dissabte, 25 de desembre del 2010

Bones festes 2.0

Portem des del Juliol amb vosaltres dia a dia i ha arribat el moment de pendren's un petit descans aprofitant aquestes festes. Tornarem el 10 de Gener.

divendres, 24 de desembre del 2010

Los pilares de la tierra (The pillars of the earth, 2010)



Si algú ens demanés que li expliquéssim l'extensa novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra” en només uns minuts, segurament acabaríem fent-ne una simplificació que no li faria justícia. Aquesta és la sensació que un té al veure’n l’adaptació televisiva produïda pels germans Ridley i Tony Scott.
No se li ha fet cap favor limitant en només 8 episodis un producte que ens venen com a gran superproducció però a la que massa sovint se li veu el llautó, i et fa pensar que el prefix “super” li han posat pel pressupost però no pel ben invertit que està.
Els guionistes comencen a construir una història que ha de ser plena d’èpica, intriga i passió però s’obliden de posar-hi uns bons fonaments, i a la que comença a agafar una mica d’alçada cau com un castell de sorra. I és que l’opció triada és oblidar-se dels personatges i les seves motivacions en favor de la trama, fent que les seves decisions resultin moltes vegades ridícules i incomprensibles. Sovint un té la sensació d’estar veient un resum enlloc de la sèrie completa que es va deixant temes pendents pel camí.
Si teniu ganes de recuperar o descobrir aquest best-seller, el millor que podeu fer és llegir o rellegir el llibre, ja que de la sèrie, l’únic positiu que en podreu treure és la bona actuació de Ian McShane, que aconsegueix treure petroli d’un paper que si l'hagués interpretat algú altre hagués pogut fregar el ridícul.

dijous, 23 de desembre del 2010

L'univers de Stephen Hawking ( Stephen Hawking's Universe, 2010)


"M'he adonat que encara que la gent diu que tot està predestinat i que no podem fer res per canviar el nostre destí, miren abans de creuar el carrer" Stephen Hawking.

Crec que no hi ha res millor que la mateixa biografia de Stephen Hawking per demostrar que no hi ha res predestinat. Tot i que la malaltia que pateix, esclerosis múltiple amiotròfica, en el 99% dels casos té una expectativa de vida de pocs anys des de que és diagnosticada, els seus 68 anys demostren que sempre hi ha lloc per a la incertesa.
Tot i les dificultats que té, això no li ha suposat cap impediment per esdevenir un autor prolífic, tant en la vessant científica i experimental com en la divulgativa. És dins d'aquesta última, on podem incloure aquest documental.
L'univers de Stephen Hawking conté dos DVDs, el primer, centra la seva atenció en dos temes propis de la ciència ficció: els extraterrestres i els viatges en el temps. El segon, és un repàs de la història coneguda del nostre univers, des de l'explosió original fins a l'actualitat i també dels seus possibles finals. He de dir que, tot i estar produït per el Discovery Channel - una productora que tendeix massa sovint al sensacionalisme per vendre els seus productes-, és un documental molt recomanable.
Si voleu saber per què som pols d'estrelles, com de diferent pot ser la vida en altres indrets del cosmos, com podem viatjar en el temps sense paradoxes, per què podria ser catastròfic el contacte amb civilitzacions extraterrestres, com va començar tot, què es creu que hi havia abans, com poden ser els possibles finals de la pel·lícula, entre moltes altres coses... Aquest documental us donarà alguna de les respostes, d'altres encara, amb els coneixements que tenim, són inexplicables.
De fet, com deia Newton:

"Som nois jugant a la vora del mar que es diverteixen de tant en tant trobant algun còdol més polit o una petxina més bonica, mentre l'immens oceà de la veritat s'exten inexplorat davant nostre."

dimecres, 22 de desembre del 2010

Bonnie i Clyde (Bonnie and Clyde, 1967)


Bonnie i Clyde (1967), d'Arthur Penn (que va morir al setembre d'aquest any), és una pel·lícula ambientada durant la Depressió Americana, allà per 1931, on els protagonistes són l'entranyable parella d'atracadors Bonnie Parker i Clyde Barrow, amb unes actuacions estel·lars de Warren Beatty i Faye Dunaway.

