dissabte, 25 de desembre del 2010

Bones festes 2.0

Portem des del Juliol amb vosaltres dia a dia i ha arribat el moment de pendren's un petit descans aprofitant aquestes festes. Tornarem el 10 de Gener.

divendres, 24 de desembre del 2010

Los pilares de la tierra (The pillars of the earth, 2010)



Si algú ens demanés que li expliquéssim l'extensa novel·la de Ken Follet “Els pilars de la terra” en només uns minuts, segurament acabaríem fent-ne una simplificació que no li faria justícia. Aquesta és la sensació que un té al veure’n l’adaptació televisiva produïda pels germans Ridley i Tony Scott.
No se li ha fet cap favor limitant en només 8 episodis un producte que ens venen com a gran superproducció però a la que massa sovint se li veu el llautó, i et fa pensar que el prefix “super” li han posat pel pressupost però no pel ben invertit que està.
Els guionistes comencen a construir una història que ha de ser plena d’èpica, intriga i passió però s’obliden de posar-hi uns bons fonaments, i a la que comença a agafar una mica d’alçada cau com un castell de sorra. I és que l’opció triada és oblidar-se dels personatges i les seves motivacions en favor de la trama, fent que les seves decisions resultin moltes vegades ridícules i incomprensibles. Sovint un té la sensació d’estar veient un resum enlloc de la sèrie completa que es va deixant temes pendents pel camí.
Si teniu ganes de recuperar o descobrir aquest best-seller, el millor que podeu fer és llegir o rellegir el llibre, ja que de la sèrie, l’únic positiu que en podreu treure és la bona actuació de Ian McShane, que aconsegueix treure petroli d’un paper que si l'hagués interpretat algú altre hagués pogut fregar el ridícul.

dijous, 23 de desembre del 2010

L'univers de Stephen Hawking ( Stephen Hawking's Universe, 2010)


"M'he adonat que encara que la gent diu que tot està predestinat i que no podem fer res per canviar el nostre destí, miren abans de creuar el carrer" Stephen Hawking.

Crec que no hi ha res millor que la mateixa biografia de Stephen Hawking per demostrar que no hi ha res predestinat. Tot i que la malaltia que pateix, esclerosis múltiple amiotròfica, en el 99% dels casos té una expectativa de vida de pocs anys des de que és diagnosticada, els seus 68 anys demostren que sempre hi ha lloc per a la incertesa.
Tot i les dificultats que té, això no li ha suposat cap impediment per esdevenir un autor prolífic, tant en la vessant científica i experimental com en la divulgativa. És dins d'aquesta última, on podem incloure aquest documental.
L'univers de Stephen Hawking conté dos DVDs, el primer, centra la seva atenció en dos temes propis de la ciència ficció: els extraterrestres i els viatges en el temps. El segon, és un repàs de la història coneguda del nostre univers, des de l'explosió original fins a l'actualitat i també dels seus possibles finals. He de dir que, tot i estar produït per el Discovery Channel - una productora que tendeix massa sovint al sensacionalisme per vendre els seus productes-, és un documental molt recomanable.
Si voleu saber per què som pols d'estrelles, com de diferent pot ser la vida en altres indrets del cosmos, com podem viatjar en el temps sense paradoxes, per què podria ser catastròfic el contacte amb civilitzacions extraterrestres, com va començar tot, què es creu que hi havia abans, com poden ser els possibles finals de la pel·lícula, entre moltes altres coses... Aquest documental us donarà alguna de les respostes, d'altres encara, amb els coneixements que tenim, són inexplicables.
De fet, com deia Newton:

"Som nois jugant a la vora del mar que es diverteixen de tant en tant trobant algun còdol més polit o una petxina més bonica, mentre l'immens oceà de la veritat s'exten inexplorat davant nostre."

dimecres, 22 de desembre del 2010

Bonnie i Clyde (Bonnie and Clyde, 1967)


Bonnie i Clyde (1967), d'Arthur Penn (que va morir al setembre d'aquest any), és una pel·lícula ambientada durant la Depressió Americana, allà per 1931, on els protagonistes són l'entranyable parella d'atracadors Bonnie Parker i Clyde Barrow, amb unes actuacions estel·lars de Warren Beatty i Faye Dunaway.

La parella està molt bé acompanyada per personatges que se'ls van unint durant la història, com el noi anomenat C.W. Moss (Michael J. Pollard) que coneixen en una gasolinera i al que veuen capaç d'acompanyar-los ja que sap bastant de cotxes; o el germà de Clyde, Buck (Gene Hackman), que també ha estat a la presó i al final se'ls uneix també, encara que la seva dona, Blanche (Estelle Parsons, que va guanyar l'Oscar), no estigui gens d'acord i a la qual veiem durant tota la pel·lícula enemistada amb Bonnie i cridant histèrica en les escenes de violència.

La història està basada en la banda dels Barrow i la pel·lícula es va rodar durant deu setmanes en el Nord-est de Texas a les ciutats on va actuar aquesta banda, i la zona de la qual encara és anomenada “Clyde Barrow Country". I l'única cosa que se li pot retreure a aquesta pel·lícula són els primers plànols del començament de Faye Dunaway, amb un muntatge no gaire ben aconseguit. Però d'altra banda, aquesta pel·lícula, produïda pel mateix Warren Beatty, és una obra mestra d'Arthur Penn, amb una història d'amor que ens emocionarà i amb una de les escenes finals més conegudes i inoblidables de la història del cinema.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Thirst (Bakjwi, 2009)


Pel·lícula amb una forta càrrega mística i que està beneïda per una refinada sensibilitat estètica; el seu ritme pausat i l’estilitza’t enteniment de l'espai cinematogràfic fan d’ella tota una experiència per als sentits. Park Chan-wook, el cineasta coreà, té una curiosa habilitat per retratar el costat més sòrdid i estrany de la naturalesa humana, i per obtenir bellesa d'on no hauria d'haver-la. Thirst és bella, simbòlica i esteticista, un film bellament imperfecte. Existeix a Àsia una llarga tradició de narradors cinematogràfics excepcionals i que saben treure-li el millor partit al llenguatge cinematogràfic, però amb una certa tendència a l'excés, a sobrecarregar les tintes per demostrar tot el que saben fer i que en ocasions com aquesta, acaben filmant diverses pel·lícules en una. Sembla que el cinema de vampirs se li queda curt a un film que sempre pretén ser alguna cosa més, però que al final es queda a mig camí de tot. La pel•lícula pretén explorar cada moment en la seva justa mesura, aconseguint diferents temps de gran intensitat, però aquesta estratègia té un inconvenient: crea expectatives que després no es compleixen. Quan el to adquireix tints romàntics, terrorífics o dramàtics, i més tard el film es desentén d'ells, l'espectador sent desconcert i desencís.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Castillo de arena (Château de sable, 2010)


No és cap novetat l’ús d’alguna trama paranormal per explicar-nos una història i profunditzar en el tractament d’uns personatges, deixant aquesta trama com a fet secundari o simple escenari de l’acció. Aquest recurs va ser magistralment utilitzat per Luis Buñuel a la pel·lícula “El ángel exterminador” o molt recentment per David Monteagudo a la novel·la “Fin”.
El cineasta Pierre Oscar Lévy está portant a la gran pantalla cinema l’obra mestra del còmic “Pildoras azules” de Frederik Peeters. Fruit de la seva col·laboració, Peeters ha portat al còmic una història que Lévy mai va portar al cinema. Ens hi trobem un nou exemple del que comentàvem: Uns personatges i la seva evolució davant d’un fet més propi de històries de ciència ficció (que no us revelaré per no aixafar-vos l’efecte sorpresa).
Peeters desplega les seves arts en la il·lustració per explicar-nos una història on el dibuix és moltes vegades el que porta el pes més important de la narració, i on tracta de passada i en segon pla temàtiques socials, el pas del temps, la família, el sexe i una reflexió sobre la vida que portem.
Només puc retreure a aquest còmic que no li hagin tret més suc, ja que només 100 pàgines se’t fan molt curtes.

divendres, 17 de desembre del 2010

Fantàstic Sr. Fox (Fantastic Mr. Fox, 2009)


