dimarts, 30 de novembre del 2010

Cine Demente (2010)


Cine Demente és un recull de crítiques cinematogràfiques i televisives de la mà de Cecil B. Demente (Francesc Montero) que durant 4 anys ha publicat al blog de Quesito Rosa de manera altruista i disciplinada.
Una recopilació feta per plaer personal de l’autor, sense masses pretencions més que la d’arribar a familiars, amics i potser algun conegut. El llibre es presenta en tapa dura i conté unes 120 ressenyes. Ha estat confeccionat de manera artesano-casolana i editat i imprès mitjançant una pàgina del nostre totpoderós Internet.
Pel que fa al seu contingut trobem crítiques de pel•lícules desconegudes o descatalogades, de sèrie B, C, Ç o fins i tot Z, i que jo definiria com a particulars. L’autor les etiqueta com a “bona merda” (jutgin vostès mateixos). Són films que no s’han projectat a les sales de cinema, o pel•lícules de poc pressupost, o de directors desconeguts i provinents d’altres indrets i contrades (com la república txeca o Turquia). Tot i això, en aquest llibre trobem també pel•lícules d’aquests darrers anys com l’últim pecat de James Cameron (Avatar, 2009) o sèries que estan a l’ordre del dia (Lost 2004-2010). Tot un ventall de possibilitats (algunes més clandestines que d’altres) escrites en un llenguatge bastant amè, amb algunes paraules inventades i algun error ortogràfic que no deixen de donar-li un encant especial.
El seu preu és de 65 euros (sense benefici per l’autor i signat i dedicat pel mateix si així ho volen) i poden adquirir el seu exemplar en aquest mateix blog. Ja veuen, tot molt entrenyable i casolà. Que per molts anys tinguem crítics a la familia!

dilluns, 29 de novembre del 2010

Shutter Island (2010)


El film, almenys en aparença, tracta sobre dos agents federals (Leonardo DiCaprio i Mark Ruffalo) que són destinats a una remota illa per investigar la desaparició d'una perillosa assassina reclosa en un hospital psiquiàtric (Emily Mortimer), un centre penitenciari per a criminals pertorbats dirigit per un sinistre doctor (Ben Kingsley). La intenció i l'estil ens recorden a un film noir de facturació barata, mentre que la trama elabora una complicada tela d'aranya de tints gòtics i paranoics. El muntatge de la pel·lícula està replet d’errors de raccord, de talls bruscs que canvien la gestualitat dels personatges, de cadàvers que veiem com mouen les extremitats o variar la seva posició segons la càmera que els enfoca, en aquest sentit el film és una autèntica calamitat. El despropòsit és tal que un dubta si està fet deliberadament o no, perquè clar, estem parlant de Martin Scorsese, l'autor de Taxi Driver (1976), i estem parlant també de la seva habitual muntadora, Thelma Schoonmaker, nominada als Oscar en sis ocasions i premiada en tres. Però la veritat és que si és intencionat o no és el de menys, perquè resulta molest i distreu de l'acció. Shutter Island és també un d'aquests elaborats paranys cinematogràfics, un galimaties lingüístic on les peces encaixen però que resulta innecessari en una obra principalment atmosfèrica. La pel•lícula provoca decepció i cap al final, a la sala de cinema, podies sentir a alguns espectadors preguntar-se en veu baixa on era la cinta d'intriga que havien vingut a veure.

divendres, 26 de novembre del 2010

Los informáticos (The IT Crowd, 2006)


Sempre he trobat molt divertit allò que en diuen humor anglès. És un humor una mica difícil de classificar ja que avarca coses ben diferents, però en les que hi podem percebre un fil de connexió. Algunes d’elles les vam poder descobrir als primers anys de TV3 amb sèries com l’“Escurçó Negre”, "Si, Ministre" o “Els Joves”, i d’altres per diferents vies com les pel·lícules o els gags dels "Monty Phyton", o més recentment amb les sèries de Rick Gervais.
Des de fa 4 temporades hi ha una nova sèrie que segueix aquest humor, més en la línea cafre i moltes vegades absurda de “Els joves”. Aquesta sèrie és “The IT Crowd”, que parteix d’una trama molt senzilla: una noia accepta la feina de directora de l’equip de informàtica d’un gran empresa, format per dos friquis, sense tenir ni idea de informàtica. Al igual que passava a “Els joves”, la trama només és una excusa per explicar-nos situacions absurdes, inversemblants divertides i sorprenents que moltes vegades es permeten fins i tot el luxe de saltar-se la continuïtat de la sèrie.
El gran encert, que comparteix amb moltes sèries britàniques, és no allargar-se en excès i fer només 6 episodis per temporada. Tot i així cal dir que la frescor i l’efecte sorpresa inicial van a la baixa a partir de la tercera temporada i sobretot a la quarta, on sense deixar de ser una sèrie divertida i entretinguda, és evident que no rius tant com al principi.

