dijous, 30 de setembre del 2010

Persèpolis (Persepolis, 2000)


Fa fa força temps que sentim parlar de Iran dia si i dia també a les notícies. Si voleu saber com ha arribat Iran a ser el que és avui, amb especial atenció a la revolució islàmica del 79, sempre podeu tirar d’internet o d’enciclopèdia, però si en voleu un punt de vista particular, que us ho expliqui la història en primera persona i d’una forma amena, no us perdeu “Persèpolis” una petita joia del còmic escrita i dibuixada per Marjane Satrapi.
Satrapi és una iraniana afincada a França, que explica com va viure essent una nena la revolució iraniana de finals dels 70 i com es va fer gran en el entorn del règim. Persèpolis, no és però un còmic històric ni periodístic, es primer de tot una obra autobiogràfica, on la vida de la protagonista es veu totalment condicionada pel fets que passen al seu país, i és així com entra a explicar-nos els esdeveniments polítics, la història de l’Iran, la repressió, les guerres, l’autoexili a França com a marc dels seus conflictes d’adolescència i les seves crisis vitals. El dibuix no és per mi el seu fort, tot i que la seva simplicitat acompanya molt bé la història, especialment en la part de la infantesa de la protagonista, amb les seves pors i angoixes.
Si us fa mandra llegir còmics o llegir en general, podeu optar per veure l’excel·lent adaptació que se’n va fer al cinema fa un parell d’anys.

dimecres, 29 de setembre del 2010

El malson de Darwin (Darwin's Nightmare, 2004)


El malson de Darwin, de Hubert Sauper, és un dur documental, ple d'engany, tristesa i molta misèria, premiat en diversos festivals, que ens explica i ens mostra la pura realitat d'uns fets, fent-nos pensar fins a on pot arribar la crueltat humana. Hi ha masses preguntes que un es fa després de veure aquest imponent al·legat en contra de les barbàries que fa l'ésser humà per coses com els diners, deixant morir de gana a milions de persones innocents.

El tema central és el Llac Victòria, a l'Oest de Tanzània, el segon llac d'aigua dolça més gran de la Terra, font del Nil, considerat com el "bressol de la humanitat". Tot el que veiem durant el desenvolupament d'aquest documental va relacionat amb el que ocorre al voltant d'aquest llac o a causa del que hi ha en ell. Un dels grans debats és sobre la perca del Nil, com ho veiem al Congrés Ecològic Internacional que té lloc a Kenya. Aquest peix és un depredador que ha destruït a totes les altres espècies del llac i que sent tan comercial i tan car va ser el resultat d'un "petit experiment científic", i com diuen alguns, va ser introduït per algun home una tarda allà pels anys 60. Des de llavors s'ha reproduït ràpidament i, curiosament, moltes tones d'aquest peix són transportades en grans avions cap a Europa, mentre una gran part de la població de Tanzània passa gana. Aquests avions arriben "buits" segons els pilots russos, però s'anirà descobrint per altres fonts que els negocis van per un altre camí. En veritat, transporten caixes carregades d'armament militar, encara que els pilots diuen que no saben res d'això.

Hubert Sauper aconsegueix una narració creïble i ben estructurada, mostrant paral·lelament diferents casos de la vida en zones de Tanzània, juntament amb alguns aspectes de la vida dels pilots russos o de la manera de treballar dels responsables del comerç de la perca del Nil. Diverses escenes contenen plànols capaços de remoure qualsevol estómac i de castigar qualsevol consciència, intentant deixar constància de la terrible realitat que viu gran part del continent africà, centrant-se a Tanzània i en el misteri de la perca del Nil.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Fábulas (Fables, 2002)


No se si a vosaltres us passava de petits, però a mi, quan el conte acabava i em deien allò de que “van ser feliços i van menjar anissos”, a part d’estar d’acord que els anissos i la felicitat havien d’anar lligats per força, no em quedava del tot satisfet amb el final. ¿De veritat la bruixa havia desaparegut per sempre? ¿El príncep blau no tindria cap més aventura? Qui m’havia de dir que molts anys després, un còmic em donaria la resposta.
El guionista, Bill Willingham, parteix d’una idea força original: Un misteriós enemic anomenat l’Adversari, ha conquerit el món de les faules, esclavitzant als personatges dels contes. Una part important d’aquests personatges aconsegueix fugir i instal·lar-se a la ciutat de Nova York passant totalment desapercebuts per nosaltres, els mundans, gràcies a diversos encanteris. L’acció i el misteri sobre qui deu ser el temut adversari son una constant al llarg de una història on ens trobem: El Llop Ferotge com a comissari de la policia de les faules que no desperta precisament confiança a tothom, el Príncep Blau que es dedica a seduir a tota dona rica que se li posi per davant, o la Bella i la Bestia passant per un crisi de parella. Aquestes son algunes dels situacions que ens explica Willingham, amb un tractament adult, que fa que t’ho passis de conya llegint aquests còmics, gràcies al ampli ventall de personatges ja coneguts per tothom i que ens els trobem enmig de nous contes de misteri, d’amor (i sexe) o d’aventures, amb un humor brillant present al llarg de tota l’obra.
El còmic té un punt negre. Diversos dibuixants desfilen al llarg de les seves pàgines, cosa que afecta a l’obra en conjunt, ja que a part de perdre certa sensació d’unitat, no tots els autors estan al nivell. En destacaria el que més números ha dibuixat: Mark Buckingham, ningú dibuixa al Llop com ell.
Malauradament, un cop tancada la trama principal de l’adversari, després de 75 capítols, les noves idees no estan a l’alçada de la saga original i el còmic s’acomoda i cau en la mediocritat. Hauria valgut més no seguir la sèrie.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Salsa de carne