Mitjançant un punt de partida que no difereix gaire de Els Increïbles (2004), tot i que intercanviant a superherois per animals del bosc, la pel•lícula elabora una faula moral sobre les insatisfaccions de l'home modern, on no és casualitat que l'última escena se situï en un supermercat, el súmmum dels artificis de la nostra civilització i el lloc ideal per a trencar una llança per la supervivència del nostre costat més salvatge i natural. La història té diverses constants habituals en la filmografia de Wes Anderson, com són els llaços familiars, els personatges defectuosos, l'humor sec, la dificultat per aconseguir les metes proposades i l'apatia que imprimeix als seus films, a més de diversos moments musicals a major glòria dels Beach Boys i Jarvis Cocker, entre d’altres. Fantastic Mr. Fox representa tota una singularitat en l'actual panorama cinematogràfic, la cinta és un curiós còctel que se situa a mig camí entre una comèdia agredolça i una rondalla infantil, aconseguint diversos moments afortunats i uns altres més oblidables, degut en part al fet que els seus apartats formals i tècnics brillen més que el seu contingut. Plàsticament és una delícia, però la història perd una mica d'interès entre tanta fugida i persecució in extremis. D'alguna manera el cinema de Wes Anderson sempre m'ha provocat sensacions contradictòries, les seves propostes em semblen carismàtiques i atractives, i el cineasta sap com atorgar personalitat i humor a la seva obra, però alguna cosa impedeix que arribin a emocionar-me i encara que m'agraden, em conformo amb el resultat, perquè cadascuna de les seves parts apuntaven a un conjunt millor.

dijous, 16 de desembre del 2010

Daybreakers (2009)


Daybreakers és un còmic gòtic sobre vampirs, un típic relat de ciència ficció pulp on s'han gastat més diners de l'habitual i que funciona bàsicament en la seva primera meitat, quan ens posa en situació. Les escenes quotidianes del principi són les més interessants i les que poden aixecar les majors simpaties entre el públic, però la trama es va endinsant progressivament en el convencional i es desdibuixen els elements més desbocats que componen aquesta fantasia tenebrista. Només certes explosions gore arriben a impactar realment en l'espectador, però aquestes són poques i contades, i apareixen prou contingudes perquè el producte no perdi del tot la seva comercialitat. El film és alguna cosa així com Cuando el destino nos alcance + Soy leyenda = Daybreakers, és a dir, un altre rebuscat intent d'esprémer la fórmula vampírica fins a l'última gota. Una cinta que malgrat estar feta amb ofici, no tenir massa pretensions i caure en gràcia pel seu halo retro, no contribueix a la renovació del gènere i es mostra còmplice del seu progressiu assassinat, perquè no aporta res de nou.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El arte de volar (2009)


El Premi nacional de còmic de Catalunya i el Premi nacional de còmic d’Espanya han coincidit aquest any en “El arte de volar”, guionitzat per Antonio Altarriba i molt ben resolt a nivell gràfic per Kim, en una tasca que no devia ser gens fàcil.
Degut a la convuls segle XX que va viure el nostre país, qui més qui menys, en sentir explicar als seus avis o als seus pares episodis de les seves vides, ha pensat que serien dignes d’una bona i interessant biografia. Altarriba va decidir tirar-la endavant quan el seu pare es va suïcidar als 90 anys. El guionista ens vol explicar perquè a pocs anys de la mort natural, el seu pare va decidir avançar-se, fer-li una botifarra a la parca i volar des d’un tercer pis.
Aquest punt de partida tant interessant, repassa la dura vida al camp i continua, en la seva part central i més important, amb un retrat de la guerra civil i de l’exili que ja hem escoltat moltes vegades i al que no aporta res de nou.
El còmic torna a interessar quan el protagonista, fugint del feixisme que ha conquerit Europa, torna a casa i intenta viure la vida que li toca, oposada als ideals pels que havia lluitat.
Probablement Altarriba s’equivoca donant tant pes a històries de guerra que ja coneixem, i dedicar menys d’un terç de l’obra al retorn i a la vida grisa del derrotat, que és el que ens fa entendre el desenllaç. Un final que tot i conegut, és resolt d’una forma molt emotiva i contundent, que va fer que em reconciliés amb un còmic que en bona part m’havia estat avorrint.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Ravel (2007)


Tan em va agradar  “Correr” de Jean Echenoz, que no vaig tardar gaire a anar a buscar “Ravel”, la novel·la anterior i primera part de la seva trilogia dedicades a personatges.

Haig de dir però, que amb “Ravel” no m’ho he passat tant bé. L’efecte sorpresa de la biografia, que es documenta i explica els moments importants del personatge, i hi afegeix la ficció en els detalls, com si fos el condiment de l’amanida, ja havia desaparegut. Hi trobem doncs el mateix, però diferent. Si a “Correr” el ritme és vertiginós, amb frases curtes i fets narrats a tota velocitat, a “Ravel”, seguint amb el símil, la narració és més musical. El ritme hi va variant, ara ràpid ara lent, explicant-nos els últims 10 anys de vida del compositor del famós Bolero en poc més de 120 pàgines.
L’altre motiu pel que no n’he gaudit tant és la història, per un motiu ben personal. A “Córrer”, el context històric i la relació del personatge amb moment m’interessava moltíssim. “Ravel” podria ser dividida en dues parts, la primera té lloc durant la gira americana del compositor i la segona, a partir del seu retorn a París. En aquest cas, l’etapa històrica és el període d’entreguerres, i la part americana no em diu absolutament res i les pinzellades de context històric que hi dóna em son ben poc interessants. A la segona part, més centrada en el propi personatge, el seu procés creatiu i la seva fi, si que se'm va fer d’allò més interessant i  va provocar que tanqués el llibre amb molt bon regust de boca.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, Calella (1937)


Fa relativament poc temps (al 1936), a casa nostra, un villà molt baixet i no massa intel·ligent, va decidir plantar cara a la República i va esclatar la Guerra Civil espanyola. L’exèrcit de l’home baixet va comptar amb l’ajut del alemanys, que també disposaven d’un baixet amb mala llet, i dels italians que, com són les coses, també en tenien un de petitó. Ambdós països disposaven d’aviació, amb la que es dedicaren a bombardejar a la població civil. La població, per protegir-se de les bombes, va construir refugis antiaeris.
A Calella, des de fa poc, s’ha obert al públic el del Parc Dalmau. Només es permet la visita a la galeria principal, de 66 metres de llarg, revestida de maons i amb part de la il·luminació original. Un cop ets a dins et poses totalment a la pell dels nostres avis, et transportes enrere en el temps, sembla que puguis sentir la por, com si hagués quedat impregnada a les parets.
La visita és realment molt interessant, i a mes és gratuïta. L’únic problema és que qui va muntar l’exposició no va tenir em compte la climatologia, i va posar les fotos sobre fusta que la humitat es va encarregar de fer malbé. Per tant no hi ha els plafons explicatius que hi ha havia quan el van inaugurar. Aquesta mancança la supleix un excel·lent guia que respondrà totes les vostres preguntes.
Per poder visitar-lo cal trucar amb antelació al Museu Arxiu de Calella.

divendres, 10 de desembre del 2010

Herois (2010)


Gaudiu d'aquest moment, gaudiu al màxim d'aquest estiu de la vostra infantesa... Ara ni us passa pel cap, però a mesura que els mesos d'agost s'amunteguin a la vostra esquena, aleshores, quan feu una mirada enrere; recordareu aquests instants amb un somriure als llavis i una llàgrima de nostàlgia als ulls.

Més o menys, aquest és el missatge que es dóna al començament d'aquesta pel·lícula, i de fet, és un vaticini del que ens espera mirant-la: molts instants pels somriures i també per a les llàgrimes.
La pel·lícula comença amb un jove publicista (Àlex Brendemühl) que arriba tard a una reunió molt important conseqüència d'un contratemps que ha tingut pel camí. Durant aquest, ha perdut la cartera i no li queda més remei que parar a una jove autoestopista (Eva Santolaria) per fer-hi un tracte: ell la porta fins el seu destí i ella, a canvi, li deixa diners per posar benzina. Aquesta història s'anirà intercalant amb les aventures que passen 4 nois i una noia durant un estiu , allà pels anys 80, a un poble de la costa.
El mateix director, Pau freixes, reconeix que era un fan de la sèrie Verano Azul, i la referència a la pel·lícula és clara, com també és evident un sentit homenatge a los Gonnies i E.T. És una pel·lícula que a la gent que va viure els anys vuitanta, més o menys amb la mateixa edat que la dels protagonistes, els hi portarà molts bons records i els farà dibuixar molts somriures als llavis; ja que tornaran a veure la roba que portàvem, les bicicletes BH, els collars porta monedes, etc.
Si voleu saber-ne més, llegiu la crítica del primer hombre a Quesito Rosa: Herois.

dijous, 9 de desembre del 2010

Life on Mars (2006)