dijous, 25 de novembre del 2010

Caín (Caim, 2009)


 
Segons ens explica la Bíblia en el llibre quart del Gènesis, després de l’assassinat d’Abel, Déu condemna a Caín a vagar per la terra de Nod, quan aquest li diu que l’està condemnant a morir de gana o a ser assassinat, Déu li asegura que ningú el matarà i per tal de que aixó sigui així, li posa una marca al front. Saramago converteix aquesta condemna en un viatge en el temps i en l’espai a través de diversos passatges de l’Antic Testament.

L’autor ens presenta a Caín com l’heroi de la història, ell és l’ésser racional que ,amb la seguretat de qui no té res a perdre ,es converteix en el crític dels actes de Déu. L’únic que qüestiona els motius dels designis divins, posant de manifest les contradiccions i arbitrarietats de les decisions d’un Ésser Suprem injust, capritxós, cruel i egoista . Seguint el viatge a traves del temps del protagonista, l’autor ens porta a una sèrie de passatges de l’Antic Testament: El sacrifici d’Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la història de Job, el diluvi ... Tots ells caracteritzats per la crueltat amb la que actua Déu.

Escrit casi vint anys després de “L’evangeli segons Jesucrist” el llibre és una nova crítica a la religió , en aquest cas no tan sols a la cristiana, ja que al tractar de l’Antic Testament també inclou el judaisme. De totes maneres les reaccions contraries més ferotges a la novel·la van venir de l’entorn del catolicisme.

Cal tenir uns coneixements bàsics en les històries que explica l’obra, conèixer una mica l’Antic Testament, per poder copsar tota la ironia i la crítica que conté. A Caín els personatges que a la Bíblia són menyspreables, un assassí i una fetillera, es converteixen en els que desperten més simpaties en el lector, són els únics que actuen racionalment. Mentre que el gran heroi del llibre sagrat dels jueus i dels cristians, Déu, i amb ells tots els seus seguidors, ens arribaran a semblar autèntics brètols irracionals.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Retorn al futur (Back to the Future, 1985)

Sí senyors i senyores, aquesta trilogia està d'aniversari. Llunyans queden ja els 25 anys que fa de l'estrena de la primera part de la saga, una dada més per corroborar i constatar que el temps passa volant.

Tota l'aventura arrenca quan Marty Mcfly, un adolescent americà de disset anys, es reuneix amb el seu amic Emmett Brown ,una mena de científic boig conegut amb el sobrenom de "Doc", per ajudar-lo a provar l´últim invent d'aquest; una màquina del temps instal·lada en un De Lorean. Just en plena celebració de l'èxit de la prova, i després d'haver aconseguit enviar al gos d'en Brown, de nom Einstein, al futur durant un minut, apareixen en escena uns terroristes emprenyats amb el "Doc" per haver-los enganyat en un intercanvi comercial de plutoni -combustible necessari pel funcionament de la màquina del temps-. Després de veure com el científic és assassinat en mans dels terroristes, Marty Mcfly utilitza el De Lorean per fugir i, en el fulgor de la fugida i per accident, la màquina del temps s'activa portant a Martí Mcfly a viatjar a l'any 1955 ( 30 anys enrere).
A partir d'aquest moment, Martí Mcfly haurà de trobar la manera de tornar al futur, ajudat per una jove Doc, i sempre intentant modificar el menys possible el passat. Aquesta intenció és veurà compromesa, amb l'atropellament del jove per un cotxe a l'intentar salvar al seu futur pare d'un accident. A partir d'aquest succés, el problema de tornar al futur ja no serà l´únic que haurà de resoldre el jove.

Passant a realitzar una mirada al pac, i com ha passat en altres casos, aquesta trilogia va de més a menys: tenim una primera pel·lícula magistral, una segona passable i decent, i una tercera que gairebé, des de la meva humil opinió i sense voler ferir sensibilitats, voreja la mediocritat. En la segona entrega, a manera d'anècdota, està molt bé veure com a l'any 89, any de l'estrena mundial d'aquesta segona part, es pensaven que seria l'any 2015 : amb cotxes i patins voladors, skates a motor, justícia immediata, cambrers autòmates, caçadores que s'ajusten i s'assequen soles, forns màgics, etc. No crec que en els quatre anys que queden fins el 2015, s'assoleixin les tecnologies que facin possibles aquests invents. Això sí, espero no morir-me sense haver provat un patinet volador!


dimarts, 23 de novembre del 2010

La conversa (The conversation, 1974)


La conversa (1974), de Francis Ford Coppola, va guanyar la Palma d'Or a Cannes, però va tenir la mala sort de ser realitzada entre les dues parts d'una de les sagues més conegudes de la història del cinema, El Padrí, i no solament això, va compartir nominació a la Millor Pel·lícula en els Oscars de 1975 amb la segona part d'aquesta saga, la qual va guanyar la famosa estatueta.

