milionari que habita la costa est americana durant els feliços anys vint. La descripció del personatge i la trama, comencen envoltant-lo d’un misteri que el fa d’allò més interessant alhora que descriu de meravella la frivolitat del seu entorn social. A mesura que la història avança, Fitzgerald va despullant a Gatsby del seu misteri i deixant l’alta societat del Nova York dels anys vint en pilota picada.
El retrat de l’època que va precedir el crack del 29 i la gran depressió és pel meu gust el que més ha valgut la pena a l’hora de llegir-lo.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

The Beats (2009)


Tot i que s’ha classificat de còmic aquesta obra guionitzada en bona part per Harvey Pekar, a mi em passa amb ella el mateix que comentava uns mesos enrera sobre Dublinés d’Alfonso Zapico. Més que un còmic, es tracta d’una sèrie de biografies il·lustrades ja que l’efecte narratiu del dibuix, allò que defineix el còmic com a art seqüencial, no hi és present.
Aquest llibre és un intent d’explicar d’una forma divulgativa, accessible a tothom, qui van ser els escriptors més importants de l’anomenada Generació Beat i quin fou el seu llegat a les generacions d’artistes posteriors. Gran part del llibre es dedica a la biografia de Jack Kerouac, Allen Grinsberg i William S. Burroughs. La resta són petites històries de poques pàgines dedicades a altres escriptors i també algun artista plàstic i fins i tot una història dedicada a la llibreria City Lights de San Francisco.
Si no sabeu qui eren aquesta gent i us interessa, o si simplement ho sabeu i voleu aprofundir una mica més en la vida i obra d’aquests artistes, és una obra recomanable. Si al contrari, no hi teniu el més mínim interès, dubto que aquest llibre us el desperti.

Llegiu també la Porció sobre American Splendor de Harvey Pekar
Llegiu també la Porció sobre Howl, biopic d’Allen Grinsberg

dilluns, 24 d’octubre del 2011

The corner (2000)


La passió que em va despertar la magnífica sèrie The Wire em va portar a buscar altres treballs de David Simon i Ed Burns i em vaig trobar amb aquesta mini-sèrie on, igual que a la seva obra mestra, parla dels carrers de Baltimore i del tràfic de drogues. Basada en un llibre homònim de Simon, aquesta petita història sembla un estudi previ per la creació de The Wire.
Aquí la trama es centra en una família (pares ionquis i un dels fills camell) i el seu entorn a les cantonades on es trafica amb drogues a Baltimore Oest. La història es real i ens explica un any a la vida d’aquests personatges, optant per un tipus de producció que es mou entre el fals documental a l’inici de cada episodi, on entrevista a algun dels personatges, i la filmació realista càmera en mà de la resta d’escenes.
Val molt la pena veure-la i anar agafant certa estima als personatges per veure com als últims 15 minuts de l’últim episodi, alguns dels protagonistes reals, aquelles persones que durant 6 entregues hem vist interpretades per actors, expliquen com els hi va tot, que esperen del futur, que els ha semblat la seva vida vista des de fora i que esperen que provoqui en els espectadors. Si tal com diuen el que pretenien era remoure consciències i advertir sobre els perills de les drogues, ho han aconseguit perfectament, ara cal que tinguin el màxim de difusió.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Rare Exports: a Christmas tale (2010)



Per posar en antecedents, només dir que ens trobem davant la guanyadora dels premis a millor pel·lícula, millor director i millor fotografia de la passada edició del festival internacional de cinema fantàstic de Sitges. Dins d'aquesta coproducció finlandesa, canadenca i americana, el director Jalmari Helander ens aporta una nova versió de la ja coneguda història de Santa Claus, diguem que en aquest film el Pare Noel no és aquell home rodonet i amb cara de bona gent que va de casa en casa portant regals pels nens la vigília de Nadal, sinó tot el contrari. En aquest cas, els nens viuran el 25 de desembre amb la por i el neguit de saber si són ells els desafortunats de rebre la visita de tant il·lustre convidat.

La història transcorre en una regió recòndita del nord finlandès fronterera amb Rússia, en aquesta regió hi ha una companyia multinacional que està realitzant una prospecció geològica cercant alguna cosa. Una família (pare i fill) de pastors de rens que viuen al costat del lloc on s'està realitzant la prospecció, seran els protagonistes de la història quan en una de les trampes per a llops que ha posat el pare i caigui un visitant inesperat.