Salsa de carne” és un programa de ràdio atípic. Tal i com els agrada a dir a ells, al principi de cada nova entrega, no s’emet ni per AM ni per FM ni a cap ràdio convencional. Només s’emet a través de l’internet terrestre.
Però no només és atípic per l’emisió (ja en coneixem alguns altres fenomenals programes de ràdio en format podcast) sino pel seu contingut. En una època en que les maquetes quasi ja no existeixen de manera física degut al boníssim servei de plataformes gratuites i consolidades com Myspace, Bandcamp o Last Fm (per citar només algunes) es crea un programa radiofònic amb un contingut que dona sortida, sobretot, a grups novells sense contracte discogràfic i totalment autoeditats. La proposta no és novedosa però tampoc és masa corrent en els temps radiofònics i, sobretot, televisius, que vivim ara mateix. És per això que trobo molt interessant un programa de ràdio que et filtra i resumeix d’una manera inteligent i desperta, amb un bon gust i un criteri coherent tot el que et podries estar perdent si t’aborreix saltar de màispeis en màispeis sense trobar gaires coses interessants. Però degut a l’enorme quantitat de grups d’aquestes caractarístiques que ens podem trobar a nivell global fa que la seva tasca es configuri dintre d’un àmbit territorial limitat a grups espanyols (si a algú li sembla que és poc és que no sap del que està parlant!).
L’equip del programa està encapçalat pels seus dos codirectors (L’Ángel Lamenor i el Sergio Navarro) i completat per una sèrie d’interessants col·laboradors com el Ninja del Amor (a punt d'abandonar, al programa al nº 69) amb el seu divertidíssim consulori amorós-sexual a mig pas entre el psicòleg més demagògic i la ganyanada más bèstia però amb un to força satíric, elocuent, disparatat i educatiu. També trobem a Javi Columbia (guitarrista de Los Alimentos y Columbia, entre d’altre facetes) o a un servidor fent una secció dedicada a les versions (anomenada “Las Perversiones del Capitán Toni”).
Salsa de carne” el podreu trobar a www.salsadecarne.net. Si voleu fardar de grups que molt poca gent coneix i dels que es parlarà d’aquí a un temps com a novetats molt interessants adelanteu-vos i escolteu aquest fantàstic programa.
Els consumidors més habituals d’aquest blog tan xulo en diran que ja és el segon programa de ràdio que comento i que, alhora, col·laboro. Davant d’això només en puc dir un parell de coses… Per una banda, citar a Unamuno quan deia algo així: “En parlo molt sovint de mi mateix perquè és la persona que tinc sempre més aprop” i ,per l’altra, que encara em queden un parell de programes de ràdio amb els que en tinc un fort lligam amistos-radiofònic.
Però... aixo serà un altre dia. A la mateixa bathora! Al mateix batblog!

divendres, 24 de setembre del 2010

Diu que no sap què vol (Fred i son, 2010)



La parella formada per la Elisenda Daura i en Xavi Rosés, tots dos a les veus, ella a la bateria, ell a les guitarres, juntament amb el baixista Xesc Cabot, van presentar un parell de demos (la excel·lent "En pijama") abans de presentar el seu debut en cd i lp, "Diu que no sap què vol". Salta a la vista que Fred i Son, fitxatge de Sones (Mishima) es un dels projectes pensats amb més mim de l'indie actual.
El grup té certa experiència en altres bandes. L'Elisenda ve de Las Dolores ,el Xavi de The Epic Kind i últimament se'ls hi ha afegit el Cristian de Nisei i Sedaiós. La idea de muntar Fred i Son ve de la Núria Muntaner, del projecte de música per a nens Minimúsica, que els va demanar que col·laboressin amb ells, i això es nota en el caràcter naïf del grup, que ha decidit incloure en el seu debut una cançó anomenada "El petit príncep", juntament amb una il·lustració en el llibret del famós llibre d'Antoine de Saint-Exupéry.
Si en la seva maqueta es mostraven potser massa lànguids i melancòlics, portant-nos l'aroma de Young Marble Giants, Marine Girls (primer grup de la vocalista de Everything But The Girl) o Le Mans (i el Donosti Sound en general), la revisió de les cançons comuns amb el cd té un color molt més viu. Els barcelonins sonen ara bastant més vitals, cançons conegudes com "L'arc de Sant Martí" o "Els personatges" guanyen en vida i semblen intentar-nos convèncer utilitzant la directa quan abans ho feien quasi a càmera lenta.
I de nou, igual que amb Las Aias o Senyors Tranquil, son quasi més coneguts fora de Catalunya que dintre. Com a mostra, un extracte de La página de la nadadora: Diu que no sap què vol es sencillamente una de las grandes alegrías del año, la primera de las gordas de una escena barcelonesa que anda dispuesta a revitalizar el pop en nuestro país. Y nosotros, que por un estribillo morimos, encantados de que así sea.

dijous, 23 de setembre del 2010

Guía para no entender a Sócrates (2004)