La història té punts molt interessants. La trama s'explica de manera subtil, amb poca informació per a l'espectador i també per al protagonista, Harry Caul (Gene Hackman), un tècnic expert en seguretat que construeix els seus propis mecanismes, considerat el millor pels seus companys d'ofici, al qual li encarreguen espiar a una parella sense comentar-li res més de l'assumpte i sense tenir cap informació del director de l'empresa que l'ha contractat. A partir d'aquest punt, Harry intentarà contactar amb ell i s'anirà involucrant cada vegada més en una perillosa aventura que el farà pensar a tota hora en la parella que va espiar, sentint sempre aquella maleïda conversa.

Gene Hackman crea molt bé aquest personatge solitari, massa posat en el seu treball, provocant-li verdaders maldecaps i arribant a tornar-lo boig. La direcció de Coppola és brillant, utilitzant la càmera de forma esplèndida, movent-la amb els personatges, acompanyant-los al seu pas, amb plànols generals i mitjos, alternant-los molt bé amb primers plànols. Els seus zooms lents són envejables i presagien sempre algun esdeveniment.

Per cert, aquesta pel·lícula serà traslladada a la televisió de la mà de la cadena AMC, la mateixa que ha obtingut diversos premis i molt bones crítiques amb la sèrie Mad Men i que ara està tenint molt èxit amb la nova sèrie The walking dead.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Defendor (2009)


Pel•lícules com El protegit (2000) i Batman Begins (2005), còmics com la línia Ultimate de Marvel o sèries televisives com Herois, pretenen dotar de cert realisme i versemblança al gènere superheroic, arribant en ocasions a nivells absolutament sorprenents. Però per molt bones que siguin aquestes obres sempre hi ha un instant en què l'espectador ha de deixar-se portar per la suspensió de la incredulitat i acceptar les inconsistències que planteja aquesta ficció. Això es deu al fet que la figura del superheroi comporta unes convencions dramàtiques ineludibles i que, per molt que els despullem dels seus colorits vestits i els concedim matisos urbans, profunditat psicològica, comptes corrents o diabetis, aquests personatges es mouen en paràmetres purament fantàstics, com els unicorns i els elfs. Si algú a la vida real intentés emular a un d'ells semblaria un pallasso, com Defendor. A mig camí entre la comèdia, la tragèdia i el divan del psicoanalista, trobem aquest psicodrama canadenc que conté certs elements cervantins, com la imatge de l'heroisme patètic i la confrontació entre idealisme i realisme. A mesura que avança el metratge anem coneixent les motivacions i el sòrdid passat de Defendor, i la cinta passa de fer riure a commoure. El que havia començat com una desmitificadora sàtira del món dels superherois acaba sent un esperançador melodrama urbà, i encara que el conjunt queda bastant equilibrat, la veritat és que tot resulta massa convencional i que la pel•lícula es limita a donar una visió simpàtica i pueril d'una història que podia haver donat molt més de si.

divendres, 19 de novembre del 2010

Plácido (1961)


Fa gairebé una setmana que ens va deixar un dels grans directors de la història del cinema: Luís García Berlanga. El seu humor negre i la seva satírica visió de la societat fan que sigui el més clar exponent de la comèdia espanyola. Plácido (1961) és una de les seves obres mestres indiscutible.

Plácido Alonso ha de pagar la lletra del primer termini del motocarro al mateix dia que se celebra una campanya de Nadal a favor dels desemparats. Arran d'aquesta campanya, el seu vehicle també és utilitzat en la cavalcada. Des de la primera escena intenta aconseguir que li paguin per avançat el servei prestat per poder pagar la lletra i així aconseguir que no li embarguin el vehicle, però no li resultarà gens senzill.

Amb aquest argument, Berlanga aconsegueix una pel·lícula coral omplerta de grans moments, en la qual apareixen davant de la càmera infinitat de personatges amb una posada en escena meravellosa. És una història plena d'aparences, on es critica ferotgement la hipocresia de la societat que només pensa en el que diran els altres. I l'elenc d'actors és interminable i arxiconegut: Cassen (que era el seu primer paper en cinema), José Luís López Vázquez, Manuel Alexandre (que fa poc també ens va deixar), Agustín González, Luís Ciges, Antonio Ferrandis (més conegut posteriorment com Chanquete) o Amparo Soler Leal, entre d'altres. El guió és del propi Berlanga junt amb el gran Rafael Azcona, amb el que va tornar a col·laborar després a El Verdugo (1963).