Una cançó de David Bowie dóna títol a la història de Sam Tyler, un cap d’inspectors de policia de Manchester es troba de sobte a l’any 1973, on ha de seguir exercint de poli mentres intenta descobrir com tornar a la seva època. Aquest plantejament tan poc original serveix d’excusa per fer una típica sèrie de policies on es resol un cas per episodi i es va desenvolupant de fons la trama del viatge en el temps.
Com segurament pensareu, aquest invent tant mastegat no hauria de tenir cap mena d’interés i hauria caure en un ràpid esgotament d’idees. Afortunadament, en aquest cas es tracta d’una sèrie anglesa, el que vol dir que no s’allarga excessivament i dura el que ha de durar, dues temporades de 8 episodis cadascuna.
Ara que gràcies a CSI estem acostumats a sentir parlar dels mètodes d’investigació actuals de la policia i dels forenses, és molt interessant veure el que passava fa 40 anys, quan un anàlisi d’emprentes dactilars o de sang tardava dies, no hi havia proves d’ADN o per investigar els arxius d’un cas havies de barallar-te amb tones de papers. La sèrie està molt ben ambientada al principi dels 70, en un moment de crisi econòmica, especialment crua a una ciutat industrial com Manchester, una policia amb mètodes poc ètics i una societat molt masclista, homòfoba i racista, que conformen una sèrie dràmatica que pot tocar molts de temes que contrasten o s’assemblen molt a l’actualitat. Si a més hi sumem uns personatges carismàtics, i ho acabam de guarnir amb aquella fina ironia que s’ha vingut a anomenar humor anglès, i que dóna un toc divertit a la sèrie sense caure a la parodia, tindrem com a resultat un molt bon entreteniment, per no trencar-s’hi massa el cap hi passar-hi una bona estona.
La banda sonora, farcida de cançons de l'època, acompanya molt bé la sèrie i segur que al Regne Unit devia servir per vendre uns quants CDs.
La sèrie va tenir una innecessaria seqüela, "Ashes to ashes", situada als anys 80 i que és totalment prescindible, tot i que certa personatges conservaven el seu carisma.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Abierto toda la noche (1995)


La primera novel·la de David Trueba, ens explica les aventures dels Belitre quan es canvien de casa. No m'havia divertit tant llegint sobre una família des de "La meva família i altres animals" de Gerald Durrell. I és que els Belitre estan encara pitjor que els Durrel.
El llibre té aquell punt de comèdia amarga a la que Trueba ja ens té acostumats en els seus guions cinematogràfics. De fet, la relació entre els molts germans Belitre, em recordava en alguns punts a la relació entre Gabino Diego i Jorge Sanz quan feien de germans a "Los peores años de nuestras vidas", es clar que aquí la relació està molt més passada de voltes. Una de les gràcies és que tots els personatges (11 familiars) son versions d'algú que coneixes, o fins i tot de tu mateix, però portats a l'extrem, cosa que provoca que et facis teus els protagonistes.
Lectura recomanable per aquells que mai troben el moment per llegir un llibre o no saben per quin començar. Amb aquest no crec que us faci mandra seguir.

divendres, 3 de desembre del 2010

Black Dynamite (2009)


L'acció es situa en els violents anys 70’s, una bona època per als actors negres amb bigoti. Allà coneixem a Black Dynamite (Michael Jai White), un tipus amb cos d'armari i pentinat afro, tant dur com una roca. Ex agent de la CIA i comandament d'elit a la guerra del Vietnam, aquest justicier urbà usa mètodes expeditius a l'estil Charles Bronson, és expert en Kung Fu com Bruce Lee, posseeix una Magnum del calibre 44 com Harry Callahan i té els collons quadrats de Chuck Norris. Després de l'assassinat de Jimmy, el seu germà petit, no dubtarà a posar el barri potes enlaire i tenyir els carrers de vermell clamant venjança. Amb la mirada posada al cinema Blaxploitation, la cinta elabora una absurda sàtira que comprèn els habituals ingredients d'aquestes produccions, utilitzats tots ells sense fre ni mesura. Hi ha mafiosos, macarres, panteres negres, orfenats, camells, megavixens negres, treballadores socials de físic rotund i homes blancs sense escrúpols, que campen a plaer en una trama que destapa un muntatge del govern per empetitir el penis dels negres. Quan semblava que pel•lícules com Scary Movie (2000) i companyia havien deixat el gènere esgotat i mort, apareix aquesta necessària alenada d'aire fresc marcada pel masclisme, la violència exagerada, el llenguatge obscè, la testosterona, els nus gratuïts i certes pinzellades gore. Black Dynamite és un divertit desgranament del cinema d'acció de la vella escola, una gamberrada cinèfaga que aconsegueix retornar certa vida a la decaiguda paròdia americana i que l'allunya dels estridents maniqueismes adolescents que havia adquirit a l'última dècada.

dijous, 2 de desembre del 2010

Bueno para comer (Good to eat, 1985)


Aprofitant que d’aquí menys d'un mes vindran un dies d'atipar-se de forma permanent i de tenir la sensació de no aixecar-se de taula en cap moment, us recomano "Bueno para comer", un assaig de divulgació de l'antropòleg Marvin Harris, que porta per subtítol: "Un estudi antropològic de l'alimentació a les diferents cultures: els aliments bons i dolents de cada civilització".
Com a bon antropòleg el Sr. Harris evita qualsevol prejudici i analitza les diferencies en les alimentacions de cada cultura i civilització. Segur que alguna vegada us heu preguntat: Si a l'India passen gana, perquè no es mengen les vaques? Perquè son tan estúpidament creients? Amb aquest llibre entendreu que durant molts anys aquesta decisió els hi ha assegurat la supervivència. També podeu saber per que rebutjeu per fàstic aliments molt apreciats per altres cultures com els gossos o els insectes, per que els àrabs i els jueus no mengen porc, o per que la majoria de societats organitzades no han tingut mai per costum de menjar a altres persones. Totes les explicacions giren al voltant de la recerca d'una relació de cost-benefici òptima, i mai s'explica al rebuig a un aliment degut només a superstició.
Molt recomanable per aquells que us resistiu a probar coses noves, ja que "mengem i païm tota classe de coses, des de secrecions ràncies de glàndules mamàries a fongs o pedres (o si preferiu els eufemismes, formatge, xampinyons i sal)" però trobem fastigós algunes coses que mengen altres cultures.
Per llegir amb la ment oberta.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Dotze homes sense pietat (12 Angry Men, 1957)


Dotze homes sense pietat és una rotunda obra mestra que representa el debut cinematogràfic del director Sidney Lumet, un dels millors drames judicials que s'han fet mai al cinema i que no defraudarà a gairebé ningú pel seu potencial cinematogràfic i pels seus diàlegs de gran qualitat.

La història ens presenta a un jurat format per dotze homes que tenen el difícil paper de deliberar sobre el futur d'un noi de divuit anys acusat d'homicidi en primer grau. El seu pare va ser trobat mort amb una navalla en el cor i hi ha proves i testimonis que el confirmen com el veritable culpable. El jutge els adverteix que està a les seves mans la sort del noi i que el vot ha de ser unànime; qualsevol dubte que tinguin hauria de ser suficient per no enviar-lo a la cadira elèctrica. Dels dotze homes que entren a deliberar a la sala contigua només hi ha un que albergui dubtes sobre la seva culpabilitat i aquest és, ni més ni menys, que el personatge interpretat per Henry Fonda.

A partir d'aquí, és normal que l'espectador es plantegi què pasarà en l'hora i vint minuts restants. Només hi ha un que pensi diferent dels altres, amb proves que, a primera vista, semblen irrefutables. Com es pot plantejar el desenvolupament de la trama perquè no sigui trivial? Quin camí es pot prendre per no caure en coses típiques? Doncs a causa d'un sòlid guió pensat al mil·límetre, ple de diàlegs intel·ligents sortits d'uns personatges perfectament definits, Sidney Lumet aconsegueix un veritable treball, gràcies sobretot a Reginald Rose, el responsable d'aquesta obra tan completa que originàriament va ser creada per la TV el 1954, i que a l'obtenir un gran èxit, aconseguint un Emmy, el guió va arribar al cinema de la mà de Lumet, per finalment també adaptar-se al teatre i estrenar-la en 1964.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Cine Demente (2010)