Què sabem realment sobre Sòcrates? tot el que ens ha arribat d'aquest filòsof, considerat el pare de la filosofia occidental, ens ha estat desvetllat en els famosos diàlegs escrits pels seus deixebles (el conegut com a cercle socràtic), i per les biografies escrites per un gran nombre d'historiadors il·lustres fetes molts segles després de la seva mort. Què és ficció i què és crònica de totes aquestes paraules ? per exemple, el seu deixeble més famòs, Plató, en els seus coneguts diàlegs platònics, bé podia haver posat paraules seves en boca del seu mestre per donar a la seva veu més difusió i transcendència.
Gregorio Luri en aquest llibre, ens acosta a la vida i obra de Sòcrates mitjançant els texts dels seus deixebles, tot analitzant la versemblança d'aquests amb la realitat. D'aquesta manera , l'autor ens descobreix les dones més properes al filòsof, des de l'adorable Aspàsia fins a la famosa Jantipa; dona de Sòcrates recordada pel seu fort caràcter. També ,no falta referència als homes i joves pupils que van ser musos d'aquest famós ateniense, com el jove i intel·ligent Alcibíades. Gregorio Luri ens descriu l'atopia Socràtica, les singularitats inclassificables del filòsof, anècdotes de la seva manera de filosofar amb qualsevol ciutadà que es trobava pel carrer, tot fent servir la seva coneguda ironia. No falta en aquesta obra un anàlisis del judici i la mort de Sòcrates, des dels arguments esgrimits durant la seva defensa, fins la seva actitud enfront de la inevitable mort a mans de la cicuta.
Crec que aquest llibre realitza un bon anàlisis crític de les fonts escrites que aporten dades sobre la vida de Sòcrates. El llibre analitza les cròniques que descriuen un mateix succés de la seva vida des de diferents observadors, i per tant, des de diferents perspectives. Fora de ser un llibre de consum exclusiu per filòsofs, és un llibre per tots els públics i per a totes aquelles persones interessades en saber més coses d'aquest conegut i transcendent personatge de la nostra història.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Hitler de pequeño leía mucho (2009)


Un dia xerrant sobre la “lectura” se’m va acudir afirmar que “Llegir està sobrevalorat”. Els meus interlocutors em va mirar amb certa cara de perplexitat. Segurament la frase no és meva i la vaig treure d’algun lloc però no se ben bé d’on, però em va agradar: és provocativa, políticament incorrecte i n'estic convençut que és certa.
Per aquest motiu suposo que m’ho he passat força bé llegint la crítica a la lectura (valgui la contradicció) que representa “Hitler de pequeño leía mucho”, un fanzine publicat pel col·lectiu "Lló lo veo a sí". Aquesta petita publicació, que agafa el títol de una frase de Roberto Bolaño. té la grandesa de tenir articles contradictoris, ja que cada autor pensa diferent i així queda palès en aquestes pàgines, permetent al lector valorar la opinió de tots ells i contraposant-la a la pròpia. Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir ja que val molt la pena i només son 19 pàgines, il•lustrades per nens que ens donen la seva visió de Hitler, i amb una pàgina final on s’enuncien els drets imprescindibles del lector.
D’alguna manera en un bloc com Porcions, es pot percebre aquesta ressenya com a certa provocació. Ho és. Seria divertir que s’obrís cert debat en els comentaris.

En la mateixa línea s’ha publicat també “Mussolini saludaba de película”, un al•legat en contra del cinema, que tot i que també he trobat interessant, si que crec que és menys necessari ja que més o menys tothom està d’acord que el fet d’anar al cinema no està socialment sobrevalorat. També us l'enllaço.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Country & Western (Siniestro Total, 2010)

Aclarim-ho d’entrada: l’últim disc de Siniestro Total no és un disc de country en el sentit estricte. Té un regust country, però sona com sonen últimament ST, com els gats vells que són, amb algun toc de Texas per aquí i per allà. Sí que hi ha homenatges a Johnny Cash, però també a AC/DC i, en definitiva, a ells mateixos (“Country & Western”, la cançó, no és més que “Yo dije yeah!” tocada per uns senyors que ronden la cinquantena...). Està pensat per editar-se en vinil (edició limitada de 600 exemplars), i s’ha intentat mantenir aquesta consistència de dues cares també en l’edició en CD (tot i perdre la gràcia) col·locant una cançó instrumental al final de cada “cara” (experimentació radiofònica a “The wrong frequency”; més western que country a “La balada del látigo”) com a Policlínico Miserable (1995).
Les males notícies són dues: la primera, òbviament, és el títol. La segona, que es confirma que es va fer un mal canvi de baixista. La versatilitat amb l'instrument d’Oscar Avendaño és proporcionalment inversa a la seva capacitat compositiva; la substitució de Segundo Grandío (coautor de “Camino de la cama” o “Chusma”) per Avendaño (autor o coautor de tots els temes insubstancials i prescindibles del disc) resta bastant al còmput global que, així i tot, és positiu.
Perquè sí, amics meus, estem davant del millor disc de ST en tretze anys. I no se m’espantin, que de fet això només vol dir que és millor que La historia del blues (2000) i Popular, democrático y científico (2005), que és l’únic material nou que s’han dignat a treure en aquest període. El combo Soto/Hernández es mostra aquí engrassat a la perfecció ("Trastorno bipolar"), el so està més cuidat que mai, i la lírica del senyor Hernández recupera amb aquest disc part d’aquell punch que havia tingut fins a mitjans dels noranta; no arriba a aquell nivell, però ens corrobora que encara és capaç del millor (“Como el aceite y el yang”), del pitjor (“Los putos amos”) i de les habituals sortides per la tangent (“The very first one”).
Potser hi falta alguna de les habituals sortides punk, però a aquestes alçades del partit l’únic que podem fer és agrair que, amb gairebé trenta anys d’història a l’esquena, encara siguin capaços de fer un altre enorme esforç conceptual com aquest.

dilluns, 20 de setembre del 2010

París, Texas (Paris, Texas, 1984)


París, Texas (1984), dirigida per un dels cineastes més importants dins del considerat cinema d'autor, l'alemany Wim Wenders, és una pel·lícula de culte dels 80, una autèntica joia que t'atrapa des de l'inquietant inici fins al seu bell i emocionant desenllaç final.