En resum: un guió original, amb bones dosis de terror, d'intriga i d'humor negre i amb la capacitat de sorprendre a l'espectador cap al final del llargmetratge amb un gir inesperat.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

El meu amor Sputnik (Sputoniko no koibito, 1999)




Murakami i la barreja de realitat i màgia que esquitxa les seves històries no han estat del gust de tothom, hi ha qui li agrada l’aparició de fets inexplicables, hi ha qui no li agrada i hi ha a qui li podria agradar, però no de la manera que ho explica l’autor.
El que si que agrada a tothom és com en aquesta novel·la amb un cert component eròtic, Murakami ens retrata de nou alguns dels seus personatges habituals: solitaris i desconcertats sobre quin futur els espera i volen, amb una gran descripció tan física com psicològica que en fa uns personatges molt interessants i amb els que el lector s’hi identifica fàcilment en algun o altre aspecte.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Les aventures d'en Huckleberry Finn (Adventures of Huckleberry Finn, 1885)



Escriure alguna cosa sobre un llibre que a la primera pàgina adverteix

Les persones que busquin un motiu a aquesta narració, seran perseguides.
Aquelles que intentin trobar-hi una moralitat, seran desterrades,
i les que mirin de trobar-hi un argument, seran afusellades.

fa pensar-s'ho dues vegades, però m'ho he passat tan bé llegint "Les aventures de Huckleberry Finn" que no me'n puc estar de recomenar la lectura a tothom. A qui busqui entreteniment, a qui busqui humor intel·ligent, a qui busqui ironia, a qui busqui un retrat de la societat del sud dels Estats Units durant l'esclavisme, a qui busqui recordar com de bé s'ho passava veient Tom Sawyer a la tele, i sobretot a qui vulgui descobrir a un dels grans (i potser el primer) dels novel·listes nord-americans: Mark Twain.

Per part meva, ja us dic que el proper llibre que em compri serà la primera part d'aquestes aventures, les de Tom Sawyer.

Tota la literatura americana moderna prové d'un llibre de Mark Twain, 
anomenat Aventures de Huckleberry Finn.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Star Wars: Episodi VI - El retorn del Jedi (Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi, 1983)


Així com el tercer episodi de la nova saga, “La venjança dels Sith”, volia enllaçar en la seva estètica amb les pel·lícules de la saga original, a “El retorn del Jedi” ja hi podem veure algun dels elements que van caracteritzar i van ser molt criticats a la nova trilogia.  
George Lucas opta fer defugir el to més sinistre de “L’imperi contraataca” i amb Richard Marquand a la direcció, ens ofereix un episodi on baixa notablement l’edat del seu públic objectiu, donant-nos una pel·lícula més amable i alhora menys interessant, igual que passa amb “L’amenaça fantasma”. L’exemple més clar el tenim amb els Ewoks: com ens podem prendre seriosament un exèrcit imperial que és derrotat per uns ninots de peluix de mig metre? Aquest és el terrible exèrcit que va fer recular als rebels a la batalla de Hoth? 
En el guió també sembla que Lucas li hagi entrat una mica la mandra i pensi més en fer caixa que en aprofundir en la història. L’argument és potser massa semblant a l’episodi quart i comença amb un rescat i acaba amb la destrucció de l’Estrella de la Mort, atacant el seu punt dèbil. 
Crec sincerament que amb aquesta pel·lícula comença al declivi de la saga, però es salven els mobles pel carisma dels personatges i l’estima que els hi vam agafar durant dues magnífiques pel·lícules i gràcies a que, a diferència del que passa a la nova saga, el film en cap moment cau en l’avorriment ni l’excés de sucre. 

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La bicicleta estàtica (2010)

Tot i que més o menys segueixo a Sergi Pàmies a través del que escriu a diaris, explica a radios i diu a TV, des que fa molts anys em van fer llegir la seva novel·la Sentimental no m'havia llençat a llegir cap altre llibre seu. Greu error que hauré de corregir.
Habitualment Pàmies em diverteix amb el seu posat als matins de TV3 o quan apareixia la ràdio amb en Basté. El seu posat d'antisocial, passota i enfadat amb el món donava molt de joc, i era inevitable imaginar-se'l així com a persona real: incapaç de conmoure'm.
La meva sorpresa amb aquest recull de contes ha estat molt agradable. Pàmies decideix posar molt més que algunes notes autobiogràfiques en molts de contes, s'exposa, sembla que fins i tot es sincera i ens regala algunes pàgines memorables i molt emotives a contes com "Quatre nits","Les cançons que li agradaven a Lenin", "Papiroflèxia", "El mapa de la curiositat" o "Cent per cent seda natural". En d'altres contes experimenta en la narració i juga amb el lector explicant un conte com si fos una recepta o encavint-lo a dins la història com a observador.
Dues horetes d'aquests estiu molt ben invertides.