Cine Demente és un recull de crítiques cinematogràfiques i televisives de la mà de Cecil B. Demente (Francesc Montero) que durant 4 anys ha publicat al blog de Quesito Rosa de manera altruista i disciplinada.
Una recopilació feta per plaer personal de l’autor, sense masses pretencions més que la d’arribar a familiars, amics i potser algun conegut. El llibre es presenta en tapa dura i conté unes 120 ressenyes. Ha estat confeccionat de manera artesano-casolana i editat i imprès mitjançant una pàgina del nostre totpoderós Internet.
Pel que fa al seu contingut trobem crítiques de pel•lícules desconegudes o descatalogades, de sèrie B, C, Ç o fins i tot Z, i que jo definiria com a particulars. L’autor les etiqueta com a “bona merda” (jutgin vostès mateixos). Són films que no s’han projectat a les sales de cinema, o pel•lícules de poc pressupost, o de directors desconeguts i provinents d’altres indrets i contrades (com la república txeca o Turquia). Tot i això, en aquest llibre trobem també pel•lícules d’aquests darrers anys com l’últim pecat de James Cameron (Avatar, 2009) o sèries que estan a l’ordre del dia (Lost 2004-2010). Tot un ventall de possibilitats (algunes més clandestines que d’altres) escrites en un llenguatge bastant amè, amb algunes paraules inventades i algun error ortogràfic que no deixen de donar-li un encant especial.
El seu preu és de 65 euros (sense benefici per l’autor i signat i dedicat pel mateix si així ho volen) i poden adquirir el seu exemplar en aquest mateix blog. Ja veuen, tot molt entrenyable i casolà. Que per molts anys tinguem crítics a la familia!

dilluns, 29 de novembre del 2010

Shutter Island (2010)


El film, almenys en aparença, tracta sobre dos agents federals (Leonardo DiCaprio i Mark Ruffalo) que són destinats a una remota illa per investigar la desaparició d'una perillosa assassina reclosa en un hospital psiquiàtric (Emily Mortimer), un centre penitenciari per a criminals pertorbats dirigit per un sinistre doctor (Ben Kingsley). La intenció i l'estil ens recorden a un film noir de facturació barata, mentre que la trama elabora una complicada tela d'aranya de tints gòtics i paranoics. El muntatge de la pel·lícula està replet d’errors de raccord, de talls bruscs que canvien la gestualitat dels personatges, de cadàvers que veiem com mouen les extremitats o variar la seva posició segons la càmera que els enfoca, en aquest sentit el film és una autèntica calamitat. El despropòsit és tal que un dubta si està fet deliberadament o no, perquè clar, estem parlant de Martin Scorsese, l'autor de Taxi Driver (1976), i estem parlant també de la seva habitual muntadora, Thelma Schoonmaker, nominada als Oscar en sis ocasions i premiada en tres. Però la veritat és que si és intencionat o no és el de menys, perquè resulta molest i distreu de l'acció. Shutter Island és també un d'aquests elaborats paranys cinematogràfics, un galimaties lingüístic on les peces encaixen però que resulta innecessari en una obra principalment atmosfèrica. La pel•lícula provoca decepció i cap al final, a la sala de cinema, podies sentir a alguns espectadors preguntar-se en veu baixa on era la cinta d'intriga que havien vingut a veure.

divendres, 26 de novembre del 2010

Los informáticos (The IT Crowd, 2006)


Sempre he trobat molt divertit allò que en diuen humor anglès. És un humor una mica difícil de classificar ja que avarca coses ben diferents, però en les que hi podem percebre un fil de connexió. Algunes d’elles les vam poder descobrir als primers anys de TV3 amb sèries com l’“Escurçó Negre”, "Si, Ministre" o “Els Joves”, i d’altres per diferents vies com les pel·lícules o els gags dels "Monty Phyton", o més recentment amb les sèries de Rick Gervais.
Des de fa 4 temporades hi ha una nova sèrie que segueix aquest humor, més en la línea cafre i moltes vegades absurda de “Els joves”. Aquesta sèrie és “The IT Crowd”, que parteix d’una trama molt senzilla: una noia accepta la feina de directora de l’equip de informàtica d’un gran empresa, format per dos friquis, sense tenir ni idea de informàtica. Al igual que passava a “Els joves”, la trama només és una excusa per explicar-nos situacions absurdes, inversemblants divertides i sorprenents que moltes vegades es permeten fins i tot el luxe de saltar-se la continuïtat de la sèrie.
El gran encert, que comparteix amb moltes sèries britàniques, és no allargar-se en excès i fer només 6 episodis per temporada. Tot i així cal dir que la frescor i l’efecte sorpresa inicial van a la baixa a partir de la tercera temporada i sobretot a la quarta, on sense deixar de ser una sèrie divertida i entretinguda, és evident que no rius tant com al principi.

dijous, 25 de novembre del 2010

Caín (Caim, 2009)


 
Segons ens explica la Bíblia en el llibre quart del Gènesis, després de l’assassinat d’Abel, Déu condemna a Caín a vagar per la terra de Nod, quan aquest li diu que l’està condemnant a morir de gana o a ser assassinat, Déu li asegura que ningú el matarà i per tal de que aixó sigui així, li posa una marca al front. Saramago converteix aquesta condemna en un viatge en el temps i en l’espai a través de diversos passatges de l’Antic Testament.

L’autor ens presenta a Caín com l’heroi de la història, ell és l’ésser racional que ,amb la seguretat de qui no té res a perdre ,es converteix en el crític dels actes de Déu. L’únic que qüestiona els motius dels designis divins, posant de manifest les contradiccions i arbitrarietats de les decisions d’un Ésser Suprem injust, capritxós, cruel i egoista . Seguint el viatge a traves del temps del protagonista, l’autor ens porta a una sèrie de passatges de l’Antic Testament: El sacrifici d’Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la història de Job, el diluvi ... Tots ells caracteritzats per la crueltat amb la que actua Déu.

Escrit casi vint anys després de “L’evangeli segons Jesucrist” el llibre és una nova crítica a la religió , en aquest cas no tan sols a la cristiana, ja que al tractar de l’Antic Testament també inclou el judaisme. De totes maneres les reaccions contraries més ferotges a la novel·la van venir de l’entorn del catolicisme.

Cal tenir uns coneixements bàsics en les històries que explica l’obra, conèixer una mica l’Antic Testament, per poder copsar tota la ironia i la crítica que conté. A Caín els personatges que a la Bíblia són menyspreables, un assassí i una fetillera, es converteixen en els que desperten més simpaties en el lector, són els únics que actuen racionalment. Mentre que el gran heroi del llibre sagrat dels jueus i dels cristians, Déu, i amb ells tots els seus seguidors, ens arribaran a semblar autèntics brètols irracionals.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Retorn al futur (Back to the Future, 1985)

Sí senyors i senyores, aquesta trilogia està d'aniversari. Llunyans queden ja els 25 anys que fa de l'estrena de la primera part de la saga, una dada més per corroborar i constatar que el temps passa volant.

Tota l'aventura arrenca quan Marty Mcfly, un adolescent americà de disset anys, es reuneix amb el seu amic Emmett Brown ,una mena de científic boig conegut amb el sobrenom de "Doc", per ajudar-lo a provar l´últim invent d'aquest; una màquina del temps instal·lada en un De Lorean. Just en plena celebració de l'èxit de la prova, i després d'haver aconseguit enviar al gos d'en Brown, de nom Einstein, al futur durant un minut, apareixen en escena uns terroristes emprenyats amb el "Doc" per haver-los enganyat en un intercanvi comercial de plutoni -combustible necessari pel funcionament de la màquina del temps-. Després de veure com el científic és assassinat en mans dels terroristes, Marty Mcfly utilitza el De Lorean per fugir i, en el fulgor de la fugida i per accident, la màquina del temps s'activa portant a Martí Mcfly a viatjar a l'any 1955 ( 30 anys enrere).
A partir d'aquest moment, Martí Mcfly haurà de trobar la manera de tornar al futur, ajudat per una jove Doc, i sempre intentant modificar el menys possible el passat. Aquesta intenció és veurà compromesa, amb l'atropellament del jove per un cotxe a l'intentar salvar al seu futur pare d'un accident. A partir d'aquest succés, el problema de tornar al futur ja no serà l´únic que haurà de resoldre el jove.

Passant a realitzar una mirada al pac, i com ha passat en altres casos, aquesta trilogia va de més a menys: tenim una primera pel·lícula magistral, una segona passable i decent, i una tercera que gairebé, des de la meva humil opinió i sense voler ferir sensibilitats, voreja la mediocritat. En la segona entrega, a manera d'anècdota, està molt bé veure com a l'any 89, any de l'estrena mundial d'aquesta segona part, es pensaven que seria l'any 2015 : amb cotxes i patins voladors, skates a motor, justícia immediata, cambrers autòmates, caçadores que s'ajusten i s'assequen soles, forns màgics, etc. No crec que en els quatre anys que queden fins el 2015, s'assoleixin les tecnologies que facin possibles aquests invents. Això sí, espero no morir-me sense haver provat un patinet volador!


dimarts, 23 de novembre del 2010

La conversa (The conversation, 1974)


La conversa (1974), de Francis Ford Coppola, va guanyar la Palma d'Or a Cannes, però va tenir la mala sort de ser realitzada entre les dues parts d'una de les sagues més conegudes de la història del cinema, El Padrí, i no solament això, va compartir nominació a la Millor Pel·lícula en els Oscars de 1975 amb la segona part d'aquesta saga, la qual va guanyar la famosa estatueta.