La història comença amb un travelling aeri que ens mostra part d'un desert de Texas, molt ben acompanyat per unes notes de guitarra de Ry Cooder (cançó molt coneguda que es va utilitzar en l'antiga sintonia del programa de la 2: Documentos TV); poc després, veiem un personatge deambulant per aquest paisatge auster amb un vestit polsós i una garrafa d'aigua gairebé buida. Aquest personatge està interpretat per Harry Dean Stanton, un actor al qual sempre li han donat papers secundaris (com a Alien, el octavo pasajero, 1979), però que aquí és el protagonista, i la veritat és que interpreta meravellosament el paper de Travis, un pare perdut en els seus records que fuig sense saber on, encara que té una idea fixa al seu cap: París, Texas.

Wenders ens va endinsant en l'argument d'una manera pausada, amb plànols bellíssims i uns diàlegs molt ben pensats. La delicadesa de les imatges contrasta amb la duresa de reconèixer coses del passat que Travis creia haver oblidat. El personatge de la seva dona (Jean), un paper molt important en la història, ho interpreta la bella Nastassja Kinski, que no pot estar més maca en aquesta pel·lícula.

En definitiva, París, Texas és una road-movie preciosa, molt nostàlgica, plena d'emocions i de ferides del passat que no es van poder cicatritzar. Va aconseguir la Palma d'Or a Cannes i un servidor la considera com una de les seves cinc pel·lícules preferides.

divendres, 17 de setembre del 2010

Cypher (2002)


El talent de Vincenzo Natali a la ciència ficció ja havia quedat demostrat amb Cube (1997), el seu clàssic sobre el terror dels espais reduïts, i en el seu segon llargmetratge el director canadenc utilitza la ficció científica per retratar la crisi d'identitat de l'home modern. El protagonista de Cypher, Morgan Sullivan (Jeremy Notham), posseeix l'essència d'altres herois alienats de la literatura i el cinema, com per exemple el Joseph K de El procés (1925) o el Winston Smith de 1984 (1949). L'esquizofrènica posada en escena i l'estètica freda i distant, gairebé minimalista, ens transmeten la desesperació i la paranoia que requereix el relat. L'acció s'emmarca en una desdibuixada ciutat futurista que intuïm vagament i el clima de misteri es manté al llarg de tot el metratge, emparat pels constants girs argumentals d'una trama que juga intencionadament a les caixes xineses. Cypher és un thriller abstracte que, sense grans parafernàlies, combina un ambient malaltís i intens amb elements directament vinculats al gènere d'espies. La pel•lícula té una primera part fascinant i clarament kafkiana, però en el seu últim terç es manté fidel als codis del cinema d'evasió, en un canvi de registre que resulta difícilment comprensible. Després de més d'una hora de pur malson cibernètic, el film de Natali deriva cap a una típica fantasia bondiana, recreada amb molta adrenalina i pirotècnia, en el que ve a ser un complaent final que no casa amb la resta del metratge, però que reforça el sentit oníric del relat.

dijous, 16 de setembre del 2010

Mad Men (2007)


Aquesta és una de les millors sèries que podem veure actualment. Quan me la van recomanar acabava de llegir els “Contes” de John Cheever, i quan vaig veure’n els primers episodis, si m’haguessin dit que l’invent estava signat pel propi Cheever, m’ho hagués cregut. Però el pare de la criatura és Matthew Weiner, ex-guionista de “Los Soprano”, qui al igual que feia Cheever, ens explica la vida a Nova York i als seus suburbis als anys 60. L’entorn escollit per retratar aquesta època és una agència publicitària, justament a l’edat d’or d’aquest negoci, un època en la que els publicistes eren una mena de icona a qui adorar. Tot això és utilitzat per mostrar-nos les relacions socials, laborals i personals, el masclisme dominant, les (males) costums de fumar i es beure per tot arreu, una època en  la que, com deia John Cheever, gairebé tothom anava amb barret pel carrer.
El ritme de la sèrie és pausat però no avorrit, té l'hipnotisme de l'encant de l'època, que a mi personalment m'enamora, i fa que t'entrin ganes de passejar, vestit per l'ocasió pels carrers de Manhattan. I paradoxalment, aquest és l'únic punt que trobo a faltar a la sèrie.  La sèrie està totalment mancada d'exteriors i no ens  ensenya aquests carrers. Una llàstima.
Els actors, poc coneguts, estan tots a un altíssim nivell. Tant alt i tant creïble que poden corre el risc de quedar encasellats en els seus vestits perfectament planxats i les seves cinturetes d’avispa, que comencen a marcar la moda de les passarel·les de cara a l'hivern que ve.
La qualitat de la producció, està al nivell de les grans sèries de la TV per cable americana, i en aquesta ocasió és mèrit de la AMC, que amb aquesta sèrie es va llençar per primer cop a la producció de sèries. Aquesta qualitat la podreu percebre des dels títols de crèdits, dissenyats amb un gust impressionant, i que semblen sortits de l’escola de Saul Bass.