Podeu consultar la biografia de Sergi Pàmies aquí, o escoltar-la explicada per ell mateix entrevistat per Jordi Garcia Soler aquí.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Star Wars: Episodi V - L'imperi contraataca (Star Wars: Episode V - The empire strikes back, 1980)


Estem davant de la pel·lícula amb més qualitat de la saga. El repte no era fàcil al tractar-se de la pel·lícula del mig. George Lucas es va enretirar del darrera de la càmera per quedar-se al darrera de la màquina d’escriure i cedir la direcció a Irvin Kershner. Personalment veig a Lucas com a més bon escriptor que director, pel que veig aquest relleu com un gran encert.
Kershner ens ofereix seqüències magnífiques com la batalla de Hoth, el planeta gelat, o la lluita entre Darth Vader i Luke Skywalker, i Lucas ens regala nous personatges com Yoda, alhora que aprofitant que no ens els ha de presentar, juga molt més amb la relació del triangle Solo - Leia - Luke.
Amb un final que queda en suspens i ens deixa amb l’ai al cor, la mà de Kershner junt amb el fet que es tracta del nus de la trilogia, en fan una peli fosca, negativa i que perd bastant el punt més infantil present en tota la saga, que aquí trobem gairebé de forma exclusiva quan apareixen en pantalla els androides R2D2 i C3PO.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Alquézar



Alquézar és un petit poble medieval de la província d’Osca, situat a l’última gorja del riu Vero, en plena serra de Guara. Declarat Conjunt Històric Artístic, conserva molt bé tot a la bellesa d’una vila de l’edat mitjana. Les cases envolten el Castell Col·legiata Santa Maria la Mayor, que domina des de les altures tot el poble i la vall del riu Vero.
Val la pena passejar tranquil·lament pels seus carres admirant els antics portalons amb escuts d’armes, les balconades de les cases, la Plaza Vieja porticada amb diferents estils, els passos elevats que ara són petits carrerons coberts (callizos). Mentre passegem trobarem diferent miradors que ens permetran gaudir d’unes boniques vistes de la gorja i de la vall del Vero i, si tenim sort, veurem volar algun trencalòs o uns voltors. Finalment arribarem al castell col·legiata, del castell, construït pels musulmans durant el segle IX, tan sols es conserva una torre i un tros de la muralla. La col·legiata té una barreja d’estils notable: romànic, gòtic, renaixement i barroc. Del romànic tan sols es conserven quatre capitells que estan dintre el claustre gòtic, totes les parets del claustre tenen pintures al frecs de diferents èpoques, val la pena fer la visita guiada, ens ajudarà a no perdre’ns res.
Alquézar mereix que ens hi arribem si passem a prop, però també hi podem anar un cap de setmana. D’aquesta manera, a més de visitar el poble, podrem triar entre una gran quantitat d’activitats: es poden fer rutes a peu i en bicicleta, visitar llocs amb pintures rupestres i pels més atrevits hi ha una gran oferta d’esports d’aventura com ara el barranquisme, el rafting, l’escalada... Si cap d’aquestes activitats us fa el pes, podeu aprofitar que el poble forma part de la comarca del Somontano i visitar alguna de les bodegues d’aquesta denominació . Totes ofereixen visites guiades amb tast, també es troben ofertes per visitar varies bodegues seguides però, si tenim en compte que les degustacions solen ser de tres copes de vi a cada bodega, aquesta opció pot ser perillosa. Algunes bodegues també fan jornades de maridatge i cursets de tast.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Orígenes Superman (Superman: Secret Origin, 2009)


Periòdicament, i últimament força (potser massa) sovint, l’editorial DC ens torna a explicar l’origen d’un dels seus personatges estrella: Superman.
Una d’aquestes versions és la guionitzada per Geoff Johns i dibuixada per Gary Frank. Johns ens ofereix una mena de plat combinat amb tots els elements que han popularitzat Superman durant els últims 30 anys, i només hi posa alguna pinzellada de l’època daurada del còmic com a guarnició
Per guarnir-ho, recupera per exemple el personatge de Superboy, ens insinua la presencia de Krypto, el supergos, i com a teca forta, hi trobem coses que hem pogut veure a la sèries de TV, Smalville i Lois y Clark, o escenes que ens recordaran a la pel·lícula de Richard Donner dels 70. Per acabar-ho de rematar Frank dibuixa al personatge amb les faccions de Christopher Reeve. Una característica afegida, i per mi prou interessant, és que ens ensenya com el descobriment dels poders per part de Clark Kent i la seva assimilació, no van ser tot flors i violes. Superman va començar essent un inadaptat social, fet que casa més amb l’estil dels còmics de la Marvel (editorial de la competència) que amb l’esperit propi del primer superheroi.
Ens trobem davant d’un còmic molt ben dibuixat, força entretingut i interessant per qui es vulgui apropar al personatge. Tot i així no és, ni de lluny, el millor origen que podeu llegir-ne.

divendres, 30 de setembre del 2011

Star Wars: Episodi IV - Una nova esperança (Star Wars: Episode IV - A new hope, 1977)


Ja que vam començar a revisar la nova saga de Star Wars, arribats al final de la tercera part, és difícil no parlar de la trilogia clàssica. I quan dic clàssica vull dir el metratge que hi havia abans de que el Sr. Lucas la comencés a potinejar i afegir-hi nous efectes, escenes i personatges.
Parlar del quart episodi sense caure en la repetició del que es deu haver dit mil vegades deu ser gairebé impossible (com a mínim per mi), així que faré un post una mica diferent on citaré els 19 punts que haurien de fer que les persones que encara no l’hagin vist, que n’hi ha, es convencin de que és una peli que han de veure:

