dimarts, 31 d’agost del 2010

Música per la Pau - més enllà del missatge (2010)

‘Música per la pau: més enllà del missatge’ és la recreació musical en clau electrònica dels 25 arguments inclosos al document ‘Cap a una cultura de pau’ redactats per la Fundació per la Pau. Phlow.es: magazine cultural de música lliure va convidar a 25 artistes/grups a interpretar els arguments. Les cançons resultants, d’estils diversos i en ocasions poc habituals, fomenten un missatge de reflexió, respecte, tolerància i decisió vers la necessitat del foment de la pau. Els títols de les cançons resumeixen els continguts dels arguments que podeu llegir en detall al document pdf adjunt.Tractant-se d'un terreny inestable em permeto la llicència de suggerir-vos un breu tastet que podeu descarregar directament clicant als enllaços...

dilluns, 30 d’agost del 2010

The devil and Daniel Johnston (2005)


L'excepcional documental The devil and Daniel Johnston (2005) emociona amb moments de la vida de Daniel Johnston, un artista nord-americà totalment autodidacte que des de fa gairebé tres dècades divulga els seus sentiments més íntims a través de la música i de la creació de cents de dibuixos. A causa d'una malaltia mental que des de l'adolescència li provoca crisis nervioses, la seva vida ha estat plena de misèries, encara que també s'ha convertit en una icona per a molts músics, com ho va ser per a Kurt Cobain, que va portar posada durant bastant temps una samarreta amb el dibuix de la portada d'un dels seus primers treballs, Hi, How are you? (1983). Ha estat versionat per més de cent cinquanta artistes, entre ells Tom Waits, Pearl Jam, Beck, Wilco o Yo la tengo; fins i tot va tenir alguna petita col·laboració amb els Sonic Youth, com es veu al documental. És a dir, que es podria dir que Daniel Johnston és un maníac-depressiu amb deliris de grandesa.

Potser tots aquests artistes es veiessin eclipsats per la seva forma tan sincera i emotiva d'expressar-se. Al documental li veiem tocar en concerts on realment la gent li vitoreja i és que les seves cançons, encara que moltes d'elles no estiguin ben tocades ni cantades, tenen alguna cosa d'especial en les seves melodies, a causa segurament de la seva manera de llançar enfora els sentiments guardats, amb tota la naturalitat del món, garrotejant la guitarra o el piano si fa falta. L'última cançó del documental amb les lletres de crèdit, Some things last a long time, és un exemple de l'emoció que hi ha en el seu interior, escrita per ell i Jad Fair, del grup Half Japanese.

Aquest documental és un gran treball del director, Jeff Feuerzeig, que amb una bona realització, un bon muntatge, i amb entrevistes de les persones properes a Daniel explicant els moments viscuts amb ell, com els seus pares (visiblement emocionats), els seus germans o el seu mànager, ha sabut mostrar tota aquesta admiració i aquest gran respecte de la gent, amb les virtuts i els problemes d'una de les persones més increïbles que s'hagin pogut veure a una pantalla.

divendres, 27 d’agost del 2010

Perduts (Lost, 2004-10)


L'enigma plantejat per J.J. Abrams ha jugat amb l'espectador intencionadament, mostrant el seu rostre més versàtil, comportant-se com una aventura exòtica, un thriller paranoide, un malson nihilista o un trencaclosques per a nerds, depenent de la temporada en què es trobés, i elaborant excursions a la ciència ficció més metafísica, o fins i tot al pèplum místic, en la seva recta final. La gramàtica de Lost està repleta de mil i una piruetes que han servit per articular una narrativa polièdrica i exasperant, però completament adictiva. Aquesta sèrie s'ha obstinat per mantenir-se en la penombra capítol rere capítol, narrant-nos una odissea metafísica a on les regles mai han estat desvetllades. El joc d'oposats sempre ha estat aquí -bé i mal, fe i ciència, Jack i Locke, Jacob i l'Home de Negre- però la sèrie ha deixat que sigui el públic qui jutgi el paper de cadascun, facilitant un ampli ventall d'interpretacions. Els seus personatges han estat densos, oberts i dinàmics, amb elements contradictoris i la capacitat de sorprendre'ns convincentment. La línia que ha separat al dolent de l'heroi sempre ha estat poc clara, alimentant un debat que s'ha estès més enllà del sofà de les nostres cases i que ha arribat als mitjans de comunicació, convertint-se en tot un fenomen televisiu. El colofó l’ha posat un tancament difícilment superable; la retransmissió simultània de l'últim capítol en 59 països diferents. Un final èpic i emocionant a on la sèrie, a pocs minuts per al final, ha tornat a fer una cabriola narrativa, aproximant-se perillosament als arquetips de desenllaços que fan ràbia. La conclusió no ha funciona bé a nivell narratiu, però el fort vincle que s'ha establert amb els aficionats li ha donat sentit. Lost ha pres consciència de si mateixa en la seva última temporada i al final, s'ha permès el luxe de que ens acomiadem dels personatges. El moment cal assaborir-ho com el que és, un homenatge, que cadascú jutgi si era merescut o no.

dijous, 26 d’agost del 2010

Compact Jazz (Astrud Gilberto, 1987)


Situació num. 1: Uns amics vénen a sopar a casa. Tot estar a punt per passar una bona estona. Pares la TV i busques una bona música de fons per acompanyar la vetllada. Alguna cosa que no quedi per damunt de la conversa, que l’acompanyi sense estridències.
Situació num. 2: Vas conduint per una carretera de costa. El paisatge és prou bonic i et sents bé i relaxat. Quina música pot acompanyar-lo?