Plácido va estar nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera i Berlanga sempre va recordar el cocktail que donaven llavors els directors d'Hollywood per als nominats com el moment més culminant i emocionant de la seva carrera cinematogràfica, ja que es va quedar estupefacte en veure que els grans, com Billy Wilder o Frank Capra, se li apropaven i li preguntaven dades molt precises sobre la seva pel·lícula.

dijous, 18 de novembre del 2010

Shameless (2004)



"Per això Tony Blair és una cagada. Oblideu Iraq! No importen les pensions! Tot el que ha aconseguit aquest capullo és que les lesbianes es creguin les putes ames, mentre que als herois de la classe treballadora, com jo, els toca treure aquest fotut país endavant. Que els fotin!"

Així les gasta Frank Gallagher, l'indescriptible protagonista de Shameless, al exitosa sèrie del Channel 4 britànic. Un vividor, un paràsit social, un pare de sis fills "exemplar": alcohòlic, caòtic, capaç de robar-li la nòvia al seu fill de 14 anys i, a canvi, acceptar una pixada com a penitència. Això es Shameless.
La televisió i el cinema britànics conten amb una llarga tradició realista, totalment unida a la consciència de classe obrera, un realisme social amb un nom clau, Ken Loach. A partir de mitjans del 90, directors com Cattaneo (Full Monty), Leigh (Secrets & Lies) o Boyle (Trainspotting) ens han mostrat els budells del "sink estate" (els barris-claveguera) per a configurar un estil propi. D'aquí és on Shameless (Paul Abbot, estrenada al 2004) agafa tot el seu potencial: família disfuncional, mugre post-industrial, marginació social, violència juvenil i un dialecte de Manchester que és gairebé un escenari més.
Però Abbot fa un pas endavant i ens situa en un post-realisme que capgira molts dels valors del realisme social britànic. Shameless renuncia a retratar el proletariat de Chastworth Estate (Stretford, Manchester) des de fora, ho fa des de dins, amb simpatia, sense cap eina moralitzant ni moralitzadora. Aquesta és la gran novetat. Per això es possible trobar-se amb un muntatge accelerat, seqüències oníriques, una narració coral, una banda sonora persistent o un humor grotesc que anul·la la càrrega crítica de qualsevol realisme. Els Gallagher no reclamen mesures polítiques de canvi, odien ser jutjats moralment i, sobretot, no tenen vergonya (d'aquí el títol) de ser el que son, un desastre de família, però amb forts llaços de sang, amor, lleialtat i amistat. I no vingui vostè des de fora a dir-nos com hem de viure!
I amb tot això, Shameless val la pena? És una sèrie que es gaudeix? Doncs depèn. A mi ara m'apassiona però em va costar quasi tota la primera temporada que Frank Gallagher em resultés simpàtic, agafar-li carinyu. Suposo que el haver conegut a milers de Franks Gallaghers voltant per Calella, deixant dormir als seus nanos en un sofà mentre s'infla a cervesa, no ajuda. Però us puc assegurar que se li agafa, i molt!

dimecres, 17 de novembre del 2010

No heroics (2008)


La televisió anglesa sent certa inclinació pels perdedors, sèries com Extras (2005-2007) o The It Crowd (2006) així ho avalen, i No heroics és una àcida comèdia de situació que narra els avatars d'uns superherois de tercera, personatges que en circumstàncies normals s'oblidarien amb facilitat i mai col•locarien el seu nom a la capçalera d'una revista. Més que éssers extraordinaris amb poders extraordinaris, poden considerar-se com gent completament ordinària, vulgar i grollera. No són anatòmicament perfectes, no tenen habilitats atlètiques, coneixements en arts marcials o una gran intel•ligència, però això sí, porten vestits ajustats. Els personatges se'ns presenten molt repel•lents i a l'espectador li costa sentir certa inclinació per ells, una cosa que resulta difícilment perdonable en una sèrie coral. Hi ha altres ficcions de la petita pantalla, com The Office (2001) per exemple, en què varis dels seus protagonistes procuren caure’t malament intencionadament, però no queden exempts de carisma i encant, perquè reben el suport de guions sòlids i replets d'intenció, una cosa que aquí no succeeix. Tenim paraulotes i tipus panxuts amb súper poders, i des del principi estem desitjant que la cosa agafi el seu punt i aixequi el vol. Però els personatges parlen i parlen, i els deures queden per fer.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Males terres (Badlands, 1973)