1) Pel carisma dels personatges
2) Per l’amalgama d’elements de la ciencia–ficció de sèrie B i de les històries d'espasa i bruixeria.
3) Perquè van revolucionar els efectes especials amb molts mitjans però encara més imaginació.
4) Perquè, per bé o per mal, van canviar la forma d’entendre el cinema com a negoci.
5) Perquè legions de friquis no poden estar equivocats (i si els hi dieu el contrari us faran la manicura amb espases làser).
6) Pels seus diàlegs.
7) Per Constantino Romero doblant a Darth Vader.
8) Per veure a Harrison Ford fent el personatge de la seva vida (amb permís de l’Indiana).
9) Perquè quan tingueu un gos li voldreu posar Chewbacca.
10) Perquè si teniu bessons els hi voldreu posar Luke i Leia.
12) Perquè Han Solo és el nòvio que haguessiu volgut tenir a l’Institut.
13) Per veure el pentinat de fallera de la Princesa Leia.
14) Pel disseny de les naus espacials.
15) Perquè la força us acompanyi.
17) Per entendre videos tan divertits com aquest.
18) Perquè és tremendament divertida...
19) ... i us farà gaudir-ne com a nens.


Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca.
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi

dimecres, 28 de setembre del 2011

It’s bad for ya (2008)


George Carlin és un comediant que he descobert gràcies al bloc Amb Compte.
3 mesos abans de morir, l’humorista va grabar l’últim dels seus 14 especials pel canal de televisió HBO. Carlin va ser un mestre de l’anomenada Stand Up, que al nostre país es coneix com a monòlegs.
Molt influenciat per altres humoristes com Lenny Bruce, Carlin va començar a provocar al públic i a les autoritats americanes als anys 70 amb monòlegs com “Set paraules que no es poden dir a la televisió”. Des dels 70 fins a la seva mort al 2008, Carlin no va canviar ni una mica el seu humor intel·ligent i provocador que et fa moure la mandíbula al riure però també el cervell i segons com l’estómac.
En el seu últim monòleg ataca directament a grans tabús com la mort, les convencions socials al seu voltant i la religió o l'orgull nacional, així com a les noves modes com la mitificació de la paternitat o l’educació dels fills, mostrant el seu habitual menyspreu per la societat americana i la humanitat en general. El fil conductor de l’actuació són variacions sobre la frase All this bullshit, it’s bad for ya (Tota aquesta merda, és dolenta per vosaltres) i és el que dóna títol a l’especial.
Si en voleu fer un tastet, només heu de posar el nom de George Carlin al Youtube.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Els gossos de Déu (Dogs of God, 2007)



L’any 1492 va ser un any capital per la història d’ Espanya, però també dels jueus, dels àrabs, de l’ església, i en definitiva, del món. És un any en que els fils de la història varen confluir: la culminació de 500 anys d’esforços per reconquerir la Península Ibèrica; la fi de 8 segles de la presència de la cultura musulmana a la Península; l’expulsió dels jueus; el descobriment del Nou Món i la posterior divisió del planeta en dues àrees d’ influència: l’espanyola i la portuguesa.
James Reston, en el seu assaig històric: Los perros de Dios, ens va relatant d’una manera molt novel·lesca, els esdeveniments històrics que es van succeir en aquest període tant important de la història. Els actors principals de l’assaig són autèntics gegants de la història mundial: els reis Isabel i Fernando, Cristòfol Colom, Tomás de Torquemada, Boabdil de Granada, Juan II de Portugal, els jueus Isaac Abravanel y Abraham Senior, el cardenal Rodrigo Borgia, etc.
L’autor al llarg del llibre ens va dibuixant la personalitat de cada un d’ aquests personatges: les seves ambicions, les seves creences, les seves pors, inquietuds, etc. D’aquesta manera la història en majúscules, es teixeix a partir de la història vital de cada un d’ aquests personatges.
Així que per a tots aquells que us interessa la història, no només com una mirada al passat, sinó també com a instrument de reflexió sobre el que està passant en els nostres temps. Crec que aquest és un llibre molt recomanable.

divendres, 23 de setembre del 2011

Star Wars: Episodi III - La venjança dels Sith (Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith, 2005)


Tanquem la trilogia amb la que, sense ser res de l’altre món, em sembla millor pel·lícula de la nova saga, cosa que contrasta amb l'opinió de Cecil B. Demente, amb qui hem tornat a veure les tres pelis, i que diu que la millor és la primera.
El gran problema d’aquesta tercera segueix essent, igual que a la segona, la història d’amor de Padme i Anakin. Afortunadament, aquestes escenes es veuen reduïdes al inici de la pel·lícula, pel que de seguida anem a les aventures, batalles estel·lars i lluites amb espases làser, que en el fons és el que sempre ens ha interessat.
Aquesta tercera part és la que aconsegueix arribar més al fan de la saga gràcies a la recuperació de certs aspectes estètics de la saga original alhora que fa ens ajudar a imaginar com de millor hagués esta “El retorn del Jedi” si la seva resolució hagués tingut lloc al planeta dels wookies i no al dels ewoks, com George Lucas s'havia proposat en un principi.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi

dijous, 22 de setembre del 2011

Premiats !