Un dels àlbums ideals per ambdos casos és el recopilatori “Compact Jazz” d’Astrud Gilberto, editat fa 23 anys, i que recull 16 temes que es mouen entre la bossa nova i sons més jazzistics, dels primers anys de la diva de la música brasilera.
El disc recull peces meravelloses, començant pel seu debut a duet amb Stan Getz cantant “The girl from Ipanema”, una cançó que no em cansaria mai d’escoltar. Tot i així, em decanto més per les peces cantades en portuguès, que gràcies a les característiques fonètiques de la llengua, trobo que casen millor amb la veu dolça, sensual i agradable de Gilberto, i amb el tipus de música que interpreta. Aquest seria el cas dels clàssics “Agua de beber” o "Berimbau", per posar només un parell d'exemples. A d'altres, com la mateixa "The girl from Ipanema" s'hi combinen l'anglès i el portugués, fet que les ha popularitzat enormement, com també és el cas de la conegudíssima "Goodbye Sadness (Tristeza)".

Algunes d’aquestes cançons van ser banalitzades pel les festes de carnaval amb versions georgiedannesques, que hem acabat odiant. Oblidem-nos d’aquestes versions i donem a aquestes cançons l’oportunitat que es mereixen.

dimecres, 25 d’agost del 2010

Bone (1991)


Jeff Smith és el responsable d’aquest magnífic còmic, n’és el dibuixant i també el guionista. L’original és en blanc i negre, va ser publicat a EUA al 1991, actualment el podeu trobar publicat per Astiberri que n’ha tret una edició a color i dues en blanc i negre.

Bone és una aventura èpica, ubicada en una possible edat mitjana i protagonitzada per uns personatges que recorden a Snoopy (només en l’estètica no en el fons). Els Bones són 3 cosins provinents de Boneville, d’on són expulsats per culpa d’un d’ells, que es dedica a fer negocis no massa clars. Perduts per desert aconseguixen arribar a una vall per ells desconeguda, habitada per personatges com Thorn (una formosa noia que enamora a Fone Bone), una iaia forçuda molt particular que amaga secrets que poc a poc anirem descobrint, un misteriós drac vermell i les divertides monstrorrates (són les dolentes de la història, però tot el que tenen de xungues o tenen de curtes d’enteniment, creen situacions realment molt divertides). Els Bones es veuen enredats en un seguit d’aventures per aconseguir tornar casa seva.

Smith és capaç de crear un personatge de traç ben senzill (però amb una expresivitat increïble) i convinar-lo amb un dibuix on hi ha tota mena de detalls, al més pur estil Disney.

Que no us faci mandra, val molt la pena, passareu unes estones molt divertides i entrareu en un món màgic. Us tornareu a sentir com la primera vegada que vau llegir el Senyor dels Anells!

dimarts, 24 d’agost del 2010

Enemics de la raó ( Enemies of reason, 2007)


Richard Dawkins intenta en aquests documental posar llum, mitjançant la raó i el coneixement científic, a la creixent foscor que està envaint la societat del s.XXI en forma de pseudociències. Carl Sagan deia que els culpables de la gran difusió que tenen les ciències ocultes i el món paranormal són els mateixos científics, perquè preocupats en els seus estudis específics no dediquen tot el temps que haurien de dedicar a la divulgació científica, ni a la refutació mitjançant el raonament i l’experimentació de les anomenades pseudociències. Sembla mentida que en ple segle XXI, i després de tot el terreny que ha guanyant la ciència en front de la irracionalitat i de la superstició humana des de la ja pretèrita revolució científica, encara sigui la ciència la que ha de defensar-se i respondre als atacs orquestrats per organitzacions amb interessos econòmics i ideològics. Aquesta pseudo-realitat s’ha vist encara més avivada amb l’aparició d’Internet, on l'innumerable volum creixent de teories de la conspiració enterboleixen i dificulten encara més el camí a la raó.

Podeu visualitzar el documental al youtube.

Fragment de “ El árbol de la ciencia” Pío Baroja:

- No, no estoy conforme. La ciencia es la única construcción fuerte de la humanidad. Contra ese bloque científico del determinismo, afirmado ya por los griegos,¿cuántas olas no han roto? Religiones, morales, utopías; hoy todas esas pequeñas supercherías del pragmatismo y de las ideas-fuerzas..., y sin embargo, el bloque continúa inconmovible, y la ciencia no sólo arrolla estos obstáculos, sino que los aprovecha para perfeccionarse.

-Sí -contestó Iturrioz- ; la ciencia arrolla esos obstáculos y arrolla también al hombre.