La història té punts molt interessants. La trama s'explica de manera subtil, amb poca informació per a l'espectador i també per al protagonista, Harry Caul (Gene Hackman), un tècnic expert en seguretat que construeix els seus propis mecanismes, considerat el millor pels seus companys d'ofici, al qual li encarreguen espiar a una parella sense comentar-li res més de l'assumpte i sense tenir cap informació del director de l'empresa que l'ha contractat. A partir d'aquest punt, Harry intentarà contactar amb ell i s'anirà involucrant cada vegada més en una perillosa aventura que el farà pensar a tota hora en la parella que va espiar, sentint sempre aquella maleïda conversa.

Gene Hackman crea molt bé aquest personatge solitari, massa posat en el seu treball, provocant-li verdaders maldecaps i arribant a tornar-lo boig. La direcció de Coppola és brillant, utilitzant la càmera de forma esplèndida, movent-la amb els personatges, acompanyant-los al seu pas, amb plànols generals i mitjos, alternant-los molt bé amb primers plànols. Els seus zooms lents són envejables i presagien sempre algun esdeveniment.

Per cert, aquesta pel·lícula serà traslladada a la televisió de la mà de la cadena AMC, la mateixa que ha obtingut diversos premis i molt bones crítiques amb la sèrie Mad Men i que ara està tenint molt èxit amb la nova sèrie The walking dead.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Defendor (2009)


Pel•lícules com El protegit (2000) i Batman Begins (2005), còmics com la línia Ultimate de Marvel o sèries televisives com Herois, pretenen dotar de cert realisme i versemblança al gènere superheroic, arribant en ocasions a nivells absolutament sorprenents. Però per molt bones que siguin aquestes obres sempre hi ha un instant en què l'espectador ha de deixar-se portar per la suspensió de la incredulitat i acceptar les inconsistències que planteja aquesta ficció. Això es deu al fet que la figura del superheroi comporta unes convencions dramàtiques ineludibles i que, per molt que els despullem dels seus colorits vestits i els concedim matisos urbans, profunditat psicològica, comptes corrents o diabetis, aquests personatges es mouen en paràmetres purament fantàstics, com els unicorns i els elfs. Si algú a la vida real intentés emular a un d'ells semblaria un pallasso, com Defendor. A mig camí entre la comèdia, la tragèdia i el divan del psicoanalista, trobem aquest psicodrama canadenc que conté certs elements cervantins, com la imatge de l'heroisme patètic i la confrontació entre idealisme i realisme. A mesura que avança el metratge anem coneixent les motivacions i el sòrdid passat de Defendor, i la cinta passa de fer riure a commoure. El que havia començat com una desmitificadora sàtira del món dels superherois acaba sent un esperançador melodrama urbà, i encara que el conjunt queda bastant equilibrat, la veritat és que tot resulta massa convencional i que la pel•lícula es limita a donar una visió simpàtica i pueril d'una història que podia haver donat molt més de si.

divendres, 19 de novembre del 2010

Plácido (1961)


Fa gairebé una setmana que ens va deixar un dels grans directors de la història del cinema: Luís García Berlanga. El seu humor negre i la seva satírica visió de la societat fan que sigui el més clar exponent de la comèdia espanyola. Plácido (1961) és una de les seves obres mestres indiscutible.

Plácido Alonso ha de pagar la lletra del primer termini del motocarro al mateix dia que se celebra una campanya de Nadal a favor dels desemparats. Arran d'aquesta campanya, el seu vehicle també és utilitzat en la cavalcada. Des de la primera escena intenta aconseguir que li paguin per avançat el servei prestat per poder pagar la lletra i així aconseguir que no li embarguin el vehicle, però no li resultarà gens senzill.

Amb aquest argument, Berlanga aconsegueix una pel·lícula coral omplerta de grans moments, en la qual apareixen davant de la càmera infinitat de personatges amb una posada en escena meravellosa. És una història plena d'aparences, on es critica ferotgement la hipocresia de la societat que només pensa en el que diran els altres. I l'elenc d'actors és interminable i arxiconegut: Cassen (que era el seu primer paper en cinema), José Luís López Vázquez, Manuel Alexandre (que fa poc també ens va deixar), Agustín González, Luís Ciges, Antonio Ferrandis (més conegut posteriorment com Chanquete) o Amparo Soler Leal, entre d'altres. El guió és del propi Berlanga junt amb el gran Rafael Azcona, amb el que va tornar a col·laborar després a El Verdugo (1963).

Plácido va estar nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera i Berlanga sempre va recordar el cocktail que donaven llavors els directors d'Hollywood per als nominats com el moment més culminant i emocionant de la seva carrera cinematogràfica, ja que es va quedar estupefacte en veure que els grans, com Billy Wilder o Frank Capra, se li apropaven i li preguntaven dades molt precises sobre la seva pel·lícula.

dijous, 18 de novembre del 2010

Shameless (2004)



"Per això Tony Blair és una cagada. Oblideu Iraq! No importen les pensions! Tot el que ha aconseguit aquest capullo és que les lesbianes es creguin les putes ames, mentre que als herois de la classe treballadora, com jo, els toca treure aquest fotut país endavant. Que els fotin!"

Així les gasta Frank Gallagher, l'indescriptible protagonista de Shameless, al exitosa sèrie del Channel 4 britànic. Un vividor, un paràsit social, un pare de sis fills "exemplar": alcohòlic, caòtic, capaç de robar-li la nòvia al seu fill de 14 anys i, a canvi, acceptar una pixada com a penitència. Això es Shameless.
La televisió i el cinema britànics conten amb una llarga tradició realista, totalment unida a la consciència de classe obrera, un realisme social amb un nom clau, Ken Loach. A partir de mitjans del 90, directors com Cattaneo (Full Monty), Leigh (Secrets & Lies) o Boyle (Trainspotting) ens han mostrat els budells del "sink estate" (els barris-claveguera) per a configurar un estil propi. D'aquí és on Shameless (Paul Abbot, estrenada al 2004) agafa tot el seu potencial: família disfuncional, mugre post-industrial, marginació social, violència juvenil i un dialecte de Manchester que és gairebé un escenari més.
Però Abbot fa un pas endavant i ens situa en un post-realisme que capgira molts dels valors del realisme social britànic. Shameless renuncia a retratar el proletariat de Chastworth Estate (Stretford, Manchester) des de fora, ho fa des de dins, amb simpatia, sense cap eina moralitzant ni moralitzadora. Aquesta és la gran novetat. Per això es possible trobar-se amb un muntatge accelerat, seqüències oníriques, una narració coral, una banda sonora persistent o un humor grotesc que anul·la la càrrega crítica de qualsevol realisme. Els Gallagher no reclamen mesures polítiques de canvi, odien ser jutjats moralment i, sobretot, no tenen vergonya (d'aquí el títol) de ser el que son, un desastre de família, però amb forts llaços de sang, amor, lleialtat i amistat. I no vingui vostè des de fora a dir-nos com hem de viure!
I amb tot això, Shameless val la pena? És una sèrie que es gaudeix? Doncs depèn. A mi ara m'apassiona però em va costar quasi tota la primera temporada que Frank Gallagher em resultés simpàtic, agafar-li carinyu. Suposo que el haver conegut a milers de Franks Gallaghers voltant per Calella, deixant dormir als seus nanos en un sofà mentre s'infla a cervesa, no ajuda. Però us puc assegurar que se li agafa, i molt!

dimecres, 17 de novembre del 2010

No heroics (2008)


La televisió anglesa sent certa inclinació pels perdedors, sèries com Extras (2005-2007) o The It Crowd (2006) així ho avalen, i No heroics és una àcida comèdia de situació que narra els avatars d'uns superherois de tercera, personatges que en circumstàncies normals s'oblidarien amb facilitat i mai col•locarien el seu nom a la capçalera d'una revista. Més que éssers extraordinaris amb poders extraordinaris, poden considerar-se com gent completament ordinària, vulgar i grollera. No són anatòmicament perfectes, no tenen habilitats atlètiques, coneixements en arts marcials o una gran intel•ligència, però això sí, porten vestits ajustats. Els personatges se'ns presenten molt repel•lents i a l'espectador li costa sentir certa inclinació per ells, una cosa que resulta difícilment perdonable en una sèrie coral. Hi ha altres ficcions de la petita pantalla, com The Office (2001) per exemple, en què varis dels seus protagonistes procuren caure’t malament intencionadament, però no queden exempts de carisma i encant, perquè reben el suport de guions sòlids i replets d'intenció, una cosa que aquí no succeeix. Tenim paraulotes i tipus panxuts amb súper poders, i des del principi estem desitjant que la cosa agafi el seu punt i aixequi el vol. Però els personatges parlen i parlen, i els deures queden per fer.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Males terres (Badlands, 1973)