La parella està molt bé acompanyada per personatges que se'ls van unint durant la història, com el noi anomenat C.W. Moss (Michael J. Pollard) que coneixen en una gasolinera i al que veuen capaç d'acompanyar-los ja que sap bastant de cotxes; o el germà de Clyde, Buck (Gene Hackman), que també ha estat a la presó i al final se'ls uneix també, encara que la seva dona, Blanche (Estelle Parsons, que va guanyar l'Oscar), no estigui gens d'acord i a la qual veiem durant tota la pel·lícula enemistada amb Bonnie i cridant histèrica en les escenes de violència.

La història està basada en la banda dels Barrow i la pel·lícula es va rodar durant deu setmanes en el Nord-est de Texas a les ciutats on va actuar aquesta banda, i la zona de la qual encara és anomenada “Clyde Barrow Country". I l'única cosa que se li pot retreure a aquesta pel·lícula són els primers plànols del començament de Faye Dunaway, amb un muntatge no gaire ben aconseguit. Però d'altra banda, aquesta pel·lícula, produïda pel mateix Warren Beatty, és una obra mestra d'Arthur Penn, amb una història d'amor que ens emocionarà i amb una de les escenes finals més conegudes i inoblidables de la història del cinema.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Thirst (Bakjwi, 2009)


Pel·lícula amb una forta càrrega mística i que està beneïda per una refinada sensibilitat estètica; el seu ritme pausat i l’estilitza’t enteniment de l'espai cinematogràfic fan d’ella tota una experiència per als sentits. Park Chan-wook, el cineasta coreà, té una curiosa habilitat per retratar el costat més sòrdid i estrany de la naturalesa humana, i per obtenir bellesa d'on no hauria d'haver-la. Thirst és bella, simbòlica i esteticista, un film bellament imperfecte. Existeix a Àsia una llarga tradició de narradors cinematogràfics excepcionals i que saben treure-li el millor partit al llenguatge cinematogràfic, però amb una certa tendència a l'excés, a sobrecarregar les tintes per demostrar tot el que saben fer i que en ocasions com aquesta, acaben filmant diverses pel·lícules en una. Sembla que el cinema de vampirs se li queda curt a un film que sempre pretén ser alguna cosa més, però que al final es queda a mig camí de tot. La pel•lícula pretén explorar cada moment en la seva justa mesura, aconseguint diferents temps de gran intensitat, però aquesta estratègia té un inconvenient: crea expectatives que després no es compleixen. Quan el to adquireix tints romàntics, terrorífics o dramàtics, i més tard el film es desentén d'ells, l'espectador sent desconcert i desencís.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Castillo de arena (Château de sable, 2010)


No és cap novetat l’ús d’alguna trama paranormal per explicar-nos una història i profunditzar en el tractament d’uns personatges, deixant aquesta trama com a fet secundari o simple escenari de l’acció. Aquest recurs va ser magistralment utilitzat per Luis Buñuel a la pel·lícula “El ángel exterminador” o molt recentment per David Monteagudo a la novel·la “Fin”.
El cineasta Pierre Oscar Lévy está portant a la gran pantalla cinema l’obra mestra del còmic “Pildoras azules” de Frederik Peeters. Fruit de la seva col·laboració, Peeters ha portat al còmic una història que Lévy mai va portar al cinema. Ens hi trobem un nou exemple del que comentàvem: Uns personatges i la seva evolució davant d’un fet més propi de històries de ciència ficció (que no us revelaré per no aixafar-vos l’efecte sorpresa).
Peeters desplega les seves arts en la il·lustració per explicar-nos una història on el dibuix és moltes vegades el que porta el pes més important de la narració, i on tracta de passada i en segon pla temàtiques socials, el pas del temps, la família, el sexe i una reflexió sobre la vida que portem.
Només puc retreure a aquest còmic que no li hagin tret més suc, ja que només 100 pàgines se’t fan molt curtes.

divendres, 17 de desembre del 2010

Fantàstic Sr. Fox (Fantastic Mr. Fox, 2009)