- Eso en parte es verdad -murmuró Andrés, paseando por la azotea.


dilluns, 23 d’agost del 2010

Los Soprano (The Sopranos, 1999)


Un pare de família es veu amb l’obligació d’agafar les regnes del negoci familiar, sempre amb la supervisió del seu oncle i la seva mare, amb un pes històric important dins el clan i el negoci. A més, es tracta d’una persona a la que li és difícil abaixar-se els pantalons exclusivament per a gaudi de la seva senyora. Tot plegat li genera una sèrie de dilemes personals, morals i de relació amb l’entorn, que acabaran portant-lo a episodis d’estrés i depressió, pels que necessitarà ajuda d’una psiquiatra. A aquesta trama, que ja de per si pot ser interessant, hi podem afegir que el negoci familiar no és cap altre que la mafia, amb la qual cosa tots els dilemes morals de la sèrie agafen un caire encara més interessant.
A partir d’aquí, David Chase i el seu equip de guionistes van desgranant al llarg de 6 temporades (86 episodis) tota una sèrie de trames i subtrames que deixaran encantats als fans del gènere, encara que el desmitifica una mica, al tractar molt de prop la psicologia del gàngster i la seva vida més quotidiana. Segurament no s’ens passaria mai pel cap un Michael Corleone vestit amb xandall un diumenge al matí, menjant una porció de pizza en un terrasseta de New Jersey, cosa que Tony Soprano fa habitualment.
La sèrie però, també interessarà als que no són seguidors de pelis de gàngsters, gràcies al bon anàlisis que fa de les relacions matrimonials i paterno-filials, del poder i la seva conservació (vessant maquiavèlica), de la integració de la immigració a Estats Units, des del punt de vista no del nouvingut sinó de les famílies italianes que porten diverses generacions visquen-t’hi. Una de les virtuds de la sèrie és que sap aprofitar molt bé el format serialitzat de la TV. No tenen pressa per explicar la història ni precipitar els esdeveniments, les coses no passen, flueixen, evolucionen amb el tempo adequat.
Si als guions, que són una obra mestra a cada episodi, hi afegim una producció acurada (i de les més cares del seu moment), una interpretació que es mou entre el molt correcte i l’excel•lència, i certa experimentació en algun episodi del més pur estil Lynch, tindrem el que, segons molts crítics i part del públic, és la millor sèrie de la història de la TV.

divendres, 20 d’agost del 2010

El Doctor Goldfoot i la seva màquina de bikinis (Dr. Goldfoot and the bikini machine, 1965)


El Dr. Mort, l’enemic dels 4 Fantàstics, utilitza com a senya d'identitat una màscara de ferro que, a més, oculta el seu rostre desfigurat. El Dr. Goldfoot, en canvi, llueix un calçat banyat en or, qui sap si per a amagar el desastrós resultat d'una fatídica pedicura. Sigui com sigui, aquest tipus de recursos s’utilitzen habitualment en el món del còmic per dotar de personalitat els personatges, i sens dubte la pel•lícula que avui ens ocupa posseeix un dolent de còmic. Però deixant a un costat la influència del novè art i parlant en línies generals, El Doctor Goldfoot i la seva màquina de bikinis és una heterodoxa barreja de certs gèneres que es trobaven en plena efervescència a mitjans dels 60’s, i funciona com un encreuament jovial i festiu entre una comèdia d'horror, una paròdia de James Bond i un catàleg de roba interior. El film està creat amb el mateix motlle que ha produït un inesgotable subministrament de pel•lícules de sèrie B i únicament posseeix dues armes amb les quals captivar al seu públic; primer, l'assortit elenc de belleses en bikini, i segon, un humor tou molt vinculat al slapstick. La pel•lícula, en definitiva, és una rucada que te una dinàmica de dibuixos animats, on prevalen els acudits fàcils i les caigudes ximples, i algun ball interromp la trama de tant en tant. Les coreografies tampoc són res de l'altre món i es limiten al principi bàsic de conciliar la percussió amb el moviment del cul de les noies. A la banda sonora, en canvi, podem gaudir de les Supremes, un grup de música que va compondre un tema que casa a la perfecció amb l'estètica camp del film.

dijous, 19 d’agost del 2010

El Celler de Can Roca (2010)


Enceto les porcions gastronòmiques amb un restaurant proper. Proper en dos sentits. Perquè és a cinc minuts de casa i perquè, tot i tenir tres estrelles Michelin, no transmet fredor, pijisme... ni amb el tracte ni amb els plats.

Ja fa temps que, amb els de casa meva, anàvem al restaurant que la mare dels prodigiosos germans Roca porta a Taialà, just al carrer del darrera del Celler. La frase “anem a Can Roca a dinar” implicava dinar bo i casolà, mai mandra. Recordo un arròs, unes patates d’Olot i unes postres... boníssimes fins a la fi. Encara ara hi solem anar.

Amb el lluç amb vinagreta d’alls i romaní, el Celler de Can Roca va obrir les portes l’agost del 1986. Fins avui, i en paraules seves, “més de vint anys d’evolució a la recerca d’una cuina pròpia”. La distribució del restaurant et permet menjar amb intimitat. El servei és atent, proper, sense una gran formalitat però molt ben educat. L’ambient és heterogeni, hi ha parelles joves, grups de mitjana edat, famílies, molts estrangers...