Males terres és una obra mestra i va ser la primera pel·lícula realitzada per Terrence Malick, que amb només quatre pel·lícules és considerat com un dels directors nord-americans més importants de la seva generació. Martin Sheen i Sissy Spacek van crear dos personatges antològics, basats en la història real d'un dels assassins en sèrie més famosos dels Estats Units, Charles Starkweather i de la noia que el va acompanyar durant els seus crims, Carol Anne Fugate, a finals dels anys 50. A la pel·lícula ella es diu Holly i serà la narradora de la història. La seva mare va morir de pneumònia quan era una criatura i a l'edat de quinze anys es va traslladar amb el seu pare de Texas a Fort Dupree (Dakota del Sur). Allà coneix a Kit, un noi deu anys més gran que ella que treballa recollint escombraries encara que aviat serà acomiadat, i amb el que tindrà una història d'amor amb terribles conseqüències. Ja que el pare de Holly (interpretat per Warren Oates) no vol que segueixi amb aquesta relació, Kit se la voldrà portar amb ell per força, entrant a la seva casa per recollir les seves coses i disparant al seu pare provocant-li la mort. A partir d'aquest esdeveniment, Kit i Holly iniciaran una fugida en la qual hi haurà més assassinats, passant per bells paisatges com el desert de Montana.

Terrence Malick escriu, produeix i dirigeix aquest relat colpidor i fascinador, en el qual sorprèn sobretot la terrible fredor amb què Kit executa les seves víctimes, amb una prodigiosa actuació de Martin Sheen que aconsegueix un dels millors assassins en sèrie que s'hagin interpretat en el cinema, amb una semblança intencionada a James Dean, el mateix referent que va tenir el personatge real. I què dir de l'actitud tan estranya de Holly, d'una barreja d'ingenuïtat i alhora de falta de remordiments, simplificada en l'esplèndida escena en que Kit dispara a un antic company de feina per temor a què avisi la policia i mentre aquest roman ferit a casa seva ella li pregunta a Kit si s'haurà enfadat per haver-li disparat i li farà companyia mentre agonitza.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El ala oeste de la Casa Blanca (The West Wing, 1999)


Potser penseu que durant els últims anys, gràcies a la cobertura mediàtica que s'ha fet de Barack Obama primer a les primàries, després de les eleccions a la presidència dels Estats Units, i recentment a les eleccions de meitat de mandat, heu fet un curs accelerat de política americana. Segurament tindreu raó. Però us informo que si vosaltres heu fet un curs, a casa hem fet un màster empassant-nos les 7 temporades de "El ala oeste de la Casa Blanca".
Aquesta sèrie va ser creada per Aaron Sorkin, i narra les intrigues, negociacions, errors, decisions polítiques i també la política vida personal del gabinet del president dels EUA i també del propi president. En ella, a part d'enganxar-te completament a una trama que aparentment sembla que pugui fer qualsevol cosa menys enganxar-te, aprens com funciona la democràcia nord-americana i potser fins i tot, t'apassiona. A nivell de repartiment, es recuperen actors com Martin Sheen en el paper de President, Stockard Shanning en el paper de primera dama o Rob Lowe com un dels escriptors de discursos, entre d'altres. Tots els actors estan prou bé, però brillen especialment John Spencer, que interpreta el cap del gabinet, i Martin Sheen.
Només alguns aspectes em semblen criticables. El primer és que el govern de la sèrie és massa d'esquerres per ser americà, sembla un govern de centresquerra europeu. De fet alguns crítics anomenaven a la sèrie "The left wing" enlloc del seu títol original "The west wing". Un ltre punt criticable és que en les dues primeres temporades els personatges, i especialment el president eren moralment impecables. Aquest punt s'arregla una mica en una tercera temporada marcada, potser un pèl massa, pels atemptats del 11-S. Finalment també té com a punt negatiu el fet de deixar algun personatge i alguna trama secundària una mica despenjada.
Tot plegat però, no treu que sigui una sèrie molt entretinguda, i que val la pena veure encara que només sigui per entendre de què dimonis parla en Basses quan surt per la TV.

divendres, 12 de novembre del 2010

Ugly Americans (2010)


Nova York es troba entre les aglomeracions urbanes més grans del món, al 2005 es parlaven gairebé 170 idiomes a la ciutat i el 36% de la seva població havia nascut fora dels Estats Units. Aquesta sèrie animada de Comedy Central recorre a monstres, zombies i dimonis per fer una divertida al•legoria sobre tota aquesta diversitat cultural. La història es desenvolupa en un món alternatiu on aquesta ciutat continua sent un dels principals ports d'entrada d'immigrants, però en comptes de porto-riquenys, italians, dominicans o xinesos, trobem a tot tipus d'icones de l'imaginari terrorífic. En línies generals podríem dir que Ugly Americans fa pel terror el mateix que en els últims anys ha fet Futurama per la ciència ficció, solament que, a diferència de la sèrie creada per Matt Groening, aquesta s'allunya del "mainstream" i es decanta per una estètica lletja i marginal, amb altes dosis de mala bava. Ugly Americans jutja amb ironia la nostra realitat, i ho fa carregada de paraulotes, sexe, violència i humor. Matt Oberg, l'actor que presta la seva veu al protagonista, ha declarat en una entrevista que «potser cal fer un show sobre monstres i zombies per mostrar el que Nova York és en realitat». Qui pot resistir-se a un punt de vista com aquest?

dijous, 11 de novembre del 2010

La lladre de llibres (The book thief, 2005)

"La lladre de llibres" de Markus Zusak és una novel·la molt original. Per començar està narrada en segona persona. No recordo haver llegit cap llibre en segona persona a part d’aquest. No us desvetllaré qui és el narrador, però també us asseguro que és del tot original.
El llibre ens explica una història particular de la segona guerra mundial, des del punt de vista alemany, cosa a la que de mica en mica ens anem acostumant des de la pel·lícula “La llista de Schindler” de Steven Spielberg,  la novel·la “Les Benignes” de Jonathan Litell o el conte "El noi del pijama de ratlles", aquest últim ben poc interessant. La història que ens ocupa, utlitza els fets que passen als carrers de Munich com a reflexe del que passava al món, en un gran exercici de passar del particular al general.
Tot plegat decorat amb una declaració d’amor als llibres i a la paraula, i també del seu poder. Zusak et fa pensar com de curiosos som els homes, capaços d’un desastre com aquella guerra i capaços de treure d’aquest desastre petites meravelles com aquesta obra.

Moltes vegades ens decidim a comprar un llibre llegint-ne només les primeres línees. Aquesta vegada us estalviaré d’anar a la llibreria. “La lladre de llibres” comença amb un pròleg que diu:

Primer els colors.
Després els humans.
Així és com normalment veig les coses.
O almenys ho intento.

- VET AQUÍ UN PETIT FET -
Et moriràs

No us en diré més, llegiu-lo i descobriu-lo.

dimecres, 10 de novembre del 2010

El caçador (The Deer Hunter, 1978)


El director Michael Cimino serà recordat per portar a la fallida a la mítica United Artists amb la llarguísima pel·lícula La porta del cel (1980), però també per realitzar una pel·lícula tan dura i bonica, terrible i nostàlgica, plena d'amor i de dolor, amb l'amistat com a punt de referència, anomenada El caçador (1978).

Mike (Robert de Niro), Nick (Christopher Walken, que va guanyar l'Oscar) i Steven (John Savage) són tres treballadors d'una farga que decideixen anar-se'n com a voluntaris al Vietnam, "per servir amb orgull al seu país", però el terror que passaran junts serà una inoblidable experiència, sent presos a les mans dels guerrillers del Vietcong, amb la ruleta russa com a joc habitual entre ells.