dimecres, 15 de setembre del 2010

El poble dels gegants (Village of the Giants, 1965)


Hi ha pel•lícules que s'inspiren en els seus efectes especials, i fins i tot hi ha cineastes que consagren la seva carrera a ells, però Bert I. Gordon és tota una singularitat per la dedicació que ha demostrat a un únic i deslluït efecte especial; la retroprojecció. Un trucatge amb el qual ha abordat de manera insistent un subgènere que, si em permeten el joc de paraules, li ve gran; el gigantisme. Dinosaures, ciclops, llagostes, taràntules i fins i tot gallines de grandària considerable, poblen una filmografia amb tendència als excessos i que li ha guanyat el sobrenom de «Mr.Big», un àlies que pot fer referència tant a les seves inicials com al seu interès pels monstres gegantins. A El poble dels gegants Bert I. Gordon afronta la seva temàtica habitual, la de les bestioles amb problemes de creixement, i la barreja amb el cinema juvenil de l'època. Probablement la pel•lícula també es podria haver titulat «L'atac dels adolescents de 50 peus» o «Jo vaig ser un gegant adolescent». La seva premissa està agafada de L’aliment dels Déus, però qualsevol rastre de la popular novel•la de H.G. Wells es dilueix en una orgia de psicodèlia yeyé i fantasia naïf. El film sembla un producte fet a la mida dels autocinemes de l'època i bàsicament ofereix gigantisme, humor, noies en bikini, interminables escenes de balls i alguns colossos amb les hormones descontrolades, mentre la trama banalitza el conflicte generacional, l'angoixa adolescent i la rebel•lia.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Lenny (1974)


Molt de tant en tant, el món de l’espectacle ens regala personatges que son autèntics genis, que toquen múltiples disciplines i que a sobre ho fan tot bé. Un d’aquests monstres va ser Bob Fosse, que entre d’altres, va dirigir i coreografiar “Cabaret”(obra mestra del cinema musical) i va dirigir, coescriure i coreografiar el musical “Chicago” (encara es representa a Broadway 35 anys després).
Avui parlarem però d’un dels seus treballs menys comercials i més allunyats del gènere musical, la pel·lícula “Lenny”.

Lenny Bruce va ser un polèmic monologuista (allò que aquí hem descobert fa 10 anys i els americans en diuen més encertadament des de fa més de 60 anys, stand-up comedian), que va provocar els EUA durant la dècada dels 50 i 60, amb monòlegs molt subversius i farcits de paraulotes, que sacsejaven tant els cervells de segons qui, que va acabar detingut diverses vegades. A la seva pel·lícula, Fosse, ens explica la història de Bruce des dels seus inicis al món de l’espectacle fins a la decadència i mort l’any 1966.
És curiós veure com allò que era tan provocador als 50 i 60, com dir la paraula “cocksucker” en un espectacle, ara no ho és gairebé gens, en canvi el que hi ha a sota de les paraules de Bruce, el seu missatge en contra de la hipocresia que vivim dia a dia, encara és ben viu. Lenny Burce va influenciar a altres excel·lents monologuistes i provocadors com George Carlin.
Per explicar-nos aquesta biografia rodada molt encertadament en blanc i negre, Bob Fosse es serveix de les eines del documental, utilitzant fragments de testimonis interpretats pels propis actors i flashforwards de les últimes actuacions de Lenny, on es pot veure com es basa en la seva pròpia biografia com a material pels seus espectacles, servint-nos així de fil conductor per conèixer la seva història i les seves idees.

És una llàstima que aquesta sigui una peli bastant oblidada ja que com gairebé tot el que va fer Fosse, està molt per damunt del que podem veure avui en dia a moltes sales de cinema. Aquí teniu doncs una bona alternativa per quan no veieu res interessant a la cartellera.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Las Recetas del Doctor Cowabunga


Per qui no ho sàpiga els diré que, entre els milers de defectes que tinc, soc radiofílic.
És per això que, desde el mil•leni passat, faig ràdio amb una dedicació malaltissa a un nivell amateur (la meva unineuronalitat, un altre defecte, m’impideix fer-ho millor) degut, suposo, per una banda, a la meva passió per la música i, per l’altra, per una herència cultural del meu pare. Ell, a casa, sempre escoltava la ràdio: notícies, retransmissions de partits de futbol, concursos, radionovel•les, carrusels esportius o l’Elena Francis.
Aquest amor encomanat pel meu progenitor pel mitjà m’ha fet que, no només anés descobrint a la ràdio músiques que han anat formant part de la banda sonora de la meva vida sino a encuriosir-me pel mitjà fins a formar part d’ell dirigint un parell de fantabulosos popgrames radiosterofònics o col•laborant a uns altres.
La petita porció que aporto en aquesta ocasio és sobre un programa de radio lliure i independent que s’escolta/descarrega a l’internet: “Las Recetas del Doctor Cowabunga”, del qual també en formo part aportant alguns podcasts.
Las recetas del Doctor Cowabunga es presenta com un recetari radiofònic en format podcast disposat a servir saborosos plats de garatge y rock’n’roll poc fets i fortament especiats. L,equip està dirigit pel ja esmentat Doctor (amb un passat radiofònic i unes terribles ganes de tornar al mitjà) recolzat pels seus ajudants: Vip Vop (fidel company i autor de l’ultrablog “Defectos especiales”),Mr. Baboo (acòlit i deixeble) i, el recentment reclutat, Stephen Wolf (responsable, entre d’altres coses, de la nova cara de la güep oficial).
Cadascuna de les receptes té un format semblant: aproximadament 3/4 d’hora del millor rocanrol, garatge, punk o surf a través d’una selecció de cançons (acurada, enèrgica, rebuscada, salvatge, original i molt encertada) i una locució feta pel membre de l’equip que l’ha creat que, en alguns casos, son programes monotemàtics sobre la ciència ficció o el terror. Però l’equip cowabungo no té fronteres i conviden i animen als seus amics/oients a que facin les seves pròpies receptes per penjar-les i interactuar d’una manera productiva al seu programa de ràdio.
En una anterior porció vaig confessar que últimament escolto molt garatge, surf, rocanrol... Doncs aquest podcast en té bona part de la culpa.
El trobareu a www.doctorcowabunga.com. Jo tinc totes les receptes guardades al disc dur de la computadora central de la radionau i, de tant en tant, em ve de gust tornar-les a escoltar. No sé si a vosaltres us agradarà, pero només us faig saber que aquest fenomenal podcast és altament adictiu. Almenys per a mi. Pero... serà perquè sóc dèbil... i radiofílic!