Mitjançant un punt de partida que no difereix gaire de Els Increïbles (2004), tot i que intercanviant a superherois per animals del bosc, la pel•lícula elabora una faula moral sobre les insatisfaccions de l'home modern, on no és casualitat que l'última escena se situï en un supermercat, el súmmum dels artificis de la nostra civilització i el lloc ideal per a trencar una llança per la supervivència del nostre costat més salvatge i natural. La història té diverses constants habituals en la filmografia de Wes Anderson, com són els llaços familiars, els personatges defectuosos, l'humor sec, la dificultat per aconseguir les metes proposades i l'apatia que imprimeix als seus films, a més de diversos moments musicals a major glòria dels Beach Boys i Jarvis Cocker, entre d’altres. Fantastic Mr. Fox representa tota una singularitat en l'actual panorama cinematogràfic, la cinta és un curiós còctel que se situa a mig camí entre una comèdia agredolça i una rondalla infantil, aconseguint diversos moments afortunats i uns altres més oblidables, degut en part al fet que els seus apartats formals i tècnics brillen més que el seu contingut. Plàsticament és una delícia, però la història perd una mica d'interès entre tanta fugida i persecució in extremis. D'alguna manera el cinema de Wes Anderson sempre m'ha provocat sensacions contradictòries, les seves propostes em semblen carismàtiques i atractives, i el cineasta sap com atorgar personalitat i humor a la seva obra, però alguna cosa impedeix que arribin a emocionar-me i encara que m'agraden, em conformo amb el resultat, perquè cadascuna de les seves parts apuntaven a un conjunt millor.

dijous, 16 de desembre del 2010

Daybreakers (2009)


Daybreakers és un còmic gòtic sobre vampirs, un típic relat de ciència ficció pulp on s'han gastat més diners de l'habitual i que funciona bàsicament en la seva primera meitat, quan ens posa en situació. Les escenes quotidianes del principi són les més interessants i les que poden aixecar les majors simpaties entre el públic, però la trama es va endinsant progressivament en el convencional i es desdibuixen els elements més desbocats que componen aquesta fantasia tenebrista. Només certes explosions gore arriben a impactar realment en l'espectador, però aquestes són poques i contades, i apareixen prou contingudes perquè el producte no perdi del tot la seva comercialitat. El film és alguna cosa així com Cuando el destino nos alcance + Soy leyenda = Daybreakers, és a dir, un altre rebuscat intent d'esprémer la fórmula vampírica fins a l'última gota. Una cinta que malgrat estar feta amb ofici, no tenir massa pretensions i caure en gràcia pel seu halo retro, no contribueix a la renovació del gènere i es mostra còmplice del seu progressiu assassinat, perquè no aporta res de nou.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El arte de volar (2009)


El Premi nacional de còmic de Catalunya i el Premi nacional de còmic d’Espanya han coincidit aquest any en “El arte de volar”, guionitzat per Antonio Altarriba i molt ben resolt a nivell gràfic per Kim, en una tasca que no devia ser gens fàcil.
Degut a la convuls segle XX que va viure el nostre país, qui més qui menys, en sentir explicar als seus avis o als seus pares episodis de les seves vides, ha pensat que serien dignes d’una bona i interessant biografia. Altarriba va decidir tirar-la endavant quan el seu pare es va suïcidar als 90 anys. El guionista ens vol explicar perquè a pocs anys de la mort natural, el seu pare va decidir avançar-se, fer-li una botifarra a la parca i volar des d’un tercer pis.
Aquest punt de partida tant interessant, repassa la dura vida al camp i continua, en la seva part central i més important, amb un retrat de la guerra civil i de l’exili que ja hem escoltat moltes vegades i al que no aporta res de nou.
El còmic torna a interessar quan el protagonista, fugint del feixisme que ha conquerit Europa, torna a casa i intenta viure la vida que li toca, oposada als ideals pels que havia lluitat.
Probablement Altarriba s’equivoca donant tant pes a històries de guerra que ja coneixem, i dedicar menys d’un terç de l’obra al retorn i a la vida grisa del derrotat, que és el que ens fa entendre el desenllaç. Un final que tot i conegut, és resolt d’una forma molt emotiva i contundent, que va fer que em reconciliés amb un còmic que en bona part m’havia estat avorrint.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Ravel (2007)


Tan em va agradar  “Correr” de Jean Echenoz, que no vaig tardar gaire a anar a buscar “Ravel”, la novel·la anterior i primera part de la seva trilogia dedicades a personatges.