La pel·lícula està dividida en quatre parts, amb una primera part més extensiva que les altres en la que veiem als tres amb els seus amics de sempre anant-se'n de cacera i gaudint del poc temps que els queda per estar junts. També veiem el casament entre Steven i la seva núvia, amb una festa nupcial que serveix també com a comiat dels tres homes. La següent part és una immersió total en l'horror d'aquella guerra, amb el temor de la ruleta russa ja esmentada, posant a prova els nervis dels protagonistes i dels propis espectadors. La tercera part és l'arribada a casa de Mike, ja que Nick s'ha quedat allà, malvivint jugant a aquest terrible joc sense donar-li importància a la seva vida i Steven va ser enviat a un hospital de veterans en partir-se les dues cames a causa d'una caiguda. L'última part és la tornada a Saigon de Mike per intentar recobrar la consciència del seu amic Nick, que està bastant atordit segurament per les drogues que li subministren i les ferides que li produeixen els mafiosos d'aquell lloc.

En definitiva, El caçador és una obra mestra que va guanyar 5 Oscars, inclòs el de millor pel·lícula i millor director, que emociona per la seva valenta posada en escena, per les interpretacions de tots els actors i per destacar les coses que ens fan ser humans, com l'amistat i la guerra.

dimarts, 9 de novembre del 2010

L'Home Llop (The Wolfman, 2010)


L'home llop és el meu personatge de terror preferit, però el cinema sempre insisteix en que haig de replantejar-me les meves preferències. La pel•lícula realitzada per John Johnston, el director de Roqueteer (1991), Parc Juràsic III (2001) o Hidalgo (2004), és un remake que capta amb fidelitat l'esperit de la cinta original, la qual cosa seria una bona notícia si no fos perquè el clàssic de la Universal era ja de per si molt dolent. El lector pot revisar el Dràcula (1931) de Tod Browning, El Doctor Frankenstein (1931) de James Whale i La mòmia (1932) de Karl Freund, i passar una bona estona, però ningú trobarà diversió a donar un altre cop d'ull a L'home llop (1941), una pel•lícula cinematogràficament pobra i d'escàs entreteniment. El problema principal és que l'home llop, pedra angular del relat i un personatge del tot fascinant, aquí apareix mancat de carisma. La seva presència es perd en un joc d'artifici que no destil•la ni màgia ni terror, i on la trama avança de manera lineal i previsible, cometent l'error d'explicar-se massa a si mateixa, una cosa imperdonable en una cinta de misteri. El film, en definitiva, renuncia a la possibilitat d'impacte en la consciència de l'espectador i no assumeix riscos, decantant-se cap als abismes del cinema fantàstic sense fantasia.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Economia freaky (Freakonomics, 2005)

Quan a algú li parles d’un llibre d’economia, automàticament pensa en dues coses:
1. Només parla de diners
2. Quina mandra llegir-lo
Avui us recomano un llibre d’economia, però que no parla de diners sinó d’incentius i que no només no es un pal sinó que a sobre és divertit. La teoria econòmica parteix de la base que l’esser humà es mou a través d’incentius, que poden ser econòmics o morals. A partir d’eines econòmiques Steven D. Levitt (en col.laboració amb el periodista Stephen J. Dubner) explica fets quotidians normalment analitzats per experts i carregant-se els arguments que tothom dóna per assumits.
- Que va fer baixar la delinqüencia als EUA als 90, la política dels governs o una decisió judicial dels anys 70?
- Com va derrotar Superman al Ku Klux Klan a la vida real?
- Hi ha discriminació racial entre els concursants de “El rival más débil”?
- En que s’assembla un camell i una cambrera que pretén triomfar a Hollywood?
- Quins son els factors bàsics per ser un bon pare?
- És més perillós pel teu fill que tinguis una piscina o que tinguis una pistola?
Obtindreu les respostes d’aquesta i d’altres preguntes molt interessants a “Economia freaky”, on l’autor assumeix que els experts poden mentir, però les dades no. Amb un anàlisi moltes vegades políticament incorrecte i molt entenedor, farà que us divertiu i penseu dues vegades coses que sempre havíeu donat per segures.
Recentment se n’ha publicat una segona part, de moment només en castellà que es diu “Superfreakonomics (2009)” on resol altres dubtes com:
- Per què els terroristes suicides haurien de fer-se una assegurança de vida?
- En què s'assembla una prostituta del carrer i un Pare Noel a uns grans magatzems?
- És més perillós conduir borratxo o caminar borratxo?
Jo ja n'espero un tercer volum. Mentrestant es pot anar seguint el seu bloc al "New York Times"

divendres, 5 de novembre del 2010

Els viatges de Gulliver (Gulliver's Travels, 1735)

"Els viatges de Gulliver" és una d’aquelles històries clàssiques que degut a una excessiva simplificació, ha acabat a la memòria col·lectiva perdent la seva irònica crítica social, per convertir-se en un conte per nens, que tot i se molt imaginatiu i divertit, no deixa de ser, com diu Francesc Francisco-Busquets, traductor de la versió catalana, un càstig a l’agoserat Jonathan Swift, per escriure tan sarcàsticament sobre la societat anglesa del S.XIX.
Probablement, quan sentiu el nom de Gulliver, us ve al cap el famós país de Lil·liput i un país de gegants del qual probablement no recordeu que es deia Brobdingnag.

Al llibre, que originalment es deia “Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, un cirurgià especialista primer, a continuació, un capità de diversos vaixells”, li passa doncs com al seu títol, ens n’hem oblidat de gairebé tot. En el seu viatge a Lilliput i Brobdingnag, Swift aprofita les observacions que fa Gulliver del govern, la justícia i la religió d’aquests països per criticar precisament aquests aspectes de les societats europees de l’època, bona part dels quals hem heretat.
Gulliver visita també en un tercer viatge la illa voladora de Laputa i la illa de Glubbdubdrib, on resuciten a eminències ja mortes per conversar amb elles, i a on també hi ha ésser inmortals. Aquestes troballes dónen un contrapunt més filosòfic i potser menys humorístic a aquesta part de les aventures.
Al seu quart i últim viatge, se’ns presenta el país dels Houyhnhnms, uns cavalls que actuen com a uns éssers molt més racionals que nosaltres, en un país on els homes son uns animals salvatges anomenats yahoos. Com veieu un clar precedent del que seria “El planeta dels simis”.
Gràcies doncs a la publicació de l’obra completa que n’ha fet per primer cop en català CCG edicions, els meus curiosos podran gaudir de la història tal com fou concebuda per l’autor. Un llibre entretingut, que no divertidíssim ni imprescindible, i que segur que us farà passar com a mínim alguna bona estona.

dijous, 4 de novembre del 2010

Super (2010)


Si Kick-Ass (2010), Defendor (2009) i Super fossin les tres bessones, Super seria Teresa, la més intel•ligent de les tres, tot i que de vegades costi distingir-la de les altres. James Gunn, un cineasta guillat que va començar treballant per a la productora Troma, ens porta la seva personal visió de com ha de ser una comèdia negra de superherois, i encara que el tema sembla estar sobreexplotat, la veritat és que el tipus li posa suficient energia, inventiva i mala llet, com per aconseguir que la cosa funcioni, a més de comptar amb un parell d'asos en la màniga com Rainn Wilson (The Office) i Ellen Page (Juno), dos carismàtics actors que li atorguen un plus a la funció. La història és la d'un tipus bastant vulgar que després d'una revelació decideix posar-se un vestit de superheroi i sortir al carrer a partir-li el crani als dolents. Si els Blues Brothers estaven en una missió de Déu, el nostre amic del pijama vermell també. A partir d'aquí, molt d’humor i violència a càrrec d'una àcida comèdia que arriba als títols de crèdit sense decebre.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Bajo escucha (The Wire, 2002)


Suposo que tothom s'enfrontarà a un sèrie com "The Wire" amb la retina més o menys saturada d'històries de policies i traficants de drogues sigui a la TV, al cinema o a qualsevol novel·la escrita amb més o menys gràcia. Segurament és per aquest motiu que un es pot trobar descol·locat davant d'una història coral, amb una trama complexe i totalment buida de referents amb els que poder-se identificar, tan a la banda dels bons com a les dels dolents. Difíclment trobarem a "The Wire" un personatge que ens sedueixi, estiguin a una cantó o l'altra de la llei, tots tenen una moralitat ambigua, un costat fosc i et desperten certa antipatia.
Les cinc grans històries que ens explica la sèrie, una per temporada, es centren en diferents aspectes de la vida a la ciutat de Baltimore, però sempre giren entorn al tràfic de drogues i al treball policial, i de fet la primera temporada està especialment centrada en les escoltes, la investigació i les interioritats de la jerarquia policial. La segona temporada tracta sobre el port de la ciutat, la corrupció i els seus sindicats. La tercera és la més política de la sèrie, trobant-nos de ple en les intrigues de l'ajuntament, que al cap i a la fi, són els que dirigeixen la policia. La quarta temporada ens parla de l'educació als barris més marginals i dels nens amb risc de caure a les bandes de tràfic de droga o directament en la drogaadicció. Per últim la cinquena temporada ens explica per dins la vida de la prensa local. El fil conductor sempre són els mateixos personatges de la sèrie i les trames secundaries que van enllaçant una temporada amb l'altre.
El realisme és una de les parts més treballades a consciència pels seus creadors David Simon i Ed Burns. Tenien en què basar-se ja van ser respectivament, reporter del diari "The Baltimore Sun" l'un, i detectiu de la policia i professor a diverses escoles l'altre.
Una sèrie molt recomenable però que requereix certa atenció per part nostre per seguir-li el fil i treure-li tot el suc.