Males terres és una obra mestra i va ser la primera pel·lícula realitzada per Terrence Malick, que amb només quatre pel·lícules és considerat com un dels directors nord-americans més importants de la seva generació. Martin Sheen i Sissy Spacek van crear dos personatges antològics, basats en la història real d'un dels assassins en sèrie més famosos dels Estats Units, Charles Starkweather i de la noia que el va acompanyar durant els seus crims, Carol Anne Fugate, a finals dels anys 50. A la pel·lícula ella es diu Holly i serà la narradora de la història. La seva mare va morir de pneumònia quan era una criatura i a l'edat de quinze anys es va traslladar amb el seu pare de Texas a Fort Dupree (Dakota del Sur). Allà coneix a Kit, un noi deu anys més gran que ella que treballa recollint escombraries encara que aviat serà acomiadat, i amb el que tindrà una història d'amor amb terribles conseqüències. Ja que el pare de Holly (interpretat per Warren Oates) no vol que segueixi amb aquesta relació, Kit se la voldrà portar amb ell per força, entrant a la seva casa per recollir les seves coses i disparant al seu pare provocant-li la mort. A partir d'aquest esdeveniment, Kit i Holly iniciaran una fugida en la qual hi haurà més assassinats, passant per bells paisatges com el desert de Montana.

Terrence Malick escriu, produeix i dirigeix aquest relat colpidor i fascinador, en el qual sorprèn sobretot la terrible fredor amb què Kit executa les seves víctimes, amb una prodigiosa actuació de Martin Sheen que aconsegueix un dels millors assassins en sèrie que s'hagin interpretat en el cinema, amb una semblança intencionada a James Dean, el mateix referent que va tenir el personatge real. I què dir de l'actitud tan estranya de Holly, d'una barreja d'ingenuïtat i alhora de falta de remordiments, simplificada en l'esplèndida escena en que Kit dispara a un antic company de feina per temor a què avisi la policia i mentre aquest roman ferit a casa seva ella li pregunta a Kit si s'haurà enfadat per haver-li disparat i li farà companyia mentre agonitza.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El ala oeste de la Casa Blanca (The West Wing, 1999)


Potser penseu que durant els últims anys, gràcies a la cobertura mediàtica que s'ha fet de Barack Obama primer a les primàries, després de les eleccions a la presidència dels Estats Units, i recentment a les eleccions de meitat de mandat, heu fet un curs accelerat de política americana. Segurament tindreu raó. Però us informo que si vosaltres heu fet un curs, a casa hem fet un màster empassant-nos les 7 temporades de "El ala oeste de la Casa Blanca".
Aquesta sèrie va ser creada per Aaron Sorkin, i narra les intrigues, negociacions, errors, decisions polítiques i també la política vida personal del gabinet del president dels EUA i també del propi president. En ella, a part d'enganxar-te completament a una trama que aparentment sembla que pugui fer qualsevol cosa menys enganxar-te, aprens com funciona la democràcia nord-americana i potser fins i tot, t'apassiona. A nivell de repartiment, es recuperen actors com Martin Sheen en el paper de President, Stockard Shanning en el paper de primera dama o Rob Lowe com un dels escriptors de discursos, entre d'altres. Tots els actors estan prou bé, però brillen especialment John Spencer, que interpreta el cap del gabinet, i Martin Sheen.
Només alguns aspectes em semblen criticables. El primer és que el govern de la sèrie és massa d'esquerres per ser americà, sembla un govern de centresquerra europeu. De fet alguns crítics anomenaven a la sèrie "The left wing" enlloc del seu títol original "The west wing". Un ltre punt criticable és que en les dues primeres temporades els personatges, i especialment el president eren moralment impecables. Aquest punt s'arregla una mica en una tercera temporada marcada, potser un pèl massa, pels atemptats del 11-S. Finalment també té com a punt negatiu el fet de deixar algun personatge i alguna trama secundària una mica despenjada.
Tot plegat però, no treu que sigui una sèrie molt entretinguda, i que val la pena veure encara que només sigui per entendre de què dimonis parla en Basses quan surt per la TV.

divendres, 12 de novembre del 2010

Ugly Americans (2010)