divendres, 10 de setembre del 2010

Generation Kill (2008)


Aquest és el títol de la magnífica mini-sèrie bèlica de 7 episodis produïda per HBO. No se fins a quin punt el títol pot amagar un homenatge a la ja cèlebre frase "born to kill" que portava escrita al casc en Joker de "La chaqueta metàlica", el que tinc clar es que per mi aquesta sèrie és a la guerra de Iraq, el que la peli de Kubrick és a la de Vietnam: un gran retrat molt realista del conflicte bèlic.
"Generation Kill" és una història coral i com a tal, pot ser una mica complicat en el seu primer episodi identificar clarament a cada personatge, a més a més tots vesteixen de forma semblant. Aquesta sensació desapareix de forma progressiva ja que molt encertadament la sèrie et va descobrint el rerefons de cada un d’ells, les seves motivacions i el seu perfil psicològic. En un tres i no res ja tens clar quina és la mena de fauna que hi ha a dins dels marines americans.
La sèrie, escrita per David Simon i Ed Burns (autors de "The Wire") està basada en el llibre d’Evan Wright (que també va col·laborar en els guions de la sèrie), un periodista de la revista musical “Rolling Stone”, que va estar acompanyant a un batalló de marines des d’abans de l’inici del conflicte i fins la caiguda de Bagdad. Ens explica doncs com els EUA entren en guerra, els marines estan a punt, és el moment d'agafar el fusell i començar a matxacar iraquians. Però no, la guerra no és això, son moltes nits sense dormir però també sense entrar en combat directe, son lluites de poder i decisions del tot inversemblants que si te les expliquessin fora del context de la sèrie et semblarien impossibles.
Ara que els americans es retiren de Iraq, és un bon moment per rescatar aquesta joia televisiva, que us ajudarà a recordar les noticies sobre execucions innecessàries comeses per soldats americans, i que s'han filtrar a la premsa durant els 6 anys de conflicte.

dijous, 9 de setembre del 2010

Viscosidad (The Incredible Melting Man, 1977)


Viscosidad és l'encertadíssim títol amb el qual es va distribuir a Espanya The Incredible Melting Man, una nebulosa pel•lícula de finals dels 70’s que avui dia és recordada com un dels punts més baixos de la ciència ficció. La cinta es demostra viscosa en multitud dels seus aspectes; narratius, tècnics, artístics i plàstics, i l'única cosa que posseeix certa coherència és el títol. Encara que es tracta d'una obra amb intencions (per dir alguna cosa) serioses, està plena de detalls jocosos i delirants que provoquen el somriure d'un espectador sense complexes. Qui senti predisposició davant d'aquest tipus de barbaritats cinematogràfiques pot gaudir de tot un complet ventall del que mai ha de fer una pel•lícula, perquè l'acumulació de despropòsits pot resultar tan simpàtica com infructuosa. Però qui no senti cap fetitxisme per subproductes de sèrie Z que s'estalviï el turment, tan sol seria un acte de crueltat cap a si mateix.
Rick Baker, una de les grans llegendes dels efectes especials, fa l'impossible per facilitar una mica de terror a tan anodina aventura, però el famós maquillador tampoc es cobreix de glòria precisament. L'espectador s'angoixa davant l'espantosa presència de l'increïble home que es fon, però ho fa perquè sap que sota tones d'immundícia i matèria enganxosa es troba Alex Rebar, un sofert actor. Aquest i no un altre és l'autèntic horror d'un film que funciona com una antologia del disbarat cinematogràfic i està pèssimament escrit, dirigit, interpretat i muntat.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Tenir-ho Tot (Senyors Tranquil, 2010)



Senyors Tranquil és un duet barceloní format per David Amills (Damills), conegut fins ara per fer versions de Portishead, 2raumwohnung o New Order en plan bossa-nova durant la seva etapa a Subterfuge, y Gad Sans, un dels músics amb el que ja havia treballat prèviament. Aquesta vegada les cançons són pròpies i si no fos perquè ja porten molt de temps amb la cadència encisadora del só bossa, diríem que han estat influïts pels Kings of Convenience (tots dos canten i toquen la guitarra) en lloc de per Vinicius de Moraes o Tom Jobim.
Fa ja uns mesos que es va començar a parlar d'ells per blocs de música (curiosament la majoria en castellà i de fora de Catalunya). Llavors només tenien alguns temes penjats al seu MySpace, s'havia creat una pàgina de Facebook dedicada al grup, i Guille Milkyway (La Casa Azul) n'havia fet una ressenya radiofònica citant com a referents de la banda Kings of Convenience o Portishead. Han enregistrat 11 temes (10 propis més una versió de The Cure) produïts pel Pau Vallvé que han publicat sota el nom de "Tenir-ho tot" (Música Global 2010), que podeu escoltar íntegre al Spotify. Les seves composicions no escapen del costumisme habitual a les cançons folk i parlen de detalls com la nata al llavis del ésser estimat abans d'anar al llit, ni tampoc de la crítica social, que apareix a "L'Eixample". Pop acústic, delicat i extremadament senzill (que no bàsic), com podreu comprovar si feu una escolta al senzill del disc,"Indis i cowboys"