dimarts, 2 de novembre del 2010

I saw the devil (2010)


Al veure aquesta pel•lícula tenia la sensació d'estar davant d'una d'aquestes grans fites del cinema de psicòpates, la cinta té un bon duel interpretatiu, una opressiva atmosfera, una posada en escena plena d'inventiva, una tensió ben gestionada i un tema contundent com és el de la venjança. La pel•lícula pot presumir també de posseir alguna cosa que es troba a faltar en moltes cintes d'avui dia, em refereixo a un bon nombre de seqüències amb la capacitat d'impactar en l'espectador, però la cruesa i brutalitat d'aquestes escenes acaben per eclipsar les altres virtuts del film. La filmografia coreana és molt donada a l'exageració, i I saw the devil posseeix unes explosions gore massa recarregades, a on l’ultraviolència exerceix l'efecte contrari al desitjat i acaba per desdramatitzar el relat. Malgrat això ens trobem amb un film molt recomanable, degut als seus innegables valors cinematogràfics i a la seva condició de producte destinat als amants d'emocions fortes. Jo per la meva banda confesso haver-m'ho passat en gran al cinema.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Pomplamoose


Imagineu que esteu a la lluna amb un telescopi ultrapotent enfocat cap a San Francisco, pel foradet veureu una casa, d’aquelles de fusta. A més, si teniu la capacitat d’atravessar les parets, veureu una parella (en Jack Conte i la Nataly Dawn) al menjador de casa envoltats d’instruments, cables, amplis... No esteu en cap altre lloc que l’estudi de grabació i vivenda dels Pomplamoose.

Us preguntareu, com els podem escoltar? Sap greu dir-vos que no tenen cap disc editat, és a través del Youtube que els podem veure i escoltar, doncs les seves gravacions són videomusicals.

Fan versions amb un toc personal, que en algun cas, passen a ser millors que les originals (com per exemple: “I Don't Wanna Miss A Thing”, d’Aerosmith).

La veu de la Nataly és molt dolça i agradable, però el seu talent no s’acaba aquí, en els vídeos la veus tocar diversos instruments (com és que la natura a repartit tant talent a uns i tant poc a mi?). En Jack és capaç de fer música amb qualsevol cosa i les seves cares fan que riguis encara que no tinguis el dia.

A continuació us passo un seguit de temes que, personalment, són els que més m’agraden: “My Favorite Things” de la pel•lícula Sonrisas y lágrimas (aquella que canta la Sor Maria quan els nens tenen por); “Beat it” de Michael Jackson; “September” de Earth, Wind and Fire; "Single Ladies" de Beyonce; “La Vie en Rose” d’Edith Piaf i “Mister Sandman” de The Chordettes, entre d’altres.

Mireu-los i en parlem. Segur que us deixen el cor robat!

dijous, 28 d’octubre del 2010

Jonah Hex (2010)


Es suposa que Jonah Hex és un tipus dur que reflecteix el costat més fosc i desesperat de la naturalesa humana, però això tan sols és en aparença. Hex té la cara desfigurada, vesteix un pollós uniforme de l'Exèrcit Confederat i es troba en un estat d'encabronament continu, per la qual cosa l'espectador percep que està a punt d’aniquilar a tota bestiola vivent, però en lloc d'això es fa amic d'un gos. La pel•lícula és una torbadora història de venjança a on el protagonista va i aconsegueix una mascota. El film s'esforça a suavitzar el seu propi material elaborant una relectura immadura dels convencionalismes del western, i dotant a l'estètica i als personatges d'un tractament de còmic de superherois, en el pitjor dels sentits. És com si algú s'hagués espantat davant el veritable potencial que posseeix el film i hagués pensat en reciclar-ho per a un públic adolescent. La pel•lícula, en definitiva, perd contínuament el to, pren les decisions equivocades i té un muntatge d'allò més tràgic.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Deadwood (2004)


Deadwood, és una ciutat d’Estats Units, creada durant la conquesta de l’oest expulsant als indis del territori. Prop de Deadwood s’hi va trobar or i això va omplir la població de, segons diu la wikipedia “apostadors, deliqüents, empresaris de saloons, etc, i a més s’estima que tenia una mitjana d'una mort al dia i el 90% de les dones eren prostitutes".

Aquest punt de partida devia representar tot un caramel per a David Milch, que va aprofitar aquesta ciutat per situar-hi una sèrie del oest produïda pel canal de pagament HBO.
La sèrie no només utilitza una ciutat real i concreta de l’oest i alguns dels seus fets històrics, si no que hi veiem passar personatges mítics de l’oest com Wild Bill Hickock, Seth Bullock, Calamity Jane o Wyath Earp entre d’altres. Molt hàbilment, enlloc de mitificar-los a ells i al seu moment històric, la sèrie fa tot el contrari, mostrant-nos la seva cara més amable però també la més fosca, i la seva lluita diària per la supervivència i per aixecar una nova població en un nou país.
L’eix que mou tot plegat és més aviat una trama de gangsters, vestida de western, que una història de l’oest de les habituals. I trobarem doncs pocs duels a l’estil clàssic però moltes lluites per fer-se amb el control dels eixos de poder d’una ciutat sense llei, amb les habituals amenaces, suborns i traïcions.
Si al cinema Sergio Leone o Sam Peckinpah van embrutir i endurir el gènere, David Milch va fer un pas endavant, donant-li dimensió històrica i un bany de realitat. Desafortunadament l’audiència no va ser l’esperada i la sèrie es va deixar d’emetre al cap de tres temporades, deixant penjats alguns fils argumentals. Però que això no us tiri enrera a l’hora de veure-la ja que cap dels 36 episodis emesos us decepcionarà.

Que lluny queda Bonanza!

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Trens rigorosament vigilats (Ostre sledované vlaky, 1966)


Trens rigorosament vigilats, de Jiri Menzel, és una pel·lícula txeca que ens explica una història simpàtica, plena d'humor i amb un guió formidable, obra del mateix Menzel i de Bohumila Hrabala, basat en la novel·la homònima d'aquest últim.

La història ocorre a Kostomlat (La República Txeca), durant la Segona Guerra Mundial. Un noi, Milos Harm (Vaclav Neckar), gràcies a que ha fet un curs ferroviari, comença a treballar en una estació de tren, i com han fet tots els seus avantpassats, no pensa treballar gens ni mica. A partir d'aquí coneixerem al cap d'estació, Max (Vladimir Valenta), enamorat dels seus coloms que vol arribar a ser inspector de ferrocarrils però que sempre porta l'uniforme ple de cagades, i Ladislav Hubicka (Josef Somr), un faldiller que flirteja fins i tot amb la seva pròpia cosina. I en una nit, Milos intenta fer-ho per primera vegada amb la seva xicota però descobrirà que té ejaculació precoç (encara que ell diu que se li queda "arrugadeta"), entrant llavors en una crisi, intentant suïcidar-se.

Tota la pel·lícula és tractada amb un to d'humor intel·ligent i subtil, amb un ritme absolutament correcte i uns protagonistes ben definits. Tan bé rodada com explicada, Jiri Menzel dóna una lliçó de sobrietat amb una direcció perfecta, repleta de plànols bells i eficaços.

L'elecció dels actors resulta idònia, amb una gran actuació de tots ells. Però s'ha de destacar al jove protagonista, Vaclav Neckar, i sobretot al graciós Josef Somr, que brilla en el seu paper de viciós empedreït, preguntant a cada moment al personatge de Vaclav com és la seva xicota al llit, deixant-nos escenes tan brillants com en la que apareix amb la jove telegrafista, a la que posa dos segells a una cama i un a una natja, i això farà que fins i tot la mare de la noia interrompi als jutjats enmig d'un judici, ensenyant el darrere de la seva filla queixant-se del fet. Aquest personatge té frases tan curioses com quan es refereix a una bella comtessa: "amb aquesta femella sota, ja pot venir la fi del món".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...