Bé, anem al gra. Què s’hi va a fer a aquest lloc? Tenen tres menús degustació: el festival (9 plats i 2 postres), el clàssic (3 plats i 1 postre) i el degustació (5 plats i 2 postres), i una carta de vins més llarga que una Bíblia. Impressionant. Pels còmodes, es pot triar el menú amb el maridatge, una manera fàcil de menjar i beure tal i com s’ha de fer, amb el consell d’en Josep Roca. Els plats són originals, molt ben elaborats i generalment amb combinacions encertades: escudella de bacallà, llenguado a la brasa amb sabors del mediterrani, parmentier de llobregant amb trompetes de la mort, carpaccio de peus de porc amb mongetes de Santa Pau i ceps, etc.

També tenen una sala per als fumadors on s’hi pot prendre el cafè i els boníssims petit fours i, és clar, uns fabulosos puros pels entesos en la matèria.

En resum, una experiència gastronòmica altament recomanable i, si la butxaca ho permet, repetible!

dimecres, 18 d’agost del 2010

Bateig del Cel



La visita com cada agost de les perseides (llàgrimes de Sant LLorenç) ha fet que l'astronomia ocupi titulars a la premsa de casa nostra, i també ha originat una migració de neòfits cap a llocs amb poca contaminació lumínica per gaudir d'aquest espectacle. Ara bé, les llàgrimes de Sant Llorenç no és l'únic fenomen astronòmic que es pot veure des del nostre territori, i tampoc - a nivell d'opinió personal- no és dels més bells que ens ofereix el firmament. Tant és així, que cada estació de l'any ens regala una perspectiva diferent del nostre planisferi i de les meravelles astronòmiques que es poden veure.

Tot i que Catalunya no és un territori massa favorable per l'observació astronòmica, per l'alta densitat de població i els conseqüents efectes de contaminació lumínica que aquesta origina, si que té, repartits pel nostre petit però divers territori, una xarxa d'observatoris astronòmics encarregats sobretot de fer divulgació científica.

L'activitat que proposo la realitza l'Observatori Astronòmic de Castelltallat ubicat a la serra de Castelltallat, al ben mig del territori català. És una activitat que s'anomena Bateig del Cel i consta: d'una xerrada prèvia amb suport audiovisual, la visita a un Sistema Solar a escala que tenen a les instal.lacions, el reconeixement de constel.lacions a l'exterior mitjançant un làser i, com a plat fort, l'observació directe mitjançant el telescopi de l'observatori. Les millors estacions de l'any per realitzar aquesta activitat, tant pel que fa al que es pot observar, com per les condicions ambientals, són la primavera i l'estiu. Si podeu anar-hi aquesta última quinzena d'agost, podreu veure: Júpiter, la M31 ( galàxia d'andròmeda), Mizar i Alcor ( sistema solar binari), la M51 (galàxia remolí), les plèiades, etc.

Nosaltres vam realitzar aquesta activitat durant una escapada de cap de setmana, i ens vam allotjar a Cal Gambada. Cal Gambada és una casa rural que es troba al poble de Prades de la Molsosa i està a 15 minuts de l'observatori. Està molt bé de preu i té capacitat per a 12 o 13 persones.

Per finalitzar, advertir que l'observació a ull nu (de manera directe) a través d'un telescopi terrestre, no pot igualar de cap manera a les imatges que estem acostumats a veure a través d'Internet (imatges del Hubble, de la Voyager, etc.). L'ull humà és una màquina imperfecte que només capta una mínima part del espectre electromagnètic, l'anomenat espectre visible, per tant, no pot competir amb les càmeres fotogràfiques. Però això es veu clarament recompensat amb l'emoció de saber que estàs veient aquell objecte astronòmic en viu i en directe, que en termes astronòmics això sempre significa veure el seu passat.


dimarts, 17 d’agost del 2010

Garbo, l'espia (Garbo, el espía, 2009)


El documental Garbo, l'espia (L'home que va salvar el món, 2009) del productor Edmon Roch, ara en el seu debut com a director, ens presenta a Juan Pujol García, un personatge clau que es va convertir en espia per a contribuir a acabar amb l'Alemanya Nazi. La figura gairebé anònima de Pujol és reconstruïda en la pel·lícula com si es tractés d'un thriller, utilitzant entrevistes, material d'arxiu, noticiaris, pel·lícules de ficció i de propaganda, animacions, elements i reconstruccions pròpies, tot enllaçat de forma original i sense utilitzar la veu en off, donant com a resultat un documental molt interessant que aconsegueix que l'espectador vulgui saber més sobre aquest misteriós personatge.

Juan Pujol García va néixer a Barcelona al 1912 i després de desertar de la Guerra Civil, al voltant de 1940, pel seu profund odi al Règim Nazi i amb l'ajuda de la seva dona Araceli González, va decidir presentar-se a l'ambaixada britànica de Madrid per oferir els seus serveis com a espia. En ser rebutjat, va provar sort amb el Tercer Reich amb la intenció de servir com a espia doble per als aliats. Els nazis li van donar un curset d'espionatge durant una setmana i, després d'un interval de temps, el servei d'intel·ligència britànic per a la seguretat interna del país, el MI5, va optar per tenir-lo al seu bàndol després d'haver vigilat els seus passos sense que ell ho sabés. A partir de llavors, amb una increïble capacitat d'inventiva, Pujol es va convertir en un dels millors actors de la història, per la qual cosa els britànics el van batejar com a Garbo, en clara referència al paper de l'actriu com Mata Hari. La seva gran imaginació li va ajudar a inventar-se uns vint subagents escampats per diferents ciutats. Però sempre serà recordat per la seva actuació en l'Operació Overlord amb el desembarcament de Normandia, el dia D, enganyant per complet Adolf Hitler.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Dos a la carretera (Two for the road, 1967)


Una parella de més de 30 anys es miren des del seu cotxe a dos recent casats, que vestits encara de nuvis i amb posat seriós, seuen en un altre cotxe l’un al costat de l’altre. La parella, sense deixar d’observar-los es diuen:
-No semblen gaire feliços.
-Perquè haurien de semblar-ho? Acaben de casar-se.