Nova York es troba entre les aglomeracions urbanes més grans del món, al 2005 es parlaven gairebé 170 idiomes a la ciutat i el 36% de la seva població havia nascut fora dels Estats Units. Aquesta sèrie animada de Comedy Central recorre a monstres, zombies i dimonis per fer una divertida al•legoria sobre tota aquesta diversitat cultural. La història es desenvolupa en un món alternatiu on aquesta ciutat continua sent un dels principals ports d'entrada d'immigrants, però en comptes de porto-riquenys, italians, dominicans o xinesos, trobem a tot tipus d'icones de l'imaginari terrorífic. En línies generals podríem dir que Ugly Americans fa pel terror el mateix que en els últims anys ha fet Futurama per la ciència ficció, solament que, a diferència de la sèrie creada per Matt Groening, aquesta s'allunya del "mainstream" i es decanta per una estètica lletja i marginal, amb altes dosis de mala bava. Ugly Americans jutja amb ironia la nostra realitat, i ho fa carregada de paraulotes, sexe, violència i humor. Matt Oberg, l'actor que presta la seva veu al protagonista, ha declarat en una entrevista que «potser cal fer un show sobre monstres i zombies per mostrar el que Nova York és en realitat». Qui pot resistir-se a un punt de vista com aquest?

dijous, 11 de novembre del 2010

La lladre de llibres (The book thief, 2005)

"La lladre de llibres" de Markus Zusak és una novel·la molt original. Per començar està narrada en segona persona. No recordo haver llegit cap llibre en segona persona a part d’aquest. No us desvetllaré qui és el narrador, però també us asseguro que és del tot original.
El llibre ens explica una història particular de la segona guerra mundial, des del punt de vista alemany, cosa a la que de mica en mica ens anem acostumant des de la pel·lícula “La llista de Schindler” de Steven Spielberg,  la novel·la “Les Benignes” de Jonathan Litell o el conte "El noi del pijama de ratlles", aquest últim ben poc interessant. La història que ens ocupa, utlitza els fets que passen als carrers de Munich com a reflexe del que passava al món, en un gran exercici de passar del particular al general.
Tot plegat decorat amb una declaració d’amor als llibres i a la paraula, i també del seu poder. Zusak et fa pensar com de curiosos som els homes, capaços d’un desastre com aquella guerra i capaços de treure d’aquest desastre petites meravelles com aquesta obra.

Moltes vegades ens decidim a comprar un llibre llegint-ne només les primeres línees. Aquesta vegada us estalviaré d’anar a la llibreria. “La lladre de llibres” comença amb un pròleg que diu:

Primer els colors.
Després els humans.
Així és com normalment veig les coses.
O almenys ho intento.

- VET AQUÍ UN PETIT FET -
Et moriràs

No us en diré més, llegiu-lo i descobriu-lo.

dimecres, 10 de novembre del 2010

El caçador (The Deer Hunter, 1978)


El director Michael Cimino serà recordat per portar a la fallida a la mítica United Artists amb la llarguísima pel·lícula La porta del cel (1980), però també per realitzar una pel·lícula tan dura i bonica, terrible i nostàlgica, plena d'amor i de dolor, amb l'amistat com a punt de referència, anomenada El caçador (1978).

Mike (Robert de Niro), Nick (Christopher Walken, que va guanyar l'Oscar) i Steven (John Savage) són tres treballadors d'una farga que decideixen anar-se'n com a voluntaris al Vietnam, "per servir amb orgull al seu país", però el terror que passaran junts serà una inoblidable experiència, sent presos a les mans dels guerrillers del Vietcong, amb la ruleta russa com a joc habitual entre ells.

La pel·lícula està dividida en quatre parts, amb una primera part més extensiva que les altres en la que veiem als tres amb els seus amics de sempre anant-se'n de cacera i gaudint del poc temps que els queda per estar junts. També veiem el casament entre Steven i la seva núvia, amb una festa nupcial que serveix també com a comiat dels tres homes. La següent part és una immersió total en l'horror d'aquella guerra, amb el temor de la ruleta russa ja esmentada, posant a prova els nervis dels protagonistes i dels propis espectadors. La tercera part és l'arribada a casa de Mike, ja que Nick s'ha quedat allà, malvivint jugant a aquest terrible joc sense donar-li importància a la seva vida i Steven va ser enviat a un hospital de veterans en partir-se les dues cames a causa d'una caiguda. L'última part és la tornada a Saigon de Mike per intentar recobrar la consciència del seu amic Nick, que està bastant atordit segurament per les drogues que li subministren i les ferides que li produeixen els mafiosos d'aquell lloc.