Avui no us oferim cap Porció.

Hem tingut la sorpresa i l'alegria d'haver estat premiats amb el Premio Bloguero. I per partida doble! Ens l'han concedit els blocs Cinealopareja i Cinema en cartells.


Aquest premi busca que els blocaires en fem publicitat els uns als i altres i per aconseguir-ho, el privilegi de ser premiat implica els següents deures:

1) Has d’anunciar-ho amb una entrada al teu bloc.
2) Premiar a altres 10 blocs i avisar-los.
3) Enllaçar el bloc que t’ha concedit el premi.
4) Compartir una frase i explicar perquè t’agrada.

Ens agafarem una mica a la lleugera el segon punt, ja que us citarem algún dels blocs que seguim i que podeu trobar habitualment a la part dreta del nostre bloc, però no els avisarem. Alguns ho veuran i d'altres no.. 
En conseqüència, complirem el tercer punt tot i que no n'exigirem el seu compliment. 

A nosaltres ens agraden sense cap ordre en concret:


Esperem que us agradin.

Pel que fa al quart punt, aprofitarem que estem dedicant els divendres a parlar de Star Wars per desitjar-vos: "Que la força us acompanyi!"

dimecres, 21 de setembre del 2011

Incerta glòria (1955)



La novel.la deu el seu nom a una frase de Shakespeare: "the uncertain glory of an April day”. Segons paraules del mateix Sales: “ Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no ens pot donar”. Busquem la glòria d’una gesta, d’ un reconeixement dels altres vers a la nostra persona, o tal vegada un amor vertader, únic i per sempre...Però la senyora realitat – amb la seva fredor habitual - sovint ens retorna d’aquesta recerca amb les mans buides.

Joan Sales, fa servir la guerra civil com a escenari per anar desgranant d’una manera magistral la naturalesa humana. Tres personatges amb una història en comú: en Lluís, en Soleràs i la Trini, ens traslladaran mitjançant correspondència: les seves alegries, tristeses, inquietuds, dubtes existencials,etc. He de confessar que des del primer moment, em va captivar un dels personatges. Aquest es diu Juli Soleràs i és un dels pilars de la novel·la, que amb la seva dialèctica mordaç, ens va dibuixant idees, preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, que, indubtablement, ens portaran a la reflexió.

És una novel·la que amplia els punts de vista sobre el conflicte, a més de la dels ja coneguts protagonistes: anarquistes, comunistes i feixistes, apareix representada i caracteritzada la burgesia catòlica catalana. És aquest ric ventall de mirades el què fa d'aquesta novel·la, una novel·la imprescindible per aquells interessats en la Guerra Civil Espanyola.

dilluns, 19 de setembre del 2011

El convidat (2010)


Televisió de Catalunya és capaç, a través del seu departament de nous formats, de treure petroli d’on altres canals de televisió només en treurien porqueria.
Ara que podem donar l’entrevista en profunditat com a morta i enterrada en el seu format televisiu (com a mínim pel que fa a la gran audiència), TV3 es treu de la màniga El Convidat, un programa on el reporter, Albert Om, se’n va a viure un cap de setmana a casa de l’entrevistat. Lluny de buscar la tafaneria, Om s’esforça per mostrar a l’espectador aquella part de l’entrevistat que habitualment no surt a la llum pública i que podem veure moltes vegades més en petits detalls (com s’afaita, com té decorada la casa...) que en el que diu el personatge.
Els programes tenen certa irregularitat en funció del seu protagonista i del que deixa entreveure durant el cap de setmana, però en conjunt és una d’aquelles petites joies que ens ofereix la nostra televisió de tant en tant. Esperem que en la segona temporada que comença avui segueixi així.

divendres, 16 de setembre del 2011

Star Wars: Episodi II - L'atac dels clons (Star Wars: Episode II - Attack of the clones, 2002)


Amb la segona part de la triologia de Star Wars és la que confirma la decepció. Les esperances que teníem Cecil B. Demente i un servidor de que la nova saga no estigués tan malament com ens deien els nostres records, s’esvaeix definitivament a una segona part que comet el pitjor pecat que pot cometre una peli d’aventures: avorreix.
Contínua amb la carència d’humor que havia fet brillar la saga original, i això es reflexa especialment en la relació d’amor entre Padme i Amidala, que contrasta amb la divertida relació d'amor-odi, amb constants pulles que mantenien Leia i Han Solo. Aquí, quan els dos enamorats coincideixen en pantalla fan caure el ritme i la narració dels esdeveniments a quotes baixíssimes, allargant escenes innecessàriament que omplen minuts i minuts de metratge només per que quedi claríssim que estan molt enamorats.
A l’últim quart de pel·lícula, l’acció remunta amb l’esclat de les guerres clon, però després de més d’una hora i mitja soporífera ja és massa tard per recuperar a un espectador que fa estona que dorm.