Amb aquesta contundència comença “Dos a la carretera” un lúcid, divertit i alhora dramàtic anàlisi del matrimoni que Audrey Hepburn i Albert Finney van protagonitzar al 1967, sota les ordres d’Stanley Donnen.
Després d’aquestes dues línees de diàleg, la parella comença un viatge per França, que els portarà a recordar anteriors viatges pel país, fets en diferents etapes de la seva vida, preguntant-se: Què ens ha passat? El muntatge de la pel•lícula, que es segueix veient tremendament modern, va saltant contínuament en el temps, establint paral•lelismes constants en l’evolució dels personatges, la seva relació i el seu estatus social i econòmic, convertint-se en una oda a la nostàlgia de la joventut, la passió i la innocència perdudes, on els seus protagonistes s’han convertit justament en allò que no volien ser. Els dos protagonistes estan magníficament interpretats per Finney y Hepburn, però ella desperta més simpaties que el seu company. Aquest és l’únic retret que se li pot fer a una pel•lícula que no hauria de posicionar a l’espectador en cap moment, però suposo que és impossible no caure rendit als encants d’una preciosa i esplèndida Audrey Hepburn, envoltada de les boniques melodies que Henry Mancini va composar.

A “Dos a la carretera” ens movem còmodament entre el drama, la comèdia romàntica més amable i l’humor més irònic, i fins i tot sarcàstic, provocat pel desengany. Un humor enverinat per a l’espectador, que no pot evitar pensar en algun moment que allò és, pot ser o ha estat la història de la seva vida.

divendres, 13 d’agost del 2010

Viatge a Montserrat (Quimi Portet, 2009)


L’últim disc de l’Astre Intercomarcal és un bon resum del que fins ara ha estat la seva carrera musical en solitari. És el que fa set, i hi podem trobar tant revisions de sonoritats dels seus primers treballs (principalment els sintetitzadors que planegen i les recuperades guitarres elèctriques) com els tambors i el nylon dels últims discs.
“Música per a cremar autobusos”, “Dorm” o “Viatge a Montserrat” remeten directament a aquella època en la que Quimi Portet semblava fer esforços per fer-se un lloc en l’atapeït museu del rock català; la novetat és que aquí no hi ha esforços i que tot plegat sona molt menys encaixat, més dinàmic i natural, herència sens dubte de la reinvenció del personatge que va fer a partir de 2004. No sé si conscientment o sense saber-ho, a partir d’aquell moment les produccions van semblar passar a segon terme a favor de l’espontaneïtat. La triologia Hoquei sobre pedres (1997), Cançoner electromagnètic (1999) i Acadèmia dels somnis (2001) és el pilar sobre el que molts s’adormirien i es començarien a repetir. Però el tomb que va fer va inundar de rauxa cada racó dels seus discs. La Terra és plana (2004) continua essent, per mi, el millor disc en català de la dècada; una al•lucinada brutal, un disc surrealísticament dolç on no hi desencaixarien gens les presents “Sabadell” i “Quitèria”.
I si el so és una mena de compendi de les maneres portetianes, en aquest cas les lletres també ho són: reiteren la disbauxa dels últims discs i es repeteixen les bromes, que ja són clàssiques (el pavelló, l’aplec, etc.). Tot i així, què voleu que us digui, a mi encara em fan gràcia. Potser el més curiós de l’apartat lletres sigui que també hi ha una certa tornada cap a la tristesa que rondava els primers treballs. “Dorm” és segurament la cançó més colpidora que ha escrit en anys. En tot cas, “Homes i dones del cap dret” (hereva directa d’”Hostessa”), “Excursionista” (en versió normal i per a aplecs) i l’esmentada “Dorm” justifiquen per si soles l’existència d’aquest treball.
En resum, un bon disc per iniciar-se en l’univers Portet per als forans, i un disc que no inventa res de nou però que deixa més que satisfet als que en tenim prou en, de tant en tant, poder escoltar aquest venerable cantautor (cantautor?).

dijous, 12 d’agost del 2010

9 (2009)


9 va ser una de les proposta més originals i insòlites del passat festival de Sitges, la pel•lícula agafa a diversos personatges que podrien aparèixer a Toy Story i els situa en un entorn post apocalíptic a l’estil Mad Max. El film narra les desventures d'un peculiar grup de ninots de drap que, després de la destrucció de la humanitat, han d'enfrontar-se a la màquina que va causar el desastre. La història i l'estètica doten a l'acció d'una certa qualitat steampunk i la cinta conta amb un imaginari molt característic, influenciat per gent com Jan Svankmajer o el mateix Tim Burton, que aquí exerceix les labors de producció. La cinta destil•la nostàlgia i classicisme pels quatre costats, i al principi havia d'estar rodada en stop-motion, un fet que afegiria més personalitat a l'invent però que segurament reduiria el seu públic potencial. La pel•lícula disposa de dos pesos pesats com són el seu poder visual i l'atractiu de la seva premissa, però la seva narració és més convencional i res del que ens conta resulta molt emocionant o commovedor. Això sí, el film opta per la imaginació com a únic remei per a una derrota que considera inevitable, i qui pot resistir-se a això?