PD: si "Turista del carrer" no us emociona i no la trobeu preciosa i ENORME es que no sou persones ni res!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Notas al pie de Gaza (Footnotes in Gaza, 2009)


Ahir parlava en aquest bloc de l’excel·lent reportatge periodístic, en forma de còmic, que és “Palestina” de Joe Sacco. Avui us recomanaré la nova obra del mateix autor sobre el mateix conflicte “Notas al pie de Gaza”, fruit de la seva visita a la zona 20 anys després.

Sacco, retorna a la franja de Gaza per portar-hi a terme una investigació sobre les matances de palestins que van tenir lloc al 1956 a Rafah i a Khan Yunis, i que com explica al pròleg un testimoni palestí que en aquell moment tenia 9 anys, van començar a “sembrar l’odi en els nostres cors”. Que 54 anys després encara es pateixin les conseqüències d’aquest odi, fa aquest reportatge totalment necessari.
Sacco es sent atret per uns fets que han quedat com una nota a peu de pàgina de la història, passant pràcticament desapercebuts, i es decideix rescatar-los a través d’un important treball d’investigació i d’entrevistes personals a supervivents del fets. Com a bon periodista que és, va separant el gra de la palla, contrastant les històries, explicant les fonts i donant veracitat només a allò explicat per diversos testimonis.
Molt hàbilment, combina l’explicació dels resultats de la seva recerca amb la narració de la pròpia investigació i dels dos mesos que passa a Gaza, jugant-se la vida entre trets, enderrocs i atacs, al igual que milers de Palestins fan cada dia.
Una vegada més, el còmic està clarament posicionat a favor de la causa Palestina, però lluny de fanatismes, no es talla a l’hora de mostrar la faceta més radical d’aquesta causa, aprofundint en les seves arrels i sense girar mai l’esquena a la posició de Israel sobre el conflicte i la seva versió dels fets. Com afirma el propi autor "No soc objectiu, però si miro de ser honest".
Un nou sacseig de consciències i idees per qui vulgui estar ben informat del que està passant a un dels punts geogràfics més conflictius del món.

“Notas al pie de Gaza” ha estat el primer còmic guardonat a la categoria de llibres del Ridenhour Prizes, destinats a actes de "divulgació en pro de l’interés públic, promoure la justicia social i donar llum a una visió més justa de la societat”.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Palestina. En la franja de Gaza (Palestina, 2001)

 
Segons les notícies que circulen des de fa uns dies, sembla ser que es reprendran per enèsima vegada les converses de pau per solucionar el conflicte entre palestins i israelians. Aprofitant l’avinentesa, és un bon moment per recomanar “Palestina. En la franja de Gaza” de Joe Sacco, un relat periodístic en format de còmic, narrat en primera persona sobre l’experiència que va viure el propi autor durant la primera intifada de 1991-92.
Al llarg de les seves gairebé 300 pàgines (publicades originalment per separat en 9 capítols) ens explica, des del punt de vista del ciutadà Palestí, com és la vida a Gaza, intercalant apunts històrics que ens ajuden a posar-nos en situació amb el conflicte, i incloent també les opinions d’alguns israelians. Como si fos un documental de TV, l’autor aprofita la seva formació como a periodista realitzant una sèrie d’entrevistes personals que ens dibuixen y relaten a la perfecció la vida quotidiana de personatges anònims, a més de fets que va observant als camps de refugiats i a les zones habitades pels colons. A cada entrevista, hi trobem un drama humà, una lluita por la supervivència, una pèrdua d’éssers estimats, de llars, d’injustícies d’una guerra que sembla que mai hagi d’acabar. Aquesta manca d’esperances és expressada de forma magistral a les últimes pàgines, amb una trobada entre un nen palestí i un soldat israelià.
Afortunadament el dibuix de Sacco es més aviat caricaturesc, cosa que juntament amb la seva fina ironia fa la lectura més agradable, ja que l’obra seria molt difícil de digerir si veiéssim de forma molt realista les crues històries que ens explica.
Se tracta doncs, d’un llibre dur en el que Sacco, condemnant sempre la violència per ambdues parts, s’ens mostra totalment honest, expressant la seva visió i la seva opinió, i prenent part, des d’un punt de vista crític, a favor de la causa Palestina. Aquest, que podria ser l’únic gran problema de l’obra es converteix en una de les seves virtuds, si tenim en compte que es va publicar originalment als Estats Units, país històricament pro-israelià, dotant al còmic d’una valentia excepcional. Tot plegat es va veure recompensat l’any 1996, guanyant el prestigiós premi literari “American Book Award”.

divendres, 3 de setembre del 2010

Rated R -deluxe edition- (Queens of the stone age, 2010)