Llegeix també la Porció de l'episodi I - L'amenaça fantasma.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi

dimecres, 14 de setembre del 2011

Oído caníbal (2010)


Hem parlat de dues de les tres sèries que ha produït Canal+ i amb les que ha aconseguit donar un impuls a la ficció televisiva espanyola: "Que fue de Jorge Sanz?" i "Crematorio", però encara ens quedava parlar de la primera i alhora més arriscada de les tres: Oído Caníbal. Aquesta (mini)sèrie és una autèntica raresa, una aposta clara per un autor novell i la seva proposta clarament diferenciada i per un públic minoritari.
David Navarro ens mostra un grup de sociòpates que fan terapia conjunta i la seves patologíes que els porten a violar repetidament i de diferents maneres la intimitat de les persones del seu entorn. És en aquest punt on l'espectador comença a sentir-se incòmode i possible víctima sense saber-ho.
A partir d'aqui l'argument deixa de ser verosímil en alguns moments per enrabassat, i falla en algun que altre aspecte més formal. Tot i així, degut a l'alenada d'aire fresc que representa aquesta proposta i la seva contenció pel que fa a la durada (explica el que ha d'explicar en el temps just i necessari), fa que sigui una sèrie del tot recomenable.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Dimonis (Бесы, 1871)


El lector poc habituat a l’estil literari de Dostoievski no s’ha de deixar desanimar per les primeres pàgines de la novel·la, que li poden resultar un tant soporíferes. Després d’aquest tràngol inicial, el lector s’adonarà que aquestes pàgines eren necessàries, i començarà a gaudir de l’ obra fins el punt que al final els resultarà curta.
La història transcorre en una província X de la Rússia de finals del s.XIX, la vida d’aquesta província es veurà alterada per un grup de conspiradors revolucionaris. Amb aquest argument, Fedor Dostoievski considerat un mestre de la novel·la psicològica, començarà a presentar-nos una variada gamma de personatges entre els quals destaquen:
Stepan Trofimovitx: intel·lectual frustrat i mantingut per una aristòcrata (Anna Petrovna). 
Verjovenski: un líder destructiu de cap a peus.
Alexei Kirilov: el suïcida. És un suïcida peculiar, ja que amb el seu suïcidi (lliure albir) pretén esbrinar l’existència o la inexistència de Déu: “Si Dios existe, toda la voluntad es suya, y yo no puedo escapar a su voluntad. Si Dios no existe, toda la voluntad es mía, y yo estoy obligado a mostrar mi libre albedrío“El generoso Kirilov no pudo soportar su idea y se voló la tapa de los sesos.”  
Schàtov: l’home-víctima.
Stavroguin: ve caracteritzat per la seva incapacitat per estimar, nihilista dels sentits.

Molts analistes consideren aquesta obra, com una obra premonitòria de les revolucions que s’esdevindran a la Rússia dels anys posteriors. També podríem considerar-la un tractat sobre el fanatisme; quins són els seus gens inductors?, sobre quines personalitats actua?, són algunes de les qüestions que planteja el llibre.

divendres, 9 de setembre del 2011

Star Wars: Episodi I - L'amenaça fantasma (Star Wars: Episode I - The Phantom Menace, 1999)


Res millor que deixar reposar la indignació inicial durant més d’una dècada i fer front a la (ja no tant) nova trilogia d’Star Wars amb unes expectatives ben baixes per acabar sorprès d’una forma, podríem dir que agradable. Durant aquest estiu hem estat revisant la saga amb Cecil B. Demente i aquestes son algunes de les conclusions que n’hem extret.
“L’amenaça fantasma” no és ni de bon tros el millor de la saga; en essència recull el que la saga representa però falla en els detalls. Hi tenim per exemple el clàssic rescat de la princesa reina, o la destrucció del punt d’energia que tirarà per terra el projecte dels dolents de la pel·lícula com ja passava a l’episodi 4 i 6. Però hi trobem també uns personatges mancats de carisma, alguns fins i tot irritants, i unes explicacions sobre detalls que no son necessàries: Ens calia saber l’origen de la força? Cal que Anakin sigui fill d’una mare verge? I sobretot, el que li falta a ”La Amenaça fantasma” i que marca l’esperit de la trilogia original: l’humor.
Per la resta, la història és correcte i només acusa una petita baixada de ritme i de tensió cap al tercer quart del metratge que repunta de seguida en el clímax del film.