dimecres, 11 d’agost del 2010

Mary & Max (2009)


Mary & Max, una impecable animació realitzada en stop-motion amb figures de plastilina, és definitivament una de les pel·lícules que un no pot deixar de veure. La combinació de tècnica d'animació per explicar una història tan inusual, amb un intel·ligent guió amb traces d'ironia i humor negre (negríssim a vegades), fan d'aquesta experiència, una cosa única.
Està bassada en un fet real (com les d'Antena 3 dels caps de setmana - mode irònic ON-). Tot comença a l'Austràlia dels anys setanta, on viu Mary Daisy Winkle (amb la veu de Toni Collette), una solitària nena de 8 anys atrapada en una sòrdida realitat: una mare alcohòlica i cleptòmana, un pare indiferent i mediocre i un avi en cadira de rodes. Mary no té amics ja que és "rara", amb una taca de naixement al front de la que tots se'n riuen. Un dia decideix que buscarà un amic per correspondència, i a l'atzar tria a en Max Jerry Horowitz (el gran Philip Seymour Hoffmann) en una guia telefònica de Nord-Amèrica.
Max és un cuarentón solter, jueu i obès que assisteix a teràpia de menjadors compulsius. Però a més a més, pateix la síndrome d'Asperger, una variant d'autisme que no li permet establir relacions personals. Solitari i deprimit, Max se sent perdut i intimidat a la ciutat de Nova York, un ambient massa agressiu per una persona com ell.
Però es llavors quan mitjançant les cartes el miracle succeeix. L'intercanvi epistolar a través dels anys canvia la vida dels dos protagonistes, i els hi permet descobrir que es possible establir llaços propers i duradors amb altres persones, tot i que mai les hi veiem i aparentment no tinguem res en comú. Aquesta manera d'il·lustrar la relació entre dues persones es tan intensa que ens fa qüestionar com a espectador si allò de "el alma gemela" té en realitat sentit. Els éssers estimats venen en embolcalls que mai ens hauríem imaginat.
Mai pot creure un, com a espectador, que un discurs sobre l'amistat sigui tan seriós, dur i commovedor al mateix temps. I potser sigui això el més meravellós d'un treball com aquest. Sense discursos banals ni superficials sobre l'amistat, ens obre una porta a la intensitat de la lletra escrita, les connexions profundes i els petits miracles que succeeixen cada dia, a vegades sense que ens hi adonem ni compte.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Los muertos vivientes (The walking dead, 2003)


La història de zombis més llarga mai explicada va començar a publicar-se l’Octubre del 2003 en format còmic i, de moment, amb el capítol 75 publicat al mes de Juliol, encara continua. Està escrit per Robert Kirkman i dibuixat per Charlie Adlard (excepte els 7 primers capítols que va dibuixar Tony Moore).
La idea que a un li pot venir al cap al sentir parlar de 7 anys de narració i aquest nombre de capítols, és avorriment. Si és això el que penseu, us heu equivocat.
És cert que la història d’uns morts que s’aixequen i comencen a devorar cervells, ha estat explicada centenars de vegades amb més o menys encert i amb enfocaments ben diferents, que van des del drama fins a l’humor, guarnits amb unes dosis més o menys importants de “gore”. 
Però en aquest cas, els zombis hi tenen un paper totalment secundari i, de moment, ni tan sols se n’ha explicat l’origen. El que escriu Kirkman és una sèrie coral amb diversos personatges i utilitza l’excusa de l’apocalipsi zombi per desenvolupar-los, posant-los en situacions extremes. Gràcies el format serialitzat i il•limitat, l’autor evita un dels gran problemes que sempre han tingut les pelis de zombis: el final. I l’evita sense arribar a cansar-nos mai, donant-nos la sensació que qualsevol cosa pot passar, qualsevol personatge pot desaparèixer, cap situació no té perquè perdurar. Els moments crítics van passant i les reaccions dels personatges, molt ben construits, son moltes vegades sorprenents i alhora coherents.
L’apartat gràfic no és excel•lent però si correcte, i molt encertadament es va optar pel blanc i negre, fet que ajuda a fer la història més fosca i dramàtica.
Tot plegat et manté enganxat a les pàgines, devorant cada número sense fer cap pausa i, al tancar-lo, corres a consultar ràpidament quan està previst que se n’editi un de nou.
Si us interessa, a Espanya l’edició corre a càrrec de Planeta de Agostini, que ha publicat fins avui 9 recopilatoris amb 6 capítols de l’edició americana cada un. A més, arrel del seu èxit de crítica i vendes, a l'Octubre se n’estrena als EUA una versió televisiva produïda per la prestigiosa AMC.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Un despietat país de les meravelles i la fi del Món (Sekai no owari to hado-boirudo wandarando, 2009)