Rated R és el manual d'estil que mai va llegir-se Eddie Vedder, les lliçons de guitarra que mai va voler prendre Kurt Cobain, i la puntada de peu a la cara que ningú va donar a temps a Billy Corgan.
El segon disc de Queens of the Stone Age va sortir al mercat l’any 2000, quan la gran marea del rock alternatiu ja era només un record i ningú es fixava en aquest mal etiquetat estil per entendre el que passaria durant la nova dècada; els vells grups de rock dur sonaven rancis i, qui més qui menys, es mirava tot allò del grunge amb una mica de vergonya aliena.
De fet, QotSA encara no eren llavors ni un grup consolidat; igual que en el primer disc de la banda, titulat simplement Queens of the Stone Age (1998), i en la continuació del que aquí ens ocupa, el polièdric Songs for the deaf (2002), la formació era canviant pràcticament a cada cançó, mantenint-se com a únics puntals el seu líder, Josh Homme, i el baixista Nick Oliveri, que ja havien treballat junts als seminals Kyuss (1990-1996), creadors d’un subestil de rock de caire contundent anomenat “desert rock” (posteriorment “stoner rock” o “robot rock”), del que sens dubte QotSA en són els principals hereus, encara que en una forma més melòdica i menys estereotipada.
Per tant, tot i que no considero Rated R com el millor disc de QotSA, respecto i comprenc el rang que la història, les circumstàncies i la opinió pública s’han entestat en atorgar-li. I és precisament per aquest lloc privilegiat que ocupa pel que ara, deu anys després, se’ns presenta aquesta edició deluxe, que inclou els onze temes originals, sis temes descartats i cares B, i el concert que van oferir al Reading Festival l’any 2000.
Des de l’adrenalínica “Feel Good Hit of the Summer” (composta per només set paraules que es repeteixen durant tres minuts: nicotina, vàlium, bicodina, marihuana, èxtasi, alcohol i cocaïna), passant per clàssics com “The Lost Art of Keeping a Secret” o “Montsers in the Parasol”, i acabant amb l’himne “I Think I Lost My Headache” (que conté tres minuts de metalls extrems, jo diria que més que experimentals, que són per treure de polleguera al paio més tranquil), Rated R és, en definitiva, un disc agradablement sòlid, repetitiu, malalt i psicodèlic.
Una delícia, vaja.

dijous, 2 de setembre del 2010

El secreto de sus ojos (2009)

El secreto de sus ojos juga a moltes bandes alhora i el que en un principi pogués semblar un simple thriller policiac a l'estil de "atrapa al dolent" (que ho és), també s'acaba destapant com un film que analitza les relacions personals (tant afectives com romàntiques) dels seus protagonistes, radiografia una època especialment complicada de la història d'Argentina (tant a nivell social com polític), i fins i tot es permet el luxe de mostrar un humor punyent a través d'uns diàlegs tant àgils com divertits. Tot això, per si no fos poc, amb un estil visual excel·lent, una gran direcció per part de Juan Jose Campanella (El hijo de la novia), uns actors en un constant estat de gràcia i, en definitiva, una sensació d'estar veient cinema en estat pur.
Cal destacar, també, l'espectacular ritme narratiu de la pel·lícula (si l'arrencada t'enganxa, el ritme s'encarrega de no deixar-te anar) que va enllaçant els successos de tal forma que no permet que baixi la intensitat. Potser l'única cosa que se li podría recriminar a la pel·lícula és que el punt àlgid de la cinta arriba cap a la meitat de la mateixa, amb la qual cosa, encara ens queda per davant una hora més de metraje que, tot hi seguir sent excel·lent, ja només pot anar cap avall, incloent un final o epíleg allargat en excés, per molt efectista que acabi resultant.

dimecres, 1 de setembre del 2010

El quinto en discordia ( Fifth Bussiness, 1970)



Aquest llibre és el primer de la Trilogia Deptford que continua amb La Mantícora (1972) i Mundo Prodigioso (1975). Robertson Davies (1913-1995) és un escriptor canadenc molt reconegut en el mon anglosaxó, però poc conegut al nostre país. Tota la seva obra està organitzada en trilogies.

La novel.la ens explica la vida de Dunstan Ramsay un professor d'història que, ofès per un article que amb motiu de la seva jubilació ha publicat la revista del pretigiós institut on ha treballat, escriu un detallat informe sobre la seva vida. Nat a Deptford, un petit poble rural, l'amistad amb Stauton i la seva relació amb Paul Dempster marcaran els primers anys de la seva vida. Després arribarà la Primera Guerra Mundial, les trinxeres a Europa i la ferida que li farà perdre la cama i el convertirà en un heroi. La seva vida com adult es repartirà entre la seva feina de professor, la passió per la hagiografia ( estudi de les imatges religioses catòliques) i la relació que continua tenint amb Stauton, el seu amic d'infantesa.

Segons la definició que hi ha al començament de l'obra el cinquè en discordia és el personatge que sense ser ni el protagonista ni l'antogonista, és molt important per el desenllaç de la trama. Això és el que li passa a Ramsey, fets aparentment insignificants de la seva vida (una baralla amb boles de neu, uns jocs de màgia...) es convertirant en decisius en la vida dels que l'envolten. Davies construeix un personatge complex, racional, presbiterià i al mateix temps obsesionat en trobar una imatge de la Verge que va se li va aparèixer al caure ferit a la guerra.

La novel.la és interessant, fàcil de llegir i amb un final sorprenent. Al acabar-la et quedes amb les ganes de llegir la resta de la trilogia.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...