Haig de dir però, que amb “Ravel” no m’ho he passat tant bé. L’efecte sorpresa de la biografia, que es documenta i explica els moments importants del personatge, i hi afegeix la ficció en els detalls, com si fos el condiment de l’amanida, ja havia desaparegut. Hi trobem doncs el mateix, però diferent. Si a “Correr” el ritme és vertiginós, amb frases curtes i fets narrats a tota velocitat, a “Ravel”, seguint amb el símil, la narració és més musical. El ritme hi va variant, ara ràpid ara lent, explicant-nos els últims 10 anys de vida del compositor del famós Bolero en poc més de 120 pàgines.
L’altre motiu pel que no n’he gaudit tant és la història, per un motiu ben personal. A “Córrer”, el context històric i la relació del personatge amb moment m’interessava moltíssim. “Ravel” podria ser dividida en dues parts, la primera té lloc durant la gira americana del compositor i la segona, a partir del seu retorn a París. En aquest cas, l’etapa històrica és el període d’entreguerres, i la part americana no em diu absolutament res i les pinzellades de context històric que hi dóna em son ben poc interessants. A la segona part, més centrada en el propi personatge, el seu procés creatiu i la seva fi, si que se'm va fer d’allò més interessant i  va provocar que tanqués el llibre amb molt bon regust de boca.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, Calella (1937)


Fa relativament poc temps (al 1936), a casa nostra, un villà molt baixet i no massa intel·ligent, va decidir plantar cara a la República i va esclatar la Guerra Civil espanyola. L’exèrcit de l’home baixet va comptar amb l’ajut del alemanys, que també disposaven d’un baixet amb mala llet, i dels italians que, com són les coses, també en tenien un de petitó. Ambdós països disposaven d’aviació, amb la que es dedicaren a bombardejar a la població civil. La població, per protegir-se de les bombes, va construir refugis antiaeris.
A Calella, des de fa poc, s’ha obert al públic el del Parc Dalmau. Només es permet la visita a la galeria principal, de 66 metres de llarg, revestida de maons i amb part de la il·luminació original. Un cop ets a dins et poses totalment a la pell dels nostres avis, et transportes enrere en el temps, sembla que puguis sentir la por, com si hagués quedat impregnada a les parets.
La visita és realment molt interessant, i a mes és gratuïta. L’únic problema és que qui va muntar l’exposició no va tenir em compte la climatologia, i va posar les fotos sobre fusta que la humitat es va encarregar de fer malbé. Per tant no hi ha els plafons explicatius que hi ha havia quan el van inaugurar. Aquesta mancança la supleix un excel·lent guia que respondrà totes les vostres preguntes.
Per poder visitar-lo cal trucar amb antelació al Museu Arxiu de Calella.

divendres, 10 de desembre del 2010

Herois (2010)


Gaudiu d'aquest moment, gaudiu al màxim d'aquest estiu de la vostra infantesa... Ara ni us passa pel cap, però a mesura que els mesos d'agost s'amunteguin a la vostra esquena, aleshores, quan feu una mirada enrere; recordareu aquests instants amb un somriure als llavis i una llàgrima de nostàlgia als ulls.

Més o menys, aquest és el missatge que es dóna al començament d'aquesta pel·lícula, i de fet, és un vaticini del que ens espera mirant-la: molts instants pels somriures i també per a les llàgrimes.
La pel·lícula comença amb un jove publicista (Àlex Brendemühl) que arriba tard a una reunió molt important conseqüència d'un contratemps que ha tingut pel camí. Durant aquest, ha perdut la cartera i no li queda més remei que parar a una jove autoestopista (Eva Santolaria) per fer-hi un tracte: ell la porta fins el seu destí i ella, a canvi, li deixa diners per posar benzina. Aquesta història s'anirà intercalant amb les aventures que passen 4 nois i una noia durant un estiu , allà pels anys 80, a un poble de la costa.
El mateix director, Pau freixes, reconeix que era un fan de la sèrie Verano Azul, i la referència a la pel·lícula és clara, com també és evident un sentit homenatge a los Gonnies i E.T. És una pel·lícula que a la gent que va viure els anys vuitanta, més o menys amb la mateixa edat que la dels protagonistes, els hi portarà molts bons records i els farà dibuixar molts somriures als llavis; ja que tornaran a veure la roba que portàvem, les bicicletes BH, els collars porta monedes, etc.
Si voleu saber-ne més, llegiu la crítica del primer hombre a Quesito Rosa: Herois.