Llegeix també la Porció de l'episodi II - L'atac dels clons.
Llegeix també la Porció de l'episodi III - La venjança dels Sith.
Llegeix també la Porció de l'episodi IV - Una nova esperança.
Llegeix també la Porció de l'episodi V - L'imperi contraataca
Llegeix també la Porció de l'episodi VI - El retorn del Jedi

dimecres, 7 de setembre del 2011

Kafka a la platja (Umibe no Kafuka, 2002)



Amb un rerefons de tragèdia grega i amb maledicció inclosa, la història transcorre entre la realitat i el somni (surrealisme en majúscules). Kafka, el protagonista, un adolescent de 15 anys, fuig de casa buscant trobar-se a ell mateix i, tanmateix, trobar sentit a la seva jove existència. Per un altre banda, la història de Nakata, un vell amb retard mental que té el do de parlar amb els gats, es veurà estretament relacionada ,sense saber-ho ni un ni l'altre, amb el jove Kafka. Aquests dos viatgers a la recerca del destí, són l'eix vertebrador de la novel.la. A partir d'ells anirem coneixent als altres personatges.

En resum, una novel.la molt recomanable per esvair-nos per moments del món real, i endinsar-nos en un món màgic, on tot és possible.


Reflexions de l' Hoshima el bibliotecari, arrel de la visita de les dues feministes a la biblioteca:

"Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides."

dilluns, 5 de setembre del 2011

Parc dels búnquers de Martinet i Montellà


Passant per la carretera que va de Puigcerdà a La Seu d'Urgell (o de La Seu a Puigcerdà) no caldrà que siguem massa observadors per veure una sèrie de forats incrustats a les roques de les muntanyes que voregen la carretera. Es tracta d'una sèries de búnquers i nius d'ametrelladores que jo, ignorant, atrubuïa la seva construcció i ús al periode de la guerra civil. Estava totalment equivocat. La història és força curiosa, ignorada i interessant, i a la visita guiada al Parc dels búnquers de Martinet i Montellà ens l'expliquen de meravella i a més podrem entrar-hi.
Aquests búnquers formen part de la linea Pirineus, una linea que havia de construir-se als anys 40 per evitar una invasió estrangera a Espanya. S'ignora si la paranoia de Franco era davant d'un possible atac nazi, dels aliats o potser de qualsevol dels dos. Finalment la linea no es va acabar i òbviament no es va utilitzar  mai, i l'únic que n'ha quedat és una ferida al paisatge que gràcies a Memorial democràtic ara podem visitar tot i que la titularitat correspon encara al Ministeri de Defensa.
Si teniu pensat anar-hi, consulteu abans horaris, ja que fora de la temporada d'estiu no és obert cada dia.

divendres, 2 de setembre del 2011

Trumbo y la lista negra (Trumbo, 2007)


Trumbo y la lista negra, de Peter Askin, és un esplèndid documental on es torna a parlar sobre un tema tan conegut com denigrant, anomenat "caça de bruixes", que va marcar per sempre a moltes figures de Hollywood per ser assenyalades pel senador McCarthy i perseguides pel Comitè d'Activitats Antiamericanes, després de la Segona Guerra Mundial, en creure que estaven afiliades al Partit Comunista, cosa que suposadament no era bo per a la seguretat nacional. El protagonista d'aquesta pel·lícula, el guionista Dalton Trumbo, va ser conseqüent amb la seva forma de pensar i actuar i no tenia la menor intenció de revelar si havia pertangut al Partit Comunista ni de dir el nom de cap dels seus companys, cosa que sí va fer, per exemple, el director Elia Kazan. El senyor Trumbo va arribar a utilitzar fins a tretze pseudònims per als guions de pel·lícules.

Tenia les idees molt clares, amb un marcat temperament que semblava donar-li una increïble inspiració per obtenir respostes intel·ligents en centenars de cartes que va escriure a amics i enemics entre 1942 i 1962. Cartes que en aquest documental són llegides i interpretades de manera fabulosa per diversos actors, com Michael Douglas, Liam Neeson, Paul Giamatti, Brian Dennehy o David Strathairn, apareixent aquest últim en una altra pel.lícula que ens va recordar també aquests fets, Bona nit, i bona sort (2005), en la qual interpretava a un periodista que va ajudar a que s'acabés la maleïda "caça de bruixes".

Les imatges d'arxiu que veiem estan molt ben escollides, igual que tot el material utilitzat i exposat, com les esmentades cartes i les entrevistes fetes a Dalton Trumbo. Tot serveix per tornar a una part de la història dels Estats Units en què ningú s'hauria d'haver vist exposat.

divendres, 29 de juliol del 2011

En s'estiu


Esperem que com a mínim una petita porció d'aquest estiu el faci especial!
Tornem el 2 de Setembre.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Guerra i Pau ( Война и мир, 1869)