En definitiva, El caçador és una obra mestra que va guanyar 5 Oscars, inclòs el de millor pel·lícula i millor director, que emociona per la seva valenta posada en escena, per les interpretacions de tots els actors i per destacar les coses que ens fan ser humans, com l'amistat i la guerra.

dimarts, 9 de novembre del 2010

L'Home Llop (The Wolfman, 2010)


L'home llop és el meu personatge de terror preferit, però el cinema sempre insisteix en que haig de replantejar-me les meves preferències. La pel•lícula realitzada per John Johnston, el director de Roqueteer (1991), Parc Juràsic III (2001) o Hidalgo (2004), és un remake que capta amb fidelitat l'esperit de la cinta original, la qual cosa seria una bona notícia si no fos perquè el clàssic de la Universal era ja de per si molt dolent. El lector pot revisar el Dràcula (1931) de Tod Browning, El Doctor Frankenstein (1931) de James Whale i La mòmia (1932) de Karl Freund, i passar una bona estona, però ningú trobarà diversió a donar un altre cop d'ull a L'home llop (1941), una pel•lícula cinematogràficament pobra i d'escàs entreteniment. El problema principal és que l'home llop, pedra angular del relat i un personatge del tot fascinant, aquí apareix mancat de carisma. La seva presència es perd en un joc d'artifici que no destil•la ni màgia ni terror, i on la trama avança de manera lineal i previsible, cometent l'error d'explicar-se massa a si mateixa, una cosa imperdonable en una cinta de misteri. El film, en definitiva, renuncia a la possibilitat d'impacte en la consciència de l'espectador i no assumeix riscos, decantant-se cap als abismes del cinema fantàstic sense fantasia.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Economia freaky (Freakonomics, 2005)

Quan a algú li parles d’un llibre d’economia, automàticament pensa en dues coses:
1. Només parla de diners
2. Quina mandra llegir-lo
Avui us recomano un llibre d’economia, però que no parla de diners sinó d’incentius i que no només no es un pal sinó que a sobre és divertit. La teoria econòmica parteix de la base que l’esser humà es mou a través d’incentius, que poden ser econòmics o morals. A partir d’eines econòmiques Steven D. Levitt (en col.laboració amb el periodista Stephen J. Dubner) explica fets quotidians normalment analitzats per experts i carregant-se els arguments que tothom dóna per assumits.
- Que va fer baixar la delinqüencia als EUA als 90, la política dels governs o una decisió judicial dels anys 70?
- Com va derrotar Superman al Ku Klux Klan a la vida real?
- Hi ha discriminació racial entre els concursants de “El rival más débil”?
- En que s’assembla un camell i una cambrera que pretén triomfar a Hollywood?
- Quins son els factors bàsics per ser un bon pare?
- És més perillós pel teu fill que tinguis una piscina o que tinguis una pistola?
Obtindreu les respostes d’aquesta i d’altres preguntes molt interessants a “Economia freaky”, on l’autor assumeix que els experts poden mentir, però les dades no. Amb un anàlisi moltes vegades políticament incorrecte i molt entenedor, farà que us divertiu i penseu dues vegades coses que sempre havíeu donat per segures.
Recentment se n’ha publicat una segona part, de moment només en castellà que es diu “Superfreakonomics (2009)” on resol altres dubtes com:
- Per què els terroristes suicides haurien de fer-se una assegurança de vida?
- En què s'assembla una prostituta del carrer i un Pare Noel a uns grans magatzems?
- És més perillós conduir borratxo o caminar borratxo?
Jo ja n'espero un tercer volum. Mentrestant es pot anar seguint el seu bloc al "New York Times"

divendres, 5 de novembre del 2010

Els viatges de Gulliver (Gulliver's Travels, 1735)

"Els viatges de Gulliver" és una d’aquelles històries clàssiques que degut a una excessiva simplificació, ha acabat a la memòria col·lectiva perdent la seva irònica crítica social, per convertir-se en un conte per nens, que tot i se molt imaginatiu i divertit, no deixa de ser, com diu Francesc Francisco-Busquets, traductor de la versió catalana, un càstig a l’agoserat Jonathan Swift, per escriure tan sarcàsticament sobre la societat anglesa del S.XIX.
Probablement, quan sentiu el nom de Gulliver, us ve al cap el famós país de Lil·liput i un país de gegants del qual probablement no recordeu que es deia Brobdingnag.

Al llibre, que originalment es deia “Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, un cirurgià especialista primer, a continuació, un capità de diversos vaixells”, li passa doncs com al seu títol, ens n’hem oblidat de gairebé tot. En el seu viatge a Lilliput i Brobdingnag, Swift aprofita les observacions que fa Gulliver del govern, la justícia i la religió d’aquests països per criticar precisament aquests aspectes de les societats europees de l’època, bona part dels quals hem heretat.
Gulliver visita també en un tercer viatge la illa voladora de Laputa i la illa de Glubbdubdrib, on resuciten a eminències ja mortes per conversar amb elles, i a on també hi ha ésser inmortals. Aquestes troballes dónen un contrapunt més filosòfic i potser menys humorístic a aquesta part de les aventures.
Al seu quart i últim viatge, se’ns presenta el país dels Houyhnhnms, uns cavalls que actuen com a uns éssers molt més racionals que nosaltres, en un país on els homes son uns animals salvatges anomenats yahoos. Com veieu un clar precedent del que seria “El planeta dels simis”.
Gràcies doncs a la publicació de l’obra completa que n’ha fet per primer cop en català CCG edicions, els meus curiosos podran gaudir de la història tal com fou concebuda per l’autor. Un llibre entretingut, que no divertidíssim ni imprescindible, i que segur que us farà passar com a mínim alguna bona estona.