Recentment, he acabat de llegir: El despietat país de les meravelles i la Fi del Món de Haruki Murakami, i de les tres novel·les que he llegit d’aquest autor és possiblement la que m’ha agradat més. La novel·la teixeix la trama al voltant de dos mons, el despietat país de les meravelles, que ben bé el podríem ubicar a la ciutat de Tokio en un futur no molt llunyà. En aquest món qui té la informació té el poder (afirmació que es pot extrapolar perfectament a la nostra realitat), i la lluita per aconseguir-la és monopolitzada per dues empreses: el Sistema, empresa governamental que intenta protegir i salvaguardar la informació de l’altre gegant empresarial, la Factoria, que podríem dir que són els pirates informàtics especialitzats en robar la informació i vendre-la al millor postor. Aquest món té el seu antagònic en La fi del món: un món fantàstic, una ciutat totalment emmurallada on unes bèsties conviuen amb habitants que han perdut la seva ombra (ànima, cor), i on tothom viu en una aparent harmonia i serenitat amb el seu entorn i amb si mateixos. Tot a la fi del món és perfecte.

Així que podríem dir que són dues històries que passen en dos mons totalment oposats, un món on l’ésser humà té cor ( ànima, allò que comprèn el Jo més sentimental, més latent: les pors, les enveges, l’alegria, l’amor,etc.) on la raó es barreja amb els sentiments en un intent d’entendre el món que ens envolta, un món d’incertesa on el demà esdevé un misteri. I un altre món, anomenat la fi del món, on la vida es perpetua en una perfecta harmonia fins a l’eternitat, on cada un té una feina a realitzar i no existeixen els qüestionaments sobre res, ni les pors, ni les enveges, etc.

Aquests dos mons ens seran descoberts mitjançant la intel·ligent mirada de dos personatges, un controlador que treballa per el Sistema i s'encarrega de codificar informació, i un habitant acabat d’arribar a la fi del món, un nouvingut . A la mà d’aquests dos personatges, Murakami desboca tot el seu talent i ens fa viure una gran aventura. Amb l’estil característic de l’autor, no falten els referents de la literatura clàssica: Stendhal , Dostoievsky i Flaubert, referències des de la música clàssica fins a Duran Duran i una curiositat de l’autor: el seu amor per les biblioteques i l’aparició d’aquestes com escenaris habituals i importants pel desenvolupament de la trama.

divendres, 6 d’agost del 2010

The Visitor (2007)


The Visitor és una de les millors pel·lícules de l'última dècada, una història en la qual es realcen les poques virtuts de l'ésser humà, amb una dura crítica al tema de la Immigració als Estats Units. El director és en Thomas McCarthy, que aconsegueix una posada en escena pràcticament perfecta, amb una càmera sempre situada al lloc on li pertoca, sense alterar ni molestar als protagonistes d'aquesta bella història, aconseguint en ells una naturalitat patent.

Richard Jenkins, l'actor que feia de pare en l'aclamada sèrie A dos metros bajo tierra (2001-2005), és un professor de la Universitat de Connecticut, anomenat Walter Vale, que ha d'anar a Nova York per fer una conferència sobre un assaig d'economia que ha fet una companya seva, sent ell el coautor. Però quan entra a l'apartament que té allà des de fa 25 anys, en el qual no ha anat en gaire temps, es troba instal·lats a una parella d'immigrants perquè algú els va llogar el pis dos mesos enrere, sense saber ell res de l'assumpte. Però a partir d'aquí començarà una relació molt especial entre els tres i a diferència d'altres pel·lícules, l'espectador viurà moments brillants per la seva humanitat i tendresa.

I això és el que engrandeix aquesta pel·lícula. Els personatges són d'una autenticitat tan impactant que només de recordar-los se sent un confortat. El professor, de caràcter aparentment seriós, viu una vida bastant solitària des que la seva dona va morir, i l'actuació d'en Jenkins és realment magistral, amb una contenció i un saber estar davant de la càmera que deixa atònit qualsevol. I els dos immigrants, una noia del Senegal i un noi de Síria, seran uns perfectes companys de repartiment, sobre tot ell, ja que toca un instrument de percussió anomenat "djembe", que és una espècie de tambor, amb el qual ensenyarà a Walter els seus trucs, formant-se així una relació d'amistat entre ambdós.

Finalment, vull destacar que a la pel·lícula sorgeix una de les històries d'amor més belles que hagi vist en molt de temps en el cinema, basada en un afecte i respecte mutu, sense petons però amb abraçades i molta tendresa.

dijous, 5 d’agost del 2010

Terenci del Nilo (Edició de 2003)