dijous, 9 de desembre del 2010

Life on Mars (2006)

Una cançó de David Bowie dóna títol a la història de Sam Tyler, un cap d’inspectors de policia de Manchester es troba de sobte a l’any 1973, on ha de seguir exercint de poli mentres intenta descobrir com tornar a la seva època. Aquest plantejament tan poc original serveix d’excusa per fer una típica sèrie de policies on es resol un cas per episodi i es va desenvolupant de fons la trama del viatge en el temps.
Com segurament pensareu, aquest invent tant mastegat no hauria de tenir cap mena d’interés i hauria caure en un ràpid esgotament d’idees. Afortunadament, en aquest cas es tracta d’una sèrie anglesa, el que vol dir que no s’allarga excessivament i dura el que ha de durar, dues temporades de 8 episodis cadascuna.
Ara que gràcies a CSI estem acostumats a sentir parlar dels mètodes d’investigació actuals de la policia i dels forenses, és molt interessant veure el que passava fa 40 anys, quan un anàlisi d’emprentes dactilars o de sang tardava dies, no hi havia proves d’ADN o per investigar els arxius d’un cas havies de barallar-te amb tones de papers. La sèrie està molt ben ambientada al principi dels 70, en un moment de crisi econòmica, especialment crua a una ciutat industrial com Manchester, una policia amb mètodes poc ètics i una societat molt masclista, homòfoba i racista, que conformen una sèrie dràmatica que pot tocar molts de temes que contrasten o s’assemblen molt a l’actualitat. Si a més hi sumem uns personatges carismàtics, i ho acabam de guarnir amb aquella fina ironia que s’ha vingut a anomenar humor anglès, i que dóna un toc divertit a la sèrie sense caure a la parodia, tindrem com a resultat un molt bon entreteniment, per no trencar-s’hi massa el cap hi passar-hi una bona estona.
La banda sonora, farcida de cançons de l'època, acompanya molt bé la sèrie i segur que al Regne Unit devia servir per vendre uns quants CDs.
La sèrie va tenir una innecessaria seqüela, "Ashes to ashes", situada als anys 80 i que és totalment prescindible, tot i que certa personatges conservaven el seu carisma.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Abierto toda la noche (1995)


La primera novel·la de David Trueba, ens explica les aventures dels Belitre quan es canvien de casa. No m'havia divertit tant llegint sobre una família des de "La meva família i altres animals" de Gerald Durrell. I és que els Belitre estan encara pitjor que els Durrel.
El llibre té aquell punt de comèdia amarga a la que Trueba ja ens té acostumats en els seus guions cinematogràfics. De fet, la relació entre els molts germans Belitre, em recordava en alguns punts a la relació entre Gabino Diego i Jorge Sanz quan feien de germans a "Los peores años de nuestras vidas", es clar que aquí la relació està molt més passada de voltes. Una de les gràcies és que tots els personatges (11 familiars) son versions d'algú que coneixes, o fins i tot de tu mateix, però portats a l'extrem, cosa que provoca que et facis teus els protagonistes.
Lectura recomanable per aquells que mai troben el moment per llegir un llibre o no saben per quin començar. Amb aquest no crec que us faci mandra seguir.

divendres, 3 de desembre del 2010

Black Dynamite (2009)


L'acció es situa en els violents anys 70’s, una bona època per als actors negres amb bigoti. Allà coneixem a Black Dynamite (Michael Jai White), un tipus amb cos d'armari i pentinat afro, tant dur com una roca. Ex agent de la CIA i comandament d'elit a la guerra del Vietnam, aquest justicier urbà usa mètodes expeditius a l'estil Charles Bronson, és expert en Kung Fu com Bruce Lee, posseeix una Magnum del calibre 44 com Harry Callahan i té els collons quadrats de Chuck Norris. Després de l'assassinat de Jimmy, el seu germà petit, no dubtarà a posar el barri potes enlaire i tenyir els carrers de vermell clamant venjança. Amb la mirada posada al cinema Blaxploitation, la cinta elabora una absurda sàtira que comprèn els habituals ingredients d'aquestes produccions, utilitzats tots ells sense fre ni mesura. Hi ha mafiosos, macarres, panteres negres, orfenats, camells, megavixens negres, treballadores socials de físic rotund i homes blancs sense escrúpols, que campen a plaer en una trama que destapa un muntatge del govern per empetitir el penis dels negres. Quan semblava que pel•lícules com Scary Movie (2000) i companyia havien deixat el gènere esgotat i mort, apareix aquesta necessària alenada d'aire fresc marcada pel masclisme, la violència exagerada, el llenguatge obscè, la testosterona, els nus gratuïts i certes pinzellades gore. Black Dynamite és un divertit desgranament del cinema d'acció de la vella escola, una gamberrada cinèfaga que aconsegueix retornar certa vida a la decaiguda paròdia americana i que l'allunya dels estridents maniqueismes adolescents que havia adquirit a l'última dècada.