dijous, 4 de novembre del 2010

Super (2010)


Si Kick-Ass (2010), Defendor (2009) i Super fossin les tres bessones, Super seria Teresa, la més intel•ligent de les tres, tot i que de vegades costi distingir-la de les altres. James Gunn, un cineasta guillat que va començar treballant per a la productora Troma, ens porta la seva personal visió de com ha de ser una comèdia negra de superherois, i encara que el tema sembla estar sobreexplotat, la veritat és que el tipus li posa suficient energia, inventiva i mala llet, com per aconseguir que la cosa funcioni, a més de comptar amb un parell d'asos en la màniga com Rainn Wilson (The Office) i Ellen Page (Juno), dos carismàtics actors que li atorguen un plus a la funció. La història és la d'un tipus bastant vulgar que després d'una revelació decideix posar-se un vestit de superheroi i sortir al carrer a partir-li el crani als dolents. Si els Blues Brothers estaven en una missió de Déu, el nostre amic del pijama vermell també. A partir d'aquí, molt d’humor i violència a càrrec d'una àcida comèdia que arriba als títols de crèdit sense decebre.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Bajo escucha (The Wire, 2002)


Suposo que tothom s'enfrontarà a un sèrie com "The Wire" amb la retina més o menys saturada d'històries de policies i traficants de drogues sigui a la TV, al cinema o a qualsevol novel·la escrita amb més o menys gràcia. Segurament és per aquest motiu que un es pot trobar descol·locat davant d'una història coral, amb una trama complexe i totalment buida de referents amb els que poder-se identificar, tan a la banda dels bons com a les dels dolents. Difíclment trobarem a "The Wire" un personatge que ens sedueixi, estiguin a una cantó o l'altra de la llei, tots tenen una moralitat ambigua, un costat fosc i et desperten certa antipatia.
Les cinc grans històries que ens explica la sèrie, una per temporada, es centren en diferents aspectes de la vida a la ciutat de Baltimore, però sempre giren entorn al tràfic de drogues i al treball policial, i de fet la primera temporada està especialment centrada en les escoltes, la investigació i les interioritats de la jerarquia policial. La segona temporada tracta sobre el port de la ciutat, la corrupció i els seus sindicats. La tercera és la més política de la sèrie, trobant-nos de ple en les intrigues de l'ajuntament, que al cap i a la fi, són els que dirigeixen la policia. La quarta temporada ens parla de l'educació als barris més marginals i dels nens amb risc de caure a les bandes de tràfic de droga o directament en la drogaadicció. Per últim la cinquena temporada ens explica per dins la vida de la prensa local. El fil conductor sempre són els mateixos personatges de la sèrie i les trames secundaries que van enllaçant una temporada amb l'altre.
El realisme és una de les parts més treballades a consciència pels seus creadors David Simon i Ed Burns. Tenien en què basar-se ja van ser respectivament, reporter del diari "The Baltimore Sun" l'un, i detectiu de la policia i professor a diverses escoles l'altre.
Una sèrie molt recomenable però que requereix certa atenció per part nostre per seguir-li el fil i treure-li tot el suc.

dimarts, 2 de novembre del 2010

I saw the devil (2010)


Al veure aquesta pel•lícula tenia la sensació d'estar davant d'una d'aquestes grans fites del cinema de psicòpates, la cinta té un bon duel interpretatiu, una opressiva atmosfera, una posada en escena plena d'inventiva, una tensió ben gestionada i un tema contundent com és el de la venjança. La pel•lícula pot presumir també de posseir alguna cosa que es troba a faltar en moltes cintes d'avui dia, em refereixo a un bon nombre de seqüències amb la capacitat d'impactar en l'espectador, però la cruesa i brutalitat d'aquestes escenes acaben per eclipsar les altres virtuts del film. La filmografia coreana és molt donada a l'exageració, i I saw the devil posseeix unes explosions gore massa recarregades, a on l’ultraviolència exerceix l'efecte contrari al desitjat i acaba per desdramatitzar el relat. Malgrat això ens trobem amb un film molt recomanable, degut als seus innegables valors cinematogràfics i a la seva condició de producte destinat als amants d'emocions fortes. Jo per la meva banda confesso haver-m'ho passat en gran al cinema.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...