A aquestes alçades de l'estiu, molts estareu de vacances o a punt de fer-les. Per a aquells que no, us proposo una estada a Egipte, i sense fer vacances. Això és possible gràcies al magnífic “Terenci del Nilo” subtitulat "viaje sentimental a Egipto", escrit per Terenci Moix després del seu primer viatge a Egipte l’any 1968 i actualitzat durant la resta de la seva vida amb les vivències i observacions dels seus més de 20 viatges al país del Nil.
El llibre es centra molt amb les sensacions i impactes viscuts en el primer viatge a un país que, al sortir de la guerra dels Sis Dies contra Israel, havia perdut la major part del turisme, i ho complementa amb comentaris sobre l’evolució del país que veu en els anys posteriors. També ens guía per cada poble, per cada temple, per la història faraònica i per la seva religió.
Pot ser un bon complement de la clásica i freda guía de viatge si heu d'anar a Egipte, per complementar-la des d'un punt de vista més sentimental.
Per mi és impossible saber que li semblarà el llibre a algú que no hagi visitat mai Egipte (¿avorrit, interessant?), el que si tinc clar es que a mi em va apassionar, i crec que tindrà el mateix efecte sobre qualsevol que s’hagi emocionat vistitant aquest país. El que hi veus et deixa un núvol de sensacions que ets incapaç de transcriure a paraules. Per això, quan llegeixes a algú que ha estat capaç de fer-ho amb tant d’encert en gaudeixes moltíssim. Com a exemple, us poso el fragment en que Moix descriu les sensacions que té al entrar a la sala hipòstila de Karnak:

"Al trasponer el pilono de Ramsés, la imaginación recibe un nuevo golpe que ya no puede devolver, que se ve obligada a resistir, indefensa. La sensibilidad es sustituida por una coraza distinta, ideada acaso para poner a prueba nuestras capacidades de asombro. Es que ingresamos en la gran sala hipóstila, ápice de la expectación que la arquitectura egipcia puede llegar a despertar en el peregrino desde mucho antes de que decidiese su periplo. Y el que vio la sala reproducida en libros, calendarios o fascículos descubre ahora que cualquier intento de reproducirla es una pura gratuidad, un acto dirigido hacia la nada."
"Cierto:nada preparó al viajero para enfrentarse a esta magnitud, y toda imitación sólo sirvió para evidenciar las limitaciones del arte que la efectuaba. Al enfrentarse a Karnak, carece de ubicuidad la fotografía, se queda sin dimensiones la pintura, ya no tiene palabras la literatura."

dimecres, 4 d’agost del 2010

El planeta prohibit (Forbidden Planet, 1956)


El planeta prohibit va arribar als cinemes just quan la ciència ficció començava a superar la seva infància, i per això es beneficia d'una meravellosa dualitat. D'una banda tenim una aventura espacial sensacionalista, que es nodreix de la febre pels plats voladors i que connecta directament amb les pors col•lectives d'aquells dies. I per un altre la pel•lícula ens ofereix una maduresa formal molt superior a la majoria dels productes de l'època, a més d'una notable harmonia visual i certa riquesa temàtica, degut al fet que la trama està elaborada a partir de La tempesta (1611), una peça dramàtica de Shakespeare que el film situa en un context futurista plegat de pistoles làser, robots, monstres i cels impossibles. Però l'encant de El planeta prohibit és sobretot qüestió de forma, el director Fred M. Wilcox es banya en els orígens pulp del gènere i elabora un impecable disseny de producció, els mecanismes del qual no han perdut gens de suggestió. L'ambientació retrofuturista és la principal basa d'aquesta fantasia colorista i naïf, on la imaginació visual campa per espais marcians i mons subterranis, convenientment recolzada d'una banda sonora íntegrament electrònica (la primera de la història del cinema, per cert). El planeta prohibit s'allunya del real per a elaborar una òpera espacial que explora el costat més meravellós de la ciència i que tot i els seus defectes de fàbrica, la seva alegre ingenuïtat i aquesta dificultat inherent a l'hora de sintonitzar amb el públic actual, només queda entelada per la presència d'un Leslie Nielsen molt més hàbil en un altre tipus de papers (Frank Drebin, brigada policial!). El film va causar furor en el seu moment, va servir d'inspiració a moltes pel•lícules i va posar la llavor que més tard originaria la famosa sèrie televisiva Star Trek (1966).

dimarts, 3 d’agost del 2010

Arrugas (Rides, 2007)


Amb “Arrugas” ens trobem davant d’un còmic amb una temàtica fora del que és comú, ja que tracta sobre la vida a una residencia de la tercera edat, carregada d’anècdotes, històries i personatges que ens semblaran molt propers, i ens transmetran tota mena d’emocions.
Paco Roca, premiat entre d’altres amb el Premi Nacional de Cómic del Ministeri de Cultura, ens explica la historia d’Emilio, un avi al que els seus fills ingressen a la residencia. Pel còmic hi desfilen demències senils, alzheimers i moltes manies, però també histories d’amor, records de joventut i molta vitalitat. Una vitalitat amb la que Roca ens obliga a contenir les llàgrimes, donant-nos motius, de tant en tant, per dibuixar un somriure als llavis que fan passar millor la lectura. En paraules del propi autor, Arrugas vol ser "una historia sobre l’Alzheimer, però en especial sobre la soledat i la frustració de las persones grans". Ha aconseguit el seu objectiu. Fins i tot l’“Asociación de Familiares de Alzheimer de Valencia” ha editat y distribuït el llibre per donar a conèixer la malaltia.
A nivell gràfic, Roca es mostra magnífic, dominant perfectament el mitjà i fins i tot experimentant amb ell, per explicar-nos i fer-nos entendre millor com deu ser tenir Alzheimer.
Una obra molt recomanable, que ens pot ajudar a veure des d’un altre punt de vista la vellesa dels nostres pares o avis, o la vellesa a la que, els més afortunats, arribarem algun dia.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...