dijous, 2 de desembre del 2010

Bueno para comer (Good to eat, 1985)


Aprofitant que d’aquí menys d'un mes vindran un dies d'atipar-se de forma permanent i de tenir la sensació de no aixecar-se de taula en cap moment, us recomano "Bueno para comer", un assaig de divulgació de l'antropòleg Marvin Harris, que porta per subtítol: "Un estudi antropològic de l'alimentació a les diferents cultures: els aliments bons i dolents de cada civilització".
Com a bon antropòleg el Sr. Harris evita qualsevol prejudici i analitza les diferencies en les alimentacions de cada cultura i civilització. Segur que alguna vegada us heu preguntat: Si a l'India passen gana, perquè no es mengen les vaques? Perquè son tan estúpidament creients? Amb aquest llibre entendreu que durant molts anys aquesta decisió els hi ha assegurat la supervivència. També podeu saber per que rebutjeu per fàstic aliments molt apreciats per altres cultures com els gossos o els insectes, per que els àrabs i els jueus no mengen porc, o per que la majoria de societats organitzades no han tingut mai per costum de menjar a altres persones. Totes les explicacions giren al voltant de la recerca d'una relació de cost-benefici òptima, i mai s'explica al rebuig a un aliment degut només a superstició.
Molt recomanable per aquells que us resistiu a probar coses noves, ja que "mengem i païm tota classe de coses, des de secrecions ràncies de glàndules mamàries a fongs o pedres (o si preferiu els eufemismes, formatge, xampinyons i sal)" però trobem fastigós algunes coses que mengen altres cultures.
Per llegir amb la ment oberta.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Dotze homes sense pietat (12 Angry Men, 1957)


Dotze homes sense pietat és una rotunda obra mestra que representa el debut cinematogràfic del director Sidney Lumet, un dels millors drames judicials que s'han fet mai al cinema i que no defraudarà a gairebé ningú pel seu potencial cinematogràfic i pels seus diàlegs de gran qualitat.

La història ens presenta a un jurat format per dotze homes que tenen el difícil paper de deliberar sobre el futur d'un noi de divuit anys acusat d'homicidi en primer grau. El seu pare va ser trobat mort amb una navalla en el cor i hi ha proves i testimonis que el confirmen com el veritable culpable. El jutge els adverteix que està a les seves mans la sort del noi i que el vot ha de ser unànime; qualsevol dubte que tinguin hauria de ser suficient per no enviar-lo a la cadira elèctrica. Dels dotze homes que entren a deliberar a la sala contigua només hi ha un que albergui dubtes sobre la seva culpabilitat i aquest és, ni més ni menys, que el personatge interpretat per Henry Fonda.

A partir d'aquí, és normal que l'espectador es plantegi què pasarà en l'hora i vint minuts restants. Només hi ha un que pensi diferent dels altres, amb proves que, a primera vista, semblen irrefutables. Com es pot plantejar el desenvolupament de la trama perquè no sigui trivial? Quin camí es pot prendre per no caure en coses típiques? Doncs a causa d'un sòlid guió pensat al mil·límetre, ple de diàlegs intel·ligents sortits d'uns personatges perfectament definits, Sidney Lumet aconsegueix un veritable treball, gràcies sobretot a Reginald Rose, el responsable d'aquesta obra tan completa que originàriament va ser creada per la TV el 1954, i que a l'obtenir un gran èxit, aconseguint un Emmy, el guió va arribar al cinema de la mà de Lumet, per finalment també adaptar-se al teatre i estrenar-la en 1964.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...