Després d’haver llegit algunes novel·les de Dostoievski i haver-me endinsat en el món de les classes baixes de Moscou i Sant Petersburg de mitjans i finals del XIX, on els personatges miserables i tenebrosos en són la nota predominant en un ambient de pobresa i misèria absoluta. Ara, amb Tolstoi, estic descobrint l’altre Rússia, la de l’aristocràcia. La Rússia dels prínceps, princeses, comtes i comtesses, on la vida dels quals gira al voltant de banquets fastuosos i de matrimonis de conveniència. És el món dels prohomes, els senyors dels quals les seves decisions poden portar a una guerra, i fins i tot, a la caiguda d’un país.
Centrant-me més en la novel.la de Tolstoi, Guerra i Pau, és una crònica històrica de les successives guerres entre la França Napoleònica i la Rússia d’Alexandre. Les descripcions bèl·liques són sublims - destacar la descripció que fa l'autor de la batalla d'Austerlitz- , i no falta una crítica mordaç a les classes dirigents, on la intel·ligència dels personatges que han passat a l’ història es posa en entredit - sobretot la figura de Napoleó-. També deixa en evidència l’absurditat de les guerres, tant en la manera en com poden arribar dos països a l’enfrontament - moltes vegades per qüestions trivials - i també, en el paper important que té la sort en el camp de batalla, en un context de caos absolut on aquesta última esdevé moltes vegades decisiva.
Crec que els dos escriptors són fonamentals per entendre la Rússia dels Tzars i les posteriors revolucions russes, en una època de convulsions a Europa i de canvis importants, que portarà a molts països a la caiguda de les seves monarquies.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Crematorio (2010)


Ve de gust veure com la ficció espanyola és capaç de produir sèries amb una qualitat mínima, encara que enlloc de fer-ho un canal generalista o hagi de fer un de pagament com Canal+. A diferència d’altres sèries d’aquest canal, aquest no es tracta d’un producte per a un públic minoritari. Crematorio, sèrie basada en una novel·la homònima de Manuel Chirbes, està construïda com a producte comercial i de qualitat.
Aprofitant que degut a la bombolla immobiliària que ha desencadenat la crisi, qui més qui menys pensa que alguna cosa fa pudor al litoral mediterrani, la sèrie ens explica la història de l’empresari de la construcció Rubén Bertomeu i de com des dels anys 80 s’ha anat enriquint a base d’edificar, comprar polítics, policies i creant un negoci mafiós. A cada episodi la trama avança i es centra en un dels personatges del seu entorn, del qual se’ns explica a través de flashbacks la seva relació amb el mafiós.
Com podeu comprovar la proposta no és massa original, però si que compta amb un guió més que digne, un repartiment creïble liderat per José Sancho, i ens manté enganxats i atents a la pantalla durant els 10 episodis de la primera temporada, cosa que ja per si sola és motiu de celebració en la ficció televisiva produïda a Espanya.

divendres, 22 de juliol del 2011

Objetos frágiles (Fragile things, 2006)


Els recursos de Neil Gaiman són limitats i la seva obra ha caigut massa en la repetició des dels anys 90, quan va guionitzar el còmic que de moment és la seva obra mestra: “Sandman”.
En aquest recull de relats de diferents èpoques, veiem clares les mancances d’un escriptor que brilla més quan escriu còmics que quan vol fer literatura. No obstant, també hi trobem el millor de Gaiman, que és el de sempre. Històries interessants en les que uneix els seus coneixements mitològics, històrics i màgics i que fa que entre els múltiples contes que hi trobem, més d’un ens diverteix d’allò més.
Els millors d’aquests relats serien dignes guions de sèries com "La dimensió desconeguda", ja que Gaiman segueix la tradició de grans contistes de la ciència-ficció i el terror anglosaxó com Ray Bradbury, Harlan Ellison i Robert Sheckley a qui dedica aquesta recopilació.
Un llibre només recomanat per seguidors de Gaiman (com un servidor) o malalts dels relats fantàstics.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Jo vaig matar l'Einstein, senyors (Zabil Jsem Einstein, Panove, 1969)


La història és la següent: en el futur, l'any 1999, els terroristes han llançat diverses bombes atòmiques que han provocat el desastre. No, no em refereixo a un hivern nuclear o a l'apocalipsi, sinó a alguna cosa que resultaria impensable per al mateix Carl Sagan: l'enverinament radioactiu ha provocat que la població femenina es quedi estèril, i el que és més inquietant, que els creixi la barba! Davant tal catàstrofe el caos s'apodera del món, es produeixen manifestacions, vagues i divorcis, per la qual cosa l'ONU decideix prendre cartes en l'assumpte. Primer proven sort amb una gegantina maquinilla d'afaitar, un invent que es revela completament inútil, i després prenen una decisió molt més radical i absurda, encara que no eximeix de certa lògica estranya. Decideixen viatjar al passat en una màquina del temps i matar a Albert Einstein, així la revolució de la física moderna aniria en una direcció diferent i les bombes atòmiques no existirien. Oldrich Lipský, el director, s'arma de consciència pop i grans dosis d'humor absurd per crear una obra clarament antiprogressista i que posa sobre el tapet qüestionis morals de gran importància, perquè dimonis, se us ocorre una cosa més paradoxal que viatjar en una màquina del temps per matar a Einstein? Existeix un assassinat més premeditament ideològic que aquest? Zabil Jsem Einstein, Panove, en un to d'aparent innocència, escull l'art i la música abans que la ciència i la física, i utilitza l'amor com a força redemptora.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...